dimecres, 11 de novembre de 2009

És que som ridículs!

L'enrenou dels diputats al Parlament parlant en català a uns representants de Nicaragua ha resultat, com sempre, una nova demostració del menyspreu genètic que hi ha en moltes persones: polítics, diputats, periodistes... I es nota descaradament que els seria massa fàcil tornar cinquanta anys enrere per viure més còmodament instal.lats en la pau de Franco. Reprodueixo un article de Vicent Partal, centrat en "La Vanguardia".

El ridícul de La Vanguardia

La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.

El director de La Vanguardia diu, en la llengua en què escriu en públic cada dia, que 'no sembla la cosa més edificant' que els nicaragüencs escoltaren amb 'els auriculars posats' els discursos dels diputats catalans. No gosa dir-ho claret, però diu, i per això fa feredat, que el Parlament de Catalunya hauria d'haver renunciat a la llengua pròpia, no sé si en aquest cas o amb qualsevol excusa. No ho diu clar, però s'entén fàcilment que el senyor Antich vol dir que ell hauria desitjat que els diputats hagueren parlat directament en castellà, com fa el seu diari cada dia. Perquè, encara que no ho diga tampoc, interprete que el senyor Antich deu comptar que els nicaragüencs no entenen d'entrada el català, de manera que, havien de ser els diputats catalans els qui havien de canviar de llengua, per caure en el 'ridícul'.

Per sort, no ho van fer. Començant per David Minoves, secretari de Cooperació i Solidaritat del govern, que no va perdre gens de vista que les institucions també tenen obligacions envers la pròpia dignitat, perquè no són únicament una col·lecció d'individus, ans representen un país, amb les obligacions que això implica. Parlar en una seu parlamentària no és parlar en un bar, i això exigeix una correcció, un protocol i un respecte de les formes. Respecte que inclou, al Parlament de Catalunya i en qualsevol parlament del món, uns usos lingüístics també simbòlics; també. Que al cap i a la fi, és per això que el president Sarkozy no parla mai en anglès en una seu parlamentària i sí que ho fa, si cal, en una entrevista televisiva. O que la cancellera Merkel s'adreça sempre, en públic, en alemany al president Medvèdev, per més que parle molt bé el rus. O que Juan Carlos de Borbón parla en espanyol en les cimeres internacionals encara que els seus interlocutors sàpiguen tots anglès, llengua que, segons que diuen, practica a casa cada dia.

Vicent Partal
Dimecres, 11 novembre 2009