De joves, robaven melons per practicar

Reprodueixo íntegre l'article publicat al diari SEGRE de Lleida sobre com Espanya actúa intencionadament i unilateral en l'anomenat "conflicte de l'Art religiós de la Franja". Resulta de crònica de quinquis.


El litigi de les subhastes
Alberto Velasco Gonzàlez. Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.
El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.
De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.
Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.
Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.
I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.
Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.
I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.