diumenge, 15 de febrer del 2009

És difícil parlar de Chaves

Com és habitual en la premsa, tots a sobre de Chaves quan expulsa un observador de la Unió Europea (pretesament imparcial), el dia abans d'una consulta electoral, pel fet d'haver-lo anomenat dictador.Però com que es tracta de Chaves, tot s'hi val: tothom sap que Chaves és un dictador. Contràriament, el senyor Luis Herrero, el desemmarascador de fraus electorals, és un eurodiputat, amic de José Mª Aznar, ex escopidor de la COPE, que ha ajudat la premsa a omplir una vegada més un parell de pàgines contra la bèstia negra.
Jo no sé com no som capaços de demanar-nos alguna vegada si tenim accés a tota la informació sobre el que passa a Amèrica Central. És molt difícil posar-se a parlar de Chaves sense que de seguida algú el desqualifiqui explicant les seves extravagàncies (com si nosaltres no en tinguéssim, de polítics extravagants). Però la veritat és que, al marge de les notícies que escampen els seus enemics, poca cosa sabem de Veneçuela, o de Cuba, o de Bolívia. Només sabem que tenen governs que no són de dretes, que al menys a Bolívia i a Veneçuela ja ho són per la via electoral "europea", i que això ha mobilitzat moltes forces en contra.
Hauríem de tenir una mica més de curiositat solidària...

dimecres, 11 de febrer del 2009

Diccitionari: Se'ns diu amb relativa freqüència que el sentiment independentista és del tot respectable [...], si no se serveix de la violència...

Diccitionari: Se'ns diu amb relativa freqüència que el sentiment independentista és del tot respectable [...], si no se serveix de la violència...

Morim amb dignitat?

Aquesta noia, Eluana, va morir en un accident fa disset anys. I una societat bàrbara l'ha mantinguda connectada a una màquina fins ara perquè tothom tingués consciència de la gran capacitat de la indignitat humana.
L'Eluana va morir fa disset anys i ara, com sempre, l'església, bisbes i Papa inclòs, volien mantenir viu el cadàver perquè són més bàrbars encara.
La mort és una desgràcia ens la mirem per on ens la mirem. I quan es parla de morir amb dignitat es parla, segurament, de morir de pressa i sense dolor.I sense que se'n parli massa, potser: sempre he dubtat dels termes precisos que ha de contenir el concepte dignitat. I això ens ho nega tothom, encara. Les lleis, les esglésies, els metges, la societat...
Si algú ha portat una vida digna ha estat el pare de la noia, que ha actuat en conseqüència i amb amor i en el respecte del record de la seva filla.
Així doncs, que Déu ens agafi confessats (és una frase) i si agafem una malaltia llarga, dolorosa, incurable, que ens atropelli un bon tren.