El que ens allunya d'Espanya

L’argument més important contra l’acte sobirà i democràtic del Parlament de Catalunya de prohibir les corrides de toros ha estat que el motiu principal és el d’allunyar Catalunya d'Espanya. I no és cert. El motiu principal és abolir un acte salvatge i inhumà. La conseqüència, naturalment, és que ens allunyem una mica d’Espanya. Com amb el fet de parlar català. Com amb el fet de tenir un model econòmic propi, malgrat tot. Com amb moltes altres coses. I això pot ser que no agradi als que, lluny, molt lluny de Catalunya, pensen que som una parcel.la més d’un territori que només és indivisible quan ens en volem separar. De propietaris, sí que en té, i alguns ho són més que els altres. I divisions n’han volgut fer moltes: acabada la guerra civil algú proposava, com a premi a la seva fidelitat espanyola -i com a càstig a Catalunya- regalar un tros de la província de Tarragona a l’Aragó per tal d’assegurar-los una sortida al mar. Agraïment prou peculiar que oblidava ben de pressa la força republicana que havien tingut els aragonesos.

Tornant al començament, aquests llops cavernaris haurien tingut molta més raó de queixar-se si el Parlament hagués prohibit la Feria de Abril catalana o la Trobada d’Entitats Extremenyes o els festivals de flamenc, per dir alguna cosa entre moltes altres. Són també actes públics i festius. Però, contràriament als toros, organitzats per persones lliures i per a persones lliures i on no es tortura públicament cap mena d’animal. Vet aquí la diferència. I amb una altra diferència: amb l’assistència massiva de polítics de tots els colors: inclosos els independentistes.

El cost de la prohibició

Era d’esperar que els taurins, o els tauròfils, o els tauròfags –que se’ls mengen després de la corrida-, usessin el recurs de l’economia i dels llocs de treball, ja que són a Catalunya.

Però fins i tot amb això s’equivoquen. No ho recordo perquè no hi era, però m’imagino, quan es vàren suprimir les execucions públiques, les demandes dels comerciants tot queixant-se per les pèrdues en el consums. O quan es va abolir la pena de mort, les cosidores de caputxes per a botxins o per a condemnats tot preguntant què seria a partir d’ara del seu negoci. O els fabricants de garrots vils posant-se les mans al cap.

Heu vist la sastressa de vestits de torero i de capes fent la conyeta amb la prohibició? Que en faci per al Carnaval, que l’any que vé segur que es posaran de moda!

I de la conservació de l'espècie que no es preocupin. Només cal crear una Central Lletera amb vaques de tan bona nissaga i que hi posin a treballar les 40 o 50 persones que perdin la feina a la Monumental. Serà una feina molt més digna i, potser, més ben pagada.

Llàgrimes de cocodril

Les del torero català en el moment d’emetre’s el resultat de de la votació al Parlament de Catalunya. Una imatge en la que es cobria la cara i no ens permetia veure doncs quina era la realitat del seu capteniment. No ho sabrem mai, però tampoc no ens interessa gaire.

Després, el que jo realment no m’esperava: Una proposta animalista que havia començat des de sectors gens nacionalistes ha acabat tornant a situar Catalunya al món, amb el que això costa.

I gràcies, novament, a tota la púrria separadora nacionalista espanyola que n’ha tingut bona cura.

Gràcies, moltes gràcies! Olé els vostres collons, gent del PP i de Ciudadanos. I del PSC, que com acostumeu a fer cada vegada més sovint, no heu sabut estar a l'alçada del vostre cinturó!

Els presos cubans, de quina consciència? Part 2ª

Segon video, no tinc paraules.

Els presos cubans: de quina consciència? Part 1ª

Aquest video val més que totes les paraules per desemmascarar la realitat dels pretesos presos de consciència cubans.

Toros identitaris

A 24 hores de la votació, ara sembla que des de les espanyes i des de la caverna catalana es vol embrutar el debat amb l’afirmació pretesament desqualificadora que els motius ocults de la proposta són identitaris, nacionalistes, antiespanyols. I que la defensa dels animals queda molt en segon terme.

Primer: La massiva recollida de signatures per a la ILP va ésser exemplar i, de vegades, per al meu gust, allunyada precisament de continguts catalans.

Segon: A Catalunya és proverbial el respecte pels animals encara que hi hagi molt camí a recórrer. Entre altres coses suprimir els correbous. Si volen córrer davant d’un animal, a tots els pobles hi ha, pel que es veu en aquestes festes, persones dignes de la substitució. I es podrien fer concursos i seleccions prèvies i tot.

Tercer: Toreros amb barretina i amb la bandera catalana, aficionats als toros amb banderes catalanes (potser mai a la vida no n’havien tocat cap i dubto que ho tornin a fer fora d'aquest context i amb aquestes intencions), els Segadors interpretats per la banda d’una plaça de toros… Això no és identitari? I el que és pitjor, sense creure-s’ho!

El diari ABC: aneu-hi amb compte!

Sóc al País Valencià i vaig comprant premsa local per anar seguint el pols del país. Així doncs, avui diumenge he comprat el “Mediterráneo” de Castelló, que duu, com a suplements, el Dominical del Periódico que molts coneixem i el Dominical de l’ABC de Madrid, com si fossin compatibles, que potser ho són per als seus editors.

Aquest suplement de l’ABC és l’hòstia, en el sentit més místic de la paraula. Fixeu-vos-hi bé: en forma d’article, de carta al director, d' acudit o de qualsevol altra mena d’intervenció, dinou esments explícits contraris, negatius o insultants a Catalunya o a les idees sobiranistes. Dinou esments que de vegades tenen forma d’article dedicat expressament, i que posen a parir el mort i qui el vetlla.

Ja m’havien dit que no m’acostés a aquesta mena de premsa que podria prendre mal, però trobo que ha estat prou educador. Al capdavall, queda ben clar que amb aquesta mala llet no es pot alimentar la intel.ligència.

Els toros, falten tres dies

El Periódico d’Avui dedica quatre pàgines als toros i a la seva més que possible prohibició a Catalunya. Quatre pàgines que no són solament taurinistes, sinó que també toreristes, en una nova demostració de la tradicional “imparcialitat” de la nostra premsa.

Com que ja s’ha dit tot d’aquesta bona notícia, només em ve de gust de dir que en llegir aquestes notes he vist que insisteixen molt a fer veure com a Catalunya ha estat de viva l’afició als toros i la seva implantació secular. I tenen raó. Però també, a Catalunya era ben viva la tradició de les execucions públiques amb participacions ciutadanes multitudinàries, més que als toros. Segur que si les recuperavem seria un èxit de públic extraordinari!

Més sobre presos polítics

Avui arriba a Madrid un pres procedent de Cuba. Però és molt diferent dels cubans que han arribat els darrers dies. Aquest és un afganès que ve de la base militar de Guantànamo on hi ha passat una colla d’anys i on ha estat objecte de les tortures més salvatges sense respectar-li cap dels seus drets més fonamentals, a mans de marines americans. Després, sense cap mena de vergonya, n’ha estat alliberat sense haver estat jutjat, sense tenir cap causa judicial pendent per cap mena de delicte ni als USA ni a Espanya ni a la UE, ni cap reclamació internacional.

Viurà a Espanya amb permís de treball i de residència, sota la tutela d’una ONG. Tindrà llibertat de moviments però no tindrà permís per viatjar a cap país del món. I serà objecte, per si les mosques, d’un “pla de reinserció” amb aspectes educatius i de convivència.

M’hauria agradat veure’l en una roda de premsa, com hem vist els cubans tot just arribats a l’aeroport. I m’agradaria veure els cubans acceptar un pla de reinserció ideològica. Però això em sembla que no serà possible. El cubans han vingut a vendre colònia de verí de Miami i l’afganès ha canviat Guantànamo per una presó més gran sense tortures.

Els meravellosos dissidents, de qui ningú dubta

Avui llegeixo al Periódico que als famosos dissidents, quasi tots periodistes de perill, després en parlaré més, no els agrada el seu status actual.
Menteixen quan demanen que se’ls consideri refugiats, ja que no han estat expulsats: uns quants, després de l’alliberament, han volgut quedar-se a Cuba, i tenen molta barra quan demanen millorar les condicions en què viuen. Entre altres coses es queixen de l’hostal on estan allotjats de franc –paga la Creu Roja- perquè els nens petits es veuen obligats a compartir el bany amb persones que tenen problemes greus de salut. Com si a moltes de les nostres llars no n’hi hagués un, de bany, i com si quan una persona té “realment” problemes seriosos de salut no se la internés en un hospital. El que realment volen, aquests inefables dissidents, és oblidar la misèria cubana -ben real- i instal.lar-se en la nostra crisi europea tot cobrant un subsidi de l’Estat. A més, reclamen una vivenda que segons ells se’ls havia promès abans de marxar de l’Havana, com si marxar de Cuba hagués estat alguna cosa subjecte a alguna mena de negociació contractual. Temps al temps. Ben aviat els veurem escriure les seves imparcials i democràtiques opinions en columnes estables als diaris més verinosos.

Sant Boi pot decidir a les municipals!

Es faran moltes lectures de la poca participació, o dels pocs milers de ciutadans que a Sant Boi han optat per la Independència en una consulta feta sense intervenció de les institucions, i amb molt pocs recursos. Encara que han sobrat els voluntaris i l'esforç i la bona voluntat.
Però aquests milers de ciutadans que volen la Independència, en unes eleccions municipals haurien aconseguit, amb els seus vots, d'haver existit, col.locar la seva opció en el segon lloc d'una Sala de Plens massa "plena" d'opcions ambígües o dividides.
Així doncs, ja sabem el que toca: Partit (almenys a Sant Boi) Independentista. Tots a votar i segona força santboiana. Números canten.

Me gustan los catalanes

No sempre les opinions dels espanyols són irreflexives i feridores. De vegades ens observen amb atenció i saben estimar-nos. D'aquesta manera, en èpoques d'independència, haurem d'observar-los nosaltres a ells.


Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».


La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat: Ramón Chao, músic, escriptor i periodista, Chevalier des Arts et des Lettres pel Govern Francès.
I pare del cantant Manu Chao

Els pitjors, nosaltres mateixos

Onze ajuntaments de la Franja, governats pel PP i el PAR, han recorregut contra la Llei de Llengües

17/06/2010

Onze ajuntament de la Franja de Ponent governats pel PP o pel PAR, les formacions més anticatalanes de l’Aragó, han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües, que ni tant sols reconeix l’oficialitat de la llengua catalana. Aquests ajuntament són Fraga, Lasquarri, Faió, Nonasp, La Codonyera, Torre del Comte, Fórnols de Matarranya, la Freixneda, Vall-de-roures, Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa. El PP i el PAR no volen ni sentir a parlar de cap mena d’avenç en el reconeixement de la llengua catalana, i fins i tot neguen que aquesta es parli en cap indret de la comunitat autònoma aragonesa. L’ajuntament de la Codonyera fins i tot s’ha sumat a la Plataforma No Hablamos Catalán, un grup radicalment anticatalà i que ha participat en incidents. També ha participat en diverses manifestacions poc reeixides a Saragossa contra el català i fins i tot va organitzar una consulta a Fraga contra la llengua catalana que va ser un autèntic fracàs

El burka, una agressió?

Llevat de la necessitat d'haver-se d'identificar, acceptable demanda, sovint es parla de la necessitat de la prohibició del burka o del nicab en un sentit de defensa de la dignitat de la dona.
Però el que es fa, realment, com moltes vegades, és aplicar una capa ben gruixuda d'hipocresia cosmètica que cobreix el veritable problema i que ens deixa satisfets, ja que estèticament hem salvat la consciència.
Tot prohibint l'accés de dones amb burka a llocs públics aconseguim:
1. Afermar el fanatisme dels seus marits que són els veritables culpables de la bestiesa.
2. Aconseguir que no les deixin sortir de casa, fent encara més dura una reclusió que ja ho era prou.
3. Desfermar reaccions per part dels grups islamistes més radicals.
I per a aquestes situacions no solament ningú no hi té resposta sinó que ningú no té cap interès a tenir-la.
Així doncs, amb aquesta operació de cosmètica política electoral els marits castigadors musulmans se'n riuran a la cara de tots nosaltres mentre les seves dones es passejaran per la petita presó del seu piset.
Molta més sort té la dona d'en Millet que, com que no porta burka, tot i haver col.laborat en crims extraordinaris, es passeja tranquil.lament pel carrer.

Viure en valencià a Castelló

El Bloc Nacionalista Valencià publica el Web www.castellóenvalencià.cat on tots els castellonencs poden interactuar, comprendre i saber com actuar més bé en les agressions a la llengua catalana que comet el seu ajuntament. El web comença amb aquesta introducció.

L’Ajuntament de Castelló, com tantes altres administracions públiques, no garanteix el dret a viure en valencià. Aquesta web pretén ser una espai comú per a tots els castellonencs que desitgen viure en valencià en la seua ciutat.

Un lloc on la ciutadania puga fer propostes concretes i directes al Grup Municipal del BLOC, i on denunciar les mancances que els successius governs del PPSOE no han sabut (o volgut) corregir, incomplint els drets lingüístics més bàsics, reconeguts per la legislació vigent.

Una web on exposar els detallets del dia a dia que demostren que els actuals governs (municipal, valencià i espanyol) fan que viure plenament en valencià a Castelló de la Plana siga… missió impossible.

Més sobre el sexisme en la llengua

La Universitat de les Illes Balears ha volgut intervenir i ha emès la següent Declaració:

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:

Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení).

Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. L'existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser implícit, per exemple, a l’acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre l’ús a favor d’un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres que més conspícuament han expressat la necessitat d’igualtat entre dones i homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren l’ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d’aplicació de disposicions normatives si l’intèrpret suposa que la segregació de gèneres s’hi introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria d’ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).

Ateses aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que s’haurien de corregir d’acord amb els criteris que exposam a continuació i que haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l’administració:

1. Sempre que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.

2. Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.

3. Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat…”, “Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable…”, "el Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic especialista…”).

4. En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d'autor o tinent de batle.

5. En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de professor i alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m'ha marcat".

Els punts 1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.

Palma, 26 de juny de 2009.

Reflexió per a sexistes de la llengua

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 23 de maig del 2009

Contra la dictadura lingüística
M.Carme junyent

Durant molts anys, he anat explicant als meus alumnes d’antropologia lingüística que és molt important aprendre a destriar allò que és universal d’allò que és cultural en la llengua, perquè aquest és el fonament de la nostra disciplina: si un tret és universal no el podem correlacionar amb trets culturals. Tampoc no hi podem correlacionar trets que estan regits per la gramàtica, la qual segueix les seves pròpies lleis. Un dels exemples clàssics per il·lustrar aquest fet és el del gènere gramatical, que tan sovint es confon amb una marca de sexe. Aquesta confusió és a l’arrel del desgavell de la llengua no sexista. Quan els explico això sempre els dic que aquesta és una guerra perduda, que no hi tenim res a fer a part del nostre granet de sorra individual, perquè després de tot el que s’ha invertit en aquest esbudellament de la gramàtica, ara qualsevol rectifica.

Però la cosa comença a ser preocupant. D’una banda, sembla que aquesta opció s’ha convertit en norma en tots els textos que publica la Generalitat i de la mateixa manera que per aquesta raó et censuren textos (ja m’hi he trobat), tampoc s’admeten projectes que no facin ús d’aquestes normes (algun conegut meu s’hi ha trobat), per no parlar de les correccions a les intervencions orals públiques (algun col·lega meu s’hi ha trobat).D’altra banda, si algun home s’hi ha manifestat en contra, immediatament se l’ha desqualificat per ser membre de la classe opressora. I això encara és més greu. No entenc que pel fet de ser home, se’t consideri un inútil a l’hora de dir la teva sobre coses que afecten les dones (si és que n’hi ha alguna, que només les afecti a elles). Però aquesta discriminació per raó de sexe sorgida del feminisme és tota una escenificació de la víctima convertida en botxí. Discriminació i censura, és evident que no era això.

El pitjor de tot és que amb aquestes normes de visibilització és quan realment ens discriminen. Fa uns anys, Josep M. Espinàs podia ironitzar autodesignant-se “home de fer feines”, però no sé quina dels alts càrrecs que es volen fer visibles es presentaria com a alta càrrega. No sé si les dones dels Minyons de Terrassa volen ser minyones, ni, si mai s’arriben a ordenar dones sacerdot, voldran ser sacerdotesses. El que sí que és cert és que les poetes no volen ser poetesses. Tampoc no sé si Angela Merkel vol ser cancellera, però ben segur que prefereix ser la millor canceller que la millor cancellera de la història d’Alemanya.

El malentès de tot plegat segurament rau en l’equivalència gènere = sexe, però casos com el clau/la clau, el son/la son, el llum/la llum mostren que l’oposició de gènere només a vegades correspon al sexe, fins i tot en el cas que ens referima persones (cortesà/cortesana, home públic/dona pública, etcètera). Si això és possible és perquè el gènere masculí inclou el femení (o bé no en diu res), i en els casos que l’inclou, si el desdoblem és perquè considerem que un i altre –homes i dones– són diferents. De lamateixa manera que no diem“catalans i barcelonins” o ens escandalitzen oposicions com “ciutadans i immigrants” perquè impliquen una diferència, per què diem“pares i mares” com si fossin diferents quan tota la vida hem dit tranquil·lament “Els meus pares van fer pasqua abans de rams” o “Vaig a sopar a casa els pares”?

Tot això no passaria d’anècdota, o si més no de font d’exemples per a cursos de llengua, si no fos perquè aquest model es vol imposar amb totes les conseqüències, comportament inclòs. Un dels exemples emblemàtics de l’èxit d’aquest model és aquell que diu que quan la mestra anuncia “Poden sortir al pati tots els nens que hagin acabat els deures”, les nenes es queden assegudes perquè no s’hi veuen reconegudes. I és clar, són dones, que n’aprenguin, que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol.

Cadascú a la seva

Aquesta vegada el govern d'Israel, de qui parlen amb la boca petita tot els partits de dretes d'occident, s'ha cobert de merda fins al coll amb una de les accions més criminals, més poc justificades i més brutal dels darrers temps. I confirma, de passada, com és d'equivocada la seva política de no permetre que els palestins tinguin accés a un estat lliure i sobirà.
Però el més sorprenent és que aquesta vegada ho ha fet donant-li oxígen a un altre estat, Turquia, probablement el més xenòfob i el més racista de tota l'Europa oriental, que en els darrers anys ha assassinat més de 20.000 kurds.
El que que no és acceptable de cap manera és que unes oenagés, pretesament socials, per no dir d'esquerres, ho hagin acceptat per aprofitar-ne el rendiment mediàtic.

Els Ajuntaments encara ho fan pitjor

El doblatge al País Valencià

El doblatge de películes al País Valencià no fa cap por als exhibidors: senzillament no es dobla res de res. Com que no hi ha "demanda", no existeix la llengua ni el problema, i els exhibidors, amb tota la barra, poden afirmar que amb la seva actitud són "sensibles" a la "realitat" del país. Probablement, en alguns casos, són les mateixes empreses que al Principat es manifesten, públicament, de tant diferent manera. Però el canvi de comunitat autònoma els fa canviar de camisa i de calçotets, si cal, per diners. El més lamentable és l'actitud de la Televisió Valenciana, única esperança per al doblatge. La comparació amb el que ens està passant a nosaltres fa plorar. Aquí tenim la Generalitat que legisla, si no passa res.

Jaraba evita rebre el sector del doblatge en valencià, «greument» afectat per la retallada pressupostària aplicada per RTVV

26/05/10 12:00 - València -EL PUNTemail protegit

El Col·lectiu de Professionals del Doblatge (CPD-UPTA) ha denunciat la impossibilitat de reunir-se amb el director general de RTVV, José López Jaraba, per plantejar-li la seua oposició a la retallada del pressupost que Televisió Valenciana ha aplicat en la partida dedicada al doblatge en valencià, que ha baixat de 5 milions d'euros a 1,5 milions, fet que ha provocat una «greu situació de crisi en el sector», segons el col·lectiu. Aquest ha sol·licitat en tres ocasions una entrevista amb Jaraba però ningú en l'ens públic s'ha posat en contacte amb el CPD per concertar l'entrevista.

Amb qui sí que es reuniran hui és amb el socialista José Ignacio Pastor i el membre d'Esquerra Unida, Amadeu Sanchis, vicepresident i vocal del Consell d'Administració de RTVV, respectivament, per explicar-los la «deteriorada situació que pateix el sector i exposar-los algunes propostes de futur per evitar que el sector, peça fonamental en la normalització i difusió de la llengua, acabe desapareixent», segons ha manifestat el col·lectiu en un comunicat. En la reunió també estaran presents representants dels estudis de doblatge, tècnics de so i traductors, igualment afectats per la «desproporcionada» retallada pressupostaria de TVV.

Tots junts denuncien que la retallada «deixa en l'aire al voltant de 500 llocs de treball». De fet, un estudi de doblatge ja ha tancat i un altre ha anunciat que ho farà abans de l'estiu «a causa, fonamentalment, del gran retard en els pagaments de RTVV, que superen àmpliament els 300 dies».