dijous, 6 d’agost de 2009

La veritat sobre el català

Amb aquest títol, Albert Branchadell, "Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB", conegut per la seva teoria en la que defensa un bilingüisme diguem-ne institucional, publica un article al Periódico del 5 d'agost on infla sense mesura les rodes a la bicicleta, abans d'acabar reclamant al President Montilla tot allò que pretesament va prometre i no ha acomplert: "Una llei de llengües espanyola que incorpori les llengües difefents del castellà en els símbols de l'Estat i que reconegui el seu ús en les institucions de l'Estat, el català, llengua europea a tots els efectes, i haver avançat en el camp de les tecnologies d'informació i comunicació (TIC) i en el sector audiovisual com a element divulgador del català"
Admirat en la contemplació de la singular tria que ha fet el senyor Branchadell d'allò que li reclama al Sr. Montilla, haig d admetre que el més interessant és el que precedeix en l'article.
A partir de la recent Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la població, té raó en afirmar alguns excessos dels antibilingüistes quan contraposen al bilingüsme les 300 llengües que es parlen a Catalunya, tot concloent que moltes d'elles són pràcticament invisibles. Caldrà, però, anar amb compte amb l'àrab o l'amazig, que pugen descaradament i amb força.
Llavors ataca decididament i afirma, amb raó també, que el castellà s'està convertint, s'ha convertit, en llengua majoritària. I només faltava el castellà de procedència americana, de sensibilitat molt negativa a l'aprenentatge del català.
Però llavors comença a opinar. I diu que no li agrada que es pretengui canviar la realitat amb lleis (afirmació sovintejada entre els que no els agraden les lleis referides a política lingüística, a Catalunya). I afirma, convençut, que la Llei d'educació és molt llarga; i compara els seus 205 articles amb els 44 de la de Finlàndia. Però no ens parla del context a Finlàndia, sembla que no li cal.
Quan nega les virtuts de la Independència en un procés de Normalització ens compara amb Ucraïna i torna a oblidar el context. I on és Ucraïna. Li és igual. L'exemple li va bé.
Finalment, vol fer-nos obrir els ulls i postula obertament una nova política lingüística més arrelada a la realitat. La realitat, òbviament, del bilingüisme consolidat amb un castellà majoritari, per si algú encara no ho havia entès. I aquí torna a oblidar el context i les pressions socials i polítiques com si tot fos estèril, incontaminant.
I això ho diu un professor universitari de llengua catalana.
És el de sempre: no sé perquè anem a buscar enemics a fora. Si els dins són els pitjors !