dijous, 18 de febrer de 2010

El català i els castellanoparlants

A Infomigjorn, revista virtual sobre llengua catalana que recomano, Vicent Terol, amb una senzillesa extraordinària, proposa una fòrmula per sobreviure en una situació de retrocés lingüístic i de perill evident. Aquesta proposta, de convivència i de mans esteses en un ambient tan hostil com el valencià, contrasta amb les actituds que sovint es donen al Principat, agressives i intolerants, massa properes climàticament a les dels agressors.



El valencià i els castellanoparlants

Vicent Terol

Sovint, les persones que defensem la nostra llengua ho fem, entre d'altres maneres, dirigint les nostres reflexions al grup format exclusivament per catalanoparlants. I trobe que ho fem d'una forma quasi inconscient. Aquesta actitud du implícita la idea que els castellanoparlants són o bé enemics, o bé gent aliena als assumptes lingüístics de la nostra terra. Tanmateix, a la nostra societat hi ha moltes persones que parlen castellà. En el nostre dia a dia, els valencianoparlants tenim interaccions de diversos tipus amb ells. Jo, per exemple, tinc més d'un amic -bon amic- que fa servir la llengua de Cervantes. També, a la feina, em relacione amb companys que no empren el meu idioma matern. I a les botigues, a l'estació de trens, al carrer preguntant alguna cosa a un desconegut...

Ens agrade o no, eixa és la realitat que tenim. I no podem ni pensar ni actuar com si no fóra així. Davant aquest estat de coses, trobe que, a l'hora de comunicar-nos amb els castellanoparlants, ho hem de fer en català; amb la major normalitat possible i respectant al màxim el fet que l'altre ens parle en espanyol. Per a mi, açò és una qüestió de principis, però -a més a més- ens convé estratègicament guanyar-nos la simpatia d'aquells que fan servir l'altra llengua oficial del País Valencià. Ells no han de ser, necessàriament, els nostres enemics.

Vaig inclús més enllà -i ací enllace amb la idea anterior- a l'afirmar que la recuperació, la supervivència, del valencià passa per aconseguir que les persones que parlen castellà s'apropen a nosaltres i a la nostra llengua (a la nostra cultura, per tant). Per exemple, que puguen llegir amb normalitat un llibre de Toni Cucarella o escoltar un disc de Mishima; que visiten blocs escrits en català i hi deixen comentaris (en castellà, no passa res). Fins i tot -per què no-, que algú que empra habitualment, o sempre, l'espanyol puga ser lector i soci d'ARAMULTIMÈDIA.

D'aquesta manera -sols d'aquesta manera- és possible que el col·lectiu format per castellanoparlants se sensibilitze amb la nostra causa i lluite també perquè el valencià no desaparega. I si això arriba a ocórrer de forma significativa, el perill d'extinció de la nostra llengua serà menor o nul.