dimecres, 11 de febrer de 2009

Morim amb dignitat?

Aquesta noia, Eluana, va morir en un accident fa disset anys. I una societat bàrbara l'ha mantinguda connectada a una màquina fins ara perquè tothom tingués consciència de la gran capacitat de la indignitat humana.
L'Eluana va morir fa disset anys i ara, com sempre, l'església, bisbes i Papa inclòs, volien mantenir viu el cadàver perquè són més bàrbars encara.
La mort és una desgràcia ens la mirem per on ens la mirem. I quan es parla de morir amb dignitat es parla, segurament, de morir de pressa i sense dolor.I sense que se'n parli massa, potser: sempre he dubtat dels termes precisos que ha de contenir el concepte dignitat. I això ens ho nega tothom, encara. Les lleis, les esglésies, els metges, la societat...
Si algú ha portat una vida digna ha estat el pare de la noia, que ha actuat en conseqüència i amb amor i en el respecte del record de la seva filla.
Així doncs, que Déu ens agafi confessats (és una frase) i si agafem una malaltia llarga, dolorosa, incurable, que ens atropelli un bon tren.