dilluns, 21 de juny del 2010

Sant Boi pot decidir a les municipals!

Es faran moltes lectures de la poca participació, o dels pocs milers de ciutadans que a Sant Boi han optat per la Independència en una consulta feta sense intervenció de les institucions, i amb molt pocs recursos. Encara que han sobrat els voluntaris i l'esforç i la bona voluntat.
Però aquests milers de ciutadans que volen la Independència, en unes eleccions municipals haurien aconseguit, amb els seus vots, d'haver existit, col.locar la seva opció en el segon lloc d'una Sala de Plens massa "plena" d'opcions ambígües o dividides.
Així doncs, ja sabem el que toca: Partit (almenys a Sant Boi) Independentista. Tots a votar i segona força santboiana. Números canten.

diumenge, 20 de juny del 2010

Me gustan los catalanes

No sempre les opinions dels espanyols són irreflexives i feridores. De vegades ens observen amb atenció i saben estimar-nos. D'aquesta manera, en èpoques d'independència, haurem d'observar-los nosaltres a ells.


Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.


Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».


La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»


Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat: Ramón Chao, músic, escriptor i periodista, Chevalier des Arts et des Lettres pel Govern Francès.
I pare del cantant Manu Chao

divendres, 18 de juny del 2010

Els pitjors, nosaltres mateixos

Onze ajuntaments de la Franja, governats pel PP i el PAR, han recorregut contra la Llei de Llengües

17/06/2010

Onze ajuntament de la Franja de Ponent governats pel PP o pel PAR, les formacions més anticatalanes de l’Aragó, han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües, que ni tant sols reconeix l’oficialitat de la llengua catalana. Aquests ajuntament són Fraga, Lasquarri, Faió, Nonasp, La Codonyera, Torre del Comte, Fórnols de Matarranya, la Freixneda, Vall-de-roures, Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa. El PP i el PAR no volen ni sentir a parlar de cap mena d’avenç en el reconeixement de la llengua catalana, i fins i tot neguen que aquesta es parli en cap indret de la comunitat autònoma aragonesa. L’ajuntament de la Codonyera fins i tot s’ha sumat a la Plataforma No Hablamos Catalán, un grup radicalment anticatalà i que ha participat en incidents. També ha participat en diverses manifestacions poc reeixides a Saragossa contra el català i fins i tot va organitzar una consulta a Fraga contra la llengua catalana que va ser un autèntic fracàs

dimecres, 16 de juny del 2010

El burka, una agressió?

Llevat de la necessitat d'haver-se d'identificar, acceptable demanda, sovint es parla de la necessitat de la prohibició del burka o del nicab en un sentit de defensa de la dignitat de la dona.
Però el que es fa, realment, com moltes vegades, és aplicar una capa ben gruixuda d'hipocresia cosmètica que cobreix el veritable problema i que ens deixa satisfets, ja que estèticament hem salvat la consciència.
Tot prohibint l'accés de dones amb burka a llocs públics aconseguim:
1. Afermar el fanatisme dels seus marits que són els veritables culpables de la bestiesa.
2. Aconseguir que no les deixin sortir de casa, fent encara més dura una reclusió que ja ho era prou.
3. Desfermar reaccions per part dels grups islamistes més radicals.
I per a aquestes situacions no solament ningú no hi té resposta sinó que ningú no té cap interès a tenir-la.
Així doncs, amb aquesta operació de cosmètica política electoral els marits castigadors musulmans se'n riuran a la cara de tots nosaltres mentre les seves dones es passejaran per la petita presó del seu piset.
Molta més sort té la dona d'en Millet que, com que no porta burka, tot i haver col.laborat en crims extraordinaris, es passeja tranquil.lament pel carrer.

dilluns, 14 de juny del 2010

Viure en valencià a Castelló

El Bloc Nacionalista Valencià publica el Web www.castellóenvalencià.cat on tots els castellonencs poden interactuar, comprendre i saber com actuar més bé en les agressions a la llengua catalana que comet el seu ajuntament. El web comença amb aquesta introducció.

L’Ajuntament de Castelló, com tantes altres administracions públiques, no garanteix el dret a viure en valencià. Aquesta web pretén ser una espai comú per a tots els castellonencs que desitgen viure en valencià en la seua ciutat.

Un lloc on la ciutadania puga fer propostes concretes i directes al Grup Municipal del BLOC, i on denunciar les mancances que els successius governs del PPSOE no han sabut (o volgut) corregir, incomplint els drets lingüístics més bàsics, reconeguts per la legislació vigent.

Una web on exposar els detallets del dia a dia que demostren que els actuals governs (municipal, valencià i espanyol) fan que viure plenament en valencià a Castelló de la Plana siga… missió impossible.

diumenge, 13 de juny del 2010

Més sobre el sexisme en la llengua

La Universitat de les Illes Balears ha volgut intervenir i ha emès la següent Declaració:



El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:


Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení).


Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. L'existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser implícit, per exemple, a l’acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre l’ús a favor d’un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres que més conspícuament han expressat la necessitat d’igualtat entre dones i homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren l’ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d’aplicació de disposicions normatives si l’intèrpret suposa que la segregació de gèneres s’hi introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria d’ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).


Ateses aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que s’haurien de corregir d’acord amb els criteris que exposam a continuació i que haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l’administració:


1. Sempre que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.


2. Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.


3. Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat…”, “Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable…”, "el Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic especialista…”).


4. En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d'autor o tinent de batle.


5. En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de professor i alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m'ha marcat".


Els punts 1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.


Palma, 26 de juny de 2009.

dilluns, 7 de juny del 2010

Reflexió per a sexistes de la llengua

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 23 de maig del 2009

Contra la dictadura lingüística
M.Carme junyent

Durant molts anys, he anat explicant als meus alumnes d’antropologia lingüística que és molt important aprendre a destriar allò que és universal d’allò que és cultural en la llengua, perquè aquest és el fonament de la nostra disciplina: si un tret és universal no el podem correlacionar amb trets culturals. Tampoc no hi podem correlacionar trets que estan regits per la gramàtica, la qual segueix les seves pròpies lleis. Un dels exemples clàssics per il·lustrar aquest fet és el del gènere gramatical, que tan sovint es confon amb una marca de sexe. Aquesta confusió és a l’arrel del desgavell de la llengua no sexista. Quan els explico això sempre els dic que aquesta és una guerra perduda, que no hi tenim res a fer a part del nostre granet de sorra individual, perquè després de tot el que s’ha invertit en aquest esbudellament de la gramàtica, ara qualsevol rectifica.

Però la cosa comença a ser preocupant. D’una banda, sembla que aquesta opció s’ha convertit en norma en tots els textos que publica la Generalitat i de la mateixa manera que per aquesta raó et censuren textos (ja m’hi he trobat), tampoc s’admeten projectes que no facin ús d’aquestes normes (algun conegut meu s’hi ha trobat), per no parlar de les correccions a les intervencions orals públiques (algun col·lega meu s’hi ha trobat).D’altra banda, si algun home s’hi ha manifestat en contra, immediatament se l’ha desqualificat per ser membre de la classe opressora. I això encara és més greu. No entenc que pel fet de ser home, se’t consideri un inútil a l’hora de dir la teva sobre coses que afecten les dones (si és que n’hi ha alguna,
que només les afecti a elles). Però aquesta discriminació per raó de sexe sorgida del feminisme és tota una escenificació de la víctima convertida en botxí. Discriminació i censura, és evident que no era això.

El pitjor de tot és que amb aquestes normes de visibilització és quan realment ens discriminen. Fa uns anys, Josep M. Espinàs podia ironitzar autodesignant-se “home de fer feines”, però no sé quina dels alts càrrecs que es volen fer visibles es presentaria com a alta càrrega. No sé si les dones dels Minyons de Terrassa volen ser minyones, ni, si mai s’arriben a ordenar dones sacerdot, voldran ser sacerdotesses. El que sí que és cert és que les poetes no volen ser poetesses. Tampoc no sé si Angela Merkel vol ser cancellera, però ben segur que prefereix ser la millor canceller que la millor cancellera de la història d’Alemanya.

El malentès de tot plegat segurament
rau en l’equivalència gènere = sexe, però casos com el clau/la clau, el son/la son, el llum/la llum mostren que l’oposició de gènere només a vegades correspon al sexe, fins i tot en el cas que ens referima persones (cortesà/cortesana, home públic/dona pública, etcètera). Si això és possible és perquè el gènere masculí inclou el femení (o bé no en diu res), i en els casos que l’inclou, si el desdoblem és perquè considerem que un i altre –homes i dones– són diferents. De lamateixa manera que no diem“catalans i barcelonins” o ens escandalitzen oposicions com “ciutadans i immigrants” perquè impliquen una diferència, per què diem“pares i mares” com si fossin diferents quan tota la vida hem dit tranquil·lament “Els meus pares van fer pasqua abans de rams” o “Vaig a sopar a casa els pares”?

Tot això no passaria d’anècdota, o si més no de font d’exemples per a cursos de llengua, si no fos perquè aquest model es vol imposar amb totes les conseqüències, comportament inclòs. Un dels exemples emblemàtics de l’èxit d’aquest model és aquell que diu que quan la mestra anuncia “Poden sortir al pati tots els nens que hagin acabat els deures”, les nenes es queden assegudes perquè no s’hi veuen reconegudes. I és clar, són dones, que n’aprenguin, que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol.

diumenge, 6 de juny del 2010

Cadascú a la seva

Aquesta vegada el govern d'Israel, de qui parlen amb la boca petita tot els partits de dretes d'occident, s'ha cobert de merda fins al coll amb una de les accions més criminals, més poc justificades i més brutal dels darrers temps. I confirma, de passada, com és d'equivocada la seva política de no permetre que els palestins tinguin accés a un estat lliure i sobirà.
Però el més sorprenent és que aquesta vegada ho ha fet donant-li oxígen a un altre estat, Turquia, probablement el més xenòfob i el més racista de tota l'Europa oriental, que en els darrers anys ha assassinat més de 20.000 kurds.
El que que no és acceptable de cap manera és que unes oenagés, pretesament socials, per no dir d'esquerres, ho hagin acceptat per aprofitar-ne el rendiment mediàtic.

dissabte, 5 de juny del 2010

dimarts, 1 de juny del 2010

El doblatge al País Valencià

El doblatge de películes al País Valencià no fa cap por als exhibidors: senzillament no es dobla res de res. Com que no hi ha "demanda", no existeix la llengua ni el problema, i els exhibidors, amb tota la barra, poden afirmar que amb la seva actitud són "sensibles" a la "realitat" del país. Probablement, en alguns casos, són les mateixes empreses que al Principat es manifesten, públicament, de tant diferent manera. Però el canvi de comunitat autònoma els fa canviar de camisa i de calçotets, si cal, per diners. El més lamentable és l'actitud de la Televisió Valenciana, única esperança per al doblatge. La comparació amb el que ens està passant a nosaltres fa plorar. Aquí tenim la Generalitat que legisla, si no passa res.


Jaraba evita rebre el sector del doblatge en valencià, «greument» afectat per la retallada pressupostària aplicada per RTVV

El Col·lectiu de Professionals del Doblatge (CPD-UPTA) ha denunciat la impossibilitat de reunir-se amb el director general de RTVV, José López Jaraba, per plantejar-li la seua oposició a la retallada del pressupost que Televisió Valenciana ha aplicat en la partida dedicada al doblatge en valencià, que ha baixat de 5 milions d'euros a 1,5 milions, fet que ha provocat una «greu situació de crisi en el sector», segons el col·lectiu. Aquest ha sol·licitat en tres ocasions una entrevista amb Jaraba però ningú en l'ens públic s'ha posat en contacte amb el CPD per concertar l'entrevista.

Amb qui sí que es reuniran hui és amb el socialista José Ignacio Pastor i el membre d'Esquerra Unida, Amadeu Sanchis, vicepresident i vocal del Consell d'Administració de RTVV, respectivament, per explicar-los la «deteriorada situació que pateix el sector i exposar-los algunes propostes de futur per evitar que el sector, peça fonamental en la normalització i difusió de la llengua, acabe desapareixent», segons ha manifestat el col·lectiu en un comunicat. En la reunió també estaran presents representants dels estudis de doblatge, tècnics de so i traductors, igualment afectats per la «desproporcionada» retallada pressupostaria de TVV.

Tots junts denuncien que la retallada «deixa en l'aire al voltant de 500 llocs de treball». De fet, un estudi de doblatge ja ha tancat i un altre ha anunciat que ho farà abans de l'estiu «a causa, fonamentalment, del gran retard en els pagaments de RTVV, que superen àmpliament els 300 dies».