dilluns, 18 de maig de 2009

Agustí

La desaparició sobtada d'un amic que t'estimes és un sotrac molt difícil de suportar. Tot seguit, amb una suficiència que irrita, alguns teòrics orientalistes et diuen que no has après a conviure amb la mort, i que la vida i la mort són el mateix, i et venen a demanar que acceptis quedar-te cec com si la ceguesa també fos alguna cosa que es pot acceptar sense dolor. Però ara, aquesta mort freda i horrible de l'Agustí, m'obre encara més els ulls. Abans ja no creia en la trascendència. Però ara encara hi veig més clar. La mort, injusta i cruel, se l'ha endut en el pitjor moment i sense cap sentit. No haig de tenir l'egoïsme de reclamar per a mi ni els bons moments ni la plàcida serenor de la seva companyia. Però hauria de parlar d'ell, que havia sabut sostenir la vida amb força i determinació, i que ocultava sota un aspecte endurit prematurament una personalitat afable i generosa. Ell, que encara estava a mig camí de qualsevol destí, de qualsevol propòsit, i que ben sovint era capaç de provocar un somriure fent-te costat, ajudant, parlant, estimant.
No accepto aquesta mort i la sentiré com un cop de puny durant molt de temps.
Agustí, les persones com tu no poden enfilar-se damunt d'una barana perquè teniu el cor massa gran i us pot fer perdre l'equilibri.

1 comentari:

Anna Maria V. ha dit...

Em sento colpida pel teu comentari perquè sé que surt directament del cor. No coneixia a l'Agustí, però sí la seva mare (encara que no gaire) i d'altres amics seus. Però tan se val, perquè jo sóc mare i sóc persona, i tampoc no puc païr una mort així, prematura, absurda, cruel.
Només puc dir que mentre sigui a la memòria de la gent que l'estimava, no desapareixerà del tot. Això és un tòpic que no consola ningú, però és veritat. Pot continuar ben present en el cor i els pensaments de molta gent.
Ho sento molt.
Anna Maria