dimecres, 10 de febrer de 2010

Enveja de cine

A Infomigjorg llegim la nota de Ferran Suay, a la que no li calen comentaris. Esperem, amb frisança, la inauguració dels cinemes de Sant Boi.

Enveja de pel·lis
Ferran Suay

Ara que la Generalitat de Catalunya posa en marxa una llei que permetrà veure cinema en català, se senten veus indignades que es queixen de la imposició lingüística que això representa. No és que la nova llei pose els drets lingüístics dels catalans al mateix nivell que ho estan els dels castellans. Ni de bon tros! Una persona de Valladolid -posem per cas-- té el dret -i pot exercir-lo-- de veure totes les pel·lícules que s'estrenen a la seua ciutat, doblades o subtitulades en la seua llengua. La nova llei -en canvi-- només garanteix als catalans un 50% dels títols que s'hi estrenaran. Un sofisticat càlcul matemàtic ens mostra inequívocament que -tot i la nova llei del cinema-- els catalans tindran la meitat de drets que els castellans. De contribucions -això sí-- no en pagaran la meitat.
Els valencians ho tenim pitjor. Ara mateix, la quantitat de pel·lícules que podem vore en valencià a les sales comercials és mínima. I les poques que n'hi ha són les que organitzen -sempre excepcionalment-- institucions com la Universitat de València o entitats com Escola Valenciana. A la nostra Generalitat no li fa ni fred ni calor que siga pràcticament impossible accedir al cinema en valencià. Es veu que pensen com el company d'un amic meu, professor d'institut, que -precisament a compte de la llei catalana del cinema-- s'exclamava l'altre dia en contra de "la imposició lingüística". Transcriuré el diàleg, perquè la senzillesa de l'argument s'ho val:
- Has visto los catalanes? Ahora quieren que doblen todas las películas en catalán!!! Y si no, van a poner multas. A ti que te parece, Fransex (sic).
- Tu tens fills? -li preguntà el meu amic-
- Sí
- Els has ensenyat a parlar la teua llengua?
- ¡Pues claro!
- Jo també. I tu pots dur-los al cine, a vore una pel·lícula en la seua llengua?.
- Pues sí, pero...
- Jo no.
No vull dir que el company del meu amic se n'anara convençut, amb el pes indiscutible d'aquesta evidència. Fa falta molt més que una bona argumentació per a fer baixar del burro algú que ha trobat tant de gust a estar sempre en la posició més còmoda. Els monolingüistes radicals -com el company del meu amic-- en general, no poden entendre per què unes altres persones han de voler uns drets que ells mateixos exerceixen sense cap esforç. Convençuts com estan de la seua natural superioritat, s'estranyen i s'indignen si algú s'atreveix a demanar un tracte similar al que ells ja reben.
Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d'on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua. Pagant, això sí. Jo, en canvi, només puc exercir el meu dret a pagar, perquè les pel·lícules, el 100%, estan en la llengua d'ells. En la meua, no.
És per això que he de confessar que, tal com la decimonònica teoria freudiana atribuïa a les dones un greu complex psicològic anomenat enveja de penis, jo patisc, ara mateix, d'una greu i manifesta enveja de pel·lis. Enveja dels veïns del Nord, que podran veure la meitat de les estrenes en la seua llengua. I enveja -més encara- dels castellans de Toledo o de Càceres, que les poden vore totes. O sense anar tan lluny, dels castellans de casa nostra, que -a diferència de nosaltres-- sí que poden dur els fills a vore pel·lícules en la seua llengua. Es veu que, com diu la Constitució, tots som iguals, però uns són més iguals que altres.

Publicat en el blog DE L'HORTA ESTANT diumenge 31 de gener del 2010
http://hortaestant.blogspot.com/2010/01/enveja-de-pellis.html

2 comentaris:

Anònim ha dit...

un primer paràgraf massa optimista...
carme, l'altra

Vicenç Bon ha dit...

Tens raó quasi com sempre, carmelaltra, però calia posar l'escrit de l'amic valencià tal com ell l'havia escrit. Ell suposa massa de pressa que nosaltres tindrem el 50% del cinema en català. I això, de moment, no ho ha vist ningú.