dijous, 12 de novembre de 2009

L'èxode andalús

L'èxode andalús dels anys 60 -i per extensió extremeny i d'altres llocs- va ser l'orígen passiu d'alguns dels desequilibris lingüístics i econòmics que patim encara ara. Però n'hem de saber alguna cosa més.
A les acaballes del segle XV, Andalusia, després de vuit segles de prosperitat islàmica, va ser conquerida militarment pels cristians, amb unes capitulacions signades amb els vençuts a Santa Fe que, després, no van ser respectades pel Cardenal Cisneros. Les repoblacions amb gent d’altres indrets, i el repartiment de territoris a nobles de fora d’Andalusia i a missions religioses varen iniciar un procés que després de quatre segles i mig no solament no havia recuperat la prosperitat anterior a la conquesta, sinó que havia generat una situació de misèria general que provocaria “la gran fugida”, ni per esport ni per aventures, d’un milió i mig d’habitants.
Absolutament ruralitzada, la població andalusa no necessitava formació. Es pot afirmar que ha estat ben al davant del rànquing de persones sense estudis. Ben al contrari, els llicenciats i els doctorats s’han localitzat a Madrid fonamentalment i més al nord d'Espanya. Això durant tot el segle passat. I de segur què no pot ser fruit de la casualitat, sinó d’una política d’escombrar sempre en la mateixa direcció. Que Santander o Donosti hagin estat en aquest àmbit, té algun sentit?
A Andalusia, doncs, i en aquestes condicions, es desenvolupen fàcilment sentiments patriòtics espanyols amb una gran dosi d’ignorància afavorida per estructures socials caciquils.
Tot plegat, a on vull anar a parar? Doncs que quan passen coses importants no acostuma a ésser per casualitat. I que no ens equivoquem en la identificació de l'adversari.