La Lourdes Escardívol, en un comentari al peu del meu post anterior, fa esment d'una carta al director del Periódico de Catalunya enviada pel fill del periodista Josep Pernau. La trobo tan justa i poc estrident que la reprodueixo tot seguit.
Les fotos de Centelles també són nostres
Gabriel Pernau
Una de les fotos més cèlebres d’Agustí Centelles i de la guerra civil és, per desgràcia, aquella en què apareix la meva àvia paterna plorant sobre el cos del meu avi mort, al cementiri de Lleida. La imatge va ser presa el 3 de novembre de 1937, l’endemà del primer bombardeig franquista sobre la ciutat, en el qual també van perdre la vida 20 nens del Liceu Escolar. Des de llavors, ha estat reproduïda centenars de vegades per la premsa espanyola i estrangera. I, tot i que a la meva família, i en especial al meu pare [el periodista Josep Pernau], ens ha dolgut, s’ha convertit en una icona dramàtica d’aquell conflicte sagnant.No vull entrar a valorar si els fills d’Agustí Centelles estan o no legitimats per comerciar amb el llegat del seu pare. Per la meva part, la meva família i jo hem hagut d’acceptar que, més enllà del dret a la imatge i a la intimitat–i al dolor que ens causa veure-la reproduïda infinitat de vegades en publicacions de tota mena–, aquella fotografia hagi esdevingut un símbol i hagi passat a formar part del patrimoni històric comú. M’hauria agradat que Sergi i Octavi Centelles ho haguessin tingut en compte a l’hora de decidir el destí del fons que van heretar. Moltes de les fotos que Agustí Centelles va fer fa més de 70 anys no són, avui dia, només seves. També són una mica nostres. Són de tots.
2 comentaris:
Et recomano també la lectura de la declaració de la Comissió de la Dignitat.
Salut!
Lourdes
El document és llarg i explícit. Per a qui el vulgui llegir:
www.comissiodeladignitat.cat
Vicenç.
Publica un comentari a l'entrada