dilluns, 28 de desembre del 2009

Perquè cal parlar català, sempre

L'article de Quim Gibert, publicat a la revista digital Infomigjorn, és d'una claredat quasi poètica. Il.lustra i exemplifica com és de necessari parlar català sempre.

Quan parlar és més que parlar

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.

Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.

Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.

Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

dilluns, 21 de desembre del 2009

Com declarar la independència, a l'espanyola

Copiat del MATÍ DIGITAL:


“Dirección General de Declaraciones de Independencia. Ministerio del Interior. Gobierno de España”
(Petita mostra de les converses que s'acostumen a sentir fent cua per a la finestreta d'aquesta Dirección General del Gobierno de España):


-¡Siguiente!

- Bon dia. Venia a presentar aquesta instancia sol·licitant la independència ….

- ¡Oiga! Pero ¿cómo se atreve? Si usted es un terrorista...

- Si ja... Però es que em pensava que era la única manera d’aconseguir la independència. I com vostès tenen els seus herois del “2 de mayo”, que mataven militars de l’exèrcit que defensava la legalitat i la Constitució (la de 1808, la primera de l’Estat espanyol) ...

- ¡Eso era diferente! Esos son nuestros héroes. Mártires de la patria. Por eso los conmemoramos celebrando el 2 de mayo la fiesta de la Comunidad de Madrid. Ellos mataban a franceses para conseguir la independència y que así nuestra patria no fuera gobernada por ellos, que nos habían impuesto la constitución que ellos quisieron.

- Exactament! Això es el que jo vull: alliberar la meva pàtria i que no sigui governada des de fora per una gent que només li interessa treure’n els diners i que ens adaptem a ser com ells volen. Però vostès ens acusen de xenofòbia …

- ¡Nada, hombre! Usted es un terrorista, un asesino. Si quiere que le tramite su solicitud de independencia, deje las armas, quítese el pasamontañas, y vuelva mañana a presentar la instancia, por medios pacíficos y democráticos. Mientras no deje las armas no hay nada que hablar. Y ahora retírese. ¿No ve que hay cola? … ¡¡¡¡Siguiente!!!!

- ¡Bon dia! Duc aquesta instancia sol·licitant permís per a fer un referèndum d’independència.

- ¿Un referéndum? ¡Eso es ilegal! La convocatoria de referéndums es competencia exclusiva del Estado.

- Home, però vostè li ha dit al d’abans que es pot plantejar la independència per mitjans pacífics i democràtics... I què hi ha de mes democràtic que un referèndum?

- ¡Que le digo que un referéndum es ilegal! Lárguese y no vuelva por aquí con ese plan o reformo el Código Penal y se lo aplico aquí mismo, como hicimos con el Ibarretxe ese... ¡¡¡Siguiente!!!

- Bon dia! Miri. Jo vinc perquè el meu país va ser envaït fa gairebé 300 anys per Castella, Espanya o com li vulgui dir. I des d’aleshores tenim molts problemes perquè els governs espanyols ens menystenen, administren els nostres diners en contra dels nostres interessos, no ens tornen prou per a inversions i serveis, fins al punt que els pobles que viuen dels nostres recursos viuen millor que nosaltres, ells tenen autopistes gratuïtes, trens de rodalies que funcionen, etc. Ells dirigeixen l’aeroport de Barcelona des de Madrid i l’han convertit en una sucursal del seu, no ens permeten que intentem preservar el nostre idioma i ens obliguen a fer servir el seu; com que es reserven la política d’immigració els nouvinguts ni saben que aquí tenim el nostre idioma, i mica en mica està desapareixent, etc. I per molt que ens queixem, ells segueixen fent igual. Per això creiem que no hi ha mes solució que administrar-nos nosaltres sols. Així que, com li deia, voldria tramitar la independència, sense violència i sense referèndums, per mitjans pacífics, amb una transició pactada i negociada.

- Así me gusta, por medios pacíficos y dialogando. ¿Ha traído la instancia por triplicado? ¡Estupendo! Aquí tiene su copia sellada. En unos días recibirá la contestación para iniciar las conversaciones, siempre dentro del marco que establece la constitución, ¡claro está!

- ¡Escolti! Però la “Constitucion” diu que “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” i que “las fuerzas armadas tienen como misión defender la integridad territorial de España”. Si ha de ser dins de la “Constitución” no podrem parlar pas d’independència…

- Le repito: por medios pacíficos se puede dialogar de cualquier cosa, pero siempre dentro del marco de la Constitución. ¿Entiende? ¡La Constitución es sagrada y no se toca!

- Doncs si les constitucions son sagrades perquè no tornem a les Constitucions de Corts que teníem a Catalunya quan va ser envaïda per Castella i que van ser arrasades “por derecho de conquista”, com deia el Decreto de Nueva Planta?

- La constitución sagrada es ésta. No me venga con monsergas históricas. Si usted no acata la Constitución le acusaremos de no-demócrata. Y nosotros no negociamos nada con los no-demócratas. Así que le repito por última vez: las conversaciones se llevarán a cabo sin salir de los límites de la Constitución.

- Dons podríem modificar la Constitució…

- Pero ¿qué dice, hombre? La Constitución se cambia para las cosas que interesen a España: para entrar en la Unión Europea, para que pueda reinar la Infanta Leonor, etc. ¿Se cree usted que la vamos a reformar porque les interesa a ustedes? Pero ¿usted me ha tomado por imbècil?

- Però es que aleshores això no es una negociació. I per a exercir el nostre dret no ens deixarien vostès mes remei que forçar un referèndum, com el Sr. d’abans, o –pitjor encara– recórrer a la força, com l’anterior, Deu ens guard,…

- ¡Amenazando! ¿Lo ve? ¡Ya están ustedes amenazando otra vez! ¡Así, con violencia y amenazas no se puede negociar nada! Si es que son todos ustedes iguales. Son ustedes unos antidemocratas, violentos, que no respetan La ley ni la Constitución ni las reglas del juego de la democracia... ¡Tenga! Llévese su dichosa solicitud y no vuelva a aparecer por aquí o le aplico la Ley de Partidos. ¡Habrase visto! … Lo que tenemos que aguantar los demócratas con tanto intolerante suelto… En fin... ¡Siguiente!

Una de banyes

Acostumats a veure els arguments més insòlits per fer-nos creure que la "fiesta nacional" té algun sentit més enllà de l'evidència de la seva barbaritat sagnant, us passo l'enllaç de l'entitat Bullfighting Free Europe on, amb molta facilitat, es desmunten tota la colla d'arguments amb què sovint ens regalen sobre els mites mil.lenaris de la "corrida":

http://www.bullfightingfreeeurope.org/index.html

diumenge, 20 de desembre del 2009

Bob Dylan - Must Be Santa

S'acosta Nadal i no ens agradaria parlar malament de ningú. Per això avui parlarem de Bob Dylan, que ha editat un disc magnífic de nadales els beneficis del qual aniran íntegrament a menjadors benèfics per a americans pobres. Acostumats a parlar malament dels americans, hem d'advertir que no es tractava d'aquests americans.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Consultes: opinions des de Madrid

Compte amb algunes opinions sobre els nostres veïns. Cal observar-los un per un.

Kemaku no vol parlar català

A "Català Sempre", que és un Grup de Debat en el que participo de fa temps, una companya hi ha penjat un comentari tan explícit que només em cal copiar-lo. Ho fa en un llenguatge col.loquial i molt entenedor, amb totes les expressions que potser no hauria posat si anés a escriure en un bloc. Mireu si n'és de fàcil humiliar una bona persona. I perdre clients. En un altre cas que podem recordar, en negar-se la botiga a treure els fulls de reclamacions, el client va trucar els Mossos d'Esquadra que, en pocs minuts, els vàren obligar a lliurar-los i el client els va poder omplir amb tota tranquil.litat: solució recomanada.


Resulta que he entrat a la botiga Kemaku de l'Hospitalet, molt a prop del mercat de Collblanc. No és la primera vegada que hi entrava i gairebé sempre em parlaven en castellà o en català patètic i no els deia res, però el fet d'avui m'ha alterat moltíssim. Tot ha començat simplement perquè li he fet un comentari a la dependenta sobre la roba, que havien canviat la botiga i ara pràcticament no tenen roba de dona, sinó que és d'home o infantil. La tia de seguida ja m'ha dit que no m'entenia i que li havia de parlar en castellà, que erem a Espanya. A mi ja m'ha sobrat aquesta prepotència inicial. Simplement li he dit: Ni m'entens?. I ja està!, ella anava dient que no necessitava entendre'l perquè estem a Espanya i que som nosaltres els que tenim dues llengües. Li he contestat que sí, que no li havia pas dit que no era a Espanya i que jo sí que sé espanyol, però que som a Catalunya i només li demanava que m'entengués, que ho hauria de fer si vivia i treballava aquí. "No lo necesito para nada", tot i que està treballant de cara al públic. Això també li he dit, però m'he quedat tan "fomuda", que només he sabut deixar la peça que anava a comprar i que mira, que m'havia passat les ganes de comprar res allà. A més, què, no enten el significat de la botiga on treballa?
Us juro que mai m'havia afectat tan aquesta situació, tot i que, desgraciadament, com també segur que us ha passat en algun moment, tots n'hem viscut alguna.
En aquell moment no he pensat en el full de reclamació, només volia marxar i no veure la tia, no sé ni si me l'hagués donat ni servís per res. Però ara em sap greu no haver-lo exigit. Sabeu si es pot fer un altre dia? I en una altra botiga de la cadena? Serveixen per alguna cosa? Demanen les teves dades...

dimarts, 15 de desembre del 2009

El so nacional de les consultes

Internacionalment les consultes segurament ens han tornat a dibuixar al mapamundi amb més claredat. Però nacionalment, com potser era d'esperar, el dibuix de la gernació independentista és, ara com ara, més tapiesià que una altra cosa. I no perquè siguem diferents dels altres, com diuen alguns, sinó perquè un moviment tan jove, tan odiat, tan temut, tan desitjat políticament i amb tantes espectatives de futur, no pot esperar sinó rebre punyalades de tot arreu.
Així doncs, no estranya gens que CIU no sàpiga com fer-s'ho per posar-hi bona cara, ERC fa tot el que pot per agafar el pas correcte, i les noves formacions polítiques, que ja veníen de camí abans de les consultes, ara faran tot el que podran per aprofitar-ne el rebombori: actitud que potser és legítima, però una mica llefiscosa. Esperem de tot plegat algun cap clarivident.
Queden les plataformes, que són això, plataformes, però que n'hi ha massa, un bon tros de massa, i que caldrà que vagin triant el gra de la palla perquè n'hi ha alguna que comença a fer tuf de guerrilleros de cristo rey, amb totes les distàncies del món.
Mai com ara recordem amb amor de fill pròdig l'Assemblea de Catalunya i el sentiment d'unitat que s'hi respirava. I que uns quants vàren liquidar en nom de la democràcia, ves per on...

dilluns, 14 de desembre del 2009

El ressò internacional de les consultes

De les consultes en farem moltes lectures i n'haurà d'esdevenir, encara més, molta feina útil. Però una de les conseqüències colaterals més importants ha estat el ressò internacional que han tingut i que ens ha posat al mapa del món en lletres majúscules. Els diaris i les cadenes de televisió més importants n'han parlat i a primera pàgina. Per exemple, Al Jahzira, cadena que segueixen atentament tots els musulmans del món, ha destacat la importància del vot atorgat als estrangers, que, en el cas dels marroquins, ha estat la primera vegada que se'ls atorga a cap indret. Reprodueixo la crònica publicada al diari "Le Monde" per la seva importància.

Les nationalistes catalans organisent un "référendum"
par Jean-Jacques Bozonnet

LE MONDE | 12.12.09
Vic (Catalogne) Envoyé spécial

Un isoloir dans un temple romain, cela change des salles de classe ou des annexes de mairie. Le magnifique vestige antique, dans le centre médiéval de la cité, est l'un des neuf bureaux de vote mis à la disposition des 25 000 électeurs de Vic, conviés dimanche 13 décembre, comme les habitants de 168 autres localités de Catalogne, à un référendum pas comme les autres.

Dans le canton d'Osona, le seul où l'on vote dans toutes les communes (34), 126 bureaux sont à la disposition des 118 000 électeurs inscrits. On vote dans des locaux syndicaux et associatifs, dans des salles paroissiales et des théâtres. A Manlleu, la deuxième ville du canton, l'imam avait même proposé sa mosquée, avant de se rétracter. "Sur pression de Madrid", assure-t-on, sans la moindre preuve, dans les cafés alentour.

Il est vrai que ces référendums locaux, organisés par des plates-formes citoyennes, ont tout pour déplaire au pouvoir central. "Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne ?" : telle est la question que pose cette consultation sans valeur juridique, mais dont tous les partis redoutent les retombées politiques.

Le oui l'emportera, nul n'en doute.

C'est le chiffre de la participation que scruteront les états-majors des partis. Pour l'intellectuel Julià de Jodar, venu à Vic pour participer à une réunion publique en faveur du "oui", "le résultat donnera une bonne radiographie de l'état de conscience des Catalans les plus déterminés".

Depuis jeudi, plus de 4 000 électeurs de Vic ont déjà voté par anticipation. Si cette forte participation se confirmait, dimanche soir, dans l'ensemble des villes et villages concernés, cela consacrerait la montée significative du sentiment indépendantiste observé depuis quelques années.

Pour Alfons Lopez Tena, responsable de la plate-forme Osona Decideix, qui a organisé le scrutin dans les 34 communes du canton de Vic, le succès sera au rendez-vous si la participation se situe dans une fourchette de 35 % à 50 %, la valeur de référence étant le référendum pour la Constitution européenne qui n'avait pas attiré plus de 45 % d'électeurs. Cette fois, les urnes sont ouvertes aux mineurs de 16 ans et aux étrangers extracommunautaires. Danjoma, un Ghanéen de 37 ans, installé à Vic depuis 2001, explique dans un catalan impeccable qu'il ira voter ; son "oui" sera franc et massif comme son rire quand il dit se sentir "afro-catalan". Pour sa communauté, il parie sur l'avenir : "Si on nous permet de voter aujourd'hui, cela signifie que nous aurons le droit de vote dans une Catalogne indépendante."

La frénésie de référendums sur l'indépendance, tous organisés et financés par des structures issues de la société civile, est née après le succès populaire d'une initiative de ce type à Arenys de Munt, un bourg de 8 000 habitants près de Barcelone, le 13 septembre.

D'autres vagues de consultations sont prévues début 2010, dont une à Gérone, et une autre peut-être à Barcelone. Une génération spontanée qui a "surpris et débordé les partis", reconnaît Joan Ridao, de Esquerra republicana catalana (ERC), la formation catalane pourtant ouvertement séparatiste.

"Il y a eu une explosion à la base. La raison de fond est la frustration d'un peuple", estime Alfons Lopez Tena. Chacun a ses raisons d'aller aux urnes, mais tous parlent du "manque de respect", voire des "humiliations" dont souffrirait la Catalogne. Bien sûr, il y a le nouveau statut qui, remplaçant celui de 1979, devait élargir l'autonomie de la Generalitat, notamment sur le plan de la politique fiscale. Les Catalans l'attendent depuis 2003. Proposé par le Parlement régional, voté moyennant quelques restrictions par le Parlement de Madrid, puis ratifié par référendum par les Catalans en 2006, le texte est depuis près de quatre ans en cale sèche au Conseil constitutionnel.

S'il venait à être retoqué, ou seulement raboté dans les prochains jours, comme le laissent entendre des fuites dans la presse, il faudrait s'attendre à une radicalisation politique en Catalogne, analysent la plupart des observateurs. Dans un éditorial commun titré "La dignité de la Catalogne", douze journaux catalans ont dénoncé, le 26 novembre, "le croissant ras-le-bol de devoir supporter le regard courroucé de ceux qui continuent à percevoir l'identité catalane comme un défaut de fabrication empêchant l'Espagne d'atteindre une impossible et rêvée uniformité".

Pour les indépendantistes affirmés, comme Julià de Jodar, "le statut, c'est déjà du passé, il est politiquement mort". Mais pour la majorité, son rejet ajouterait à la désaffection de la société catalane pour sa classe politique, accusée de mal défendre les intérêts d'une Catalogne spoliée par le reste de l'Espagne : de récentes coupures géantes d'électricité ou le chaos du réseau des trains régionaux ont réamorcé la thèse d'une région attardée en matière d'infrastructures alors qu'elle paie pour les autres communautés autonomes.

Le sentiment d'injustice commence à gagner les milieux catalans les plus modérés : "Peut-être que l'histoire va nous amener à demander énergiquement l'indépendance alors que ce n'était pas du tout dans notre intention de départ", s'interroge l'écrivain Alex Susanna, gestionnaire de la fameuse Pedrera - l'immeuble la plus connu d'Antoni Gaudi - à Barcelone.

Ce que Xavier Cortacans Pujol, le jeune libraire de Vic, résume d'une formule plus abrupte : "Plus le gouvernement de Madrid nous maltraite, plus nous nous sentons indépendantistes."

Jean-Jacques Bozonnet

divendres, 11 de desembre del 2009

Com cuinar la paella

Ja ho sabeu! d'Europa, de Suïssa, per ser més precisos, ens ve aquesta magnífica lliçó per fer una paella...

divendres, 4 de desembre del 2009

De qui són les fotos de Centelles?

La Lourdes Escardívol, en un comentari al peu del meu post anterior, fa esment d'una carta al director del Periódico de Catalunya enviada pel fill del periodista Josep Pernau. La trobo tan justa i poc estrident que la reprodueixo tot seguit.

Les fotos de Centelles també són nostres
Gabriel Pernau

Una de les fotos més cèlebres d’Agustí Centelles i de la guerra civil és, per desgràcia, aquella en què apareix la meva àvia paterna plorant sobre el cos del meu avi mort, al cementiri de Lleida. La imatge va ser presa el 3 de novembre de 1937, l’endemà del primer bombardeig franquista sobre la ciutat, en el qual també van perdre la vida 20 nens del Liceu Escolar. Des de llavors, ha estat reproduïda centenars de vegades per la premsa espanyola i estrangera. I, tot i que a la meva família, i en especial al meu pare [el periodista Josep Pernau], ens ha dolgut, s’ha convertit en una icona dramàtica d’aquell conflicte sagnant.No vull entrar a valorar si els fills d’Agustí Centelles estan o no legitimats per comerciar amb el llegat del seu pare. Per la meva part, la meva família i jo hem hagut d’acceptar que, més enllà del dret a la imatge i a la intimitat–i al dolor que ens causa veure-la reproduïda infinitat de vegades en publicacions de tota mena–, aquella fotografia hagi esdevingut un símbol i hagi passat a formar part del patrimoni històric comú. M’hauria agradat que Sergi i Octavi Centelles ho haguessin tingut en compte a l’hora de decidir el destí del fons que van heretar. Moltes de les fotos que Agustí Centelles va fer fa més de 70 anys no són, avui dia, només seves. També són una mica nostres. Són de tots.

dijous, 3 de desembre del 2009

La veritat del cas Centelles

Els darrers dies la premsa ha anat plena de la cessió del llegat del fotògraf Agustí Centelles al Ministerio de Cultura. Però com sovint passa no n'hem acabat de treure l'aigua clara, com si el que menys interessés fos saber qui realment n'és el responsable. El treball de la premsa permet fàcilment arribar a qualsevol conclusió que permeti atiar debats polítics interessats, però sense conclusions. L'article de Directe.cat ens posa en el bon camí.


La veritat del cas Centelles

La societat catalana ha començat la setmana perplexa amb la decisió dels hereus d'Agustí Centelles de vendre l’històric arxiu del fotoperiodista al ministeri de Cultura espanyol. Des del Principat no s'entén com pot ser que l'obra d'un cèlebre antifranquista com Centelles acabi a l'arxiu de Salamanca, l'històric magatzem de l'espoli franquista, per una absurda disputa entre la Generalitat de Catalunya i els hereus del fotògraf.

Des de CiU ja s'han afanyat a qualificar de fracàs les negociacions de Tresserras, quan en realitat els convergents són els principals culpables que l'arxiu de Centelles no hagi acabat a Catalunya. Amb la veu petita i lluny dels micròfons, els hereus de Centelles expliquen que fa més de vint anys que intenten vendre l'arxiu a la Generalitat, però durant la llarga nit cultural del pujolisme cap representant de Cultura va prendre's seriosament els oferiments de l'arxiu, la joia de la corona de la fotografia catalana durant la Guerra Civil.

Amb l'arribada a la conselleria de Tresserras la Generalitat va fer la primera aposta seriosa per comprar l'arxiu, però el ressentiment de la família de Centelles davant tants anys d'indiferència no ha pogut ser vençut pel Departament de Cultura. A més, a aquestes reticències de la família Centelles cal sumar-hi la fosca negociació duta a terme per l'assessor de la família, Joaquín D. Gasca, un personatge proper a la vicepresidenta De la Vega i altres alts càrrecs del PSOE.

El tal Gasca va aparèixer prometent a la família que l'Estat arreglaria el greuge infligit per la Generalitat al nom d'Agustí Centelles, que mai va atorgar la Creu de Sant Jordi al fotoperiodista quan va retornar de l'exili. Amb una negociació agressiva més pròpia del món del futbol que de l'àmbit cultural, Gasca va fer servir les seves males arts per intoxicar la família Centelles, molt vulnerable i dolguda sentimentalment amb la Generalitat, i apropar-la al ministeri de Cultura. A través dels seus contactes madrilenys, Gasca hauria seduït la família Centelles amb la promesa d'un bon tracte al conjunt expositiu i més calers per l'arxiu, provocant aquesta escandalosa subhasta de diner públic entre el ministeri i la Generalitat de la qual el conseller Tresserras no ha volgut ser còmplice.

Des del Departament de Cultura s'espera que el ministeri s'excusi per l'intrusisme en la negociació i tingui un gest per tal de mantenir la col·lecció a Catalunya. Sigui com sigui, el preu per conservar l'arxiu a Catalunya serà car, i a hores d'ara González-Sinde, Guardans i companyia deuen brindar pel gol a la Generalitat. Per ells el retorn de l'arxiu Centelles és una carta d'or que només jugaran a canvi d'importants cessions de la Generalitat en futures negociacions.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Intereconomía - Campanya contra el preservatiu

Intereconomia, la televisió més espanyola i més estúpida que poguem arribar a veure, ha editat aquest video que ens il.lustra sobre la poca utilitat del preservatiu a l'Àfrica. Només falta que ens diguin que els negres tenen la titola massa gran...