divendres, 9 de gener de 2009

Si hem de parlar d'en Serrat...

L'altre dia vàrem veure un documental sobre en Serrat. I vàren sorgir algunes discrepàncies, com sovint passa. En Serrat, que canta molt bé, ja va començar a fer-ho en castellà el 1968, tres anys després d'haver entrat als Setze Jutges tot provocant una clara divisió: a favor, i en contra: a favor un sector al voltant de la Guillermina Motta i el Salvador Escamilla, els tebis eterns (l'Escamilla havia començat la seva carrera cantant en castellà amb el dúo "Los millonarios de la canción" amb tant poc èxit que va decidir passar-se al català), i en contra un altre sector al voltant d'en Raimon i en Quico Pi de la Serra, que entenien d'una altra manera en quin país vivien i quin valor tenia la llengua per a un cantant. Durant una bona colla d'anys, ni coincidien als escenaris. Després tot es va anar temperant.
El setembre del 1975, a Mèxic, a l'aeroport, en Serrat va fer unes declaracions en contra dels afusellaments d'uns antifranquistes. I amb la temença d'una possible detenció, va decidir no tornar, de moment. És el que s'ha anomenat en les seves biografies, amb exageració, "l'exili d'en Joan Manuel Serrat". Val a dir que Franco, l'etern moribund, ja era al l'hospital morint-se de veritat i tots esperàvem la seva mort amb l'ampolla de xampany a la nevera.
Franco va morir el 2o de novembre, i onze mesos després en Serrat tornava ja que s'havia proclamat una amnistia que tothom esperava abans de la mort del criminal. Sobretot molts presos polítics "exiliats" a les presons.
Mentrestant, en Serrat no va perdre el temps. va fer una bona colla de concerts a Amèrica llatina, on va incrementar molt la seva popularitat pel seu enfrontament amb l'Espanya tant odiada, i fins i tot va tenir temps de fer un concert al Bobino de Paris i de fotografiar-se amb en Brassens. Tot un treball de màrqueting dels seus representants. I la traca final: un multitudinari concert de tornada al Palau d'Esports de Barcelona. Qui no voldria ara una campanya publicitaria gratuïta com aquesta a la premsa?
I els cantants aquí, a Catalunya, que no dèien res? que no fèien comentaris en els seus concerts? que no s'exposaven a detencions? L"exili" d'en Serrat també va ser instrumentalitzat tot argumentant que aquí la resta de la professió callava covardament.
Ja em perdonareu la tendència, però quasi res passa per casualitat, i les persones, quan s'han fet grans, són les principals responsables dels seus "exilis" i de les seves presons interiors...