dilluns, 24 d’agost del 2009

Elogi del pessimisme

La nostra amiga Carme Rosanas ha fet arribar aquesta esplèndida frase d'en Pedrolo al Diccitionari. La felicitem per l'encert.

Diccitionari: El pessimista sol fer curt: quasi sempre és pitjor

dijous, 20 d’agost del 2009

Els alfabets del kurd

Del bloc "Mots emblocats" he tret aquest comentari sobre la llengua kurda. Fem un moment de reflexió, i sense mirar-nos tant el melic, posem-nos a treballar!


Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.


D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.


A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.


El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.


És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.


Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Reflexió per a votants

En el debat continuat sobre què cal fer o no cal fer quan venen unes eleccions, la frase d'Alberto Moravia obre una perspectiva diferent i engrescadora.

Diccitionari: Curiosament, els votants no se senten mai responsables del fracàs del govern que han votat

Ahir va ser Sant Roc

Ahir va ser Sant Roc i en Roc, el meu gos, es va cruspir mig caneló i un tallet de meló per no deixar passar la festa sense un àpat extraordinari. Normalment menja un pinso que jo no voldria ni per prescripció facultativa. Però el caneló i el meló li vàren agradar. M'ho va dir amb la cua després de dinar...

diumenge, 16 d’agost del 2009

La llei d'educació a Veneçuela

Fixeu-vos bé dels dies que fa que la premsa "informa" de l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Educació de Veneçuela, i, de fet, l'única cosa que han fet, com sempre, és fer-nos veure quants sectors hi són en contra, quants estudiants es manifesten, que els periodistes s'hi oposen, etc. Però només hem arribat a rebre opinions esbiaixades i interessades dels sectors que no volen la implantació de la Llei.
Després d'haver-la llegida, resulta que, em sembla, les coses són ben diferents de la imatge que ens n'han donat. Deixant al marge algunes expressions, que en un context europeu ens afanyariem a polir, la veritat és que, en línies generals, la llei estableix:
1. La gratuïtat de l'ensenyament a totes les etapes.
2. L'educació ambiental a tots els nivells.
3. La consideració de Servei Públic per a l'educació de discapacitats i de presos.
4. La garantia de la participació dels ciutadans (pares) en el procés educatiu.
5. L'obligació dels mitjans de comunicació a incloure continguts pedagògics.
6. La prohibició de continguts que incitin els infants a l'odi, o la propaganda política i partidista a les escoles, a excepció de les universitats.
7. Una atenció especial als indígenes per tal de preservar
els valors autòctons, sense discriminacions.
Etcètera.
Així doncs, a què poden venir tantes protestes? Doncs:
1. La Llei estableix, en diversos punts, obligacions econòmiques quan la família o el mateix estudiant tinguin recursos econòmics suficients per fer-se càrrec dels costos(educació especial, universitats).
2. Els recursos que l'Estat destina a educació, se'ls considera una inversió d'interès social que obliga tots els seus beneficiaris a retribuir serveis a la comunitat.
3. L'educació religiosa té lloc fins al sisè grau de l'Educació Bàsica, sempre que els pares o els representants ho sol.licitin. S'impartirà dues hores setmanals dins l'horari escolar.
4. La Llei estableix un seguiment, sense entrar en els continguts pròpiament religiosos, de l'ensenyament en els seminaris .
5. La Llei estableix un seguiment molt acurat de les escoles privades.
6. Com ja he dit, la Llei estableix l'obligació de la Premsa de posar-se al servei del moviment educatiu.
Cal parlar-ne més? Queda prou en evidència qui pot oposar-se a aquesta Llei?
Jo diria que encara podrien haver anat molt més enllà en un país on la persona és el repte pendent més important.

dijous, 13 d’agost del 2009

El Retaule de Sant Baldiri

A la Rectoria de la Parròquia de Sant Baldiri, de Sant Boi, hi ha la part central (l'única que queda a Sant Boi, n'hi ha dues més en altres llocs) d'un retaule gòtic extraordinari, obra del mestre Lluís Dalmau, del que només se li coneix una altra obra, "La Mare de Déu dels Consellers", que es pot veure al MNAC.
No la reproduïré, perquè em fa una mica de vergonya. A la part de baix, enorme, en les diverses fonts consultades (fins la Viquipèdia), hi ha una taca blava enorme amb l'escut de l'Ajuntament de Sant Boi i una referència a l'Arxiu Històric Municipal que no és, evidentment, el propietari de l'obra. La fotografia de la Mare de Déu dels Consellers no du cap mosca indicativa.
El zel excessiu de vegades ens porta a excessos innecessaris. Quan tingui una fotografia sense la marca esmentada, la posaré, que val la pena. Encara que si us atanseu a la Parròquia, segur que el senyor Rector, amb molt de gust, us farà a mans una postal amb la foto del Sant Baldiri, si encara n'hi queden.

dimecres, 12 d’agost del 2009

L'Estatut, un cul-de-sac

Aquesta darrers dies llegeixo algunes anticipacions (moltes encara amb la boca petita) del que es farà i es deixarà de fer quan el Tribunal Constitucional dicti la seva sentència. El que és ben segur és que els que tenen el cul llogat (això vol dir, que són socis o militants d'alguna força política) seuran en la cadira que toqui. I, curiosament, opinaran el mateix que opini el seu partit. Sigui el que sigui. Amb més o menys radicalitat, més aviat menys.
I els que tenim el cul posat en un altre ordre de moviments socials haurem d'ésser molt valents. És l'hora de prendre una determinació que no ens deixi el cul en l'orientació equivocada.

El dèficit fiscal de Catalunya

A partir d'avui publico en el meu bloc un gadget que indica, en temps real, el Dèficit fiscal de Catalunya. Aquest càlcul el realitza la Fundació Catalunya Oberta.
A mi em sembla prou interessant tenir a mà aquesta dada, encara que em veig en l'obligació d'indicar la meva llunyania ideològica de l'esmentada Fundació que, entre altres meravelles, proposa per a un futur més lliure l'economia de mercat. O sigui, la que tenim. Simpatitzo personalment amb alguns dels seus membres i antipatitzo profundament amb molts altres. Deixades les coses al seu lloc, donem les gràcies, cal ser ben educat, a la Fundació Catalunya Oberta per un càlcul tan encoratjador...

dilluns, 10 d’agost del 2009

Qui ens empeny a l'abisme?

No sóc incondicional de ningú (llevat de la meva família, d'algun músic o d'algun pintor). Però he llegit un article d'Isabel-Clara Simó que comparteixo molt, i suposo que acceptarà que el reprodueixi íntegrament. Aquí el teniu:

Qui ens empeny a l'abisme? Isabel-Clara Simó / Escriptora

Estem perdent pistonada en tots els fronts essencials: el
productiu, el financer, el polític i el lingüístic. Alhora,
l'independentisme augmenta, no sé si perquè ens hem
emprenyat o perquè ens han empès al buit i estem fent
moviments compensatoris per recuperar l'equilibri. El que sí que sé és que aquest augment no prové de programes autòctons o de decisions intel·ligents.
El nostre declivi però és inexorable, donat que creix
cada any. Amb discursos satisfactoris o amb exaltacions
patriòtiques no farem bullir l'olla. Per què aquest declivi,
que no fa cas dels nostres cors delerosos de llibertat? Faríem mal fet si pensàvem que ens han dissolt la societat a cops d'immigració, com aquell que desfà sucre
en un got d'aigua fins a saturar-la, perquè no estem en
conflicte amb els immigrats. Com tampoc podem dir
que, com alguns Estats europeus, ens fa mal l'anglès: l'anglès no fa retrocedir el català, ja que no hi està
en conflicte, ni pretén substituir-lo. Per què, doncs,
retrocedim i som ara mateix al caire de l'abisme? Qui ens
empeny sense pietat? Els espanyols? El govern espanyol?
Si ho mirem sense prejudicis, hi ha motius perquè els catalans odiïn Espanya, però cap ni un perquè els
espanyols odiïn Catalunya. I en canvi, l'odi és
unidireccional, de ponent ençà. Espanya és un país inquietant, que es mou entre atavismes
taurins i homologacions europees, ple d'interrogants: per
què la corrupció valenciana queda impune havent-hi a
Madrid un govern socialista? Per què no hi ha diferències
ideològiques entre les televisions públiques i les privades? Per què Patxi López té més ETA,
quan s'havia omplert la boca de culpabilitzar el PNB, i
ningú no l'hi retreu? Però el que ens importa és per què
retrocedim. I quin paper hi juga l'espanyolisme català, que és discret però d'un poder esfereïdor.
I que quedi clar que no em refereixo als candorosos
xicots de Ciutadans, que no han aguantat ni un parell
d'envestides, ni als grupets neofeixistes que no saben muntar ni una manifestació numèricament
decent. Em refereixo a això que abans en dèiem quintacolumnistes. Que tenen un poder equivalent a moltes quilotones de míssils terra-terra.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dimecres, 5 d'agost del 2009

dijous, 6 d’agost del 2009

La veritat sobre el català

Amb aquest títol, Albert Branchadell, "Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB", conegut per la seva teoria en la que defensa un bilingüisme diguem-ne institucional, publica un article al Periódico del 5 d'agost on infla sense mesura les rodes a la bicicleta, abans d'acabar reclamant al President Montilla tot allò que pretesament va prometre i no ha acomplert: "Una llei de llengües espanyola que incorpori les llengües difefents del castellà en els símbols de l'Estat i que reconegui el seu ús en les institucions de l'Estat, el català, llengua europea a tots els efectes, i haver avançat en el camp de les tecnologies d'informació i comunicació (TIC) i en el sector audiovisual com a element divulgador del català"
Admirat en la contemplació de la singular tria que ha fet el senyor Branchadell d'allò que li reclama al Sr. Montilla, haig d admetre que el més interessant és el que precedeix en l'article.
A partir de la recent Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la població, té raó en afirmar alguns excessos dels antibilingüistes quan contraposen al bilingüsme les 300 llengües que es parlen a Catalunya, tot concloent que moltes d'elles són pràcticament invisibles. Caldrà, però, anar amb compte amb l'àrab o l'amazig, que pugen descaradament i amb força.
Llavors ataca decididament i afirma, amb raó també, que el castellà s'està convertint, s'ha convertit, en llengua majoritària. I només faltava el castellà de procedència americana, de sensibilitat molt negativa a l'aprenentatge del català.
Però llavors comença a opinar. I diu que no li agrada que es pretengui canviar la realitat amb lleis (afirmació sovintejada entre els que no els agraden les lleis referides a política lingüística, a Catalunya). I afirma, convençut, que la Llei d'educació és molt llarga; i compara els seus 205 articles amb els 44 de la de Finlàndia. Però no ens parla del context a Finlàndia, sembla que no li cal.
Quan nega les virtuts de la Independència en un procés de Normalització ens compara amb Ucraïna i torna a oblidar el context. I on és Ucraïna. Li és igual. L'exemple li va bé.
Finalment, vol fer-nos obrir els ulls i postula obertament una nova política lingüística més arrelada a la realitat. La realitat, òbviament, del bilingüisme consolidat amb un castellà majoritari, per si algú encara no ho havia entès. I aquí torna a oblidar el context i les pressions socials i polítiques com si tot fos estèril, incontaminant.
I això ho diu un professor universitari de llengua catalana.
És el de sempre: no sé perquè anem a buscar enemics a fora. Si els dins són els pitjors !

dilluns, 3 d’agost del 2009

La llibertat de premsa

Ja sé d'entrada que el que diré tot seguit no és gaire ortodox. Però em ve tan de gust com el rotet inevitable després d'un bon àpat.
El rebombori que fa la Premsa a l'entorn de la llei de Premsa que sembla que implantarà el govern de Chavez fa regust de corporativisme, perquè només parla de llibertat sense fer gaire anàlisis de la situació en la que es produeix. Però com quasi sempre les coses van molt més enllà. Tothom sap o hauria de saber que avui en una societat, si no és en temps de guerra, sovint són els mitjans de comunicació, i aquí no valen invocacions a cap mena de llibertat, els que posen i treuen governs i règims: en el moment en què a Cuba es proclami la "democràcia", la CIA hi muntarà unes quantes cadenes de TV i uns quants diaris, amb disponibilitat infinita de dòlars, contra els que no podrà competir ningú. A qui defensaran? A quins partits faran costat? A quins interessos?
La Revolució Bolivariana té al seu davant l' anomenada "premsa lliure", que és el portaveu de l'antic règim i dels que defensen el retorn a una situació en la que manaven els mateixos que ara, a Hondures, pretenen donar per bona la tàctica del cop d'Estat i la mentida des del poder.
No hi ha premsa lliure contra premsa que no ho és. Hi ha premsa al costat dels pobres i premsa contra els pobres. Sobretot a l'Amèrica Llatina.