Llegir llibres

Del bloc amic "Més content que un gínjol" trasllado aquest post que explica amb prou exactitud el que podria ser una bona manera de caminar pel món de la literatura. La visió d'un professor d'ESO és, més que mai, il.luminadora.


dijous, 24 / setembre / 2009

LECTORS AMB CRITERI

De vegades (moltes, per sort), a les aules dels instituts, trobes sorpreses agradables. No tot és tan dolent com algunes aus de mal averany volen fer creure. Ahir mateix dedicàrem la sessió de segon d'ESO a parlar de les lectures del primer trimestre. Com tinc per costum, els vaig dir que podien llegir el que volgueren, i que
recomanaren als companys obres que els hagueren agradat. Això comporta un risc, i és que comencen a aparéixer novel·letes que a mi no m'agraden gens i que tenen molta tirada entre els adolescents. I és ací on va eixir el nom d'una obra per a mi bastant desencertada: /El noi del pijama de ratlles/. Els que seguiu el bloc ja sabeu què en pense: ho podeu consultar a la columna de la dreta, punxant sobre el títol del llibre de Boyle. Però heus ací que una jove de catorze anys, gran lectora (segons diu, i jo m'ho crec pel seu criteri), va dir:
- Jo este estiu he llegit /El noi del pijama de ratlles/ i un altre que també va de camps de concentració i m'ha agradat molt més.
- I com es diu?
- /Escuma de mar/.
- I per què t'ha agradat més?
- No ho sé. El trobe més pròxim, perquè el protagonista és valencià, i a més em sembla que està molt millor escrit i que la història és molt més creïble, perquè en el de Boyle es conta cada trola que no se la creu ningú.
Potser li falte per llimar una mica els seus judicis literaris, però el criteri el té ben latent. Només cal no imposar-li obres que no siguen del seu gust. No fer-li avorrir la lectura, en definitiva. És per això que, tot i coincidir amb l'alumna, vaig dir que bé, que d'acord, que eren dues propostes diferents i que les inclouria al llistat. No vaig dir absolutament res de la meua tírria a l'obra de Boyle, ni el meu gust per la de Manel Joan Arinyó. Que cadascú triara el que volguera. Avui mateix els alumnes d'aquest grup havien de dir quin llibre havien triat per al primer trimestres. De divuit, setze han triat /Escuma de mar/. I és que de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions. Evidentment, li fan més cas a una companya que al professor. I hem de saber aprofitar-ho.

Enviat per ginjol a 12:02

El Jueves, com tothom

El Jueves va rebutjar en el seu moment aquesta portada alusiva a la consulta d'Arenys de Munt. L'ofensa als seus lectors espanyols segurament li faria abaixar les vendes. Actitud intolerable en una revista que ha sofert la censura diverses vegades. La nostra més divertida solidaritat amb Franchu, l'autor.

Els països veïns. França

Reprodueixo un article d'en Salvador Sostres. Encara que m'anomena, no hi tinc res a veure, hi podeu posar les mans al foc. L'escrit pot molestar segons qui, però vista la coneguda tendència dels francesos per les injúries a les minories de l'hexàgon, que s'aguanti.
Article publicat a l'AVUI, pàgina 29, dijous 13 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/cultura/171988/entre/petain/franco.html


LLIR ENTRE CARDS
Entre Pétain i Franco

Salvador Sostres

Al carrer Enric Granados, 135. Afrancesat bar que es diu Bon. Demano un suc de taronja i una d'aquestes noietes parisenques, alta i seca i de depilació escassa em diu que li parli en espanyol perquè som a Espanya. Telle quelle. No vol donar-me el full de reclamacions i telefono immediatament als Mossos d'Esquadra, que cal dir que atenen la meva queixa amb promptitud i de seguida arriba una patrulla a restablir l'ordre per la via d'obligar-los a donar-me els fulls de queixa.
Tot té un límit. Aguantem que no ens atenguin en la nostra llengua si com a mínim ens entenen; cosa que en cap país normal no s'acceptaria i només cal veure que a Nova York els taxistes estan obligats per llei a saber anglès. Fins i tot som amables i condescendents amb aquells que educadament es disculpen de no entendre'ns i els fem tota quanta traducció perquè a poc a poc es vagin incorporant. No se'ns pot negar que fem tots els papers de l'auca per ser acollidors i perquè tots plegats tinguem la festa en pau. Però que ens insultin per demanar un suc de taronja en català, això és inadmissible.
Des del Franco que ningú no ens exigia parlar cristiano. I bé, noies com aquesta t'ajuden a entendre que el col•laboracionisme fos majoritari a la França ocupada. La resistència fou un invent posterior, bellíssim i amb admirables heroïcitats certes, però amb una gran dosi de relat. La veritat és que la major part de la França ocupada alçà el braç al cap de 2 dies i que els demòcrates tenien la consideració de terroristes. Noies com la d'ahir -habla en español que estamos en España- expliquen que París es convertís sense gaire recança en el gran bordell del Führer. Que aquest poble de tants covards il•lustres faci el que vulgui amb la seva història, però ja nosaltres tenim els nostres propis feixistes i no ens en calen de forans que vinguin a donar-nos lliçons de geografia. En so de pau i amb
respecte, tothom i sempre ha estat benvingut a Catalunya. Però que quedi clar que la nostra llengua és el català i que contra els nazis tenim molta, molta policia.

Col.lecció de cromos de botiflers - 2

Botifler ve de "beauty flower", que és el nom que se li donava a la flor borbònica, la flor de lis. I a ningú se li escapa que la parauleta va començar a usar-se amb profusió quan alguns catalans que havien estat d'un cantó, no els va costar gaire de passar-se a l'altre un cop acabada la guerra de Successió. Per dir-ho d'alguna manera, gent amb les calces cagades des del primer moment.

Després dels fets d'Arenys de Munt, només tinc un nom a la boca: Artur Mas. Algú creu que si el President de la Generalitat fos l'Artur Mas, CDC hauria fet tota la comèdia que ha estat fent a favor de la independència o, en paraules de CDC, de la sobirania?
Algú creu que hi hauria enviat un parell de representants emèrits? Jo, no.
El seu paper, institucional, assenyat, hauria estat el mateix que el del PSC. I amagar-se d'aquesta realitat i voler enganyar-nos, només pot tenir un nom.
Cal tenir molta cura amb qui s'apunta al primer bombardeig. Potser el segon ens caurà a nosaltres al damunt.

Un altre cop Palestina sense Israel (o és Israel sense Palestina?)

Independentment de la complicada i difícilment comprensible solució que la Generalitat ha trobat a la commemoració de l’Onze de Setembre, de la que no parlo perquè per sortir al carrer no calen taules ni cadires, sí que en són interessants els efectes colaterals.
I resulta clar que Iniciativa, amb qui simpatitzo sovint, sembla que hagi volgut mantenir-se massa ferma en la seva coneguda actitud de suport al poble palestí sense tenir en compte que a Israel hi ha una esquerra decidida i combativa que vol canviar les coses i que també vol un Estal Palestí lliure, just i democràtic al costat d’un Estat d’Israel lliure, just i democràtic. És més que necessària, en aquest context, la crítica a Hamas, que manté inacceptables actituds no solament antidemocràtiques sinó de control i compra amb diners de la voluntat de la població. Crítica que es manté, paral.lelament, al propi govern d’Israel i al seu comportament indigne.
Així doncs, al mateix temps que manifestem la nostra solidaritat amb el poble palestí, hem d’aplaudir l’esquerra d’Israel. Si no ho fem, atiarem el foc de la intolerància. És per això que no parlo d'altres moviments pro-palestins acrítics que obliden, com el govern d'Israel, l'existència de persones a l'altra banda de la frontera.

Eduard Toldrà

És la segona vegada que corregeixo amb simpatia les afirmacions del meu amic Lluís Marrasé.
Però en el seu “bitllet” del 5 de setembre, dedicat a la renovada Banda Municipal de Barcelona, recorda els directors Lamote de Grignon i Richard Strauss, així com Salvador Brotons. I en una efemèride com aquesta mai no s’ha d’oblidar Eduard Toldrà, que, en la més dura de les decisions, va escollir la duresa del treball obscur al país oposada a la brillantor d’un exili que li assegurava feina i determinats suports internacionals. El mestratge de Toldrà, ciutadanament i musical, és quelcom que no podem oblidar.

Col.lecció de cromos de botiflers - 1

Entre el 6 i el 10 d'agost comentava que no calia anar a buscar enemics a fora si ja en teniem a dins, i ho confirmava amb un excel.lent article de la Isabel-Clara Simó.
Tot llegint un article De Jorge M. Reverte penso que mereix ser el primer cromo de la col.lecció, encara que el senyor visqui a Madrid. L'article el publica El Periódico, d'aquí l'atribució botiflera. Potser a la foto del cromo hi hauria d'haver el director del Periódico!


En l'article, "La parada dels monstres", afirma que no li fan pena els presidents de govern perquè s'ho han buscat, i tot el que els passi en el càrrec està en el sou, fent referència a què Zapatero ha hagut de rebre tot seguit Berlusconi i Chávez. Caldria preguntar-li a Reverte si la feina que té se l'ha buscada ell o li ha regalat algú. Accepta amb dificultat la legalitat de l'existència de Chávez, però no pot evitar d'anomenar-lo colpista. Finalment, amb una mala bava digna d'un feixista de vella escola, no pot evitar tornar a afirmar que Carod va negociar amb ETA que no matés catalans.
I això ho publica El Periódico en català, la pitjor de les bufetades que podiem rebre.

Reflexions d'estiu - 1

Quan tot és "chavista"

Quan l’Esquerra de Centramèrica, o Nova Esquerra del Segle XXI, es mou, els seus contraris (premsa “lliure” inclosa) l’anomenen “esquerra chavista” en un intent, un altre, de voler demostrar que tots els moviments populars a Amèrica no són res més que maniobres de Chavez destinades a estendre una mena de taca d’oli revolucionària, la més gran de les infàmies.
Obliden Bolívar, obliden la història, ho obliden tot. Fins i tot obliden la significació profunda que té la instal.lació de bases militars americanes en aquests territoris.
El Periódico, 31 d’agost: “Els chavistes preparen un partit a Colòmbia”

Elogi del pessimisme

La nostra amiga Carme Rosanas ha fet arribar aquesta esplèndida frase d'en Pedrolo al Diccitionari. La felicitem per l'encert.

Diccitionari: El pessimista sol fer curt: quasi sempre és pitjor

Els alfabets del kurd

Del bloc "Mots emblocats" he tret aquest comentari sobre la llengua kurda. Fem un moment de reflexió, i sense mirar-nos tant el melic, posem-nos a treballar!


Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.


D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.


A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.


El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.


És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.


Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

Reflexió per a votants

En el debat continuat sobre què cal fer o no cal fer quan venen unes eleccions, la frase d'Alberto Moravia obre una perspectiva diferent i engrescadora.

Diccitionari: Curiosament, els votants no se senten mai responsables del fracàs del govern que han votat

Ahir va ser Sant Roc

Ahir va ser Sant Roc i en Roc, el meu gos, es va cruspir mig caneló i un tallet de meló per no deixar passar la festa sense un àpat extraordinari. Normalment menja un pinso que jo no voldria ni per prescripció facultativa. Però el caneló i el meló li vàren agradar. M'ho va dir amb la cua després de dinar...

La llei d'educació a Veneçuela

Fixeu-vos bé dels dies que fa que la premsa "informa" de l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Educació de Veneçuela, i, de fet, l'única cosa que han fet, com sempre, és fer-nos veure quants sectors hi són en contra, quants estudiants es manifesten, que els periodistes s'hi oposen, etc. Però només hem arribat a rebre opinions esbiaixades i interessades dels sectors que no volen la implantació de la Llei.
Després d'haver-la llegida, resulta que, em sembla, les coses són ben diferents de la imatge que ens n'han donat. Deixant al marge algunes expressions, que en un context europeu ens afanyariem a polir, la veritat és que, en línies generals, la llei estableix:
1. La gratuïtat de l'ensenyament a totes les etapes.
2. L'educació ambiental a tots els nivells.
3. La consideració de Servei Públic per a l'educació de discapacitats i de presos.
4. La garantia de la participació dels ciutadans (pares) en el procés educatiu.
5. L'obligació dels mitjans de comunicació a incloure continguts pedagògics.
6. La prohibició de continguts que incitin els infants a l'odi, o la propaganda política i partidista a les escoles, a excepció de les universitats.
7. Una atenció especial als indígenes per tal de preservar
els valors autòctons, sense discriminacions.
Etcètera.
Així doncs, a què poden venir tantes protestes? Doncs:
1. La Llei estableix, en diversos punts, obligacions econòmiques quan la família o el mateix estudiant tinguin recursos econòmics suficients per fer-se càrrec dels costos(educació especial, universitats).
2. Els recursos que l'Estat destina a educació, se'ls considera una inversió d'interès social que obliga tots els seus beneficiaris a retribuir serveis a la comunitat.
3. L'educació religiosa té lloc fins al sisè grau de l'Educació Bàsica, sempre que els pares o els representants ho sol.licitin. S'impartirà dues hores setmanals dins l'horari escolar.
4. La Llei estableix un seguiment, sense entrar en els continguts pròpiament religiosos, de l'ensenyament en els seminaris .
5. La Llei estableix un seguiment molt acurat de les escoles privades.
6. Com ja he dit, la Llei estableix l'obligació de la Premsa de posar-se al servei del moviment educatiu.
Cal parlar-ne més? Queda prou en evidència qui pot oposar-se a aquesta Llei?
Jo diria que encara podrien haver anat molt més enllà en un país on la persona és el repte pendent més important.

El Retaule de Sant Baldiri

A la Rectoria de la Parròquia de Sant Baldiri, de Sant Boi, hi ha la part central (l'única que queda a Sant Boi, n'hi ha dues més en altres llocs) d'un retaule gòtic extraordinari, obra del mestre Lluís Dalmau, del que només se li coneix una altra obra, "La Mare de Déu dels Consellers", que es pot veure al MNAC.
No la reproduïré, perquè em fa una mica de vergonya. A la part de baix, enorme, en les diverses fonts consultades (fins la Viquipèdia), hi ha una taca blava enorme amb l'escut de l'Ajuntament de Sant Boi i una referència a l'Arxiu Històric Municipal que no és, evidentment, el propietari de l'obra. La fotografia de la Mare de Déu dels Consellers no du cap mosca indicativa.
El zel excessiu de vegades ens porta a excessos innecessaris. Quan tingui una fotografia sense la marca esmentada, la posaré, que val la pena. Encara que si us atanseu a la Parròquia, segur que el senyor Rector, amb molt de gust, us farà a mans una postal amb la foto del Sant Baldiri, si encara n'hi queden.

L'Estatut, un cul-de-sac

Aquesta darrers dies llegeixo algunes anticipacions (moltes encara amb la boca petita) del que es farà i es deixarà de fer quan el Tribunal Constitucional dicti la seva sentència. El que és ben segur és que els que tenen el cul llogat (això vol dir, que són socis o militants d'alguna força política) seuran en la cadira que toqui. I, curiosament, opinaran el mateix que opini el seu partit. Sigui el que sigui. Amb més o menys radicalitat, més aviat menys.
I els que tenim el cul posat en un altre ordre de moviments socials haurem d'ésser molt valents. És l'hora de prendre una determinació que no ens deixi el cul en l'orientació equivocada.

El dèficit fiscal de Catalunya

A partir d'avui publico en el meu bloc un gadget que indica, en temps real, el Dèficit fiscal de Catalunya. Aquest càlcul el realitza la Fundació Catalunya Oberta.
A mi em sembla prou interessant tenir a mà aquesta dada, encara que em veig en l'obligació d'indicar la meva llunyania ideològica de l'esmentada Fundació que, entre altres meravelles, proposa per a un futur més lliure l'economia de mercat. O sigui, la que tenim. Simpatitzo personalment amb alguns dels seus membres i antipatitzo profundament amb molts altres. Deixades les coses al seu lloc, donem les gràcies, cal ser ben educat, a la Fundació Catalunya Oberta per un càlcul tan encoratjador...

Qui ens empeny a l'abisme?

No sóc incondicional de ningú (llevat de la meva família, d'algun músic o d'algun pintor). Però he llegit un article d'Isabel-Clara Simó que comparteixo molt, i suposo que acceptarà que el reprodueixi íntegrament. Aquí el teniu:

Qui ens empeny a l'abisme? Isabel-Clara Simó / Escriptora

Estem perdent pistonada en tots els fronts essencials: el
productiu, el financer, el polític i el lingüístic. Alhora,
l'independentisme augmenta, no sé si perquè ens hem
emprenyat o perquè ens han empès al buit i estem fent
moviments compensatoris per recuperar l'equilibri. El que sí que sé és que aquest augment no prové de programes autòctons o de decisions intel·ligents.
El nostre declivi però és inexorable, donat que creix
cada any. Amb discursos satisfactoris o amb exaltacions
patriòtiques no farem bullir l'olla. Per què aquest declivi,
que no fa cas dels nostres cors delerosos de llibertat? Faríem mal fet si pensàvem que ens han dissolt la societat a cops d'immigració, com aquell que desfà sucre
en un got d'aigua fins a saturar-la, perquè no estem en
conflicte amb els immigrats. Com tampoc podem dir
que, com alguns Estats europeus, ens fa mal l'anglès: l'anglès no fa retrocedir el català, ja que no hi està
en conflicte, ni pretén substituir-lo. Per què, doncs,
retrocedim i som ara mateix al caire de l'abisme? Qui ens
empeny sense pietat? Els espanyols? El govern espanyol?
Si ho mirem sense prejudicis, hi ha motius perquè els catalans odiïn Espanya, però cap ni un perquè els
espanyols odiïn Catalunya. I en canvi, l'odi és
unidireccional, de ponent ençà. Espanya és un país inquietant, que es mou entre atavismes
taurins i homologacions europees, ple d'interrogants: per
què la corrupció valenciana queda impune havent-hi a
Madrid un govern socialista? Per què no hi ha diferències
ideològiques entre les televisions públiques i les privades? Per què Patxi López té més ETA,
quan s'havia omplert la boca de culpabilitzar el PNB, i
ningú no l'hi retreu? Però el que ens importa és per què
retrocedim. I quin paper hi juga l'espanyolisme català, que és discret però d'un poder esfereïdor.
I que quedi clar que no em refereixo als candorosos
xicots de Ciutadans, que no han aguantat ni un parell
d'envestides, ni als grupets neofeixistes que no saben muntar ni una manifestació numèricament
decent. Em refereixo a això que abans en dèiem quintacolumnistes. Que tenen un poder equivalent a moltes quilotones de míssils terra-terra.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dimecres, 5 d'agost del 2009

La veritat sobre el català

Amb aquest títol, Albert Branchadell, "Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB", conegut per la seva teoria en la que defensa un bilingüisme diguem-ne institucional, publica un article al Periódico del 5 d'agost on infla sense mesura les rodes a la bicicleta, abans d'acabar reclamant al President Montilla tot allò que pretesament va prometre i no ha acomplert: "Una llei de llengües espanyola que incorpori les llengües difefents del castellà en els símbols de l'Estat i que reconegui el seu ús en les institucions de l'Estat, el català, llengua europea a tots els efectes, i haver avançat en el camp de les tecnologies d'informació i comunicació (TIC) i en el sector audiovisual com a element divulgador del català"
Admirat en la contemplació de la singular tria que ha fet el senyor Branchadell d'allò que li reclama al Sr. Montilla, haig d admetre que el més interessant és el que precedeix en l'article.
A partir de la recent Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la població, té raó en afirmar alguns excessos dels antibilingüistes quan contraposen al bilingüsme les 300 llengües que es parlen a Catalunya, tot concloent que moltes d'elles són pràcticament invisibles. Caldrà, però, anar amb compte amb l'àrab o l'amazig, que pugen descaradament i amb força.
Llavors ataca decididament i afirma, amb raó també, que el castellà s'està convertint, s'ha convertit, en llengua majoritària. I només faltava el castellà de procedència americana, de sensibilitat molt negativa a l'aprenentatge del català.
Però llavors comença a opinar. I diu que no li agrada que es pretengui canviar la realitat amb lleis (afirmació sovintejada entre els que no els agraden les lleis referides a política lingüística, a Catalunya). I afirma, convençut, que la Llei d'educació és molt llarga; i compara els seus 205 articles amb els 44 de la de Finlàndia. Però no ens parla del context a Finlàndia, sembla que no li cal.
Quan nega les virtuts de la Independència en un procés de Normalització ens compara amb Ucraïna i torna a oblidar el context. I on és Ucraïna. Li és igual. L'exemple li va bé.
Finalment, vol fer-nos obrir els ulls i postula obertament una nova política lingüística més arrelada a la realitat. La realitat, òbviament, del bilingüisme consolidat amb un castellà majoritari, per si algú encara no ho havia entès. I aquí torna a oblidar el context i les pressions socials i polítiques com si tot fos estèril, incontaminant.
I això ho diu un professor universitari de llengua catalana.
És el de sempre: no sé perquè anem a buscar enemics a fora. Si els dins són els pitjors !

La llibertat de premsa

Ja sé d'entrada que el que diré tot seguit no és gaire ortodox. Però em ve tan de gust com el rotet inevitable després d'un bon àpat.
El rebombori que fa la Premsa a l'entorn de la llei de Premsa que sembla que implantarà el govern de Chavez fa regust de corporativisme, perquè només parla de llibertat sense fer gaire anàlisis de la situació en la que es produeix. Però com quasi sempre les coses van molt més enllà. Tothom sap o hauria de saber que avui en una societat, si no és en temps de guerra, sovint són els mitjans de comunicació, i aquí no valen invocacions a cap mena de llibertat, els que posen i treuen governs i règims: en el moment en què a Cuba es proclami la "democràcia", la CIA hi muntarà unes quantes cadenes de TV i uns quants diaris, amb disponibilitat infinita de dòlars, contra els que no podrà competir ningú. A qui defensaran? A quins partits faran costat? A quins interessos?
La Revolució Bolivariana té al seu davant l' anomenada "premsa lliure", que és el portaveu de l'antic règim i dels que defensen el retorn a una situació en la que manaven els mateixos que ara, a Hondures, pretenen donar per bona la tàctica del cop d'Estat i la mentida des del poder.
No hi ha premsa lliure contra premsa que no ho és. Hi ha premsa al costat dels pobres i premsa contra els pobres. Sobretot a l'Amèrica Llatina.

Qui és Fèlix Millet

No cal explicar què li ha passat a en Fèlix Millet, flamant ex-president de la Fundació del Palau de la Música, forçat a dimitir per un tèrbol afer amb Hisenda.
El que cal explicar és qui és realment.
Fèlix Millet és fill de Fèlix Millet i Maristany, nebot de Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català. Fèlix Millet i Maristany, financer i mecenes de la cultura catalana en el primer quart del segle XX, veient-se en perill durant la Guerra Civil, fugí a Burgos i col.laborà amb els nacionals. El 1948, havent recuperat aire més de pressa que molts altres catalans, ja era membre del consell d'administració del Banco Popular i de Chasyr, empresa d'assegurances. Mantenint-se en un àmbit diguem-ne "rosa" no perillós per al règim, a partir del 1951 ja era President de l'Orfeó Català i impulsava l'Obra del Ballet Popular. Més endavant seria un dels impulsors d'Òmnium Cultural (!)
Tornem al nostre Fèlix Millet, el d'ara, el seu fill. Aquest bon home, "Creu de Sant Jordi", és, entre moltíssimes altres coses, President de l'Agrupació Mútua, President de Bankpyme, membre de la Junta de la Fundació del FC Barcelona, de la Fundació Pau Casals i, atenció, des del 2003, membre del Patronat Institut Catalunya Futur, secció regional de la FAES de José María Aznar.
Justament aquell any 2003 l'Orfeó Català va rebre una subvenció de 3.000.000 d'euros del Govern del PP.
Sovint hem parlat de la bondat de les accions de la burgesia catalana, en matèria de cultura. Però hem oblidat de matisar que sovint ha estat a major glòria seva i molt poques vegades en la santedat de l'anonimat. I també hem oblidat de dir que els mateixos empresaris i mecenes que vàren construir el Liceu o el magnífic Palau de la Música Catalana permetien el treball infantil o ocupaven dones (i homes!) amb sous de misèria.
Ara tot és una altra cosa. Cal rentar-se la cara. Alguns ja ho han fet. Potser l'Orfeó Català ho aconseguirà aviat pel bé de la Música i de la Cultura Catalana. I de la Justícia, cal dir-ho tot.

Qui hi ha?

Qui hi ha? ha guanyat el projecte Runas a Ortigueira. I ens en congratulem. Però, qui és Qui hi ha?
Qui hi ha? és un grup que aprofita les possibilitats de la paraula grup i s'omple amb músics sense cap mena de sentit del límit: són molts, ja em podeu creure.
Qui hi ha? és un grup de Sant Boi que canta en català i que canta amb alegria tot allò que els surt dels engonals i expliquen històries de pagesos, de gastronomia, i de pubilles, i de mosques d'estiu, i de meduses...
Qui hi ha? usa de la música celta, però amb un toc de psicodèlia mediterrània.
No us els perdeu si en teniu oportunitat!

Montserrat Figueras

L'altre dia, amb un grup d'amics, vàrem anar al Teatre Grec a veure un espectacle dedicat al "diàleg entre les músiques mediterrànies". El grup Hespèrion XXI, dirigit per Jordi Savall era tota una garantia per a l'èxit de la vetllada. I, realment, com moltes altres vegades, Jordi Savall es va saber acompanyar del millor de la música d'Israel, del Marroc, d'Algèria, de Tunísia, de Turquia... Amb músics extraordinaris.
Però com altres vegades, la presència de Montserrat Figueras, incomprensiblement aspra entre la dolçor de les cançons de bressol, va tornar a donar la nota negativa.
N'hi ha que diuen que és una veritable experta en música antiga, i així ho vindrien a testificar premis i reconeixements. Però quan la sentim cantar en català ( o en castellà) veiem com no vocalitza amb claredat i com unes cançons que haurien de ser boniques i melodioses esdevenen marrameus incomprensibles. Quan canta en àrab arriba a despistar-nos una mica més!
No vull ser malpensat, però sembla que hi hagi una mena d'acord general a no tocar el tema amb profunditat per part de ningú, potser perquè es tracta de l'esposa d'en Jordi Savall: En la crítica que he llegit a la premsa sobre el concert, només es feia esment a la "particular vocalitat" de la Montserrat Figueras (?!)

La Normativa vigent

Sovint la Normativa vigent ens ajuda a saber què hem de fer i de quina manera. Però moltes vegades, també, la Normativa vigent serveix per fugir d'estudi sense complicar-se la vida.
En matèria de la Festa Popular, això vol dir, la que fa el poble, els darrers anys, aquí, a Catalunya, els creadors de Normatives vigents són tan llestos que estan a punt d'ofegar tot el que tingui relació amb el foc a la Festa. I no repetiré les dificultats que tenen en aquests moments les Colles de Diables, perquè són increïbles. Pel camí de la Normativa vigent ja han passat les fogueres de Sant Joan, les espontànies, que ja han estat pràcticament eliminades.
Els redactors de Normatives vigents haurien de fer una passejadeta pel País Valencià i veure com és possible que es puguin fer les falles a la distància de les cases que es fan sense perill, i com és possible que la gent usi de la pirotècnia d'una manera tant diferent a com ho fem nosaltres... Però educar i ensenyar és molt més difícil que prohibir.
Molta Normativa i moltes prohibicions, però el que tenen molt clar és que no prohibiran els toros!
Potser el bou de foc...

Zelaya

Quina importància té la legalitat o tenir el poble al darrere si un exèrcit d'energúmens (en aquest cas el nom i el complement són sinònims) amb les armes a la mà l'ha fet fora i probablement li impedirà el retorn? Algú creu realment que més enllà de les paraules de solidaritat Zelaya serà retornat al seu lloc?
Els oligarques, els rics de sempre, els que han mantingut Hondures en la més profunda pobresa amb el consentiment de l'església i de la classe política més corrupta d'Amèrica ara reclamen la il.legalitat d'un referèndum que Zelaya volia convocar. Com si no fos moneda de canvi habitual fer consultes d'aquesta mena...
Què els fa por, doncs? Una política social diferent. La pèrdua de privilegis. La pèrdua del poder.
I el més curiós és que invoquen Chaves i Morales com si fossin els responsables dels actes de Zelaya. Com si al darrere de Zelaya no hi hagués la majoria del poble d'Hondures.
Ja veieu la poca força que pot tenir el poble, de vegades, davant de quatre fusells. Però la mala llet del poble els pot esclatar a les mans.

Dictadures i dictadures

Ismaïl Kadaré, monàrquic que estima molt el Premi Príncep d'Astúries, acaba de dir que el règim totalitari d'Albània era pitjor que el de l'Espanya de Franco. I ho subratlla tot afegint que Espanya no estava tan aïllada del món.
Naturalment, senyor Kadaré! Albània era un país comunista i hi havia una guerra freda! Però li puc assegurar que els pocs espanyols que sortien era per anar a treballar a Alemanya...
I això que Albània era pitjor, no em faci riure que hi ha massa morts pel mig i tota una Guerra Civil per deixar-li passar aquesta mena de bestiesa d'intel.lectual que vol quedar bé!
Vostè vagi fent la seva feina i procuri recordar que la seva obra la va poder escriure a dins del seu país. Recordi també que va ser parlamentari en la dictadura totalitària que vostè tant critica: això, aquí, durant el franquisme li hauria estat impossible a un escriptor com vostè. I recordi que es va exiliar a París quan ja no calia, perquè tot just llavors desapareixia el règim comunista.
La seva literatura és exquisita i la seva defensa dels albanokosovars és encomiable. Però em temo que per a vostè Espanya és Albània en gran i que tot plegat li sona a música mexicana.

Aprende inglés con franco!

Hem trobat un curs d'anglès molt interessant. Espero que us agradi...

Vicente Ferrer

Vicente Ferrer, que no Vicenç (el nom és una de les atribucions més lliures i voluntàries que tenim) ha estat una persona extraordinària. El que ell i la seva gent han fet a l' Índia no té comparació i és d'un abast i d'un calat tan gran que passaran generacions i és molt possible que ningú sigui capaç de superar el nivell assolit per la seva obra . Cal anar-hi per veure-ho i comprendre la importància de les transformacions aconseguides.
Però els darrers dies he llegit, com sempre es llegeixen en aquests casos, les habituals expressions, a voltes exagerades, a voltes oportunistes. Es demana el Premi Nobel per a la Fundació, i coses per l'estil.
Jo voldria recordar que la Fundació Vicente Ferrer és, aquí, una ONG com les altres. Subjecte a controls i seguiments, com les altres. I que pateix, em temo, dels mateixos defectes i de les mateixes virtuts que la majoria. Això vol dir, per exemple, sobrecàrrega de personal amb sous occidentals, una bona infrastructura, etc. Hauria d'afegir la insensibilitat cap a la llengua catalana dels representants de la Fundació, que té la seu a Barcelona. No editen ni un paperet en català, tot en espanyol: aquí sí que fan economia! I ja us asseguro que els ha estat demanat reiteradament des de diverses instàncies.
En definitiva, una cosa és la tasca immensa que es fa a l'Índia i una altra la burocràcia en la que està instal.lada la Fundació a Catalunya que, fa ben poc, es resistia a que una colla d'associats voluntaris benintencionats muntessin una delegació al Baix Llobregat, amb l'excusa que ja tenien massa alliberats (que ningú demanava). El resultat ha estat l'aturada, de moment, d'un bon Projecte a la nostra comarca.

Gypsy Song

Emir Kusturica, genial cineasta i gran músic és, també un home d'esquerres compromès amb el seu temps.
Però també és un serbi rematat que li fa cometre excessos com els de la pel.lícula "Underground" , una gran espanyolada que acaba amb una ironia sobre el que ell pensa del que ha passat amb el "trencament" de la seva estimada Gran Sèrbia.

Diccitionari: Carod: "L'art no té pàtria". Aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l'art no té pàtria, va dir, però l'artista sí

Diccitionari: Carod: "L'art no té pàtria". Aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l'art no té pàtria, va dir, però l'artista sí
Us adjunto aquest text del bloc Diccitionari, amb tot l'amor patri.

Joan Fuster encara fila més prim

Si Joan Fuster hagués nascut a França, posem per cas, hauria estat una figura amb reconeixements internacionals. Com Josep Pla. Malgrat les diferències ideològiques, eren bons amics. Eren grans en el millor sentit de la paraula.

Joan Fuster, escriptor i assagista. 1922-1992:

La mort és la fi de la vida, oposada al naixement. L'esdeveniment de la mort és la culminació de la vida d'un organisme viu. Tot el que sabem sobre la mort és molt segur, però ningú pot contar com es viu des de la pròpia experiència, se sol saber el que és morir-se, però no el que és morir-me. Però per a donar sentit a la mort i intentar explicar un poc el morir-me sempre ha estat la religió, si la mort no existira no hi hauria déus.

Josep Pla, traçant línies rectes, com sempre

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català:

Lord Chesterton defensava el dret de primogenitura, la institució de l'hereu, dient que la institució és molt bona perquè fa que a les cases nobles no hi pugui haver més d'un imbècil.

Notes disperses (1969).

Font: Bloc Diccitionari

Resultats electorals

Hem anat a votar quatre gats, i no n'anomeno vot captiu perquè ningú no s'enfadi, però sembla prou raonable pensar que només han anat a votar els mínimament fidels de cada tendència política. Dit d'una altra manera: els que no canviaran mai el vot. I ja veiem els resultats. I no parlem d'Espanya, que fa plorar.
A Girona, per exemple, i per l'"efecte Montilla", predomini de Convergència. Era d'esperar.
A altres indrets de Catalunya, com Lleida, jo diria que la "majoria" de Convergència, és més de la dreta que cap altra cosa.
I a Europa? La dreta avança perquè l'esquerra ha estat castigada per una crisi que ha provocat el capital. És raonable, això?
I els abertzales han hagut de manifestar-se a través d'una candidatura muntada des de fora d'Euskadi.
Això són les meravelles de viure en una democràcia consolidada.

Mònica Oltra, expulsada per dur una samarreta amb la foto de Camps i el lletrer 'wanted'

No hi ha paraules. Millor les imatges per il.lustrar la situació al País Valencià.

Les centrals nuclears

Resulta poc recomanable (els amics t'insulten de seguida) parlar a favor de les centrals nuclears. Però ni ells ni jo mateix podriem fer ús d'aquests blocs, ni del discutible Facebook, ni de les modernes cuines plenes de gadgets electrònics, ni de les pantalles de plasma, ni de l'aire condicionat que directa (a casa) o indirectament tenim a l'abast cada dia, sense les centrals nuclears. Diré més: el metro, el tramvia, el tren, el TGV, els cinemes, els teatres, els carrers, les autopistes, reben una bona part de l'energia que consumeixen de les centrals nuclears.
I el recanvi a proposar és ben ràpid: les energies alternatives. Però aquesta és una proposta que no atendrà ningú perquè no interessa ningú (globalment parlant, naturalment). Sobretot els que han de guanyar-hi diners. Com no els interessen els cotxes elèctrics per a tothom i barats, com no els interessen les vivendes públiques de lloguers accessibles, com no els interessa acabar amb l'atur, com no els interessa guanyar menys diners amb fàbriques que encara són productives...
No podem proposar la part en comptes del tot. No podem canviar l'energia de casa nostra per unes plaques solars i tancar-nos dins i cagar i cuinar amb els gasos de la nostra merda i dir ben satisfets que som autosuficients. No podem crear petites illes de convençuts i insolidaris capitalistes antinuclears.
Hem de fer alguna altra cosa, perquè si no, és tan tonto ser nuclear com anti-nuclear. I, la veritat, tal com va el món, tant li faria morir de fam com d'un núvol radioactiu.

L'Església i la violació

Ara és un setmanari catòlic(Alfa y Omega, encartat els dijous al diari ABC) de la diòcesi de Madrid, la de Rouco, que publica un article en el que manté que com que la pràctica del sexe és considerada un "entreteniment", deixa de tenir sentit mantenir la violació com a una conducta sancionada pel Codi Penal.
Probablement deuen opinar el mateix dels abusos sexuals comesos amb menors. Deuen haver pensat que si cola, cola. Si aconsegueixen que la gent arribi a pensar que la violació és tolerable, més encara toleraran les carícies, els petons i les amoroses penetracions que realitzen amb menors amb tot l'amor cristià del món!
El que resulta més inacceptable és que tants catòlics coneguts, que veiem cada dia, que parlen amb nosaltres, giren la cara cap a un altre costat amb l'excusa que això és cosa de la Jerarquía de l'Església, que això no fa amb ells, que ells són la base...
La paraula mateixa ho diu: vosaltres sou la base que els aguanta. Feu-los fora d'una vegada! I després, tanqueu la la botigueta.

Mestalla, l'himne i el rei

Joseba Arregui, president d'Aldaketa, una més de les plataformes que hi ha a Euskadi en favor de la Pau, o del canvi o de qualsevol altra cosa que no sigui una posició clara per la independència o en contra, que d'això es tractaria, en un article publicat a la premsa sobre la xiulada de Mestalla al rei i a l'himne espanyol, en remarca el que té de banalització del nacionalisme, de neuròtic, i que quan la diferència és profunda no necessita d'aquests rituals sublimatoris. Afegeix que és possible que no es tracti més que d'una masturbació estèril sense conseqüències reals. O amb la conseqüència real de no fer ni deixar fer.
El Sr. Arregui sabrà com es comporta la gent a Euskadi en aquests casos i quines conseqüències té aquest comportament. I dubto que hagi tingut els pebrots de fer els mateixos comentaris en la premsa basca.
Però en el futbol, un comportament massiu com aquest jo no l'havia vist mai. Que el públic sabia l'alt grau d'impunitat que l'envoltava? D'acord. Faltaria més! Però mai com aquesta vegada l'actitud de contestació havia estat tan massiva i generalitzada.
El Sr. Arregui diu que aquesta "banalització del nacionalisme" hauria de preocupar "tots, moros i cristians", i jo penso que té raó. Per una vegada, la consciència nacional entra en els camps de futbol d'una manera que ningú, quan es va encunyar l'expressió "pan y fútbol" hauria ni imaginat que passaria.

Agustí

La desaparició sobtada d'un amic que t'estimes és un sotrac molt difícil de suportar. Tot seguit, amb una suficiència que irrita, alguns teòrics orientalistes et diuen que no has après a conviure amb la mort, i que la vida i la mort són el mateix, i et venen a demanar que acceptis quedar-te cec com si la ceguesa també fos alguna cosa que es pot acceptar sense dolor. Però ara, aquesta mort freda i horrible de l'Agustí, m'obre encara més els ulls. Abans ja no creia en la trascendència. Però ara encara hi veig més clar. La mort, injusta i cruel, se l'ha endut en el pitjor moment i sense cap sentit. No haig de tenir l'egoïsme de reclamar per a mi ni els bons moments ni la plàcida serenor de la seva companyia. Però hauria de parlar d'ell, que havia sabut sostenir la vida amb força i determinació, i que ocultava sota un aspecte endurit prematurament una personalitat afable i generosa. Ell, que encara estava a mig camí de qualsevol destí, de qualsevol propòsit, i que ben sovint era capaç de provocar un somriure fent-te costat, ajudant, parlant, estimant.
No accepto aquesta mort i la sentiré com un cop de puny durant molt de temps.
Agustí, les persones com tu no poden enfilar-se damunt d'una barana perquè teniu el cor massa gran i us pot fer perdre l'equilibri.

El CAT a les matrícules espanyoles

Sembla que la majoria dels nostres polítics comparteixen el desig que les matrícules dels vehicles portin, subordinat, el CAT a la matrícula. I amb la vergonya afegida que, quan algú compri el cotxe de segona mà podrà canviar la placa segons Comunitat Autònoma, no sigui cas que l'altra el pugui contaminar...
En altres temps, només pel fet de dur matrícula de Barcelona, s'acostumaven a rebre, quan hom viatjava per Espanya, "regalets" en forma de ratllades, trencadissa de vidres o altres menudències. Després, l'aparició dels adhesius del CAT va facilitar la feina als energúmens i qui no portava el CAT podia lliurar-se de l'atac. Jo encara en porto un.
Però la qüestió no és aquesta. És important que una placa d'Espanya digui que, a més d'espanyols, també som catalans? Cal exercir aquesta mena de diglòssia política tant sovint? Que ho sàpiga tothom: si aproven això, que ho dubto, tornarem a l'època de les matrícules de Barcelona. Ningú se'n podrà amagar quan circuli per les Espanyes. Ni els del PP.

En Carod Rovira i l'Independentisme

Només n'he llegit la referència i qui conegui en Carod sabrà que és prou intel.ligent per matisar bé les coses. Però la frase és clara: "L'independentisme fora d'ERC o és extraparlamentari o fa el joc a CIU".
La frase és dedicada a en Joan Carretero i el seu projecte (25% de militància que el va votar, no?) i conté, doncs, una forta càrrega de contingut pre-electoral per llunyanes que estiguin les eleccions.
Tothom sap que una proposta independentista fa sempre un tufet extraparlamentari. I que per aquest motiu ERC sempre ha tingut molt clar que havia de tenir un programa electoral amb propostes d'immediatesa política que posessin el partit en el "club" dels parlamentaris, sense que ningú gosés a dubtar-ne. Encara que sempre ens ha quedat clar que els ha estat igual fer-ho amb CiU que amb el PSC. ERC Podria dir-se, també, Esquerra Republicana Circumstancial. I han estat els corrents de la circumstància, doncs, els que els han portat a unes aliances més que a unes altres.
Dir-li ara a en Carretero que farà el joc a CIU em sembla exagerat. Si CIU guanyés les eleccions per majoria, ERC recuperaria un discurs diguem-ne sobiranista i aniria a la recerca de la Casa Gran de CIU per aixoplugar-s'hi. Tot sigui per una bona governança.
No crec, doncs, que la sortida d'en Carretero faci canviar gaire les coses. Si els convé, si és que en Carretero esdevé parlamentari, ja pactaran.

badly drawn boy- year of the rat

Ja ho sabeu, bon rotllo!

Història de l'Art

He llegit en algun lloc que els professors d'Història de l'Art es queixen que els seus alumnes, en no tenir classe de Religió, han perdut referències històriques i "culturals" i ara els costa molt més entendre les situacions que es plantegen en determinades èpoques de l'Art. En poques paraules: molts ni saben qui eren Adam i Eva o què va passar amb l'Arca de Noè.
El que m'estranya, posats a fer, és que no es queixin que els alumnes no sàpiguen perquè Picasso va fer el Guernika, perquè Toulouse Lautrec pintava tantes ballarines o perquè Miró o Tàpies pintaven com pintaven.
M'imagino que no es queixen perquè en aquests casos sí que es fan càrrec de la situació i sí que expliquen els contextos històrics i el perquè de cada perquè. I doncs, perquè no ho fan amb les mitologies bíbliques? Doncs perquè fins ara algú ho feia per ells i els estalviava una mica de feina.
En l'article en qüestió es suggeria que era positiu que els alumnes veiessin les clàssiques pel.lícules de Setmana Santa. El bisbe Rouco s'estarà fregant les mans.

Sobre la "lengua común" (dels collons)

El bloc amic "Més content que un gínjol" publica el que llegireu a continuació: "A la punta de la llengua, 14, Més sobre la "lengua común" (dels collons)". No em queda altre remei que reproduïr-ho en la seva totalitat.

Nova ministra de Cultura i les coses sembla que no apunten massa bé pel que fa a la qüestió sociolingüística. Tot i no ser-ne signatària, la senyora González-Sinde va donar suport públicament al Manifiesto por la Lengua Común. A la pregunta de si pensava que el castellà estava discriminat en algun lloc, contestà, textualment: "me temo que sí, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Sí, senyora González-Sinde, això és cert. I a més jo li diré quines són aquestes autonomies (tot i que el nom m’agrada ben poc): Cantàbria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Múrcia, La Rioja, Aragó, Canàries, Andalusia i Extremadura. Allà, el xiquets només parlen castellà. A les altres autonomies, sense excepció, parlen castellà i potser (només potser, i amb sort!) una altra llengua.

En consonància amb els nous aires ministerials, El País, el diari que més suport dóna al govern de l’Estat, sembla haver-se sumat a la campanya encetada ja fa temps per la COPE, el Mundo, La Razón i altres mitjans de comunicació del facherío patrio. Dijous passat publicava un article d’opinió signat per Félix Ovejero que portava per títol "La espesa cohesión de un cenagal". Senzillament de vergonya. El senyoret, professor d’Ètica i Economia de la UB, rebla el clau al voltant de la (suposada) discriminació del castellà a Catalunya. L’article és tendenciós, demagògic, parcial, i epistemològicament insostenible des d'una perspectiva sociolingüística mínimament exigent. Fa un ús interessat de les dades estadístiques i confon judicis de valor (agosarats, quan no directament sil·logismes) amb judicis de fet. Cau sovint en la tautologia per refermar les creences dels adeptes fins a esdevenir un text bàsicament de consum intern. I cau directament en la mentida per intentar rebatre les tesis alienes. Però, sobretot, és impresentable per partir de tres axiomes que col·loquen l’escrit directament del costat dels venedors de mantes pseudocientífics que tan de mal fan, per l'èxit que tenen els seus postul·lats entre la gent prèviament convençuda i (el que és molt pitjor) entre la gent que es deixa impressionar per l'aparent autoritat en la matèria (en qualsevol matèria) d'un professot universitari. Jo, que he passat per la Universitat, puc dir que en aquesta institució, en principi destinada a albergar el saber i els seus portadors, massa sovint es cola algun moniato. Això sí, moniatos que dominen l'art de la retòrica, encara que darrere de les seues paraules no hi ha ni un gra de forment. Són, ja ho hem dit, autèntics venedors de mantes, però en lloc de mantes venen judicis (falsos), i quan se'ls acusa d'això mateix es justifiquen en un relativisme indefensable o s'instal·len directament en l'insult i el victimisme.

En primer lloc, i sense cap tipus de justificació prèvia, el senyor Ovejero accepta el castellà com a “lengua común”. Evidentment ho fa des d’una perspectiva estrictament sincrònica, sense explicar que, diacrònicament, ha esdevingut comuna a colp d'hòsties. Sense parar esment en el fet que des del segle XVIII hi ha hagut la prohibició explícita de l’ensenyament i l’ús en nivells formals d’allò que, segons aquesta xusma, deuen ser “llengües no comunes”. Obviant que des del 1707 (en el cas del País Valencià) o el 1714 (en el de Catalunya) hem patit monarquies absolutes (i absolutistes, amb el matís semàntic entre els dos adjectius com a factor agreujant), dictadures i períodes psedodemocràtics que han tendit, sense excepció, a imposar el castellà com a llengua única i a anorrear les altres. Però això, al senyor Ovejero, tant se li’n dóna: que la gent trie "democràticament" en quina llengua vol expressar-se, ara que sap que triaran la que a ell li convé. Per què no proposaven el mateix fa dos-cents anys, quan el castellà era una llengua desconeguda per la immensa majoria d'habitants dels territoris amb una altra llengua pròpia? Volen triar ara, sense tenir en compte els drets històricament trepitjats! Però és que a més, això ja ho tenen concedit els castellanoparlants, legalment i en la pràctica! Els catalanoparlants, els euskalduns, els galòfons i (molt menys) els usuaris del babel, no: a més dels preceptes legals que ho impedeixen (article 3 de la Constitució Espanyola), els no-castellanoparlants ens veiem obligats en diverses circumstàncies a parlar castellà. Algú no ha parlat castellà, posem per cas, en l'última setmana? En l'últim mes? És impossible ser monolingüe català (jo no en conec cap), mentre que els monolingües castellans en són, com ell mateix reconeix, majoria. No m'hi estendré més perquè ja ho vaig explicar, fa un temps, en un post que portava per títol Contra el manifiesto por la lengua común i en un altre que es deia Apunts de sociolingüística.

El segon punt especialment impresentable és el que se sosté (pretén sostenir-se) en l’eficàcia i l’economia que suposaria el monolingüisme castellà. Es queixa ja al primer paràgraf (“en una autonomía que se gasta una fortuna en política –y penalización- lingüística...) del diners que costa l'ús i la promoció del català. Ja hi som, amb la pela! No diu res de l'ús i promoció del castellà. No diu res (i és només un exemple) de l'Instituto Cervantes, que ara mateix celebra els seus divuit anys amb bombo i platerets (i amb la consegüent despesa publicitària). No diu res del que costa mantindre arreu del món aquesta institució per a la qual l’única llengua vehicular és el castellà (i no hauria de ser així, si la paguem entre tots!). No diu res del fet que des de fa més de deu anys, amb Aznar de president i Esperanza Aguirre de menestra de Verdura... perdó, de ministra de Cultura, es va posar en marxa un pla específic (i ben costós) encara en vigor a Puerto Rico, per parar la tendència de la població a passar-se’n a l’anglés en detriment del castellà. No poden els portorriquenys triar "democràticament" la llengua en què els ve de gust parlar? No és això política lingüística cara –i penalitzadora? Ningú, absolutament ningú d’aquesta colla de genocides ha protestat per l'aplicació d'aquest programa. Sabeu per què? Evidentment, perquè es tracta de protegir l’espanyol. Allà on calga. Amb tants diners com es necessiten. Encara que potser ho consideren correcte perquè els portorriquenys són una colla de sudaques de merda sense criteri propi que necessiten la seua protecció. Com també la necessitem els catalans, els valencians, els illencs, els galegos, els asturians, els bascos i els nabarresos que fem servir la llengua pròpia, perquè no som més que provincianos de mierda que només anem contra Espanya. Contra aquesta España donde nunca se pone el sol (si no, d'on collons ve això d'anar a clavar els nassos a Puerto Rico?) però que ideològicament no ultrapassa la M-40. Decidimos en Madrid y lo imponemos en provincias, parafrasejant les vedettes quan estrenaven comèdia i eixien de tournée per ensenyar les mamelles sense vergonya a tots els que les vulgueren veure.

L'últim punt desbaratat és el fet de negar els drets de les llengües. Segons Ovejero, les llengües no tenen drets, perquè els drets són una qüestió dels individus. Si un conjunt d'individus reivindiquen conjuntament un dret, això no és un dret col·lectiu. I si aquest dret fa referència a una llengua, això no és un dret lingüístic i per tant un dret d'una llengua (del conjunt dels parlants d'una llengua, si hom vol). No li vindria malament al molt il·lustre professor d'Ètica repassar les beceroles de la seua pròpia disciplina, on més que segurament, es parlarà dels drets individuals i dels drets col·lectius. Això sí, si vol esmunyir-se de la realitat mitjançant subterfugis semàntics, ho podrà continuar fent, com a bon venedor de mantes.

En definitiva, que el senyor Ovejero se suma a la tasca (indecent) encetada per altres individus de la mateixa corda i, fent honor al seu cognom, vol fer de pastor i que nosaltres fem d’ovelles. O millor, si pot ser, que fem de borregos. I per ací no passem. Posats a triar, preferim les mamelles de la Tania Dorys (que, per cert, és del meu poble) o de la Norma Duval.

Homenatge a Francesc Pujols

Sempre havia pensat a dir alguna cosa de Francesc Pujols. Al marge de tornar-ne a parlar algun dia, el video demostra quina mena de personatge podia ser per la categoria indiscutible dels cantants que vàren participar en el seu homenatge, per altra banda, dels menys sospitosos...

Loquillo i la seva part flaca

Avui, en un dels seus articles, el Loquillo celebra els cinquanta anys del naixement del pop-rock a Barcelona. I aprofita per insinuar que el Dúo Dinámico, Los Pájaros Locos, Los Sirex, Los Mustangs, Alex i Los Finders, Lone Star, Los Salvajes, Gatos Negros i Cheyenes entre altres, varen enfrontar-se al règim en temps de censura i repressió amb les seves postures i actituds. I els posa al costat, en la seva reflexió, dels Setze Jutges i d'en Raimon. Afirma, després, que la "cultura oficial" segueix amb una mania persecutòria tot reescrivint la història al seu gust, donant a uns artistes la categoria de santons, com si els altres no haguessin aportat res al canvi d'un país. Finalment, amb una gran modèstia, es reivindica a ell mateix recordant que ha versionat Llach i col.laborat amb Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.
A mi m'hauria agradat veure el senyor de la censura en algun concert del Dúo Dinámico resseguint les lletres prèviament aprovades per comprovar si les cantaven correctament. I saber, ara, quantes multes han pagat els grups de pop-rock per haver cantat lletres amb continguts de caire polític. O veure la Policia Armada detenint gent en un concert de Los Sírex per les seves conviccions polítiques. O també m'hauria agradat veure el Loquillo en un concert d'en Pi de la Serra, amb qui ara col.labora tant generosament!
Loquillo: cadascú feia el que feia i no reclamis per a ningú medalles que no li corresponen. La gent del rock va fer la seva feina i la va fer molt bé, i quan erem joves bé que ho agraïem. I els de la cançó catalana anaven a unes altres batalles, molt dures, que ara tu vols barrejar en mal moment i em sembla que se't tallarà l'allioli.
Quan dius coses com aquestes se't veu la part flaca...

Borratxera Santa

En el bloc "Riberenques", de la Ribera del Xúquer (jo en sóc seguidor), es publica un text dedicat a la Setmana Santa. Com que les dates hi conviden, el reprodueixo, tot esperant que sigui del vostre gust.

Dubte que a cap altre poble de la Ribera -o de la resta del món conegut- facen la Setmana Santa com la (des-) fem ací a l'Alcúdia; ni els capurullos en Alzira ni els vestes a Sueca, per citar les dos capitals administratives: mentre als altres llocs només ixen en processó els pobres creients, els fatxorros adinerats i els fills de la gran cúria, ací a l'Alcúdia ix tot cristo independentment de si és creient o ateu practicant! No debades, ja fa més d'un parell d'anys que la Setmana de Passió ací rep el nom popular de «Borratxera Santa»: l'any passat ja vaig tractar d'explicar-ho, però voler descriure la disbauxa que es viu al nostre poble des del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua és quasi impossible; si a un cas, podríem dir que les confraries alcudianes equivalen a les penyes taurines, les comissions falleres, les filães morocristianes o, simplement, a les colles que fan la festa a cada poble amb l'excusa que siga.
Ara bé, per molt que vos contara no vos creuríeu que, per exemple, els confrares -coneguts localment com a caperutxos- donen caramels al públic. I «caramels» ja és quasi un eufemisme, atés que fa uns quants anys que qui no dóna d'un Huesito o un KitKat en amunt és considerat poc menys que heretge: és per això que, popularment, sempre s'ha dit que la confraria més gran és «la dels arreplegãors». Hui en dia, la confraria més gran d'Alcúdia és la del Nazareno (sic), encara que, antigament, el Silenci ostentava el rècord de la més nombrosa, la més sorollosa i la de més bufa, en dura pugna amb el Sepulcre o la de les Burretes; en canvi, els de la Sole' -els del gorro tallat- sempre han tingut fama d'agarrats; d'altres, com el Cristo, la Flage' o el Peu de la Creu van més a la seua: estos últims inclús arribaren a fer-se una camiseta amb un cérvol per a la Festa Pasqüera del Diumenge de Resurecció, per allò dels Siervos de María...
La «ja tradicional» Festa Pasqüera, per cert, és una de les novetats recents que no existien quan jo eixia de xicotet: llavors, la pertanyença a una confraria o una altra era una tradició familiar més que un comboi fester; d'ençà, la Setmana Santa ha començat a massificar-se i a popularitzar-se com la festa gran alcudiana, durant la qual els confrares reviuen la passió, la mort i la posterior resurecció del Nostre Senyor amb un pet com una estral. Inclús els tambors, recuperats els últims temps, desperten més afició que les andes, les quals no van a muscles dels més devots, sinó -amb comptades excepcions- sobre rodes! Com podeu llegir, res en comparança amb els dossers d'Alzira o l'encissam d'Alberic; pegueu un aguaitonet per ací si teniu ocasió i voreu cosa bona...

El Che, sempre a l'ombra

Avui, al diari El Periódico, l'Arturo San Agustín fa un homenatge petit a Vicente Ferrer amb motiu d'haver estat elegit Català de l'Any. Són evidents i innumerables els mereixements d'aquest home que, en un racó de l'Índia, ha sabut fer molt més que moltes ONG's des d'occident.
Però resulta que el Sr. San Agustín aprofita per carregar contra el Che, tot fent comparacions immorals i innecessàries.
Diu senzillament que el Che és un Mite que mai no va existir (suposo que en el sentit de no haver fet res), i quan parla d'en Ferrer diu que no te res a veure amb el gallet fàcil o amb aquelles revolucions que només són paraules o boines, és a dir, una pel.lícula.
Ara no és el moment de fer la història de cap revolució. Però la Cubana no van ésser només paraules, ja que va treure de Cuba tota la misèria que havia provocat, sobretot, la Dictadura de Batista. I el Che Guevara hi havia participat activament. Del que va passar després, també se'n pot parlar, però ja és la història de molts anys de relacions internacionals i de viure a la contra del món occidental, que no és poca cosa. I no cometrem la imprudència de fer-ho en quatre ratlles.
Finalment, el Che és un Mite que va començar a existir quan va deixar d'existir com a ésser humà, i no precisament en un llit, sinó a mans de l'exèrcit de Bolívia, sota el comandament reconegut de la CIA.
Per no haver existit i per ser un revolucionari de boina i de pel.lícula, massa gent s'havia interessat per veu-re'l mort i per exhibir impúdicament el seu cadàver per tal que ho publiqués tota la premsa del món.

La Santa Espina

Aquesta si que és una santa broma...

Un empatx de democràcia a Euskadi

Adés parlava de com les noies havien de pagar un preu molt car per ser-ho i per viure en una democràcia i per haver d'estudiar en una escola que no discriminava per sexes.
Ara ens trobem amb una altra de les moltes conseqüències que tindrà l'aplicació de la democràcia espanyola al territori basc després de les darreres eleccions.
Les famílies dels presos d'ETA, allunyats sistemàticament, en molts casos fins i tot a les Canàries, els visiten periòdicament, com totes les famílies de tots els presos. Aquestes mares, o esposes, o germans, o fills, han rebut, segons els ingressos familiars, ajuts del govern basc per tal de compensar les despeses de viatge.
Doncs PSOE i PP ja han anunciat que tiraran endarrera aquests ajuts a "l'entorn" d'ETA tant aviat com tinguin el poder.

Escola coeducativa?

Aquests darrers dies s'han publicat algunes estadístiques segons les quals les nenes (les noies) tenen un molt més alt rendiment en aquelles escoles d'aquells països on és possible que hi vagin soles, això vol dir separades dels nens (dels nois).
Després d'haver pensat molt, em sembla que poden tenir raó. I m'ho sembla perquè les dones, un cop més, han de pagar, en un món dominat pels homes, un preu molt car a l'hora de rebre educació. Senzillament perquè quan les posen al costat dels homes han de suportar una pressió intolerable per part dels seus companys masculins de classe que fa molt sovint que baixi el seu rendiment. La pressió ja la sabeu: és diferent segons l'edat, però és real i efectiva. I en una escola només de noies no existeix.
Així doncs, en una societat democràtica i lliure, amb una escola on no se separen els infants per raons de sexe, les dones paguen un preu molt car. Felicitem-les. Perquè malgrat tot ens superen quasi en tot i quan arriben a la Universitat ens guanyen per golejada.

Bilingüisme?

Avui he pogut veure la benvinguda de la nostra Xarxa Santboiana de blocs a un bloc que no m'agrada. Però els criteris de la Xarxa són amples i cal acceptar-los. El bloc conté missatges que mantenen la tesi que la llengua espanyola és menystinguda a Catalunya i demana que la llei actui en un sentit discriminador que l'afavoreixi. I diu, com és habitual, que han de ser els pares dels infants els que decideixin en quina llengua han de ser educats els seus fills.
Així doncs, el bé individual davant del bé públic. Els drets de la persona davant dels drets dels pobles. I amb aquesta cantarella ens estan enredant de fa més de tres-cents anys.
Des d'aquest punt de vista, la pràctica del bilingüisme pot arribar a ésser entesa per tercers com una bona cosa, com una solució diguem-ne justa: un país bilingüe on tothom pot decidir quina llengua parla. Però és mentida. Aquesta proposta, totes aquestes propostes, només tenen un propòsit: aconseguir el dret a parlar l'espanyol en exclusiva, que és el que fan. Però nosaltres, aquest dret, amb el català, ni el tenim ni el tindrem mai. A no ser que...

Una visió diferent sobre la Crisi

Fidel Castro acostuma a publicar comentaris a la revista Gramma, del Partit Comunista Cubà. En aquest bloc hi podeu trobar un enllaç. Però no us convido a entrar-hi. Sou ben lliures d'escollir les vostres opcions informatives. Però aquest cop Castro el que fa és remetre'ns a un document d'Atilio Boron, que és un especialista pel cap baix tant fiable com els que ens bombardegen cada dia explicant-nos quant durarà la nostra pena. Així doncs, només us demano que ho llegiu atentament.

Reflexiones del compañero Fidel: UNA REUNIÓN QUE VALIÓ LA PENA

Finalizado el evento sobre Globalización y Desarrollo con la presencia de más de 1500 economistas, destacadas personalidades científicas y representantes de organismos internacionales reunidos en La Habana, recibí una carta y un documento de Atilio Boron, Doctor en Ciencias Políticas, Profesor Titular de Teoría Política y Social, director del Programa Latinoamericano de Educación a Distancia en Ciencias Sociales, PLED, aparte de otras importantes responsabilidades científicas y políticas.


Atilio, firme y leal amigo, había participado el jueves 6 en el programa de la Mesa Redonda de la Televisión Cubana, junto a otras eminencias internacionales que asistieron a la Conferencia sobre Globalización y Desarrollo.


Supe que se marcharía el domingo y decidí invitarlo a un encuentro a las 5 de la tarde del día anterior, sábado 7 de marzo.


Había decidido escribir una reflexión sobre las ideas contenidas en su documento. Utilizaré en la síntesis sus propias palabras:


“…Nos hallamos ante una crisis general capitalista, la primera de una magnitud comparable a la que estallara en1929 y a la llamada ‘Larga Depresión’ de 1873-1896. Una crisis integral, civilizacional, multidimensional, cuya duración, profundidad y alcances geográficos seguramente habrán de ser de mayor envergadura que las que le precedieron.


“Se trata de una crisis que trasciende con creces lo financiero o bancario y afecta a la economía real en todos sus departamentos. Afecta a la economía global y que va mucho más allá de las fronteras estadounidenses.


“Sus causas estructurales: es una crisis de superproducción y a la vez de subconsumo. No por casualidad estalló en EEUU, porque este país hace más de treinta años que vive artificialmente del ahorro externo, del crédito externo, y estas dos cosas no son infinitas: las empresas se endeudaron por encima de sus posibilidades; el Estado se endeudó también por encima de sus posibilidades para hacer frente no a una sino a dos guerras no sólo sin aumentar los impuestos sino que reduciéndolos, los ciudadanos son sistemáticamente impulsados, por vía de la publicidad comercial, a endeudarse para sostener un consumismo desorbitado, irracional y despilfarrador.


“Pero a estas causas estructurales hay que agregar otras: la acelerada financiarización de la economía, la irresistible tendencia hacia la incursión en operaciones especulativas cada vez más arriesgadas. Descubierta la ‘fuente de juvencia’ del capital gracias a la cual el dinero genera más dinero prescindiendo de la valorización que le aporta la explotación de la fuerza de trabajo y, teniendo en cuenta que enormes masas de capital ficticio se pueden lograr en cuestión de días, o semanas a lo máximo, la adicción del capital lo lleva a dejar de lado cualquier cálculo o cualquier escrúpulo.


“Otras circunstancias favorecieron el estallido de la crisis. Las políticas neoliberales de desregulación y liberalización hicieron posible que los actores más poderosos que pululan en los mercados impusieran la ley de la selva.


“Una enorme destrucción de capitales a escala mundial, caracterizándolo como una ‘destrucción creadora’. En Wall Street esta ‘destrucción creadora’ hizo que la desvalorización de las empresas que cotizan en esa bolsa llega casi al 50 %; una empresa que antes cotizaba en bolsa un capital de 100 millones, ¡ahora tiene 50millones! Caída de la producción, de los precios, de los salarios, del poder de compra. ‘El sistema financiero en su totalidad está a punto de estallar. Ya tenemos más de $ 500.000 millones en pérdidas bancarias, hay un billón más que está por llegar. Más de una docena de bancos están en bancarrota, y hay cientos más esperando correr la misma suerte. A estas alturas más de un billón de dólares han sido transferidos desde la FED al cartel bancario, pero un billón y medio más será necesario para mantener la liquidez de los bancos en los próximos años’. Lo que estamos viviendo es la fase inicial de una larga depresión, y la palabra recesión, tan utilizada recientemente, no captura en todo su dramatismo lo que el futuro depara para el capitalismo.


“La acción ordinaria de Citicorp perdió el 90 % de su valor en 2008. ¡La última semana de febrero cotizaba en Wall Street a $ 1.95 por acción!


“Este proceso no es neutro pues favorecerá a los mayores y mejor organizados oligopolios, que desplazarán a sus rivales de los mercados. La ‘selección darwiniana de los más aptos’ despejará el camino para nuevas fusiones y alianzas empresariales, enviando a los más débiles a la quiebra.


“Acelerado aumento del desempleo. El número de desempleados en el mundo (unos 190 millones en 2008) podría incrementarse en 51 millones más a lo largo de 2009. Los trabajadores pobres (que ganan apenas dos euros diarios) serán 1.400 millones, o sea el 45% de la población económicamente activa del planeta. En Estados Unidos la recesión ya destruyó 3,6 millones de puestos de trabajo. La mitad durante los últimos tres meses. En la UE , el número de desempleados es de 17,5 millones, 1,6 millones más que hace un año. Para 2009, se prevé la pérdida de 3,5 millones de empleos. Varios Estados centroamericanos así como México y Perú, por sus estrechos lazos con la economía estadounidense, serán fuertemente golpeados por la crisis.


“Una crisis que afecta a todos los sectores de la economía: la banca, la industria, los seguros, la construcción, etcétera y se disemina por todo el conjunto del sistema capitalista internacional.


“Decisiones que se toman en los centros mundiales y que afectan a las subsidiarias de la periferia generando despidos masivos, interrupciones en las cadenas de pagos, caída en la demanda de insumos, etcétera. EEUU ha decidido apoyar a las Big Three (Chrysler, Ford, General Motors) de Detroit, pero sólo para que salven sus plantas en el país. Francia y Suecia han anunciado que condicionarán las ayudas a sus industrias automotoras: sólo podrán beneficiarse los centros ubicados en sus respectivos países. La ministra francesa de Economía, Christine Lagarde, declaró que el protectionismo podía ser ‘un mal necesario en tiempos de crisis’. El ministro español de Industria, Miguel Sebastián, insta a ‘consumir productos españoles.’ Barack Obama, agregamos nosotros, promueve el ‘buy American!’.


“Otras fuentes de propagación de la crisis en la periferia son la caída en los precios de las commodities que exportan los países latinoamericanos y caribeños, con sus secuelas recesivas y el aumento de la desocupación.


“Drástica disminución de las remesas de los emigrantes latinoamericanos y caribeños a los países desarrollados. (En algunos casos las remesas son el más importante ítem en el ingreso internacional de divisas, por encima de las exportaciones).


“Retorno de los emigrantes, deprimiendo aún más el mercado de trabajo.


“Se conjuga con una profunda crisis energética que exige reemplazar al actual, basado en el uso irracional y predatorio del combustible fósil.


“Esta crisis coincide con la creciente toma de conciencia de los catastróficos alcances del cambio climático.


“Agréguese la crisis alimentaria, agudizada por la pretensión del capitalismo de mantener un irracional patrón de consumo que ha llevado a reconvertir tierras aptas para la producción de alimentos para ser destinadas a la elaboración de agrocombustibles.


“Obama reconoció que no hemos tocado fondo todavía, y Michael Klare, escribió en días pasados que ‘si el actual desastre económico se convierte en lo que el presidente Obama ha denominado ‘década perdida’, el resultado podría consistir en un paisaje global lleno de convulsiones motivadas por la economía.’


“En 1929 la desocupación en EEUU llegó al 25%, al paso que caían los precios agrícolas y de las materias primas. Diez años después, y pese a las radicales políticas puestas en marcha por Franklin D. Roosevelt (el New Deal), la desocupación seguía siendo muy elevada (17 %) y la economía no lograba salir de la depresión. Sólo la Segunda Guerra Mundial puso fin a esa etapa. ¿Y ahora, por qué habría de ser más breve? Si la depresión de 1873-1896, como expliqué, duró ¡23 años!


“Dados estos antecedentes, ¿por qué ahora saldríamos de la actual crisis en cuestión de meses, como vaticinan algunos publicistas y ‘gurúes’ de Wall Street.


“No se saldrá de esta crisis con un par de reuniones del G-20, o del G-7. Si una prueba hay de su radical incapacidad para resolver la crisis es la respuesta de las principales bolsas de valores del mundo luego de cada anuncio o cada sanción de una ley aprobatoria de un nuevo rescate: invariablemente la respuesta de ‘los mercados’.


“Según atestigua George Soros ‘la economía real sufrirá los efectos secundarios, que ahora están cobrando brío. Puesto que en estas circunstancias el consumidor estadounidense ya no puede servir de locomotora de la economía mundial, el Gobierno estadounidense debe estimular la demanda. Dado que nos enfrentamos a los retos amenazadores del calentamiento del planeta y de la dependencia energética, el próximo Gobierno debería dirigir cualquier plan de estímulo al ahorro energético, al desarrollo de fuentes de energía alternativas y a la construcción de infraestructuras ecológicas.


“Se abre un largo período de tironeos y negociaciones para definir de qué forma se saldrá de la crisis, quiénes serán los beneficiados y quiénes deberán pagar sus costos.


“Los acuerdos de Bretton Woods, concebidos en el marco de la fase keynesiana del capitalismo, coincidieron con la estabilización de un nuevo modelo de hegemonía burguesa que, producto de las consecuencias de la guerra y la lucha anti-fascista tenía como nuevo e inesperado telón de fondo el fortalecimiento de la gravitación de los sindicatos obreros, los partidos de izquierda y las capacidades reguladoras e interventoras de los estados.


“Ya no está la URSS , cuya sola presencia y la amenaza de la extensión hacia Occidente de su ejemplo inclinaba la balanza de la negociación a favor de la izquierda, sectores populares, sindicatos, etc.


“En la actualidad China ocupa un papel incomparablemente más importante en la economía mundial, pero sin alcanzar una importancia paralela en la política mundial. La URSS , en cambio, pese a su debilidad económica era una formidable potencia militar y política. China es una potencia económica, pero con escasa presencia militar y política en los asuntos mundiales, si bien está comenzando un muy cauteloso y paulatino proceso de reafirmación en la política mundial.


“China puede llegar a jugar un papel positivo para la estrategia de recomposición de los países de la periferia. Beijing está gradualmente reorientando sus enormes energías nacionales hacia el mercado interno. Por múltiples razones que serían imposibles discutir aquí es un país que necesita que su economía crezca al 8 % anual, sea como respuesta a los estímulos de los mercados mundiales o a los que se origine en su inmenso –sólo parcialmente explotado- mercado interno. De confirmarse ese viraje es posible predecir que China seguirá necesitando muchos productos originarios de los países del Tercer Mundo, como petróleo, níquel, cobre, aluminio, acero, soja y otras materias primas y alimentos.


“En la Gran Depresión de los años 30, en cambio, la URSS tenía una muy débil inserción en los mercados mundiales. China es distinto: podrá seguir jugando un papel muy importante y, al igual que Rusia e India (aunque éstas en menor medida) comprar en el exterior las materias primas y alimentos que necesite, a diferencia de lo que ocurría con la URSS en los tiempos de la Gran Depresión.


“En los 30s la ‘solución’ de la crisis se encontró en el proteccionismo y la guerra mundial. Hoy, el proteccionismo encontrará muchos obstáculos debido a la interpenetración de los grandes oligopolios nacionales en los distintos espacios del capitalismo mundial. La conformación de una burguesía mundial, arraigada en gigantescas empresas que, pese a su base nacional, operan en un sinnúmero de países, hace que la opción proteccionista en el mundo desarrollado sea de escasa efectividad en el comercio Norte/Norte y las políticas tenderán -al menos por ahora y no sin tensiones- a respetar los parámetros establecidos por la OMC. La carta proteccionista aparece como mucho más probable cuando se la aplique, como seguramente se hará, en contra del Sur global. Una guerra mundial motorizada por ‘burguesías nacionales’ del mundo desarrollado dispuestas a luchar entre sí por la supremacía en los mercados es prácticamente imposible porque tales ‘burguesías’ han sido desplazadas por el ascenso y consolidación de una burguesía imperial que periódicamente se reúne en Davos y para la cual la opción de un enfrentamiento militar constituye un fenomenal despropósito. No quiere decir que esa burguesía mundial no apoye, como lo ha hecho hasta ahora con las aventuras militares de Estados Unidos en Irak y Afganistán, la realización de numerosas operaciones militares en la periferia del sistema, necesarias para preservación de la rentabilidad del complejo militar-industrial norteamericano e, indirectamente, para los grandes oligopolios de los demás países.


“La situación actual no es igual a la de los años treintas. Lenin ‘el capitalismo no se cae si no hay una fuerza social que lo haga caer’. Esa fuerza social hoy no está presente en las sociedades del capitalismo metropolitano, incluido Estados Unidos.


“USA, UK, Alemania, Francia y Japón dirimían en el terreno militar su pugna por la hegemonía imperial.


“Hoy, la hegemonía y la dominación están claramente en manos de USA. Es el único garante del sistema capitalista a escala mundial. Si USA cayera se produciría un efecto dominó que provocaría el derrumbe de casi todos los capitalismos metropolitanos, sin mencionar las consecuencias en la periferia del sistema. En caso de que Washington se vea amenazado por una insurgencia popular todos acudirán a socorrerlo, porque es el sostén último del sistema y el único que, en caso de necesidad, puede socorrer a los demás.


“EEUU es un actor irreemplazable y centro indiscutido del sistema imperialista mundial: sólo él dispone de más de 700 misiones y bases militares en unos 120 países que constituyen la reserva final del sistema. Si las demás opciones fracasan, la fuerza aparecerá en todo su esplendor. Sólo EEUU puede desplegar sus tropas y su arsenal de guerra para mantener el orden a escala planetaria. Es, como dijera Samuel Huntington, ‘el sheriff solitario’.


“Este ‘apuntalamiento’ del centro imperialista cuenta con la invalorable colaboración de los demás socios imperiales, o con sus competidores en el área económica e inclusive con la mayoría de los países del Tercer Mundo, que acumulan sus reservas en dólares estadounidenses. Ni China, Japón, Corea o Rusia, para hablar de los mayores tenedores de dólares del planeta, pueden liquidar su stock en esa moneda porque sería una movida suicida. Claro está, que esta también es una consideración que debe ser tomada con mucha cautela.


“La conducta de los mercados y de los ahorristas de todo el mundo fortalece la posición norteamericana: la crisis se profundiza, los rescates demuestran ser insuficientes, el Dow Jones de Wall Street cae por debajo de la barrera psicológica de los 7.000 puntos –¡descendiendo por debajo de la marca obtenida en 1997!- y pese a ello la gente busca refugio en el dólar, ¡cayéndose las cotizaciones del euro y el oro!


“Zbigniev Brzezinski ha declarado: ‘estoy preocupado porque vamos a tener millones y millones de desocupados, mucha gente pasándola realmente muy mal. Y esa situación estará presente por un tiempo antes de que las cosas eventualmente mejoren’.


“Estamos en presencia de una crisis que es mucho más que una crisis económica, o financiera.


“Se trata de una crisis integral de un modelo civilizatorio que es insostenible económicamente; políticamente, sin apelar cada vez más a la violencia en contra de los pueblos; insustentable también ecológicamente, dada la destrucción, en algunos casos irreversible, del medio ambiente; e insostenible socialmente, porque degrada la condición humana hasta límites inimaginables y destruye la trama misma de la vida social.


“La respuesta a esta crisis, por lo tanto, no puede ser sólo económica o financiera. Las clases dominantes harán exactamente eso: utilizar un vasto arsenal de recursos públicos para socializar las pérdidas y reflotar a los grandes oligopolios. Encerrados en la defensa de sus intereses más inmediatos carecen siquiera de la visión para concebir una estrategia más integral.


“La crisis no ha tocado fondo”, dice. “Nos hallamos ante una crisis general capitalista. Nunca alguna otra fue mayor. La que tuvo lugar entre 1873 y 1896, duró 23 años, se llamó Larga Depresión. La otra muy grave fue la de1929. Duró igualmente no menos de 20 años. La actual crisis es integral, civilizacional, multidimensional.”


De inmediato añade: “Es una crisis que trasciende con creces lo financiero, lo bancario y afecta la economía real en todos sus departamentos”.


Si alguien toma esta síntesis y la lleva en el bolsillo, la lee de vez en cuando o se la aprende de memoria como una pequeña Biblia, estará mejor informado de lo que ocurre en el mundo que el 99% de la población, donde el ciudadano vive asediado por cientos de anuncios publicitarios y saturado con miles de horas de noticias, novelas y películas de ficción reales o falsas.



Fidel Castro

Marzo 8 de 2009

11 y 16 a.m.

Video deu mil imatges El Demà TV

El recull d'imatges és prou interessant i per a mi té el valor afegit que al final hi trec el nas d'una manera prou discreta, però que certifica la meva presència. Regaleu-vos la vista.

Avui tornem a parlar dels 10.000

Gràcies pels comentaris. I em sembla que se'm confirma el que havia pensat: intel.lectuals catalanistes, polítics i lletraferits de diari havien calculat un fracàs i han passat olímpicament de l'esdeveniment. Com ho poden justificar? de cap manera. Tenen la cara tan dura que no ho justifiquen en absolut, han passat full i ja parlen d'altres coses. Els ho haurem de recordar i ens ho hauran d'explicar. I que ho sàpiguen: Ja no són ells qui marquen l'hora a Catalunya. Es farà de dia quan ho digui la gent, ja que ells no fan res més que enfosquir-nos el camí.

Avui parlem dels 10.000

No patiu que a tots vosaltres, Núria, i a tanta gent que no ha vingut, us hem tingut al costat cridant amb nosaltres. I és per això que hem estat molts més de deu mil.
Però començarem parlant de números. La policia de Brussel.les diu el que vol. Com el País, com la Vanguàrdia, com el Periódico, com tots els periodistes presents que no han estat capaços d'aventurar una xifra. Jo m'he passat vint anys comptant persones al carrer per motius de feina. I erem de set o vuit mil cap amunt. Sense exageracions: hauríeu d'haver vist aquella avinguda plena de gent! És normal que els organitzadors parlin de més de deu mil: quants joves sense recursos no hi han anat per no tenir 300 euros que els costava el viatge! quanta gent amb economies ofegades no hi ha pogut anar? Doncs deu mil, si senyor!
Ara parlem de les adhesions:
Convergència i Unió hi ha enviat el seu Delegat per a la immigració. Segurament perquè anant a l'estranger els deu haver semblat el més oportú. I a més l'hi han posat un negre al costat per donar una nota de color (m'imagino la reunió preparatòria buscant com trobar la manera de sortir clarament a les fotos: mireu-les bé) El pitjor de tot és que els organitzadors repetien constantment que amb la pancarta del davant de la manifestació no hi havia d'anar cap polític. Però el Sr. Àngel Colom s'hi va agafar amb tota la barra potser pensant-se que creurien que encara representava la Crida. També hi havia la Núria Feliu, que si bé en els temps del Govern Pujol cobrava per fer aquestes feines, ara ja no ho puc assegurar, però tampoc deixava anar la pancarta. Al Sr. Artur Mas deu mil persones segurament li semblaven poques per desplaçar-se un dia a Bèlgica. Potser algú li retreurà més endavant.
L'Esquerra Republicana. No es van acostar a la pancarta. I en el sector immediatament posterior, que és on hi havia la majoria de persones conegudes, només hi vàrem veure l'Uriel Bertran. Ara la premsa diu que hi havia l'Oriol Junqueras i l'Anna Simó en pancartes posteriors, però en cap moment, ni en tot l'acte final, se'ls va veure per la zona dels parlaments. A mi em fa gràcia que en Carod Rovira senti "respecte" per la manifestació, i em sembla percebre una mena de distància amb regust de tango entre els alts dirigents d'ERC i la seva militància, present d'una manera massiva a Brussel.les.
Una altra cosa: que la Vanguàrdia digui que Alfons López Tena era un representant de CDC demostra l'interès amb què determinada premsa veu l'esdevenir de Catalunya, que no va més enllà de considerar-nos uns bons patuesos il.lustrats.
Algunes absències que la gent comentava: Lluís Llach (de viatge a Itaca), Joel Joan (recollint un Òscar), raons de pes per no venir...
I voleu que avanci la meva opinió sobre el motiu d'algunes absències? Doncs la por al fracàs de la convocatòria i el mal que pogués comportar a les seves imatges. Tot plegat ben lamentable...
I el millor de tot: els deu mil. Catalans de tot arreu, del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d'Andorra, de la Catalunya Nord, de l'Alguer, i sobretot del Principat, amb una sola veu cada vegada més sòlida i més unitària tot reclamant la Independència. Catalans vinguts un a un, sense autocars pagats per ningú, sense imposicions, sense coaccions. Un sol poble que reclama una sola cosa per als anys a venir: una clase política capaç de respondre a la societat que la sustenta.

Amposta Jota Viva

A les terres de l'Ebre la Jota és ben viva i no és estrany de veure-la ballar per carrers i places a les festes majors. No els han calgut ni subvencions ni empentes institucionals. La Jota és tan catalana com la Sardana. Més encara, si voleu, ja que traspassa l'Ebre i és viva a tots els Països Catalans. Què passa amb la Sardana? Què passa amb els sardanistes?

Encara guanya Espanya

Avui he llegit la Vanguàrdia. En una anàlisi de Kepa Aulestia, antic lluitador amb un pedigrí revolucionari que molts voldríem per als nostres avis, llegim una descripció, la que ja coneix tothom, de la situació, on conclou que a Patxi López no li quedarà cap altra solució que presentar la seva candidatura. L'amic Aulestia, o enemic, no ho sé, sembla del PSE, tampoc no m'interessa gaire. I el PSE a Euskadi, i en Patxi López també, odien, literalment, el nacionalisme. No parlem de l'independentisme.
Contràriament, tres pàgines enrere, Jordi Barbeta analitza els fets d'una altra manera i defineix la importància i el protagonisme del PSOE en tota aquesta festa, i explica prou clarament el perquè de les jugades diverses amb Nafarroa Bai, PNV, CIU, ERC, etc. I conclou la finalitat d'aquests flirteigs: el poder dels nacionalistes, com més petit, millor. D'això se'n podria dir, també, la llei de l'embut.

Guanya Espanya

A Galícia ha guanyat Espanya. Ha guanyat el sentit "pràctic" que tenen molts gallecs en pensar que han d'apropar-se a l'arbre que fa l'ombra més acollidora: Espanya, doncs.
A Euskadi ha guanyat Espanya. Ha guanyat amb una guerra que en molts fronts i amb molta brutícia ha foragitat de la vida pública tota la premsa que els feia nosa i tots els partits polítics de l'esquerra abertzale. I aquest cop amb lleis votades al Parlament espanyol amb les majories necessàries. Legalment. Però portant la democràcia parlamentària a l'extrem més sòrdid de la seva manca de valors ètics.
I a Catalunya, què passarà? Algú pensa que no es recorden de nosaltres perquè tenim un govern socialista?
Només els queda Catalunya. I ara, serem l'objectiu prioritari...

És difícil parlar de Chaves

Com és habitual en la premsa, tots a sobre de Chaves quan expulsa un observador de la Unió Europea (pretesament imparcial), el dia abans d'una consulta electoral, pel fet d'haver-lo anomenat dictador.Però com que es tracta de Chaves, tot s'hi val: tothom sap que Chaves és un dictador. Contràriament, el senyor Luis Herrero, el desemmarascador de fraus electorals, és un eurodiputat, amic de José Mª Aznar, ex escopidor de la COPE, que ha ajudat la premsa a omplir una vegada més un parell de pàgines contra la bèstia negra.
Jo no sé com no som capaços de demanar-nos alguna vegada si tenim accés a tota la informació sobre el que passa a Amèrica Central. És molt difícil posar-se a parlar de Chaves sense que de seguida algú el desqualifiqui explicant les seves extravagàncies (com si nosaltres no en tinguéssim, de polítics extravagants). Però la veritat és que, al marge de les notícies que escampen els seus enemics, poca cosa sabem de Veneçuela, o de Cuba, o de Bolívia. Només sabem que tenen governs que no són de dretes, que al menys a Bolívia i a Veneçuela ja ho són per la via electoral "europea", i que això ha mobilitzat moltes forces en contra.
Hauríem de tenir una mica més de curiositat solidària...

Diccitionari: Se'ns diu amb relativa freqüència que el sentiment independentista és del tot respectable [...], si no se serveix de la violència...

Diccitionari: Se'ns diu amb relativa freqüència que el sentiment independentista és del tot respectable [...], si no se serveix de la violència...

Morim amb dignitat?

Aquesta noia, Eluana, va morir en un accident fa disset anys. I una societat bàrbara l'ha mantinguda connectada a una màquina fins ara perquè tothom tingués consciència de la gran capacitat de la indignitat humana.
L'Eluana va morir fa disset anys i ara, com sempre, l'església, bisbes i Papa inclòs, volien mantenir viu el cadàver perquè són més bàrbars encara.
La mort és una desgràcia ens la mirem per on ens la mirem. I quan es parla de morir amb dignitat es parla, segurament, de morir de pressa i sense dolor.I sense que se'n parli massa, potser: sempre he dubtat dels termes precisos que ha de contenir el concepte dignitat. I això ens ho nega tothom, encara. Les lleis, les esglésies, els metges, la societat...
Si algú ha portat una vida digna ha estat el pare de la noia, que ha actuat en conseqüència i amb amor i en el respecte del record de la seva filla.
Així doncs, que Déu ens agafi confessats (és una frase) i si agafem una malaltia llarga, dolorosa, incurable, que ens atropelli un bon tren.

Probablement...

Ara resulta que els ateus no són prou ateus perquè diuen que déu (Déu?) probablement no existeix. I a mi que em semblava que l'afirmació era tan ben trobada. Tan respectuosa. Tan clarivident.
I és que, finalment, els que creuen, resultarà que creuen massa. Com el que menja massa i li regalima el suc per la vora del llavi.
Jo, que creia que era ateu, sempre havia pensat que en aquest àmbit tan eteri les afirmacions s'havien de fer així, amb una probabilitat entre uns quants milions.
Per exemple: jo no he vist mai ni un bacteri, ni un àtom, ni un estel prou de prop per pensar que no sigui una mena de llumeta. Ni he tocat mai una aurora boreal.
Tots aquest fenòmens o cossos també els haig d'interpretar i d'acceptar amb una bona part de confiança en tercers: la FE. Podria dir també, fent un paral.lelisme, que per a mi són el que són, PROBABLEMENT. I ja en tinc prou, visc amb aquesta mena d'ignorància que no em trasbalsa la vida...
És el que potser hauria de dir un cristià respecte al seu déu però no ho fa. S'ha de creure en Déu. És tracta de la bondat de creure en Déu (enfrontada a la preocupació per la no bondat de qui no hi creu). La caritat cristiana (enfrontada al dubte de si seràs o no seràs caritatiu si no hi creus). El sacrifici cristià pels altres (enfrontat a la possibilitat de ser o no ser una persona que es preocupa pels altres si no hi creus).
És aquest el missatge: ens diuen que el bon cristià sempre serà una persona sana i generosa que ha trobat el bon camí. I que el bon ateu, en canvi, probablement que no.

Es pot parlar de Palestina?

Tots diuen que són d'esquerres, faltaria més.

Hi ha algunes diferències, però. Uns parlen, amb raó, dels drets dels pobles i del dret inalienable del poble palestí a la seva independència. Però sovint obliden els drets d'alguns pobles que no tenen cap dret en repúbliques islàmiques ofegants i dictatorials.

Els altres també parlen dels drets dels pobles, naturalment, i defensen el dret del poble d'Israel a perviure després de tants any de diàspora. I defensen el suport que els fan algunes democràcies, com els Estats units. I obliden, per exemple, que els Estats Units han mort sense motiu (es pot matar amb motiu?) més de 500.000 civils només a l'Irak.

Les dues bandes, els uns amb la boca més tancada que els altres, condemnen les accions d'Hamàs, que ha abandonat el seu ben visible uniforme negre per confondre's covardament encara més entre una població que mor sense culpa (una culpa justifica una mort?).

I de manifestacions que no en faltin. Però no és només ràbia el que hi veiem. Hi veiem actituds que no compartim. Com no compartirem mai les mateixes actituds a Israel.

Així doncs, quina serà la solució? Aquests segur que no la tenen.

Daniel Barenboim, el músic jueu, fa anys que va crear una orquestra internacional, d'altíssim nivell, que va per tot el món per difondre un missatge de pau i de diàleg.

Aquest és el camí. No n'hi ha d'altre.

Els músics que componen l'orquestra són meitat palestins, meitat jueus.

Si hem de parlar d'en Serrat...

L'altre dia vàrem veure un documental sobre en Serrat. I vàren sorgir algunes discrepàncies, com sovint passa. En Serrat, que canta molt bé, ja va començar a fer-ho en castellà el 1968, tres anys després d'haver entrat als Setze Jutges tot provocant una clara divisió: a favor, i en contra: a favor un sector al voltant de la Guillermina Motta i el Salvador Escamilla, els tebis eterns (l'Escamilla havia començat la seva carrera cantant en castellà amb el dúo "Los millonarios de la canción" amb tant poc èxit que va decidir passar-se al català), i en contra un altre sector al voltant d'en Raimon i en Quico Pi de la Serra, que entenien d'una altra manera en quin país vivien i quin valor tenia la llengua per a un cantant. Durant una bona colla d'anys, ni coincidien als escenaris. Després tot es va anar temperant.

El setembre del 1975, a Mèxic, a l'aeroport, en Serrat va fer unes declaracions en contra dels afusellaments d'uns antifranquistes. I amb la temença d'una possible detenció, va decidir no tornar, de moment. És el que s'ha anomenat en les seves biografies, amb exageració, "l'exili d'en Joan Manuel Serrat". Val a dir que Franco, l'etern moribund, ja era al l'hospital morint-se de veritat i tots esperàvem la seva mort amb l'ampolla de xampany a la nevera.

Franco va morir el 2o de novembre, i onze mesos després en Serrat tornava ja que s'havia proclamat una amnistia que tothom esperava abans de la mort del criminal. Sobretot molts presos polítics "exiliats" a les presons.

Mentrestant, en Serrat no va perdre el temps. va fer una bona colla de concerts a Amèrica llatina, on va incrementar molt la seva popularitat pel seu enfrontament amb l'Espanya tant odiada, i fins i tot va tenir temps de fer un concert al Bobino de Paris i de fotografiar-se amb en Brassens. Tot un treball de màrqueting dels seus representants. I la traca final: un multitudinari concert de tornada al Palau d'Esports de Barcelona. Qui no voldria ara una campanya publicitaria gratuïta com aquesta a la premsa?

I els cantants aquí, a Catalunya, que no dèien res? que no fèien comentaris en els seus concerts? que no s'exposaven a detencions? L"exili" d'en Serrat també va ser instrumentalitzat tot argumentant que aquí la resta de la professió callava covardament.

Ja em perdonareu la tendència, però quasi res passa per casualitat, i les persones, quan s'han fet grans, són les principals responsables dels seus "exilis" i de les seves presons interiors...

Joan Baptista Humet i els homenatges

L'amic Lluís Marrasé (el tinc per un amic, i que no s'enfadi) ha escrit una ressenya del concert d' homenatge a Joan Baptista Humet. I les frases ensucrades i d'elogi als artistes, companys, col.legues i amics que reconeixien el treball d'Humet feien caure llàgrimes de cocodril. Benestar i emocions i profunda consciència de tornar-li a l'artista tot allò que va donar en vida i que, siguem sincers d'una vegada, ningú li va voler reconèixer. L'ésser humà sovint és reconegut quan deixa d'ésser al món i la hipocresia en l'art mou muntanyes d'actes de solidaritat. Quan l'Ovidi Montllor s'estava morint, en Raimon anà a visitar-lo a l'Hospital. Després de la visita, l'Ovidi comentà:

- Ara sí que em crec que estic greu de veritat!