La nostra amiga Carme Rosanas ha fet arribar aquesta esplèndida frase d'en Pedrolo al Diccitionari. La felicitem per l'encert.
Diccitionari: El pessimista sol fer curt: quasi sempre és pitjor
dilluns, 24 d’agost del 2009
dijous, 20 d’agost del 2009
Els alfabets del kurd
Del bloc "Mots emblocats" he tret aquest comentari sobre la llengua kurda. Fem un moment de reflexió, i sense mirar-nos tant el melic, posem-nos a treballar!
Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.
D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.
A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.
El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.
És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.
Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.
Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.
D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.
A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.
El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.
És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.
Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.
dilluns, 17 d’agost del 2009
Reflexió per a votants
En el debat continuat sobre què cal fer o no cal fer quan venen unes eleccions, la frase d'Alberto Moravia obre una perspectiva diferent i engrescadora.
Diccitionari: Curiosament, els votants no se senten mai responsables del fracàs del govern que han votat
Diccitionari: Curiosament, els votants no se senten mai responsables del fracàs del govern que han votat
Ahir va ser Sant Roc
Ahir va ser Sant Roc i en Roc, el meu gos, es va cruspir mig caneló i un tallet de meló per no deixar passar la festa sense un àpat extraordinari. Normalment menja un pinso que jo no voldria ni per prescripció facultativa. Però el caneló i el meló li vàren agradar. M'ho va dir amb la cua després de dinar...
diumenge, 16 d’agost del 2009
La llei d'educació a Veneçuela
Fixeu-vos bé dels dies que fa que la premsa "informa" de l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Educació de Veneçuela, i, de fet, l'única cosa que han fet, com sempre, és fer-nos veure quants sectors hi són en contra, quants estudiants es manifesten, que els periodistes s'hi oposen, etc. Però només hem arribat a rebre opinions esbiaixades i interessades dels sectors que no volen la implantació de la Llei.
Després d'haver-la llegida, resulta que, em sembla, les coses són ben diferents de la imatge que ens n'han donat. Deixant al marge algunes expressions, que en un context europeu ens afanyariem a polir, la veritat és que, en línies generals, la llei estableix:
1. La gratuïtat de l'ensenyament a totes les etapes.
2. L'educació ambiental a tots els nivells.
3. La consideració de Servei Públic per a l'educació de discapacitats i de presos.
4. La garantia de la participació dels ciutadans (pares) en el procés educatiu.
5. L'obligació dels mitjans de comunicació a incloure continguts pedagògics.
6. La prohibició de continguts que incitin els infants a l'odi, o la propaganda política i partidista a les escoles, a excepció de les universitats.
7. Una atenció especial als indígenes per tal de preservar
els valors autòctons, sense discriminacions.
Etcètera.
Així doncs, a què poden venir tantes protestes? Doncs:
1. La Llei estableix, en diversos punts, obligacions econòmiques quan la família o el mateix estudiant tinguin recursos econòmics suficients per fer-se càrrec dels costos(educació especial, universitats).
2. Els recursos que l'Estat destina a educació, se'ls considera una inversió d'interès social que obliga tots els seus beneficiaris a retribuir serveis a la comunitat.
3. L'educació religiosa té lloc fins al sisè grau de l'Educació Bàsica, sempre que els pares o els representants ho sol.licitin. S'impartirà dues hores setmanals dins l'horari escolar.
4. La Llei estableix un seguiment, sense entrar en els continguts pròpiament religiosos, de l'ensenyament en els seminaris .
5. La Llei estableix un seguiment molt acurat de les escoles privades.
6. Com ja he dit, la Llei estableix l'obligació de la Premsa de posar-se al servei del moviment educatiu.
Cal parlar-ne més? Queda prou en evidència qui pot oposar-se a aquesta Llei?
Jo diria que encara podrien haver anat molt més enllà en un país on la persona és el repte pendent més important.
Després d'haver-la llegida, resulta que, em sembla, les coses són ben diferents de la imatge que ens n'han donat. Deixant al marge algunes expressions, que en un context europeu ens afanyariem a polir, la veritat és que, en línies generals, la llei estableix:
1. La gratuïtat de l'ensenyament a totes les etapes.
2. L'educació ambiental a tots els nivells.
3. La consideració de Servei Públic per a l'educació de discapacitats i de presos.
4. La garantia de la participació dels ciutadans (pares) en el procés educatiu.
5. L'obligació dels mitjans de comunicació a incloure continguts pedagògics.
6. La prohibició de continguts que incitin els infants a l'odi, o la propaganda política i partidista a les escoles, a excepció de les universitats.
7. Una atenció especial als indígenes per tal de preservar
els valors autòctons, sense discriminacions.
Etcètera.
Així doncs, a què poden venir tantes protestes? Doncs:
1. La Llei estableix, en diversos punts, obligacions econòmiques quan la família o el mateix estudiant tinguin recursos econòmics suficients per fer-se càrrec dels costos(educació especial, universitats).
2. Els recursos que l'Estat destina a educació, se'ls considera una inversió d'interès social que obliga tots els seus beneficiaris a retribuir serveis a la comunitat.
3. L'educació religiosa té lloc fins al sisè grau de l'Educació Bàsica, sempre que els pares o els representants ho sol.licitin. S'impartirà dues hores setmanals dins l'horari escolar.
4. La Llei estableix un seguiment, sense entrar en els continguts pròpiament religiosos, de l'ensenyament en els seminaris .
5. La Llei estableix un seguiment molt acurat de les escoles privades.
6. Com ja he dit, la Llei estableix l'obligació de la Premsa de posar-se al servei del moviment educatiu.
Cal parlar-ne més? Queda prou en evidència qui pot oposar-se a aquesta Llei?
Jo diria que encara podrien haver anat molt més enllà en un país on la persona és el repte pendent més important.
dijous, 13 d’agost del 2009
El Retaule de Sant Baldiri
A la Rectoria de la Parròquia de Sant Baldiri, de Sant Boi, hi ha la part central (l'única que queda a Sant Boi, n'hi ha dues més en altres llocs) d'un retaule gòtic extraordinari, obra del mestre Lluís Dalmau, del que només se li coneix una altra obra, "La Mare de Déu dels Consellers", que es pot veure al MNAC.
No la reproduïré, perquè em fa una mica de vergonya. A la part de baix, enorme, en les diverses fonts consultades (fins la Viquipèdia), hi ha una taca blava enorme amb l'escut de l'Ajuntament de Sant Boi i una referència a l'Arxiu Històric Municipal que no és, evidentment, el propietari de l'obra. La fotografia de la Mare de Déu dels Consellers no du cap mosca indicativa.
El zel excessiu de vegades ens porta a excessos innecessaris. Quan tingui una fotografia sense la marca esmentada, la posaré, que val la pena. Encara que si us atanseu a la Parròquia, segur que el senyor Rector, amb molt de gust, us farà a mans una postal amb la foto del Sant Baldiri, si encara n'hi queden.
No la reproduïré, perquè em fa una mica de vergonya. A la part de baix, enorme, en les diverses fonts consultades (fins la Viquipèdia), hi ha una taca blava enorme amb l'escut de l'Ajuntament de Sant Boi i una referència a l'Arxiu Històric Municipal que no és, evidentment, el propietari de l'obra. La fotografia de la Mare de Déu dels Consellers no du cap mosca indicativa.
El zel excessiu de vegades ens porta a excessos innecessaris. Quan tingui una fotografia sense la marca esmentada, la posaré, que val la pena. Encara que si us atanseu a la Parròquia, segur que el senyor Rector, amb molt de gust, us farà a mans una postal amb la foto del Sant Baldiri, si encara n'hi queden.
dimecres, 12 d’agost del 2009
L'Estatut, un cul-de-sac
Aquesta darrers dies llegeixo algunes anticipacions (moltes encara amb la boca petita) del que es farà i es deixarà de fer quan el Tribunal Constitucional dicti la seva sentència. El que és ben segur és que els que tenen el cul llogat (això vol dir, que són socis o militants d'alguna força política) seuran en la cadira que toqui. I, curiosament, opinaran el mateix que opini el seu partit. Sigui el que sigui. Amb més o menys radicalitat, més aviat menys.
I els que tenim el cul posat en un altre ordre de moviments socials haurem d'ésser molt valents. És l'hora de prendre una determinació que no ens deixi el cul en l'orientació equivocada.
I els que tenim el cul posat en un altre ordre de moviments socials haurem d'ésser molt valents. És l'hora de prendre una determinació que no ens deixi el cul en l'orientació equivocada.
El dèficit fiscal de Catalunya
A partir d'avui publico en el meu bloc un gadget que indica, en temps real, el Dèficit fiscal de Catalunya. Aquest càlcul el realitza la Fundació Catalunya Oberta.
A mi em sembla prou interessant tenir a mà aquesta dada, encara que em veig en l'obligació d'indicar la meva llunyania ideològica de l'esmentada Fundació que, entre altres meravelles, proposa per a un futur més lliure l'economia de mercat. O sigui, la que tenim. Simpatitzo personalment amb alguns dels seus membres i antipatitzo profundament amb molts altres. Deixades les coses al seu lloc, donem les gràcies, cal ser ben educat, a la Fundació Catalunya Oberta per un càlcul tan encoratjador...
A mi em sembla prou interessant tenir a mà aquesta dada, encara que em veig en l'obligació d'indicar la meva llunyania ideològica de l'esmentada Fundació que, entre altres meravelles, proposa per a un futur més lliure l'economia de mercat. O sigui, la que tenim. Simpatitzo personalment amb alguns dels seus membres i antipatitzo profundament amb molts altres. Deixades les coses al seu lloc, donem les gràcies, cal ser ben educat, a la Fundació Catalunya Oberta per un càlcul tan encoratjador...
dilluns, 10 d’agost del 2009
Qui ens empeny a l'abisme?
No sóc incondicional de ningú (llevat de la meva família, d'algun músic o d'algun pintor). Però he llegit un article d'Isabel-Clara Simó que comparteixo molt, i suposo que acceptarà que el reprodueixi íntegrament. Aquí el teniu:
Qui ens empeny a l'abisme? Isabel-Clara Simó / Escriptora
Estem perdent pistonada en tots els fronts essencials: el
productiu, el financer, el polític i el lingüístic. Alhora,
l'independentisme augmenta, no sé si perquè ens hem
emprenyat o perquè ens han empès al buit i estem fent
moviments compensatoris per recuperar l'equilibri. El que sí que sé és que aquest augment no prové de programes autòctons o de decisions intel·ligents.
El nostre declivi però és inexorable, donat que creix
cada any. Amb discursos satisfactoris o amb exaltacions
patriòtiques no farem bullir l'olla. Per què aquest declivi,
que no fa cas dels nostres cors delerosos de llibertat? Faríem mal fet si pensàvem que ens han dissolt la societat a cops d'immigració, com aquell que desfà sucre
en un got d'aigua fins a saturar-la, perquè no estem en
conflicte amb els immigrats. Com tampoc podem dir
que, com alguns Estats europeus, ens fa mal l'anglès: l'anglès no fa retrocedir el català, ja que no hi està
en conflicte, ni pretén substituir-lo. Per què, doncs,
retrocedim i som ara mateix al caire de l'abisme? Qui ens
empeny sense pietat? Els espanyols? El govern espanyol?
Si ho mirem sense prejudicis, hi ha motius perquè els catalans odiïn Espanya, però cap ni un perquè els
espanyols odiïn Catalunya. I en canvi, l'odi és
unidireccional, de ponent ençà. Espanya és un país inquietant, que es mou entre atavismes
taurins i homologacions europees, ple d'interrogants: per
què la corrupció valenciana queda impune havent-hi a
Madrid un govern socialista? Per què no hi ha diferències
ideològiques entre les televisions públiques i les privades? Per què Patxi López té més ETA,
quan s'havia omplert la boca de culpabilitzar el PNB, i
ningú no l'hi retreu? Però el que ens importa és per què
retrocedim. I quin paper hi juga l'espanyolisme català, que és discret però d'un poder esfereïdor.
I que quedi clar que no em refereixo als candorosos
xicots de Ciutadans, que no han aguantat ni un parell
d'envestides, ni als grupets neofeixistes que no saben muntar ni una manifestació numèricament
decent. Em refereixo a això que abans en dèiem quintacolumnistes. Que tenen un poder equivalent a moltes quilotones de míssils terra-terra.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dimecres, 5 d'agost del 2009
Qui ens empeny a l'abisme? Isabel-Clara Simó / Escriptora
Estem perdent pistonada en tots els fronts essencials: el
productiu, el financer, el polític i el lingüístic. Alhora,
l'independentisme augmenta, no sé si perquè ens hem
emprenyat o perquè ens han empès al buit i estem fent
moviments compensatoris per recuperar l'equilibri. El que sí que sé és que aquest augment no prové de programes autòctons o de decisions intel·ligents.
El nostre declivi però és inexorable, donat que creix
cada any. Amb discursos satisfactoris o amb exaltacions
patriòtiques no farem bullir l'olla. Per què aquest declivi,
que no fa cas dels nostres cors delerosos de llibertat? Faríem mal fet si pensàvem que ens han dissolt la societat a cops d'immigració, com aquell que desfà sucre
en un got d'aigua fins a saturar-la, perquè no estem en
conflicte amb els immigrats. Com tampoc podem dir
que, com alguns Estats europeus, ens fa mal l'anglès: l'anglès no fa retrocedir el català, ja que no hi està
en conflicte, ni pretén substituir-lo. Per què, doncs,
retrocedim i som ara mateix al caire de l'abisme? Qui ens
empeny sense pietat? Els espanyols? El govern espanyol?
Si ho mirem sense prejudicis, hi ha motius perquè els catalans odiïn Espanya, però cap ni un perquè els
espanyols odiïn Catalunya. I en canvi, l'odi és
unidireccional, de ponent ençà. Espanya és un país inquietant, que es mou entre atavismes
taurins i homologacions europees, ple d'interrogants: per
què la corrupció valenciana queda impune havent-hi a
Madrid un govern socialista? Per què no hi ha diferències
ideològiques entre les televisions públiques i les privades? Per què Patxi López té més ETA,
quan s'havia omplert la boca de culpabilitzar el PNB, i
ningú no l'hi retreu? Però el que ens importa és per què
retrocedim. I quin paper hi juga l'espanyolisme català, que és discret però d'un poder esfereïdor.
I que quedi clar que no em refereixo als candorosos
xicots de Ciutadans, que no han aguantat ni un parell
d'envestides, ni als grupets neofeixistes que no saben muntar ni una manifestació numèricament
decent. Em refereixo a això que abans en dèiem quintacolumnistes. Que tenen un poder equivalent a moltes quilotones de míssils terra-terra.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dimecres, 5 d'agost del 2009
dijous, 6 d’agost del 2009
La veritat sobre el català
Amb aquest títol, Albert Branchadell, "Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB", conegut per la seva teoria en la que defensa un bilingüisme diguem-ne institucional, publica un article al Periódico del 5 d'agost on infla sense mesura les rodes a la bicicleta, abans d'acabar reclamant al President Montilla tot allò que pretesament va prometre i no ha acomplert: "Una llei de llengües espanyola que incorpori les llengües difefents del castellà en els símbols de l'Estat i que reconegui el seu ús en les institucions de l'Estat, el català, llengua europea a tots els efectes, i haver avançat en el camp de les tecnologies d'informació i comunicació (TIC) i en el sector audiovisual com a element divulgador del català"
Admirat en la contemplació de la singular tria que ha fet el senyor Branchadell d'allò que li reclama al Sr. Montilla, haig d admetre que el més interessant és el que precedeix en l'article.
A partir de la recent Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la població, té raó en afirmar alguns excessos dels antibilingüistes quan contraposen al bilingüsme les 300 llengües que es parlen a Catalunya, tot concloent que moltes d'elles són pràcticament invisibles. Caldrà, però, anar amb compte amb l'àrab o l'amazig, que pugen descaradament i amb força.
Llavors ataca decididament i afirma, amb raó també, que el castellà s'està convertint, s'ha convertit, en llengua majoritària. I només faltava el castellà de procedència americana, de sensibilitat molt negativa a l'aprenentatge del català.
Però llavors comença a opinar. I diu que no li agrada que es pretengui canviar la realitat amb lleis (afirmació sovintejada entre els que no els agraden les lleis referides a política lingüística, a Catalunya). I afirma, convençut, que la Llei d'educació és molt llarga; i compara els seus 205 articles amb els 44 de la de Finlàndia. Però no ens parla del context a Finlàndia, sembla que no li cal.
Quan nega les virtuts de la Independència en un procés de Normalització ens compara amb Ucraïna i torna a oblidar el context. I on és Ucraïna. Li és igual. L'exemple li va bé.
Finalment, vol fer-nos obrir els ulls i postula obertament una nova política lingüística més arrelada a la realitat. La realitat, òbviament, del bilingüisme consolidat amb un castellà majoritari, per si algú encara no ho havia entès. I aquí torna a oblidar el context i les pressions socials i polítiques com si tot fos estèril, incontaminant.
I això ho diu un professor universitari de llengua catalana.
És el de sempre: no sé perquè anem a buscar enemics a fora. Si els dins són els pitjors !
Admirat en la contemplació de la singular tria que ha fet el senyor Branchadell d'allò que li reclama al Sr. Montilla, haig d admetre que el més interessant és el que precedeix en l'article.
A partir de la recent Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la població, té raó en afirmar alguns excessos dels antibilingüistes quan contraposen al bilingüsme les 300 llengües que es parlen a Catalunya, tot concloent que moltes d'elles són pràcticament invisibles. Caldrà, però, anar amb compte amb l'àrab o l'amazig, que pugen descaradament i amb força.
Llavors ataca decididament i afirma, amb raó també, que el castellà s'està convertint, s'ha convertit, en llengua majoritària. I només faltava el castellà de procedència americana, de sensibilitat molt negativa a l'aprenentatge del català.
Però llavors comença a opinar. I diu que no li agrada que es pretengui canviar la realitat amb lleis (afirmació sovintejada entre els que no els agraden les lleis referides a política lingüística, a Catalunya). I afirma, convençut, que la Llei d'educació és molt llarga; i compara els seus 205 articles amb els 44 de la de Finlàndia. Però no ens parla del context a Finlàndia, sembla que no li cal.
Quan nega les virtuts de la Independència en un procés de Normalització ens compara amb Ucraïna i torna a oblidar el context. I on és Ucraïna. Li és igual. L'exemple li va bé.
Finalment, vol fer-nos obrir els ulls i postula obertament una nova política lingüística més arrelada a la realitat. La realitat, òbviament, del bilingüisme consolidat amb un castellà majoritari, per si algú encara no ho havia entès. I aquí torna a oblidar el context i les pressions socials i polítiques com si tot fos estèril, incontaminant.
I això ho diu un professor universitari de llengua catalana.
És el de sempre: no sé perquè anem a buscar enemics a fora. Si els dins són els pitjors !
dilluns, 3 d’agost del 2009
La llibertat de premsa
Ja sé d'entrada que el que diré tot seguit no és gaire ortodox. Però em ve tan de gust com el rotet inevitable després d'un bon àpat.
El rebombori que fa la Premsa a l'entorn de la llei de Premsa que sembla que implantarà el govern de Chavez fa regust de corporativisme, perquè només parla de llibertat sense fer gaire anàlisis de la situació en la que es produeix. Però com quasi sempre les coses van molt més enllà. Tothom sap o hauria de saber que avui en una societat, si no és en temps de guerra, sovint són els mitjans de comunicació, i aquí no valen invocacions a cap mena de llibertat, els que posen i treuen governs i règims: en el moment en què a Cuba es proclami la "democràcia", la CIA hi muntarà unes quantes cadenes de TV i uns quants diaris, amb disponibilitat infinita de dòlars, contra els que no podrà competir ningú. A qui defensaran? A quins partits faran costat? A quins interessos?
La Revolució Bolivariana té al seu davant l' anomenada "premsa lliure", que és el portaveu de l'antic règim i dels que defensen el retorn a una situació en la que manaven els mateixos que ara, a Hondures, pretenen donar per bona la tàctica del cop d'Estat i la mentida des del poder.
No hi ha premsa lliure contra premsa que no ho és. Hi ha premsa al costat dels pobres i premsa contra els pobres. Sobretot a l'Amèrica Llatina.
El rebombori que fa la Premsa a l'entorn de la llei de Premsa que sembla que implantarà el govern de Chavez fa regust de corporativisme, perquè només parla de llibertat sense fer gaire anàlisis de la situació en la que es produeix. Però com quasi sempre les coses van molt més enllà. Tothom sap o hauria de saber que avui en una societat, si no és en temps de guerra, sovint són els mitjans de comunicació, i aquí no valen invocacions a cap mena de llibertat, els que posen i treuen governs i règims: en el moment en què a Cuba es proclami la "democràcia", la CIA hi muntarà unes quantes cadenes de TV i uns quants diaris, amb disponibilitat infinita de dòlars, contra els que no podrà competir ningú. A qui defensaran? A quins partits faran costat? A quins interessos?
La Revolució Bolivariana té al seu davant l' anomenada "premsa lliure", que és el portaveu de l'antic règim i dels que defensen el retorn a una situació en la que manaven els mateixos que ara, a Hondures, pretenen donar per bona la tàctica del cop d'Estat i la mentida des del poder.
No hi ha premsa lliure contra premsa que no ho és. Hi ha premsa al costat dels pobres i premsa contra els pobres. Sobretot a l'Amèrica Llatina.
dimecres, 29 de juliol del 2009
Qui és Fèlix Millet
No cal explicar què li ha passat a en Fèlix Millet, flamant ex-president de la Fundació del Palau de la Música, forçat a dimitir per un tèrbol afer amb Hisenda.
El que cal explicar és qui és realment.
Fèlix Millet és fill de Fèlix Millet i Maristany, nebot de Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català. Fèlix Millet i Maristany, financer i mecenes de la cultura catalana en el primer quart del segle XX, veient-se en perill durant la Guerra Civil, fugí a Burgos i col.laborà amb els nacionals. El 1948, havent recuperat aire més de pressa que molts altres catalans, ja era membre del consell d'administració del Banco Popular i de Chasyr, empresa d'assegurances. Mantenint-se en un àmbit diguem-ne "rosa" no perillós per al règim, a partir del 1951 ja era President de l'Orfeó Català i impulsava l'Obra del Ballet Popular. Més endavant seria un dels impulsors d'Òmnium Cultural (!)
Tornem al nostre Fèlix Millet, el d'ara, el seu fill. Aquest bon home, "Creu de Sant Jordi", és, entre moltíssimes altres coses, President de l'Agrupació Mútua, President de Bankpyme, membre de la Junta de la Fundació del FC Barcelona, de la Fundació Pau Casals i, atenció, des del 2003, membre del Patronat Institut Catalunya Futur, secció regional de la FAES de José María Aznar.
Justament aquell any 2003 l'Orfeó Català va rebre una subvenció de 3.000.000 d'euros del Govern del PP.
Sovint hem parlat de la bondat de les accions de la burgesia catalana, en matèria de cultura. Però hem oblidat de matisar que sovint ha estat a major glòria seva i molt poques vegades en la santedat de l'anonimat. I també hem oblidat de dir que els mateixos empresaris i mecenes que vàren construir el Liceu o el magnífic Palau de la Música Catalana permetien el treball infantil o ocupaven dones (i homes!) amb sous de misèria.
Ara tot és una altra cosa. Cal rentar-se la cara. Alguns ja ho han fet. Potser l'Orfeó Català ho aconseguirà aviat pel bé de la Música i de la Cultura Catalana. I de la Justícia, cal dir-ho tot.
El que cal explicar és qui és realment.
Fèlix Millet és fill de Fèlix Millet i Maristany, nebot de Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català. Fèlix Millet i Maristany, financer i mecenes de la cultura catalana en el primer quart del segle XX, veient-se en perill durant la Guerra Civil, fugí a Burgos i col.laborà amb els nacionals. El 1948, havent recuperat aire més de pressa que molts altres catalans, ja era membre del consell d'administració del Banco Popular i de Chasyr, empresa d'assegurances. Mantenint-se en un àmbit diguem-ne "rosa" no perillós per al règim, a partir del 1951 ja era President de l'Orfeó Català i impulsava l'Obra del Ballet Popular. Més endavant seria un dels impulsors d'Òmnium Cultural (!)
Tornem al nostre Fèlix Millet, el d'ara, el seu fill. Aquest bon home, "Creu de Sant Jordi", és, entre moltíssimes altres coses, President de l'Agrupació Mútua, President de Bankpyme, membre de la Junta de la Fundació del FC Barcelona, de la Fundació Pau Casals i, atenció, des del 2003, membre del Patronat Institut Catalunya Futur, secció regional de la FAES de José María Aznar.
Justament aquell any 2003 l'Orfeó Català va rebre una subvenció de 3.000.000 d'euros del Govern del PP.
Sovint hem parlat de la bondat de les accions de la burgesia catalana, en matèria de cultura. Però hem oblidat de matisar que sovint ha estat a major glòria seva i molt poques vegades en la santedat de l'anonimat. I també hem oblidat de dir que els mateixos empresaris i mecenes que vàren construir el Liceu o el magnífic Palau de la Música Catalana permetien el treball infantil o ocupaven dones (i homes!) amb sous de misèria.
Ara tot és una altra cosa. Cal rentar-se la cara. Alguns ja ho han fet. Potser l'Orfeó Català ho aconseguirà aviat pel bé de la Música i de la Cultura Catalana. I de la Justícia, cal dir-ho tot.
dimecres, 22 de juliol del 2009
Qui hi ha?
Qui hi ha? ha guanyat el projecte Runas a Ortigueira. I ens en congratulem. Però, qui és Qui hi ha?
Qui hi ha? és un grup que aprofita les possibilitats de la paraula grup i s'omple amb músics sense cap mena de sentit del límit: són molts, ja em podeu creure.
Qui hi ha? és un grup de Sant Boi que canta en català i que canta amb alegria tot allò que els surt dels engonals i expliquen històries de pagesos, de gastronomia, i de pubilles, i de mosques d'estiu, i de meduses...
Qui hi ha? usa de la música celta, però amb un toc de psicodèlia mediterrània.
No us els perdeu si en teniu oportunitat!
Qui hi ha? és un grup que aprofita les possibilitats de la paraula grup i s'omple amb músics sense cap mena de sentit del límit: són molts, ja em podeu creure.
Qui hi ha? és un grup de Sant Boi que canta en català i que canta amb alegria tot allò que els surt dels engonals i expliquen històries de pagesos, de gastronomia, i de pubilles, i de mosques d'estiu, i de meduses...
Qui hi ha? usa de la música celta, però amb un toc de psicodèlia mediterrània.
No us els perdeu si en teniu oportunitat!
dimarts, 21 de juliol del 2009
Montserrat Figueras
L'altre dia, amb un grup d'amics, vàrem anar al Teatre Grec a veure un espectacle dedicat al "diàleg entre les músiques mediterrànies". El grup Hespèrion XXI, dirigit per Jordi Savall era tota una garantia per a l'èxit de la vetllada. I, realment, com moltes altres vegades, Jordi Savall es va saber acompanyar del millor de la música d'Israel, del Marroc, d'Algèria, de Tunísia, de Turquia... Amb músics extraordinaris.
Però com altres vegades, la presència de Montserrat Figueras, incomprensiblement aspra entre la dolçor de les cançons de bressol, va tornar a donar la nota negativa.
N'hi ha que diuen que és una veritable experta en música antiga, i així ho vindrien a testificar premis i reconeixements. Però quan la sentim cantar en català ( o en castellà) veiem com no vocalitza amb claredat i com unes cançons que haurien de ser boniques i melodioses esdevenen marrameus incomprensibles. Quan canta en àrab arriba a despistar-nos una mica més!
No vull ser malpensat, però sembla que hi hagi una mena d'acord general a no tocar el tema amb profunditat per part de ningú, potser perquè es tracta de l'esposa d'en Jordi Savall: En la crítica que he llegit a la premsa sobre el concert, només es feia esment a la "particular vocalitat" de la Montserrat Figueras (?!)
Però com altres vegades, la presència de Montserrat Figueras, incomprensiblement aspra entre la dolçor de les cançons de bressol, va tornar a donar la nota negativa.
N'hi ha que diuen que és una veritable experta en música antiga, i així ho vindrien a testificar premis i reconeixements. Però quan la sentim cantar en català ( o en castellà) veiem com no vocalitza amb claredat i com unes cançons que haurien de ser boniques i melodioses esdevenen marrameus incomprensibles. Quan canta en àrab arriba a despistar-nos una mica més!
No vull ser malpensat, però sembla que hi hagi una mena d'acord general a no tocar el tema amb profunditat per part de ningú, potser perquè es tracta de l'esposa d'en Jordi Savall: En la crítica que he llegit a la premsa sobre el concert, només es feia esment a la "particular vocalitat" de la Montserrat Figueras (?!)
dilluns, 20 de juliol del 2009
La Normativa vigent
Sovint la Normativa vigent ens ajuda a saber què hem de fer i de quina manera. Però moltes vegades, també, la Normativa vigent serveix per fugir d'estudi sense complicar-se la vida.
En matèria de la Festa Popular, això vol dir, la que fa el poble, els darrers anys, aquí, a Catalunya, els creadors de Normatives vigents són tan llestos que estan a punt d'ofegar tot el que tingui relació amb el foc a la Festa. I no repetiré les dificultats que tenen en aquests moments les Colles de Diables, perquè són increïbles. Pel camí de la Normativa vigent ja han passat les fogueres de Sant Joan, les espontànies, que ja han estat pràcticament eliminades.
Els redactors de Normatives vigents haurien de fer una passejadeta pel País Valencià i veure com és possible que es puguin fer les falles a la distància de les cases que es fan sense perill, i com és possible que la gent usi de la pirotècnia d'una manera tant diferent a com ho fem nosaltres... Però educar i ensenyar és molt més difícil que prohibir.
Molta Normativa i moltes prohibicions, però el que tenen molt clar és que no prohibiran els toros!
Potser el bou de foc...
En matèria de la Festa Popular, això vol dir, la que fa el poble, els darrers anys, aquí, a Catalunya, els creadors de Normatives vigents són tan llestos que estan a punt d'ofegar tot el que tingui relació amb el foc a la Festa. I no repetiré les dificultats que tenen en aquests moments les Colles de Diables, perquè són increïbles. Pel camí de la Normativa vigent ja han passat les fogueres de Sant Joan, les espontànies, que ja han estat pràcticament eliminades.
Els redactors de Normatives vigents haurien de fer una passejadeta pel País Valencià i veure com és possible que es puguin fer les falles a la distància de les cases que es fan sense perill, i com és possible que la gent usi de la pirotècnia d'una manera tant diferent a com ho fem nosaltres... Però educar i ensenyar és molt més difícil que prohibir.
Molta Normativa i moltes prohibicions, però el que tenen molt clar és que no prohibiran els toros!
Potser el bou de foc...
dimecres, 1 de juliol del 2009
Zelaya
Quina importància té la legalitat o tenir el poble al darrere si un exèrcit d'energúmens (en aquest cas el nom i el complement són sinònims) amb les armes a la mà l'ha fet fora i probablement li impedirà el retorn? Algú creu realment que més enllà de les paraules de solidaritat Zelaya serà retornat al seu lloc?
Els oligarques, els rics de sempre, els que han mantingut Hondures en la més profunda pobresa amb el consentiment de l'església i de la classe política més corrupta d'Amèrica ara reclamen la il.legalitat d'un referèndum que Zelaya volia convocar. Com si no fos moneda de canvi habitual fer consultes d'aquesta mena...
Què els fa por, doncs? Una política social diferent. La pèrdua de privilegis. La pèrdua del poder.
I el més curiós és que invoquen Chaves i Morales com si fossin els responsables dels actes de Zelaya. Com si al darrere de Zelaya no hi hagués la majoria del poble d'Hondures.
Ja veieu la poca força que pot tenir el poble, de vegades, davant de quatre fusells. Però la mala llet del poble els pot esclatar a les mans.
Els oligarques, els rics de sempre, els que han mantingut Hondures en la més profunda pobresa amb el consentiment de l'església i de la classe política més corrupta d'Amèrica ara reclamen la il.legalitat d'un referèndum que Zelaya volia convocar. Com si no fos moneda de canvi habitual fer consultes d'aquesta mena...
Què els fa por, doncs? Una política social diferent. La pèrdua de privilegis. La pèrdua del poder.
I el més curiós és que invoquen Chaves i Morales com si fossin els responsables dels actes de Zelaya. Com si al darrere de Zelaya no hi hagués la majoria del poble d'Hondures.
Ja veieu la poca força que pot tenir el poble, de vegades, davant de quatre fusells. Però la mala llet del poble els pot esclatar a les mans.
dilluns, 29 de juny del 2009
Dictadures i dictadures
Ismaïl Kadaré, monàrquic que estima molt el Premi Príncep d'Astúries, acaba de dir que el règim totalitari d'Albània era pitjor que el de l'Espanya de Franco. I ho subratlla tot afegint que Espanya no estava tan aïllada del món.
Naturalment, senyor Kadaré! Albània era un país comunista i hi havia una guerra freda! Però li puc assegurar que els pocs espanyols que sortien era per anar a treballar a Alemanya...
I això que Albània era pitjor, no em faci riure que hi ha massa morts pel mig i tota una Guerra Civil per deixar-li passar aquesta mena de bestiesa d'intel.lectual que vol quedar bé!
Vostè vagi fent la seva feina i procuri recordar que la seva obra la va poder escriure a dins del seu país. Recordi també que va ser parlamentari en la dictadura totalitària que vostè tant critica: això, aquí, durant el franquisme li hauria estat impossible a un escriptor com vostè. I recordi que es va exiliar a París quan ja no calia, perquè tot just llavors desapareixia el règim comunista.
La seva literatura és exquisita i la seva defensa dels albanokosovars és encomiable. Però em temo que per a vostè Espanya és Albània en gran i que tot plegat li sona a música mexicana.
Naturalment, senyor Kadaré! Albània era un país comunista i hi havia una guerra freda! Però li puc assegurar que els pocs espanyols que sortien era per anar a treballar a Alemanya...
I això que Albània era pitjor, no em faci riure que hi ha massa morts pel mig i tota una Guerra Civil per deixar-li passar aquesta mena de bestiesa d'intel.lectual que vol quedar bé!
Vostè vagi fent la seva feina i procuri recordar que la seva obra la va poder escriure a dins del seu país. Recordi també que va ser parlamentari en la dictadura totalitària que vostè tant critica: això, aquí, durant el franquisme li hauria estat impossible a un escriptor com vostè. I recordi que es va exiliar a París quan ja no calia, perquè tot just llavors desapareixia el règim comunista.
La seva literatura és exquisita i la seva defensa dels albanokosovars és encomiable. Però em temo que per a vostè Espanya és Albània en gran i que tot plegat li sona a música mexicana.
dilluns, 22 de juny del 2009
diumenge, 21 de juny del 2009
Vicente Ferrer
Vicente Ferrer, que no Vicenç (el nom és una de les atribucions més lliures i voluntàries que tenim) ha estat una persona extraordinària. El que ell i la seva gent han fet a l' Índia no té comparació i és d'un abast i d'un calat tan gran que passaran generacions i és molt possible que ningú sigui capaç de superar el nivell assolit per la seva obra . Cal anar-hi per veure-ho i comprendre la importància de les transformacions aconseguides.
Però els darrers dies he llegit, com sempre es llegeixen en aquests casos, les habituals expressions, a voltes exagerades, a voltes oportunistes. Es demana el Premi Nobel per a la Fundació, i coses per l'estil.
Jo voldria recordar que la Fundació Vicente Ferrer és, aquí, una ONG com les altres. Subjecte a controls i seguiments, com les altres. I que pateix, em temo, dels mateixos defectes i de les mateixes virtuts que la majoria. Això vol dir, per exemple, sobrecàrrega de personal amb sous occidentals, una bona infrastructura, etc. Hauria d'afegir la insensibilitat cap a la llengua catalana dels representants de la Fundació, que té la seu a Barcelona. No editen ni un paperet en català, tot en espanyol: aquí sí que fan economia! I ja us asseguro que els ha estat demanat reiteradament des de diverses instàncies.
En definitiva, una cosa és la tasca immensa que es fa a l'Índia i una altra la burocràcia en la que està instal.lada la Fundació a Catalunya que, fa ben poc, es resistia a que una colla d'associats voluntaris benintencionats muntessin una delegació al Baix Llobregat, amb l'excusa que ja tenien massa alliberats (que ningú demanava). El resultat ha estat l'aturada, de moment, d'un bon Projecte a la nostra comarca.
Però els darrers dies he llegit, com sempre es llegeixen en aquests casos, les habituals expressions, a voltes exagerades, a voltes oportunistes. Es demana el Premi Nobel per a la Fundació, i coses per l'estil.
Jo voldria recordar que la Fundació Vicente Ferrer és, aquí, una ONG com les altres. Subjecte a controls i seguiments, com les altres. I que pateix, em temo, dels mateixos defectes i de les mateixes virtuts que la majoria. Això vol dir, per exemple, sobrecàrrega de personal amb sous occidentals, una bona infrastructura, etc. Hauria d'afegir la insensibilitat cap a la llengua catalana dels representants de la Fundació, que té la seu a Barcelona. No editen ni un paperet en català, tot en espanyol: aquí sí que fan economia! I ja us asseguro que els ha estat demanat reiteradament des de diverses instàncies.
En definitiva, una cosa és la tasca immensa que es fa a l'Índia i una altra la burocràcia en la que està instal.lada la Fundació a Catalunya que, fa ben poc, es resistia a que una colla d'associats voluntaris benintencionats muntessin una delegació al Baix Llobregat, amb l'excusa que ja tenien massa alliberats (que ningú demanava). El resultat ha estat l'aturada, de moment, d'un bon Projecte a la nostra comarca.
divendres, 19 de juny del 2009
Gypsy Song
Emir Kusturica, genial cineasta i gran músic és, també un home d'esquerres compromès amb el seu temps.
Però també és un serbi rematat que li fa cometre excessos com els de la pel.lícula "Underground" , una gran espanyolada que acaba amb una ironia sobre el que ell pensa del que ha passat amb el "trencament" de la seva estimada Gran Sèrbia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
