dilluns, 19 de gener del 2009

Probablement...

Ara resulta que els ateus no són prou ateus perquè diuen que déu (Déu?) probablement no existeix. I a mi que em semblava que l'afirmació era tan ben trobada. Tan respectuosa. Tan clarivident.
I és que, finalment, els que creuen, resultarà que creuen massa. Com el que menja massa i li regalima el suc per la vora del llavi.
Jo, que creia que era ateu, sempre havia pensat que en aquest àmbit tan eteri les afirmacions s'havien de fer així, amb una probabilitat entre uns quants milions.
Per exemple: jo no he vist mai ni un bacteri, ni un àtom, ni un estel prou de prop per pensar que no sigui una mena de llumeta. Ni he tocat mai una aurora boreal.
Tots aquest fenòmens o cossos també els haig d'interpretar i d'acceptar amb una bona part de confiança en tercers: la FE. Podria dir també, fent un paral.lelisme, que per a mi són el que són, PROBABLEMENT. I ja en tinc prou, visc amb aquesta mena d'ignorància que no em trasbalsa la vida...
És el que potser hauria de dir un cristià respecte al seu déu però no ho fa. S'ha de creure en Déu. És tracta de la bondat de creure en Déu (enfrontada a la preocupació per la no bondat de qui no hi creu). La caritat cristiana (enfrontada al dubte de si seràs o no seràs caritatiu si no hi creus). El sacrifici cristià pels altres (enfrontat a la possibilitat de ser o no ser una persona que es preocupa pels altres si no hi creus).
És aquest el missatge: ens diuen que el bon cristià sempre serà una persona sana i generosa que ha trobat el bon camí. I que el bon ateu, en canvi, probablement que no.

dilluns, 12 de gener del 2009

Es pot parlar de Palestina?


Tots diuen que són d'esquerres, faltaria més.
Hi ha algunes diferències, però. Uns parlen, amb raó, dels drets dels pobles i del dret inalienable del poble palestí a la seva independència. Però sovint obliden els drets d'alguns pobles que no tenen cap dret en repúbliques islàmiques ofegants i dictatorials.
Els altres també parlen dels drets dels pobles, naturalment, i defensen el dret del poble d'Israel a perviure després de tants any de diàspora. I defensen el suport que els fan algunes democràcies, com els Estats units. I obliden, per exemple, que els Estats Units han mort sense motiu (es pot matar amb motiu?) més de 500.000 civils només a l'Irak.
Les dues bandes, els uns amb la boca més tancada que els altres, condemnen les accions d'Hamàs, que ha abandonat el seu ben visible uniforme negre per confondre's covardament encara més entre una població que mor sense culpa (una culpa justifica una mort?).
I de manifestacions que no en faltin. Però no és només ràbia el que hi veiem. Hi veiem actituds que no compartim. Com no compartirem mai les mateixes actituds a Israel.
Així doncs, quina serà la solució? Aquests segur que no la tenen.
Daniel Barenboim, el músic jueu, fa anys que va crear una orquestra internacional, d'altíssim nivell, que va per tot el món per difondre un missatge de pau i de diàleg.
Aquest és el camí. No n'hi ha d'altre.
Els músics que componen l'orquestra són meitat palestins, meitat jueus.

divendres, 9 de gener del 2009

Si hem de parlar d'en Serrat...

L'altre dia vàrem veure un documental sobre en Serrat. I vàren sorgir algunes discrepàncies, com sovint passa. En Serrat, que canta molt bé, ja va començar a fer-ho en castellà el 1968, tres anys després d'haver entrat als Setze Jutges tot provocant una clara divisió: a favor, i en contra: a favor un sector al voltant de la Guillermina Motta i el Salvador Escamilla, els tebis eterns (l'Escamilla havia començat la seva carrera cantant en castellà amb el dúo "Los millonarios de la canción" amb tant poc èxit que va decidir passar-se al català), i en contra un altre sector al voltant d'en Raimon i en Quico Pi de la Serra, que entenien d'una altra manera en quin país vivien i quin valor tenia la llengua per a un cantant. Durant una bona colla d'anys, ni coincidien als escenaris. Després tot es va anar temperant.
El setembre del 1975, a Mèxic, a l'aeroport, en Serrat va fer unes declaracions en contra dels afusellaments d'uns antifranquistes. I amb la temença d'una possible detenció, va decidir no tornar, de moment. És el que s'ha anomenat en les seves biografies, amb exageració, "l'exili d'en Joan Manuel Serrat". Val a dir que Franco, l'etern moribund, ja era al l'hospital morint-se de veritat i tots esperàvem la seva mort amb l'ampolla de xampany a la nevera.
Franco va morir el 2o de novembre, i onze mesos després en Serrat tornava ja que s'havia proclamat una amnistia que tothom esperava abans de la mort del criminal. Sobretot molts presos polítics "exiliats" a les presons.
Mentrestant, en Serrat no va perdre el temps. va fer una bona colla de concerts a Amèrica llatina, on va incrementar molt la seva popularitat pel seu enfrontament amb l'Espanya tant odiada, i fins i tot va tenir temps de fer un concert al Bobino de Paris i de fotografiar-se amb en Brassens. Tot un treball de màrqueting dels seus representants. I la traca final: un multitudinari concert de tornada al Palau d'Esports de Barcelona. Qui no voldria ara una campanya publicitaria gratuïta com aquesta a la premsa?
I els cantants aquí, a Catalunya, que no dèien res? que no fèien comentaris en els seus concerts? que no s'exposaven a detencions? L"exili" d'en Serrat també va ser instrumentalitzat tot argumentant que aquí la resta de la professió callava covardament.
Ja em perdonareu la tendència, però quasi res passa per casualitat, i les persones, quan s'han fet grans, són les principals responsables dels seus "exilis" i de les seves presons interiors...


diumenge, 4 de gener del 2009

Joan Baptista Humet i els homenatges

L'amic Lluís Marrasé (el tinc per un amic, i que no s'enfadi) ha escrit una ressenya del concert d' homenatge a Joan Baptista Humet. I les frases ensucrades i d'elogi als artistes, companys, col.legues i amics que reconeixien el treball d'Humet feien caure llàgrimes de cocodril. Benestar i emocions i profunda consciència de tornar-li a l'artista tot allò que va donar en vida i que, siguem sincers d'una vegada, ningú li va voler reconèixer. L'ésser humà sovint és reconegut quan deixa d'ésser al món i la hipocresia en l'art mou muntanyes d'actes de solidaritat. Quan l'Ovidi Montllor s'estava morint, en Raimon anà a visitar-lo a l'Hospital. Després de la visita, l'Ovidi comentà:
- Ara sí que em crec que estic greu de veritat!