dimecres, 29 de juliol de 2009

Qui és Fèlix Millet

No cal explicar què li ha passat a en Fèlix Millet, flamant ex-president de la Fundació del Palau de la Música, forçat a dimitir per un tèrbol afer amb Hisenda.
El que cal explicar és qui és realment.
Fèlix Millet és fill de Fèlix Millet i Maristany, nebot de Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català. Fèlix Millet i Maristany, financer i mecenes de la cultura catalana en el primer quart del segle XX, veient-se en perill durant la Guerra Civil, fugí a Burgos i col.laborà amb els nacionals. El 1948, havent recuperat aire més de pressa que molts altres catalans, ja era membre del consell d'administració del Banco Popular i de Chasyr, empresa d'assegurances. Mantenint-se en un àmbit diguem-ne "rosa" no perillós per al règim, a partir del 1951 ja era President de l'Orfeó Català i impulsava l'Obra del Ballet Popular. Més endavant seria un dels impulsors d'Òmnium Cultural (!)
Tornem al nostre Fèlix Millet, el d'ara, el seu fill. Aquest bon home, "Creu de Sant Jordi", és, entre moltíssimes altres coses, President de l'Agrupació Mútua, President de Bankpyme, membre de la Junta de la Fundació del FC Barcelona, de la Fundació Pau Casals i, atenció, des del 2003, membre del Patronat Institut Catalunya Futur, secció regional de la FAES de José María Aznar.
Justament aquell any 2003 l'Orfeó Català va rebre una subvenció de 3.000.000 d'euros del Govern del PP.
Sovint hem parlat de la bondat de les accions de la burgesia catalana, en matèria de cultura. Però hem oblidat de matisar que sovint ha estat a major glòria seva i molt poques vegades en la santedat de l'anonimat. I també hem oblidat de dir que els mateixos empresaris i mecenes que vàren construir el Liceu o el magnífic Palau de la Música Catalana permetien el treball infantil o ocupaven dones (i homes!) amb sous de misèria.
Ara tot és una altra cosa. Cal rentar-se la cara. Alguns ja ho han fet. Potser l'Orfeó Català ho aconseguirà aviat pel bé de la Música i de la Cultura Catalana. I de la Justícia, cal dir-ho tot.

2 comentaris:

Rafael del Barco Carreras ha dit...

EL LIBRO DE CAJA Y EL PATRONATO DE LA MÚSICA DE BARCELONA.



Rafael del Barco Carreras



4-08-09. En mis tiempos de contable era el más importante de los cinco libros contables. Había empresarios que de hecho solo llevaban ése. Y sin duda en la banca el empleado más controlado, el CAJERO, ¡aviados los bancos si no hubieran controlado a sus cajeros! Pero por lo visto, vieja ya la época de los ordenadores, existen instituciones donde el billetaje, la entrada y salida de dinero en metálico, no tiene un claro responsable… ¿o no se desprende así de las informaciones de estos días sobre el PALACIO DE LA MÚSICA?

De las varias censuras de sus cuentas, Sindicatura de Cuentas o Hacienda, se deduce que se pagan millones sin justificación, o sea, el cajero o contable se ha llevado a su casa un dinero que ha entrado y nadie le ha reclamado, o lo ha entregado a alguien que por Poder Moral le ha ordenado que no especifique el destinatario ni el concepto de pago. Y puede ser que ya ni reclamara lo que salido del banco no entraba en caja.

Antes, el empresario robado, o amenazaba al cajero hasta conseguir lo máximo posible de lo sustraido, o denunciaba y la policía se encargaba del resto (en tiempos de Franco se encargaba demasiado). El cajero cantaba que jugaba y amantes… o a la primera bofetada del energúmeno comisario se sabía que el dinero se lo habría llevado el socio o la mujer de su jefe, y que de siempre nunca se especificaba el concepto en el libro de caja, solucionando el requisito el contable (un especialista externo) que llevaba la “contabilidad oficial”. Descubrirse la doble contabilidad, en Barcelona generalizada, frenó infinidad de denuncias. El “si me denuncia, yo canto”.

Moraleja, si de la CAJA desaparece un duro… antes de entrar en comisaría se sabe quien se lo ha llevado… y si no se detiene a nadie… ¡Los dueños sabrán porqué!... pero el Patronato no tiene dueño, nadie puede pastelear, se ha de cumplir la Ley… y detener al ladrón… de lo contrario a la corrupción del descontrol y robo, se añade la GENERAL DEL FUNCIONARIADO OFICIAL con ese extraño Poder que por encima de la Ley decide a quien y porqué se detiene, a unos sí y a otros no.

Pero en este caso caben otras consideraciones. Hace siete años que se sabía… los rumores internos… los negocios del presidente ejecutivo, asociado incluso con otros ejecutivos… y sobre todo SUBVENCIONES… el nudo gordiano. Si los divos y divas cobran en negro, o existen gastos injustificables, las subvenciones deben crear pactos que conlleven IMPUNIDAD… impunidad que se rompe no a tenor del estricto cumplimiento de la LEY… sino cuando por Política en el reparto del PODER LOCAL interese… más CORRUPCIÓN.

Vicenç Bon ha dit...

Em preocupa la teva manera d'expressar-te. No perquè no hi tinguis dret. De fet, ho fas en altres fòrums amb prou èxit. Però em preocupa perquè en tot el que dius em sembla que no hi apareix cap intenció de contribuir a resoldre res. Fas de ventilador de la mateixa idea que tu mateix proclames: parles del Palau de la Música com si fos un objecte inanimat que només t'interessa per al que t'interessa. I parles de corrupció com si parlessis de la Llei de Règim Local.
Segurament no has llegit bé el meu post, fes-ho. Jo demano responsables i demano, sobretot, depuració de responsabilitats. Però tu quan parles sembla que tothom sigui culpable d'alguna cosa. No m'interessen les polèmiques i no en faré amb tu, però em sabia greu publicar la teva nota sense explicar perquè.