La desaparició sobtada d'un amic que t'estimes és un sotrac molt difícil de suportar. Tot seguit, amb una suficiència que irrita, alguns teòrics orientalistes et diuen que no has après a conviure amb la mort, i que la vida i la mort són el mateix, i et venen a demanar que acceptis quedar-te cec com si la ceguesa també fos alguna cosa que es pot acceptar sense dolor. Però ara, aquesta mort freda i horrible de l'Agustí, m'obre encara més els ulls. Abans ja no creia en la trascendència. Però ara encara hi veig més clar. La mort, injusta i cruel, se l'ha endut en el pitjor moment i sense cap sentit. No haig de tenir l'egoïsme de reclamar per a mi ni els bons moments ni la plàcida serenor de la seva companyia. Però hauria de parlar d'ell, que havia sabut sostenir la vida amb força i determinació, i que ocultava sota un aspecte endurit prematurament una personalitat afable i generosa. Ell, que encara estava a mig camí de qualsevol destí, de qualsevol propòsit, i que ben sovint era capaç de provocar un somriure fent-te costat, ajudant, parlant, estimant.
No accepto aquesta mort i la sentiré com un cop de puny durant molt de temps.
Agustí, les persones com tu no poden enfilar-se damunt d'una barana perquè teniu el cor massa gran i us pot fer perdre l'equilibri.
dilluns, 18 de maig del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Em sento colpida pel teu comentari perquè sé que surt directament del cor. No coneixia a l'Agustí, però sí la seva mare (encara que no gaire) i d'altres amics seus. Però tan se val, perquè jo sóc mare i sóc persona, i tampoc no puc païr una mort així, prematura, absurda, cruel.
Només puc dir que mentre sigui a la memòria de la gent que l'estimava, no desapareixerà del tot. Això és un tòpic que no consola ningú, però és veritat. Pot continuar ben present en el cor i els pensaments de molta gent.
Ho sento molt.
Anna Maria
Publica un comentari a l'entrada