dissabte, 28 de novembre del 2009

Veneçuela

Cansat de veure, de llegir i de sentir comentaris i notícies sobre una Veneçuela que no hi reconec, he buscat a Le Monde Diplomatique, que és un exemple de periodisme seriós i contrastat. L'article, que he traduït per a aquesta ocasió, el signa Salim Samrani, que és professor de la Universitat René Descartes de París. És saludable llegir fins al final.

La nova Veneçuela – Salim Lamrani

Hugo Chávez és un President estimat pel seu Poble. En un sondeig fet el setembre del 2008, va recollir un 69% d’opinions favorables. Chávez també és el president que pot vantar-se de disposar de la legitimitat democràtica més forta del continent. Efectivament, va guanyar àmpliament tres eleccions presidencials successives el 1998 el 2000 i el 2006, on va obtenir més del 60% dels vots, i en un referèndum revocatori el 2004, amb un 59’1% . Les més eminents institucions internacionals varen destacar la transparència democràtica de tots els processos electorals. Només una ombra en el quadre: el rebuig de la reforma constitucional en el referèndum del 2007, que va posar fi a dotze victòries electorals consecutives des de 1998.
La popularitat del líder veneçolà s’explica gràcies a les seves espectaculars reformes econòmiques i socials que han fet possible la millora del nivell de vida de la població. No obstant això, res no ha estat fàcil per a Chávez. Víctima, l’abril del 2002, d’un cop d’estat orquestrat des de Washington, fou salvat per una extraordinària mobilització popular. Després, el 2003, s’enfrontà a un sabotatge de les infrastructures petrolieres que va costar 10.000 milions de dòlars a l’economia nacional, i encara ara continua una multiplicitat d’intents de desestabilització.
El 2003, el Govern bolivarià reprengué el control de l’empresa estatal Petróleos de Venezuela S.A. (PDVSA), fins llavors a mans de l’oligarquia, així com dels recursos energètics del país tot nacionalitzant els hidrocarburs. Ara, PDVSA és propietària al menys del 60% de les noves empreses mixtes. Per una altra banda, el maig del 2007, el Govern veneçolà va nacionalitzar la Franja Petrolífera de l’Orinoco, econòmicament molt lucrativa, amb una gran capacitat de reserves mundials.

Abans de la presidència de Chávez, les multinacionals petrolieres treien el barril de petroli amb un cost de producció de 4 dòlars i el revenien a l’Estat veneçolà a 25 dòlars per a la seva comercialització, amb un benefici immediat ben substancial. Ara, el nou sistema permet a l’Estat l’estalvi de 3.000 milions de dòlars per la producció de 500.000 barrils diaris procedents de les concessions petrolieres de l’Orinoco. Amb les nacionalitzacions, el país disposa en l’actualitat de més de 400.000 barrils de petroli suplementaris cada dia.
El Govern veneçolà va decidir també apujar l’impost sobre els beneficis del 34% al 50%, després d’haver constatat que diverses empreses internacionals recorrien a l’evasió fiscal. Hom ha creat un nou impost sobre l’extracció de cru d’un 33,3%, el que generarà ingressos addicionals a la nació per un import de 1.000 milions de dòlars, així com una nova taxa sobre l’exportació de cru d’un 0,1%. El Govern va iniciar el procés de nacionalització d’algunes empreses elèctriques i de telecomunicacions en situació de monopoli. Les empreses privades “Compañía Anónima Nacional Teléfonos de Venezuela, S.A.” (CANTV) i “Electricidad de Caracas”, dependents principalment de capitals dels Estats Units, passaren sota el control de l’Estat.
En l’àmbit de l’agricultura, Chávez ha recuperat prop de 2 milions d’hectàrees dels latifundistes, que vol dir el 28’74% de les terres productives, dels 6’5 milions d’hectàrees que es nacionalitzaran. L’objectiu és desenvolupar l’agricultura per tal d’assolir la sobirania alimentària. El 49% de la terra recuperada ha estat distribuïda entre els camperols, el 40% ha estat destinada a projectes estratègics i l’11% va ésser lliurat a cooperatives.
Aquestes reformes han tingut un efecte extraordinàriament beneficiós damunt de l’economia veneçolana, que presenta 19 trimestres consecutius de creixement a una mitjana de l’11’2 %. La nacionalització de diversos sectors de l’economia, afegida a l’augment del preu del petroli, han generat importants ingressos per a l’Estat, que ha engegat una autèntica revolució social. La política del Govern ha tingut uns resultats espectaculars gràcies a la multiplicació de programes en favor dels desheretats.

Amb la creació del Fonden, un fons especial destinat al finançament dels programes socials, la taxa de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa ha passat d’un 20’3% a un 9’5% en deu anys. Pel que fa a l’atur, la taxa ha passat d’un 16’6% el 1998 a un 7’1% el 2008. L’índex de desigualtat entre rics i pobres va disminuir en un 13’7% entre 1998 i 2007. El nombre de pensionistes de la seguretat social ha augmentat en un 218’4%. La despesa social va passar d’un 47’9% del pressupost de l’Estat el 1998 a un 59’5% el 2007.
La llei de la universalització de l’accés a l’educació, elaborada el 1998, ha donat uns resultats excepcionals. Prop de 1’5 milions de veneçolans han après a llegir gràcies a la campanya d’alfabetització Robinson I . El desembre del 2005, la UNESCO va constatar l’erradicació de l’analfabetisme a Veneçuela. La “Misión Robinson II” ha estat impulsada amb la intenció que tota la població accedeixi al grau d’estudis primaris. A això cal afegir les “missions” Ribas i Sucre, que han permès a desenes de milers de joves emprendre estudis universitaris. El 2007, Veneçuela comptava amb quasi 12’7 milions de nens escolaritzats sobre una població de 26 milions d’habitants. El nombre de matriculats no ha deixat de créixer des de l’arribada de Chávez al poder. El 2001 era de 6’9 milions; el 2002 de 9’5 milions per estabilitzar-se en 11’3 milions el 2004. El 2005 hi havia 11’8 milions d’escolaritzats i 12’1 milions el 2006.
En l’àmbit de la salut, el Sistema Nacional Públic de la Salut va ésser creat amb la finalitat de garantir l’accés gratuït a l’atenció mèdica per a tots els veneçolans. El 1998, menys de 3 milions de persones tenien accés regular a la salut. La “Misión Barrio Adentro I ” va permetre dur a terme 300 milions de consultes en els 4469 centres mèdics creats des de 1998. Prop de 17 milions de persones hi foren ateses. Es pogueren salvar més de 104.000 vides. La taxa de mortalitat infantil ha quedat reduïda a menys d’un deu per mil. Altrament, gràcies a l’operació Milagro de Cuba” consistent a operar gratuïtament llatinoamericans pobres víctimes de malalties oculars, 176.000 veneçolans han pogut recuperar la vista.
Per tal d’eliminar problemes de desnutrició, el Govern ha creat la “Misión Alimentación” amb la creació de magatzems alimentaris anomenats Mercal, els articles dels quals estan subvencionats per l’Estat en un 30%. Hom ha instal.lat quasi 14.000 punts de venda al país. La meitat de la població, és a dir, més de 13 milions de persones, compra en aquests magatzems. Més de 4 milions de nens rep alimentació gratuïta a través del Programa d’Alimentació Escolar. El 1998, aquest programa només tenia 250.000 beneficiaris. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) Veneçuela disposa ara de la tercera taxa de desnutrició infantil més baixa de l’Amèrica Llatina, al darrera de Cuba i de Xile.
El 1998, només el 80% dels habitants de les ciutats tenia accés a l’aigua potable. El 2007, la xifra ja era del 92% , gràcies a les enormes inversions realitzades en aquest sector. En l’àmbit rural també es varen fer notables esforços, tot passant del 55% el 1998 al 71% el 2007. Més de 6’5 milions de persones se’n varen beneficiar. Veneçuela ha assolit d’aquesta manera els Objectius del Mil.lenni fixats per l’ONU per al 2015 en aquest camp des del 2001.
El salari mínim mensual va passar de 118 dòlars el 1998 a 154 el 2003 i 192 el 2005. Ara és de 286 dòlars, el més alt del continent latinoamericà. Comparativament, abans del 1998, el salari mínim, en el cas més favorable, s’estancava, i, de vegades, es rebaixava. El 1996, en un període d’inflació del país que va assolir una taxa del 100%, el salari mínim era només de 36 dòlars, mentre que el 1994 havia estat de 101 dòlars i el 1992 de 132 dòlars.

La gent gran que mai no ha treballat disposa d’un ingrés de protecció que equival al 60% del salari mínim. Les dones desprotegides, i les persones discapacitades, reben un ajut equivalent al 80% del salari mínim. Les mestresses de casa més grans de 61 anys reben una pensió completa amb prioritat cap a les més pobres. A més, l’horari laboral es reduirà a 6 hores diàries i 36 setmanals a partir de 2010 sense minva de salaris.
Pel que fa a la vivenda, les autoritats han engegat una política de grans obres amb la construcció massiva de nous allotjaments per a les classes populars i han iniciat una política de microcrèdits. Gràcies a aquesta revolució social, ara Veneçuela és part dels 70 països amb un alt índex de Desenvolupament Humà.
Hugo Chávez, que va anunciar la seva intenció de retirar-se del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tot retornant per avançat els seus deutes, ha estès el seu ajut als altres països americans elaborant l’“Alternativa Bolivariana para las Américas” (ALBA), i creant el “Banco del Sur”, destinats a promoure la integració econòmica regional. Actualment, Veneçuela ofereix un suport financer al continent més important que el que ofereixen els Estats Units. El 2007, Chávez va dedicar més de 8.800 milions de dòlars a donacions, finançaments i ajuts energètics davant de només 3.000 milions aportats per l’administració Bush. Fins i tot molts ciutadans dels Estats Units abandonats del seu propi Govern, també es beneficien de la política altruista de Veneçuela, amb la recepció de combustible subvencionat.
Veneçuela és la prova evident que un Govern pot contribuir ràpidament a la reducció dràstica de la pobresa i a la millora sensible del benestar de la seva població, amb la condició de poder disposar de la voluntat política necessària i de destinar una part de la riquesa nacional als més desposseïts. Caracas és l’exemple de la renovació llatinoamericana on els pobles han dut democràticament al poder, a diversos països, líders representatius de l’interès general, amb una veritable voluntat política d’acabar amb les desigualtats. Ara que una crisi financera sense precedents colpeja l’economia mundial, Veneçuela se’ns mostra com una alternativa creïble al neoliberalisme salvatge.

divendres, 27 de novembre del 2009

carrer Ramon Barnils

Hi ha a Barcelona una iniciativa popular encaminada a canviar el nom del carrer Ramiro de Maeztu pel de Ramon Barnils. Aquesta iniciativa és un acte de justícia en ell mateix, ja que Ramiro de Meztu va ésser un polític de dretes de la República que va arribar a dir que la solució al problema català era la guerra.
Ramon Barnils, mort prematurament el 2001, era i hauria estat en aquests moments, un periodista de referència.

dijous, 19 de novembre del 2009

El túnel del temps

Fa dies comentava l'actitud de la Revista El Far quan, publicada al Baix Llobregat, té la llengua espanyola com a principal vehicle d'expressió.
Avui, i amb una pena més gran, i després d'esperar la sortida del número 2, veig que apareix a Sant Boi una nova revista, "carakter" santboià en lletra petita, que reprodueix un esquema semblant: caps de pàgina en català -vergonyosa corbata de falsa acceptació de la catalanitat- i continguts fonamentalment en espanyol. Però com que és de Sant Boi el sentiment de vergonya encara és més gran: parlar de rugbi -les entrevistes fetes en català les han traduït al castellà!- o donar espais estables a la Betsa Malagarriga o a en Pere Orteu sense pensar que tot això seria més natural en català perquè aquestes persones sempre hi parlen. Senzillament, ni ha entrat en el seu càlcul de possibilitats: no tenen l'ajuda del Centre de Normalització Lingüística?
Sempre, sempre, una revista ha de tenir un criteri lingüístic clar. O blanc, o negre. I mai pot dir que és cosa dels redactors: és una fal.làcia que ningú no es creu. I si, com jo penso, la fan en espanyol per raons de mercat, ho hauríen de reconèixer. Esperem que els potents espònsors de contraportada: Big Ben -regidora de Cultura- i Ajuntament, els demanin algun canvi.
Arribats aquí, ens trobem en el túnel del temps: "carakter" santboià en lletra petita, amb tot el seu color, amb tota la seva modernitat, amb tots els seus articles-anunci, no deixa de ser una nova "Vida Samboyana". Tornem als anys 60. I el "carakter" pren un caràcter que no ens agrada gens...

El meu nom és Jaume, no Jaime!

Amb aquesta frase, se'ns planteja una història exemplar. Copio la notícia:

Un cambrer del Masnou suspès de sou i feina per discutir-li a un client que es diu 'Jaume' enlloc de 'Jaime'

Com l’anècdota de Carod-Rovira al programa espanyol “Tengo una pregunta para usted”, on afirmava que el seu nom era “Josep-Lluís aquí y en la República Popular de China”. Però si en aquella ocasió el fet va ser una destacable anècdota mediàtica, que respectin el teu nom pot sortir car.
És el cas d’un cambrer del restaurant 'Coloma' del port del Masnou que ha estat suspès de sou i feina durant una setmana per haver mantingut una 'discussió' amb un client habitual, per defensar que el seu nom és Jaume i no Jaime.

“Mira el Jaime éste”
Els fets es remunten al passat 10 d'octubre. El cambrer, Jaume Valls, assegura que un client, begut, el va provocar en diverses ocasions cridant el seu nom en castellà i amb un to despectiu: 'Mira el Jaime éste'. Segons la seva versió, Valls es va sentir ofès i es va dirigir al client per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català, i que no dir-li així era una falta de respecte. La resposta del cambrer va irritar el client, que va amenaçar els propietaris del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa ha sancionat Valls al•legant “manca de lleialtat”.
Valls recorrerà la sanció i estudia també presentar una denúncia contra el client amb el qual es va discutir perquè aquells fets, comenta, li han suposat un perjudici econòmic i d'imatge.

El català no serveix cafès
Jaume Valls comenta que la discriminació en vers el català és un fet 'habitual' i amb el qual s'hi ha trobat en diverses ocasions al llarg de la seva vida professional. 'Déme la carta en castellano' o 'Hábleme en castellano' són algunes de les expressions més comuns, segons Valls. 'Les persones que ho demanen sempre ho fan d'una manera impositiva', afegeix

dimecres, 18 de novembre del 2009

LA LLENGUA DEL POBLE

Sembla mentida que encara ara hi hagi algú que denuncii una pretesa persecució de la llengua espanyola. Cal tenir cinisme!

dimarts, 17 de novembre del 2009

Els pirates estimen el peix

He esperat que acabi el conflicte per penjar aquest video.
La situació de la pesca a l'Àfrica no és bona i la presència dels grans vaixells de pesca occidentals agreuja molt el problema i crea escassetat. L'aparició dels "pirates" sembla que és ben rebuda pels pescadors...

dissabte, 14 de novembre del 2009

Més sobre traduccions

Ja havia comentat en un altre post les actituds d'alguns il.luminats davant la contractació de serveis de traducció per part del Parlament. Aquest article d'en Pere Martí a l'AVUI acaba d'aclarir les coses.

Parlar castellà permet estalviar
Pere Martí
Periodista

El Congrés de Diputats ha convocat un concurs públic per adjudicar la prestació dels serveis d’interpretació de la reunió de la Conferència d’Òrgans Especialitzats en Afers Comunitaris i europeus dels Parlaments de la Unió Europea (COSAC) que ha de celebrar-se els dies 31 de maig i 1 de juny de l’any que ve en el marc de la presidència espanyola de la UE. Entre les condicions per guanyar el concurs s’especifica que el cost del servei, per a dos dies, no pot superar els 175.000 euros.

Malgrat que estem en temps de crisi, no ha saltat cap diputat de cap partit polític demanant prescindir dels serveis d’interpretació, tot i que previsiblement tots els assistents, experts europeistes amb sòlida formació, es deuen expressar correctament en anglès. Tampoc consta oficialment que hagi arribat cap protesta formal dels diputats del Parlament de Catalunya que aquesta setmana s’han queixat iradament per la contractació d’un servei d’interpretació a la cambra catalana per atendre una delegació estrangera. Espanya és un país normal i els seus diputats troben lògic que si es celebra un esdeveniment internacional al Congrés hi hagi traducció simultània.

A Catalunya, en canvi, encara hi ha diputats amb prou autoodi com per organitzar una polèmica política absurda sobre aquesta qüestió. És igual si la delegació és nicaragüenca o lapona: el servei ha d’existir perquè els diputats o els membres del govern han de tenir garantit el dret d’expressar-se al Parlament en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya. Estem parlant d’una despesa de només 1.000 euros, però el problema no és econòmic ni de competència lingüística, sinó polític: l’excusa de la crisi econòmica només és la coartada per justificar la marginació del català de l’espai públic. Si volen estalviar, per què no demanen la supressió del ministeri de Cultura o el tancament de TVE?

divendres, 13 de novembre del 2009

Novament "El Far"

En un post anterior parlava de la poca atenció que la revista "El Far", que es publica adosada al Periódico, dedica a la llengua catalana. Avui en torno a parlar perquè després d'haver comprovat el mateix capteniment de menyspreu lingüístic, he vist, sorprès, que aquesta revista setmanal compta amb molta publicitat institucional: 1/4 de pàgina de l'Agència de Residus/Ajuntament de Gavà, 1/3 de pàgina de l'Ajuntament de Cornellà, 1/3 de pàgina de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, 1/2 pàgina de la Diputació de Barcelona, 1 pàgina de l'Ajuntament de Castelldefels i 1 pàgina sencera més també de la Diputació de Barcelona. Tanta publicitat que, segurament, assegura la continuïtat de la revista. Però queda ben clar que a totes aquestes institucions els importa una fava la llengua en que s'escrigui.

dijous, 12 de novembre del 2009

Els piquets de vaga

La finalitat d'un piquet, en l'època de la seva aparició, era la de generar canvis davant d'una situació social, política, econòmica, etc, amb la que els organitzadors d'una vaga estaven en desacord.
Actualment, els piquets haurien de ser grups reduïts de persones que, en el si d'una vaga econòmica, s'ocuparien d'informar el públic o els treballadors que no secunden la vaga per tal d'estendre-la i fer-la més forta. Més sovint del que podria semblar són coactius i violents, per tal d'obligar a tancaments i a que la vaga esdevingui total.
En les vagues del transport públic, com en altres vagues on el perjudicat directe no és cap empresari sinó la població, els piquets es dediquen a evitar que es duguin a terme els serveis mínims per tal de radicalitzar més la situació. Es posen dificultats a la sortida d'autobusos de les cotxeres, se'ls apedrega, etc. I els usuaris entren en una espiral de desconcert, queixes i malestar, que trascendeix a la premsa. Aquesta situació, de vegades, accelera la conclusió del conflicte.
Posats a buscar maneres de no posar sempre el dit en la llaga del més dèbil, i atenent a que el dret de vaga és prou important com per no haver-lo de discutir, jo em pregunto perquè els sindicats del transport públic no han convocat mai una vaga a la "japonesa". En comptes de parar i quedar-se quiets davant de l'empresa -no tots, que hi ha moltes baixes laborals-, perquè no fan els horaris complets sense cobrar els bitllets? Quina solidaritat tindrien per part de la població?
En aquest cas, els piquets podrien recuperar el seu sentit més revolucionari.

L'èxode andalús

L'èxode andalús dels anys 60 -i per extensió extremeny i d'altres llocs- va ser l'orígen passiu d'alguns dels desequilibris lingüístics i econòmics que patim encara ara. Però n'hem de saber alguna cosa més.
A les acaballes del segle XV, Andalusia, després de vuit segles de prosperitat islàmica, va ser conquerida militarment pels cristians, amb unes capitulacions signades amb els vençuts a Santa Fe que, després, no van ser respectades pel Cardenal Cisneros. Les repoblacions amb gent d’altres indrets, i el repartiment de territoris a nobles de fora d’Andalusia i a missions religioses varen iniciar un procés que després de quatre segles i mig no solament no havia recuperat la prosperitat anterior a la conquesta, sinó que havia generat una situació de misèria general que provocaria “la gran fugida”, ni per esport ni per aventures, d’un milió i mig d’habitants.
Absolutament ruralitzada, la població andalusa no necessitava formació. Es pot afirmar que ha estat ben al davant del rànquing de persones sense estudis. Ben al contrari, els llicenciats i els doctorats s’han localitzat a Madrid fonamentalment i més al nord d'Espanya. Això durant tot el segle passat. I de segur què no pot ser fruit de la casualitat, sinó d’una política d’escombrar sempre en la mateixa direcció. Que Santander o Donosti hagin estat en aquest àmbit, té algun sentit?
A Andalusia, doncs, i en aquestes condicions, es desenvolupen fàcilment sentiments patriòtics espanyols amb una gran dosi d’ignorància afavorida per estructures socials caciquils.
Tot plegat, a on vull anar a parar? Doncs que quan passen coses importants no acostuma a ésser per casualitat. I que no ens equivoquem en la identificació de l'adversari.

dimecres, 11 de novembre del 2009

És que som ridículs!

L'enrenou dels diputats al Parlament parlant en català a uns representants de Nicaragua ha resultat, com sempre, una nova demostració del menyspreu genètic que hi ha en moltes persones: polítics, diputats, periodistes... I es nota descaradament que els seria massa fàcil tornar cinquanta anys enrere per viure més còmodament instal.lats en la pau de Franco. Reprodueixo un article de Vicent Partal, centrat en "La Vanguardia".

El ridícul de La Vanguardia

La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.

El director de La Vanguardia diu, en la llengua en què escriu en públic cada dia, que 'no sembla la cosa més edificant' que els nicaragüencs escoltaren amb 'els auriculars posats' els discursos dels diputats catalans. No gosa dir-ho claret, però diu, i per això fa feredat, que el Parlament de Catalunya hauria d'haver renunciat a la llengua pròpia, no sé si en aquest cas o amb qualsevol excusa. No ho diu clar, però s'entén fàcilment que el senyor Antich vol dir que ell hauria desitjat que els diputats hagueren parlat directament en castellà, com fa el seu diari cada dia. Perquè, encara que no ho diga tampoc, interprete que el senyor Antich deu comptar que els nicaragüencs no entenen d'entrada el català, de manera que, havien de ser els diputats catalans els qui havien de canviar de llengua, per caure en el 'ridícul'.

Per sort, no ho van fer. Començant per David Minoves, secretari de Cooperació i Solidaritat del govern, que no va perdre gens de vista que les institucions també tenen obligacions envers la pròpia dignitat, perquè no són únicament una col·lecció d'individus, ans representen un país, amb les obligacions que això implica. Parlar en una seu parlamentària no és parlar en un bar, i això exigeix una correcció, un protocol i un respecte de les formes. Respecte que inclou, al Parlament de Catalunya i en qualsevol parlament del món, uns usos lingüístics també simbòlics; també. Que al cap i a la fi, és per això que el president Sarkozy no parla mai en anglès en una seu parlamentària i sí que ho fa, si cal, en una entrevista televisiva. O que la cancellera Merkel s'adreça sempre, en públic, en alemany al president Medvèdev, per més que parle molt bé el rus. O que Juan Carlos de Borbón parla en espanyol en les cimeres internacionals encara que els seus interlocutors sàpiguen tots anglès, llengua que, segons que diuen, practica a casa cada dia.

Vicent Partal
Dimecres, 11 novembre 2009

Les expressions "camuflatge"

Sovint quan parlem no diem les coses pel seu nom sinó que usem noms alternatius per vergonya, per prudència, o per diversos motius, sempre relacionats amb la "necessitat" de no dir-ne el nom real.
Però a Catalunya tenim un vici. I és que "camuflem" alguns noms potser perquè, en un atac d'innocència, ens creiem que algunes coses hauran canviat només per aquest fet.
Així, es diu demarcació, en comptes de província, la veritable paraula, que té el seu orígen en el concepte de "territori vençut". Probablement en un intent de fer-nos oblidar que ja no són províncies d'Espanya sinó territoris de Catalunya, lliurement decidits.
També, des dels sectors més catalanistes, se sol dir Estat espanyol en comptes d'Espanya. Com si amb aquest fet ja fóssim una mica menys espanyols. I obliden que el terme va ser molt usat sobretot pels franquistes, que són els que el van posar de moda.
I no parlarem dels que fugen de qualsevol nom que sembli espanyol, tot refugiant-se en gal.licismes -els deu ser igual que a la Catalunya Nord, els darrers anys, els francesos hagin fet un treball d'extermini lingüístic més salvatge que els espanyols-, o cercant noms d'altres orígens. I obliden, en un atac d'amnèsia política, que català i espanyol comparteixen, per proximitat i per procedència comuna, més de la meitat del seu lèxic.
Aconseguir la independència, en aquestes condicions de radicalitat, podria voler dir, per a alguns, deixar de parlar català i apuntar-se a classes de japonès.

dilluns, 9 de novembre del 2009

La Xenofòbia (2)

En el Grup de Debat Català Sempre, hi ha aparegut publicat aquest article que pot ser ben bé la continuació del post anterior "La Xenofòbia". El copio pel seu interès.

Les veritables agressions lingüístiques
José Miguel Cuesta ( Veu Pròpia )

Des dels mitjans de comunicació més escorats cap a la dreta, sobretot de la capital del Regne, estem ja acostumats a sentir que el castellà està perseguit a aquells territoris de l'Estat que tenen altres llengües.
En el cas dels Països Catalans, les acusacions són més violentes sobretot pel que fa al Principat, on algunes lleis (immersió lingüística, de retolació, etc.), insuficients i que no s'acompleixen en moltes ocasions, ha sigut vistes per alguns i algunes com un atac al seu privilegi de parlar en l'única llengua que els i les súbdits de l'Estat tenen l'obligació de conèixer.
Depenent del grau ideològic del mitjà, ens podem trobar diverses gradacions en aquests atacs. Fins i tot podem trobar acusacions d'aquests tipus als mitjans suposadament "progressistes" si bé amb un lèxic més suau. També és cert que és als mitjans situats més a la dreta on aquestes acusacions poden arribar al súmmum de la paranoia. Si les sentís algú que no visqués a Catalunya podria arribar a pensar que les persones castellanoparlants són empaitades i agredides al carrer pels Mossos d'Esquadra, que als patis de les escoles els professors i professores es dediquen a perseguir i reprimir la canalla que no parli en català i que una legió de funcionaris va pels carrers buscant rètols de comerços no escrits en català per sancionar-los econòmicament.
Evidentment, qualsevol persona que visqui aquí veurà com la realitat és ben diferent i que un catalanoparlant, a segons quins territoris, es trobarà amb més problemes en el seu dia a dia que un castellanoparlant. I a més, té més riscos de sofrir veritables agressions lingüístiques, fins i tot aquelles que sobrepassen la mera intimidació verbal. Moltes d'aquestes agressions les fan les forces d'ordre públic. Posaré uns exemples recents:
El passat 7 d'agost, a l'aeroport de Palma, un jove va ser agredit físicament per la Guàrdia Civil per haver-se adreçat a ells en català. El jove va ser tancat en una habitació on es va perpetrar l'agressió davant la impotència de la seva parella. A més, com sol passar en aquests casos, tots dos van ser denunciats per "alteració de l'ordre públic".
El 10 de setembre, una dona d'origen sud-americà va ser detinguda a una comissaria de la Policia Nacional de Barcelona pel simple fet de parlar amb el seu marit pel mòbil en català mentre tramitava el seu DNI. En aquest cas, segurament, hi havia a més un agreujant: el racisme i el fet de veure com algú que fa poc que ha arribat és capaç de parlar la llengua del país mentre uns altres que porten molts anys (Policia Nacional i Guàrdia Civil) no han tingut, en moltes ocasions, la voluntat ni l'obligació de fer-ho.
Personalment recordo com al 1999 em van fer fora d'una comissaria de la Policia Nacional de Badalona pel simple fet de parlar en català i negar-me a canviar d'idioma:"a mi me hablas español porque estás en una comisaria de la policia nacional i no de los Mossos d'Esquadra" em van dir. Sort que només em van fer fora sense cap agressió física.
Un judici, pel fet de testificar en català, va haver d'ajornar-se quatre mesos perquè "no hi havia intèrpret a la sala". No em van sorprendre aquests fets perquè jo en aquella època ja sabia què hi havia. Em va sobtar més que els meus companys sindicalistes del judici, castellanoparlants i que ja sabien la meva voluntat de parlar sempre català fora de l'àmbit familiar (érem tres persones les acusades) i l'advocat després em demanessin que per què no els havia avisat que testificaria en català.
Lamentablement aquests fets no són puntuals. Hi ha territoris on les agressions al català encara tenen més impunitat, com és al País Valencià, on molts grups d'ultradreta campen a la seva fent agressions físiques contra persones i entitats davant de la passivitat de les autoritats. Ara bé, tranquils, que aquestes agressions no sortiran habitualment pels mèdia que tanta obsessió tenen en mostrar-nos les "agressions" al castellà.
Només faltaria!!

Publicat a Es Debat, dijous 22 octubre 2009

diumenge, 8 de novembre del 2009

La xenofòbia

En un post anterior dedicat a unes paraules en català pronunciades per l'actor argentí Viggo Mortensen, jo recordava que hi ha persones (en conec un munt, mestres, professors, gent de carrera...) que després de varies dècades de viure a Catalunya, no han volgut articular-ne ni tres de seguides. En un comentari al peu, un individu anònim -no podia ser d'una altra manera- m'envia a prendre pel cul (!) i em qualifica de xenòfob. Parlem, doncs, de xenofòbia.

La xenofòbia (del grec fobos, "por", i xenos, "forasters" o "estrangers") és l'animadversió cap a persones o cultures diferents, o considerades com a estrangeres. Es pot tractar de prejudicis racials, culturals, religiosos o simplement cap a individus. Amb el sorgiment de les ideologies feixistes al segle XX la xenofòbia va arribar a ser un problema molt greu, que encara avui perjudica moltes societats del món.

En un article publicat al Punt del 2 de novembre, Josep Maria Loste explica l'ambient de catalanofòbia extrema que es viu a l'altiplà castellà i en posa alguns exemples difícils de creure en una societat occidental. Per exemple, que la conferència espanyola d'organitzacions de la gent gran va fer fora la representació catalana perquè havia exigit al president de l'organisme estatal, José Luís Meler, que rectifiqués unes declaracions en què denunciava els diners que es destinen a Catalunya per a la política lingüística. Aquest incident sociolingüístic, que es repeteix en estaments oficials, en ràdios i en televisions, constata la ignorància i/o la mala fe dels plantejaments sobre la llengua catalana que tenen una bona part dels nostres veïns. La política lingüística és, senzillament, un pilar més de l'estat del benestar en tant que política social en estat pur, per tal de fer possible una cohesió social correcta. La situació de feblesa estructural en l'ús del català -ara més que mai una llengua minoritzada en el propi territori- ha d'obligar els governants catalans i la societat civil a no cedir ni un mil.límetre en les justes reivindicacions d'aplicació dels nostres, inalienables, drets lingüístics. A tot això cal afegir que els imitadors espanyols de Le Pen/Haider (la nostra dreta radical) han arribat a obtenir 50 regidors amb lemes com: "Immigració, atur, terrorisme, no els permetis destrossar Espanya" (Democracia Nacional) o "Prioritat a ultrança a defensar la nostra identitat, cultura i tradicions" (Plataforma per Catalunya). Exemples clars de Xenofòbia i enemics a combatre en nom de la lluita per la llengua i per la independència.

divendres, 6 de novembre del 2009

El Tractat dels Pirineus

Demà dia 7 de Novembre farà 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus segons el qual la monarquia hispànica, en acabar la Guerra dels 30 Anys, cedia a la francesa el comtat del Rosselló i una part de la Cerdanya. No faré una lliçó d'història, però sí que hauríem de recordar que fou la ignorància dels negociadors i el menyspreu pels habitants dels territoris cedits el que va fer que això fos possible. Els importava més, i aquesta va ser la moneda de canvi, mantenir les possessions que la corona tenia a Flandes. La cessió es fa fer a esquenes de les institucions catalanes i va tenir una forta contestació, de tal manera que no va poder fer-se efectiva fins al 1720. A diferència de Gibraltar, cedit a Anglaterra pel Tractat d'Utrecht el 1713, cap govern espanyol no ha demanat mai la restitució d'aquests territoris: potser dividits els semblem més bonics.
Recordeu doncs: demà a Perpinyà diada gran amb manifestacions i tota mena d'actes. Si podeu anar-hi, feu l'esforç que hi va gent fins i tot des d'Alacant!

dijous, 5 de novembre del 2009

Acumulació de càrrecs

Anna Hernàndez, la Molt Honorable esposa del Molt Honorable President de la Generalitat senyor José Montilla, resulta que també és una notable acumuladora de càrrecs, com alguns tristament famosos personatges de la nostra catalana terra.
El fet d'acumular càrrecs no és per si mateix un delicte. Però és, segurament, l'acte d'acumulació de contactes per a la posteritat més útil que ningú pot trobar. I només és a l'abast de polítics, d'empresaris o de financers, en general.
De vegades provo d'imaginar-me aquestes persones en aquests consells i comissions i no arribo a pensar què hi deuen fer, al marge de prendre el talladet i signar les actes i els estats de comptes.

Aquesta és la llista de càrrecs, que he rebut de mans conegudes, pero que no sé si és exacta o ha rebut correccions de darrera hora. Nunca se sap, com diria el President.

  • Regidora d’Urbanisme de l’ Ajuntament de Sant Just Desvern.
  • Primera Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.
  • Presidenta de PROMUSA. Atenció: PROMUSA és una de les empreses relacionades amb la trama del cas PRETORIA. Que no vol dir res, però fa ombra.
  • Presidenta de PROECSA.
  • Gerent del Consorci de la Colònia Güell.
  • Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat.
  • Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.
  • Consellera de Túnel del Cadí, Concesionaria S.A.
  • Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària.
  • Delegada de l‘Àrea d’Infrastructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.
  • Consellera de La Caixa.
  • Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
  • Vocal del Consorci Sanitari Integral. (Hospitals de la Creu Roja)
  • Vocal de la Fundació Caviga.
  • Consellera de l’Àrea de Salut de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

GreenPeace, una multinacional més

El post que reprodueixo explica i comenta a la perfecció l'actitud de GreenPeace els darrers dies. Això, afegit al descrèdit que li comporten algunes de les seves actituds, llunyanes cada cop més del que en podríem dir l'esquerra, situen l'organització en un fangar una mica insà del que potser ja no podrà sortir mai.

Defensar el clima fa impossible defensar la diversitat?

"GreenPeace: stop discrimination against the Catalans"
Josep Maria Canyelles

Abans d'ahir es produïa un acte important a Barcelona: la conferència sobre el clima, amb caràcter previ a la que tindrà lloc a Copenhaguen amb caràcter decisori. I GreenPeace ha volgut aprofitar-ho per a fer una acció de sensibilització dels caps d’estat.

He tingut l'oportunitat de veure en directe com desplegaven les tres pancartes a la Sagrada Família, dues en anglès i una en castellà, i he anat a expressar a les dues persones assalariades de l’organització la incoherència que suposa parlar de biodiversitat i no respectar les identitats i les llengües. Com pot Greenpeace actuar sempre amb tal incoherència? I en aquesta ocasió en un lloc com la Sagrada Família, on el seu arquitecte Antoni Gaudí, ja ancià, va ser apallissat per la policia per parlar en català.

Diuen des de la direcció: "aquí el que importa és el missatge". Si ho haguessin penjat menors d'edat també? Si la lona fos de PVC també? Si per entrar haguessin hagut de fer una acció violenta també? No tot s’hi val! I les organitzacions socials estan cridades a la coherència.

Diuen: "no s'entendria". De debò que “Salveu el clima”, al costat de “Save the climate”, no s'entendria arreu a més de donar un missatge de respecte a la diversitat?

Se m'excusen: "els socis no catalans no entendrien que es fes en català". Doncs ara sí que anem malament. Greenpeace: si no ets part de la solució potser ets part del problema. Si algú s'ha d’enfadar per fer alguna cosa en català a Catalunya potser sobra en aquesta organització. Els valors de respecte no tenen diferència sobre si són ambientals, culturals o socials, i s'han d'aplicar en les maneres de fer encara que el focus de l'organització se centri només en matèries ambientals.

Em donen una resposta institucional: “Tenim una delegació a Barcelona on es parla català...”. Però sona molt malament això que "ja ens deixeu parlar en català a casa". La llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, també simbolitza coses. I mostrar-la és una manera d'augmentar el missatge de la diversitat i el respecte. Si s'entén perfectament el missatge no puc comprendre per què no utilitzar la pròpia del lloc on es fa l'acció. Les ONG es deuen a la coherència. També parlem de biodiversitat.

Però és que la discriminació és més que evident. Només heu de mirar la revista o el web. Compareu-los amb el que fa GreenPeace a la resta del món i pregunteu-vos per què actua diferent: a Canadà, a Bèlgica, a Finlàndia, a Suïssa... només entrar al web us demanen que trieu llengua. Són països que tenen un respecte entre comunitats. I si mireu la resta de països veureu que llengües amb menys habitants que la catalana compten amb versió: noruec, danès, finès, suec... No us fa pensar?

I finalment, des de l'opció ambiental: però és que no treballem per uns valors de justícia i diversitat? Com podem demanar a les empreses que siguin coherents si cada organització només defensa la seva parcel·la i no una responsabilitat social plena?

Aquestes aportacions s’han publicat al bloc de Greenpeace i han incitat a la participació d’algunes persones, totes elles partidàries de l’organització. I com sol passar, algú ha parlat de que hem de ser ciutadans del món. És curiós que això de ser ciutadans del món només es faci servir per defensar l’espanyol. Potser els canadencs, suïssos, finesos, belgues, no són ciutadans del món i senzillament són uns provincians que es dediquen a parlar en la seva llengua quan hi ha tantes coses més importants a fer!

Podem ser tots ecologistes, però se suposa que primer de tot defensem el respecte, la democràcia, el dret a existir, el dret a decidir… El dilema sobre si hem de defensar la llibertat, la igualtat, el clima, o la diversitat no és vàlid. Perquè no són excloents. És més, s’ha de defensar tot junt: com puc defensar l’Amazònia i no parlar del dret de les comunitats a viure-hi?

Blog greenpeace on molta gent ha expressat les seves queixes: http://greenpeaceblong.wordpress.com/2009/11/02/accion-greenpeace-en-la-sagrada-familia-barcelona/
(article publicat també a xarxanet.org)

dimecres, 4 de novembre del 2009

La "classe" política

Els darrers dies, o mesos, hem sentit moltíssimes declaracions de polítics -alguns de molt alta consideració- tot defensant la seva dignitat, en un exercici de corporativisme digne de causes més productives -per exemple, la defensa del finançament o la comprensió davant les consultes independentistes-, tot oblidant que la dignitat, l'honorabilitat i la dedicació són l'obligació primera de tot treballador sigui remunerat o voluntari. Que oblidin altres honors, que ells no han estat escollits ni per fer-se fotografies ni per passar a la posteritat. Cobrar un sou els fa esdevenir assalariats amb feines específiques, però de fet tenen poders de propietari de la finca. La diferència, en democràcia, és que, en comptes d'haver de presentar un currículum i passar unes oposicions, aquí només calen unes eleccions. Per tant, tenim assegurada l'adscripció política, però no l'idoneitat per a la feina. En determinats Ajuntaments, el resultat és dramàtic. És potser per això que molts polítics, no tots afortunadament, quan arriben al poder, el Mecano se'ls fa massa complicat, i només aconsegueixen construïr-se xalets a la costa.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Viggo Mortensen speaks catalan / parlant català

El més important de veure Viggo Mortensen parlar català és el fet d'haver de recordar quantes persones, després de desenes d'anys de viure a Catalunya no volen articular-ne ni tres paraules seguides.