dimecres, 30 de setembre de 2009

Per als que no llegeixen llibres en català

Sovint ens trobem en converses excuses per no llegir en català. I en el que no són converses. Aquest article de Lolita Bosch, que escriu en català i en castellà (potser més en castellà, i aquí la gràcia), aclareix moltes coses, i cal agrair-li-ho.


L’estranya autocrítica catalana
No llegir en català és un acte d’incultura, igual que rebutjar una tradició artística per raons no artístiques
LOLITA Bosch*

Ara ve quan m’hauria de justificar. Dir que escric aquest text com a lectora. Més enllà de les afinitats polítiques, històriques i socials, d’una sensació i d’un context (com si això fos possible). I demanar també, a qui em llegeixi, que provi de situar-se en un lloc semblant. Que recordi que aquí, vostè i jo, som lectors. Que estem parlant de literatura i prou. Però no ho penso fer. Perquè m’esgota i ens desmereix disculpar-nos sempre. I perquè si ho fem, cada vegada que ho fem, quan ho fem sempre, quan ho fem mecànicament i sense pensar-hi, tornem a posar la literatura de la qual venim i la literatura que fem en una perspectiva política. I no crec que la nostra íntima recerca artística (la de tots nosaltres: lectors) pugui ser eina ni excusa d’una banda ni de l’altra. Perquè la literatura en català no és un reducte de resistència: ni a favor ni en contra. I pensar-ho és ignorant, és limitat i és cec. Perquè llegir en català és, simplement, llegir.

No llegir en català, en canvi, constitueix un acte d’incultura. De la mateixa manera que ho és refusar qualsevol tradició artística per raons no artístiques. Però passa. Aquí passa molt. Ho sé perquè estic més farta d’escoltar, sense pudor ni prejudicis, que la literatura en llengua catalana és dolenta, que no hi ha res que pagui massa la pena i que, en general, el que escrivim aquí és provincià o de segona.
Per començar, perquè provinciana és, per exemple, la Víctor Català (i això mai no podria ser un defecte). I en segon lloc per les raons que m’han portat a escriure aquest text. I és que cada vegada que sento a dir com n’és de dolenta, la literatura en llengua catalana, faig les mateixes preguntes: «¿Per qui ho dius? ¿Què has llegit? ¿Què busques?»
Perquè, si bé llegir és un exercici de llibertat, també és un esforç que implica disciplina i moltíssima curiositat. I la literatura en llengua catalana, a diferència del que passa amb altres tradicions, no ens arriba mastegada. Aquí el filtre som nosaltres: els lectors. Nosaltres hem de buscar, escollir i pensar. I arribar, en aquesta íntima recerca artística, a allò que ens resulta afí perquè ens parla directament a cadascun de nosaltres.

Però la cantarella que en la nostra tradició literària (la que ens precedeix i la que fem entre tots cada dia) no podem fer aquesta íntima recerca perquè no està a l’alçada de les nostres tradicions contemporànies del món, és trista i preocupant. És trista perquè la incultura és trista, tristíssima. I és preocupant no solament perquè la incultura és sinònim d’una vagància i d’una manca de curiositat que fan venir por, sinó perquè evita que hàgim de fer una reflexió cultural i artística que íntimament ens toca fer. I evitar aquesta reflexió no solament difumina la nostra tradició sinó que ens converteix en mals lectors –encara que ens pensem que no ho som perquè rebem, amb criteri, altres tradicions literàries.
Entenc que tots estem farts d’algunes polítiques culturals, que sabem que el resultat d’encerts i d’errors ens ha alliberat de moltes coses, però també ens ha lligat una mica les mans, que hi ha un català que als lectors d’avui dia ens sembla massa institucional i que l’excés de publicació i la falta freqüent de criteri editorial ens confon. Però una cosa és pagar els prejudicis i els excessos d’una imatge de la nostra llengua feta amb malícia, esperit conservador, els ulls embenats i cap endavant o voluntat de criteri (depèn del Govern de torn) i l’altra és no saber pensar, ni llegir, al marge de tot això.
Al marge del que ens han dit els altres que som.
Perquè més enllà de la recerca natural dels escriptors, els gustos lectors i el privilegi inqüestionable de ser en un país en el qual les llibreries i les biblioteques gaudeixen d’una oferta impensable en moltíssims altres llocs del món, literàriament, això que ens passa, no ens passa pas per raons literàries.

No hi ha prou arguments artístics per pensar que la nostra literatura, com fan altres tradicions literàries de les quals bevem (l’americana, la mexicana, la francesa, la britànica, l’índia, la castellana, l’argentina...), no pugui ser incloent, comuna i amb un grau sa de nacionalisme. Una literatura amb curiositat per ella mateixa, que inclogui amb normalitat allò que arriba de fora, que dialogui, que es reflecteixi i que s’enfronti a altres idiomes i altres tradicions al mateix temps que assumeixi, sense vergonya, un tronc comú.
Més enllà de la política i de les conviccions personals, i amb un interès per la literatura nacional poderós i compacte. Però no. No passa. Sinó que molts escriptors expliquen que mai no llegeixen literatura en llengua catalana, alguns editors (en català i en castellà) afirmen que mai no troben res de bo escrit en català, les cultures amb les quals convivim sovint fomenten la convicció que som una literatura de segona i un bon nombre de lectors diuen que estan cansats d’una literatura que pressuposen que s’està fent, però que en realitat desconeixen.
I jo no ho entenc. Perquè: ¿què voleu? Em fa mal el cor de pensar que estem passant per alt alguns escriptors formidables. I és per això que, de debò, de debò, voldria saber a qui ens referim quan diem que la literatura en llengua catalana és dolenta, què hem llegit i què és el que busquem. Què és això que estem convençuts que no ens agrada.

*Escriptora