Millet, encara més (i va per llarg)

El fill i el pare
Josep Maria Espinàs ha publicat un article en el que pretén, tot acceptant el crim d'en Fèlix Millet fill, recordar les qualitats d'en Fèlix Millet i Maristany (pare). Aquest si, gran mecenes i catalanista lluitador per la pàtria en temps difícils.
Jo penso que en Josep Maria Espinàs va despistat. Per voluntat pròpia o per relliscada involuntària.
Com ja vaig dir en un altre moment, Fèlix Millet i Maristany, va ser un financer catòlic que fugí de Catalunya en començar la Guerra Civil per refugiar-se a Burgos i col.laborar amb els sublevats. Més endavant, acabada la guerra, la seva proximitat al règim de Franco li permeté accedir, ja al 1948, a la presidència del Consell d'Administració del Banco Popular, a canvi de vés a saber què. Com és habitual en aquests casos, va anar acumulant altres negocis en paral.lel.
El 1947 fou secretari de la Comissió Abat Oliba, el 1951, president de l'Orfeó Català, a través del qual fundà l'Obra del Ballet Popular. I el 1961, amb altres persones, fundà Òmnium Cultural, entitat que serà suspesa el 1963 i que no recobrarà l'activitat fins després de la seva mort.
Fou amic, per acabar-ho d'arrodonir, del Cardenal Segura, megalòman monàrquic i radical anti-republicà que, en les acaballes de la seva vida, i en un deliri difícil d'explicar, acabà enfrontat al mateix Franco.
El fet que financers o industrials acabin treballant en algun moment de la seva vida en l'àmbit de la cultura o de l'esport, demostra només que necessitaven més reconeixements personals.

Els "petits millets"
En un futur a venir, el Termcat i més endavant el Diccionari de l'Institut, hauran de reconèixer algunes noves entrades: "Millet", per exemple, per als delinqüents de corbata, o de bressol distingit (està fet tot un Millet). I ja em perdonaran els Millets no implicats, però avui, encara, dir-se Franco és tot un llast.
Però ara ja apareixen fins i tot les variants. Tenim el cas d'aquells aprofitats de segona fila, xorissets de segona divisió, que sempre han viscut del que queia d'un i de l'altre cantó, i que ara ja comencen a perfilar-se amb claredat. El primer, l'Àngel Colom, d'ingressos i ocupació desconeguts de fa moltíssims anys -al marge de diverses aventures polítiques a la recerca cel càrrec perdut-, que ha anat perdent diners (cobrant sous, suposo) per allà on ha passat, i ara resulta que també els ha pagat el Palau. És, senzillament, un "petit millet". Ara, amb minúscula. El que encara sorprèn són els defensors morals que li van apareixent "colateralment". Anirem observant-los.