diumenge, 4 de gener de 2009

Joan Baptista Humet i els homenatges

L'amic Lluís Marrasé (el tinc per un amic, i que no s'enfadi) ha escrit una ressenya del concert d' homenatge a Joan Baptista Humet. I les frases ensucrades i d'elogi als artistes, companys, col.legues i amics que reconeixien el treball d'Humet feien caure llàgrimes de cocodril. Benestar i emocions i profunda consciència de tornar-li a l'artista tot allò que va donar en vida i que, siguem sincers d'una vegada, ningú li va voler reconèixer. L'ésser humà sovint és reconegut quan deixa d'ésser al món i la hipocresia en l'art mou muntanyes d'actes de solidaritat. Quan l'Ovidi Montllor s'estava morint, en Raimon anà a visitar-lo a l'Hospital. Després de la visita, l'Ovidi comentà:
- Ara sí que em crec que estic greu de veritat!

1 comentari:

Carme ha dit...

Sí que fa rumiar, això que dius. Mentre tot va bé, no cal bellugar un dit, tenim tot el temps del món. Quan ja no hi ha temps s'acumula tot allò que s'ha perdut, dels uns i dels altres.

I continuo rumiant una mica més enllà. Serveix? Serveix per als que es queden, no pas pels que ja se n'ha anat. Suposo que la família s'estima més això que res. No deixa de ser un reconeixement. Però serveix sobrretot per als que ho fan, com una mena de rentat de consciència.