L'article de Joan-Lluís Lluís és prou aclaridor sobre quines han de ser algunes de les nostres actituds respecte als exhibidors de cinema. És ben expressiu fins al final.
Llei de cinema per tornar a veure el sol
Joan-Lluís Lluís
Quan, el 1927, un cantant de jazz disfressat de negre va irrompre a les pantalles, inaugurant l’era del cinema sonor, molts cineastes d’arreu del món van protestar. Van signar cartes obertes i manifestos contra allò que suposaven que podia acabar matant el cinema. El cinema mut, deien, és universal; el cinema parlant convertirà els espectadors en consumidors esclaus d’una llengua i el cinema esdevindrà una arma nacionalista. No s’equivocaven, si bé, com se sap, no van poder fer res per aturar aquesta mecànica. Llengua i cinema són dos temes que, quan s’ajunten, poden crear polèmiques i, de fet, molts estats han legislat per no deixar el tema lingüístic entre les mans del mercat o d’interessos partidistes. Al Quebec, per posar l’exemple d’un país comparable a Catalunya, el cinema estranger és obligatòriament subtitulat o doblat en francès i això encara que la majoria de quebequesos entenguin l’anglès. Com si, a Catalunya, no només els films anglòfons sinó també els films en espanyol vinguts d’Argentina o de Mèxic haguessin per llei de ser subtitulats o doblats en català. De fet, el doblatge al francès és un costum antic, al Quebec, i no perquè arribin còpies de França, ja que la llei imposa que les versions siguin fetes al Quebec. El primer film estranger doblat al francès va ser presentat a Montreal el 1930, es tractava de Love Parade, d’Ernst Lubitsch, un film prou fàcil de doblar ja que algunes escenes de la versió original, protagonitzades per Maurice Chevalier, eren dites, i cantades, en francès.
Des de llavors, les versions franceses s’han anat imposant fins a esdevenir una norma acceptada de forma unànime. És clar, els quebequesos no han tingut Franco ni pateixen avui d’haver de malviure en un estat en què alguns llegats del franquisme semblen haver estat integrats al pensament comú espanyolista. I els quebequesos veurien amb una estupefacció gairebé indescriptible com empreses quebequeses es negarien a presentar films en francès. Seria, simplement, un contra-sentit. Una aberració. Els cinemes que s’oposessin a les versions en francès serien molt probablement boicotejats fins que haguessin de rendir-se o vendre’s les sales... Per què no és el cas, a Catalunya? Perquè no hi ha més remei? Alguns grups, a Facebook, proposen de xiular els anuncis que ataquen la Llei de Cinema. A mi, modestament, em sembla que l’única actitud digna és de no posar els peus en cap sala que passi aquest anunci fins que s’apliqui la llei. I potser tampoc després.
Diversos estudis han demostrat que no seria en cap cas un mal negoci econòmic l’ampliació de l’oferta en català, per sortir d’aquest miserable, vergonyós i humiliant tres per cent de còpies disponibles i arribar al mínim exigible de cinquanta per cent. L’entestament d’alguns a refusar l’evidència del mercat és, doncs, de fet, ideològica. I no és anormal. Si molts catalans acceptem de pagar suplements per aquí o per allà per veure la nostra llengua tractada amb normalitat, també és comprensible que alguns anticatalans acceptin de perdre diners de tant en tant per fotre aquesta llengua. És lògic i coherent: cadascú ha de saber què li importa defensar i saber si vol pagar un preu per això. Alguns intenten fer viure amb normalitat la llengua catalana i d’altres li pixen a sobre. Com ho cantava als anys setanta, Francesc Pi de la Serra, en una cançó permanentment actual: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol».
Joan-Lluís Lluís
Quan, el 1927, un cantant de jazz disfressat de negre va irrompre a les pantalles, inaugurant l’era del cinema sonor, molts cineastes d’arreu del món van protestar. Van signar cartes obertes i manifestos contra allò que suposaven que podia acabar matant el cinema. El cinema mut, deien, és universal; el cinema parlant convertirà els espectadors en consumidors esclaus d’una llengua i el cinema esdevindrà una arma nacionalista. No s’equivocaven, si bé, com se sap, no van poder fer res per aturar aquesta mecànica. Llengua i cinema són dos temes que, quan s’ajunten, poden crear polèmiques i, de fet, molts estats han legislat per no deixar el tema lingüístic entre les mans del mercat o d’interessos partidistes. Al Quebec, per posar l’exemple d’un país comparable a Catalunya, el cinema estranger és obligatòriament subtitulat o doblat en francès i això encara que la majoria de quebequesos entenguin l’anglès. Com si, a Catalunya, no només els films anglòfons sinó també els films en espanyol vinguts d’Argentina o de Mèxic haguessin per llei de ser subtitulats o doblats en català. De fet, el doblatge al francès és un costum antic, al Quebec, i no perquè arribin còpies de França, ja que la llei imposa que les versions siguin fetes al Quebec. El primer film estranger doblat al francès va ser presentat a Montreal el 1930, es tractava de Love Parade, d’Ernst Lubitsch, un film prou fàcil de doblar ja que algunes escenes de la versió original, protagonitzades per Maurice Chevalier, eren dites, i cantades, en francès.
Des de llavors, les versions franceses s’han anat imposant fins a esdevenir una norma acceptada de forma unànime. És clar, els quebequesos no han tingut Franco ni pateixen avui d’haver de malviure en un estat en què alguns llegats del franquisme semblen haver estat integrats al pensament comú espanyolista. I els quebequesos veurien amb una estupefacció gairebé indescriptible com empreses quebequeses es negarien a presentar films en francès. Seria, simplement, un contra-sentit. Una aberració. Els cinemes que s’oposessin a les versions en francès serien molt probablement boicotejats fins que haguessin de rendir-se o vendre’s les sales... Per què no és el cas, a Catalunya? Perquè no hi ha més remei? Alguns grups, a Facebook, proposen de xiular els anuncis que ataquen la Llei de Cinema. A mi, modestament, em sembla que l’única actitud digna és de no posar els peus en cap sala que passi aquest anunci fins que s’apliqui la llei. I potser tampoc després.
Diversos estudis han demostrat que no seria en cap cas un mal negoci econòmic l’ampliació de l’oferta en català, per sortir d’aquest miserable, vergonyós i humiliant tres per cent de còpies disponibles i arribar al mínim exigible de cinquanta per cent. L’entestament d’alguns a refusar l’evidència del mercat és, doncs, de fet, ideològica. I no és anormal. Si molts catalans acceptem de pagar suplements per aquí o per allà per veure la nostra llengua tractada amb normalitat, també és comprensible que alguns anticatalans acceptin de perdre diners de tant en tant per fotre aquesta llengua. És lògic i coherent: cadascú ha de saber què li importa defensar i saber si vol pagar un preu per això. Alguns intenten fer viure amb normalitat la llengua catalana i d’altres li pixen a sobre. Com ho cantava als anys setanta, Francesc Pi de la Serra, en una cançó permanentment actual: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol».
(Article publicat a la revista Presència 14-24 maig 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada