diumenge, 26 d’abril de 2009

badly drawn boy- year of the rat

Ja ho sabeu, bon rotllo!

dimarts, 21 d’abril de 2009

Història de l'Art

He llegit en algun lloc que els professors d'Història de l'Art es queixen que els seus alumnes, en no tenir classe de Religió, han perdut referències històriques i "culturals" i ara els costa molt més entendre les situacions que es plantegen en determinades èpoques de l'Art. En poques paraules: molts ni saben qui eren Adam i Eva o què va passar amb l'Arca de Noè.
El que m'estranya, posats a fer, és que no es queixin que els alumnes no sàpiguen perquè Picasso va fer el Guernika, perquè Toulouse Lautrec pintava tantes ballarines o perquè Miró o Tàpies pintaven com pintaven.
M'imagino que no es queixen perquè en aquests casos sí que es fan càrrec de la situació i sí que expliquen els contextos històrics i el perquè de cada perquè. I doncs, perquè no ho fan amb les mitologies bíbliques? Doncs perquè fins ara algú ho feia per ells i els estalviava una mica de feina.
En l'article en qüestió es suggeria que era positiu que els alumnes veiessin les clàssiques pel.lícules de Setmana Santa. El bisbe Rouco s'estarà fregant les mans.

dijous, 16 d’abril de 2009

Sobre la "lengua común" (dels collons)

El bloc amic "Més content que un gínjol" publica el que llegireu a continuació: "A la punta de la llengua, 14, Més sobre la "lengua común" (dels collons)". No em queda altre remei que reproduïr-ho en la seva totalitat.

Nova ministra de Cultura i les coses sembla que no apunten massa bé pel que fa a la qüestió sociolingüística. Tot i no ser-ne signatària, la senyora González-Sinde va donar suport públicament al Manifiesto por la Lengua Común. A la pregunta de si pensava que el castellà estava discriminat en algun lloc, contestà, textualment: "me temo que sí, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Sí, senyora González-Sinde, això és cert. I a més jo li diré quines són aquestes autonomies (tot i que el nom m’agrada ben poc): Cantàbria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Múrcia, La Rioja, Aragó, Canàries, Andalusia i Extremadura. Allà, el xiquets només parlen castellà. A les altres autonomies, sense excepció, parlen castellà i potser (només potser, i amb sort!) una altra llengua.

En consonància amb els nous aires ministerials, El País, el diari que més suport dóna al govern de l’Estat, sembla haver-se sumat a la campanya encetada ja fa temps per la COPE, el Mundo, La Razón i altres mitjans de comunicació del facherío patrio. Dijous passat publicava un article d’opinió signat per Félix Ovejero que portava per títol "La espesa cohesión de un cenagal". Senzillament de vergonya. El senyoret, professor d’Ètica i Economia de la UB, rebla el clau al voltant de la (suposada) discriminació del castellà a Catalunya. L’article és tendenciós, demagògic, parcial, i epistemològicament insostenible des d'una perspectiva sociolingüística mínimament exigent. Fa un ús interessat de les dades estadístiques i confon judicis de valor (agosarats, quan no directament sil·logismes) amb judicis de fet. Cau sovint en la tautologia per refermar les creences dels adeptes fins a esdevenir un text bàsicament de consum intern. I cau directament en la mentida per intentar rebatre les tesis alienes. Però, sobretot, és impresentable per partir de tres axiomes que col·loquen l’escrit directament del costat dels venedors de mantes pseudocientífics que tan de mal fan, per l'èxit que tenen els seus postul·lats entre la gent prèviament convençuda i (el que és molt pitjor) entre la gent que es deixa impressionar per l'aparent autoritat en la matèria (en qualsevol matèria) d'un professot universitari. Jo, que he passat per la Universitat, puc dir que en aquesta institució, en principi destinada a albergar el saber i els seus portadors, massa sovint es cola algun moniato. Això sí, moniatos que dominen l'art de la retòrica, encara que darrere de les seues paraules no hi ha ni un gra de forment. Són, ja ho hem dit, autèntics venedors de mantes, però en lloc de mantes venen judicis (falsos), i quan se'ls acusa d'això mateix es justifiquen en un relativisme indefensable o s'instal·len directament en l'insult i el victimisme.

En primer lloc, i sense cap tipus de justificació prèvia, el senyor Ovejero accepta el castellà com a “lengua común”. Evidentment ho fa des d’una perspectiva estrictament sincrònica, sense explicar que, diacrònicament, ha esdevingut comuna a colp d'hòsties. Sense parar esment en el fet que des del segle XVIII hi ha hagut la prohibició explícita de l’ensenyament i l’ús en nivells formals d’allò que, segons aquesta xusma, deuen ser “llengües no comunes”. Obviant que des del 1707 (en el cas del País Valencià) o el 1714 (en el de Catalunya) hem patit monarquies absolutes (i absolutistes, amb el matís semàntic entre els dos adjectius com a factor agreujant), dictadures i períodes psedodemocràtics que han tendit, sense excepció, a imposar el castellà com a llengua única i a anorrear les altres. Però això, al senyor Ovejero, tant se li’n dóna: que la gent trie "democràticament" en quina llengua vol expressar-se, ara que sap que triaran la que a ell li convé. Per què no proposaven el mateix fa dos-cents anys, quan el castellà era una llengua desconeguda per la immensa majoria d'habitants dels territoris amb una altra llengua pròpia? Volen triar ara, sense tenir en compte els drets històricament trepitjats! Però és que a més, això ja ho tenen concedit els castellanoparlants, legalment i en la pràctica! Els catalanoparlants, els euskalduns, els galòfons i (molt menys) els usuaris del babel, no: a més dels preceptes legals que ho impedeixen (article 3 de la Constitució Espanyola), els no-castellanoparlants ens veiem obligats en diverses circumstàncies a parlar castellà. Algú no ha parlat castellà, posem per cas, en l'última setmana? En l'últim mes? És impossible ser monolingüe català (jo no en conec cap), mentre que els monolingües castellans en són, com ell mateix reconeix, majoria. No m'hi estendré més perquè ja ho vaig explicar, fa un temps, en un post que portava per títol Contra el manifiesto por la lengua común i en un altre que es deia Apunts de sociolingüística.

El segon punt especialment impresentable és el que se sosté (pretén sostenir-se) en l’eficàcia i l’economia que suposaria el monolingüisme castellà. Es queixa ja al primer paràgraf (“en una autonomía que se gasta una fortuna en política –y penalización- lingüística...) del diners que costa l'ús i la promoció del català. Ja hi som, amb la pela! No diu res de l'ús i promoció del castellà. No diu res (i és només un exemple) de l'Instituto Cervantes, que ara mateix celebra els seus divuit anys amb bombo i platerets (i amb la consegüent despesa publicitària). No diu res del que costa mantindre arreu del món aquesta institució per a la qual l’única llengua vehicular és el castellà (i no hauria de ser així, si la paguem entre tots!). No diu res del fet que des de fa més de deu anys, amb Aznar de president i Esperanza Aguirre de menestra de Verdura... perdó, de ministra de Cultura, es va posar en marxa un pla específic (i ben costós) encara en vigor a Puerto Rico, per parar la tendència de la població a passar-se’n a l’anglés en detriment del castellà. No poden els portorriquenys triar "democràticament" la llengua en què els ve de gust parlar? No és això política lingüística cara –i penalitzadora? Ningú, absolutament ningú d’aquesta colla de genocides ha protestat per l'aplicació d'aquest programa. Sabeu per què? Evidentment, perquè es tracta de protegir l’espanyol. Allà on calga. Amb tants diners com es necessiten. Encara que potser ho consideren correcte perquè els portorriquenys són una colla de sudaques de merda sense criteri propi que necessiten la seua protecció. Com també la necessitem els catalans, els valencians, els illencs, els galegos, els asturians, els bascos i els nabarresos que fem servir la llengua pròpia, perquè no som més que provincianos de mierda que només anem contra Espanya. Contra aquesta España donde nunca se pone el sol (si no, d'on collons ve això d'anar a clavar els nassos a Puerto Rico?) però que ideològicament no ultrapassa la M-40. Decidimos en Madrid y lo imponemos en provincias, parafrasejant les vedettes quan estrenaven comèdia i eixien de tournée per ensenyar les mamelles sense vergonya a tots els que les vulgueren veure.

L'últim punt desbaratat és el fet de negar els drets de les llengües. Segons Ovejero, les llengües no tenen drets, perquè els drets són una qüestió dels individus. Si un conjunt d'individus reivindiquen conjuntament un dret, això no és un dret col·lectiu. I si aquest dret fa referència a una llengua, això no és un dret lingüístic i per tant un dret d'una llengua (del conjunt dels parlants d'una llengua, si hom vol). No li vindria malament al molt il·lustre professor d'Ètica repassar les beceroles de la seua pròpia disciplina, on més que segurament, es parlarà dels drets individuals i dels drets col·lectius. Això sí, si vol esmunyir-se de la realitat mitjançant subterfugis semàntics, ho podrà continuar fent, com a bon venedor de mantes.

En definitiva, que el senyor Ovejero se suma a la tasca (indecent) encetada per altres individus de la mateixa corda i, fent honor al seu cognom, vol fer de pastor i que nosaltres fem d’ovelles. O millor, si pot ser, que fem de borregos. I per ací no passem. Posats a triar, preferim les mamelles de la Tania Dorys (que, per cert, és del meu poble) o de la Norma Duval.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Homenatge a Francesc Pujols

Sempre havia pensat a dir alguna cosa de Francesc Pujols. Al marge de tornar-ne a parlar algun dia, el video demostra quina mena de personatge podia ser per la categoria indiscutible dels cantants que vàren participar en el seu homenatge, per altra banda, dels menys sospitosos...

Loquillo i la seva part flaca

Avui, en un dels seus articles, el Loquillo celebra els cinquanta anys del naixement del pop-rock a Barcelona. I aprofita per insinuar que el Dúo Dinámico, Los Pájaros Locos, Los Sirex, Los Mustangs, Alex i Los Finders, Lone Star, Los Salvajes, Gatos Negros i Cheyenes entre altres, varen enfrontar-se al règim en temps de censura i repressió amb les seves postures i actituds. I els posa al costat, en la seva reflexió, dels Setze Jutges i d'en Raimon. Afirma, després, que la "cultura oficial" segueix amb una mania persecutòria tot reescrivint la història al seu gust, donant a uns artistes la categoria de santons, com si els altres no haguessin aportat res al canvi d'un país. Finalment, amb una gran modèstia, es reivindica a ell mateix recordant que ha versionat Llach i col.laborat amb Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.
A mi m'hauria agradat veure el senyor de la censura en algun concert del Dúo Dinámico resseguint les lletres prèviament aprovades per comprovar si les cantaven correctament. I saber, ara, quantes multes han pagat els grups de pop-rock per haver cantat lletres amb continguts de caire polític. O veure la Policia Armada detenint gent en un concert de Los Sírex per les seves conviccions polítiques. O també m'hauria agradat veure el Loquillo en un concert d'en Pi de la Serra, amb qui ara col.labora tant generosament!
Loquillo: cadascú feia el que feia i no reclamis per a ningú medalles que no li corresponen. La gent del rock va fer la seva feina i la va fer molt bé, i quan erem joves bé que ho agraïem. I els de la cançó catalana anaven a unes altres batalles, molt dures, que ara tu vols barrejar en mal moment i em sembla que se't tallarà l'allioli.
Quan dius coses com aquestes se't veu la part flaca...

diumenge, 12 d’abril de 2009

Borratxera Santa

En el bloc "Riberenques", de la Ribera del Xúquer (jo en sóc seguidor), es publica un text dedicat a la Setmana Santa. Com que les dates hi conviden, el reprodueixo, tot esperant que sigui del vostre gust.

Dubte que a cap altre poble de la Ribera -o de la resta del món conegut- facen la Setmana Santa com la (des-) fem ací a l'Alcúdia; ni els capurullos en Alzira ni els vestes a Sueca, per citar les dos capitals administratives: mentre als altres llocs només ixen en processó els pobres creients, els fatxorros adinerats i els fills de la gran cúria, ací a l'Alcúdia ix tot cristo independentment de si és creient o ateu practicant! No debades, ja fa més d'un parell d'anys que la Setmana de Passió ací rep el nom popular de «Borratxera Santa»: l'any passat ja vaig tractar d'explicar-ho, però voler descriure la disbauxa que es viu al nostre poble des del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua és quasi impossible; si a un cas, podríem dir que les confraries alcudianes equivalen a les penyes taurines, les comissions falleres, les filães morocristianes o, simplement, a les colles que fan la festa a cada poble amb l'excusa que siga.
Ara bé, per molt que vos contara no vos creuríeu que, per exemple, els confrares -coneguts localment com a caperutxos- donen caramels al públic. I «caramels» ja és quasi un eufemisme, atés que fa uns quants anys que qui no dóna d'un Huesito o un KitKat en amunt és considerat poc menys que heretge: és per això que, popularment, sempre s'ha dit que la confraria més gran és «la dels arreplegãors». Hui en dia, la confraria més gran d'Alcúdia és la del Nazareno (sic), encara que, antigament, el Silenci ostentava el rècord de la més nombrosa, la més sorollosa i la de més bufa, en dura pugna amb el Sepulcre o la de les Burretes; en canvi, els de la Sole' -els del gorro tallat- sempre han tingut fama d'agarrats; d'altres, com el Cristo, la Flage' o el Peu de la Creu van més a la seua: estos últims inclús arribaren a fer-se una camiseta amb un cérvol per a la Festa Pasqüera del Diumenge de Resurecció, per allò dels Siervos de María...
La «ja tradicional» Festa Pasqüera, per cert, és una de les novetats recents que no existien quan jo eixia de xicotet: llavors, la pertanyença a una confraria o una altra era una tradició familiar més que un comboi fester; d'ençà, la Setmana Santa ha començat a massificar-se i a popularitzar-se com la festa gran alcudiana, durant la qual els confrares reviuen la passió, la mort i la posterior resurecció del Nostre Senyor amb un pet com una estral. Inclús els tambors, recuperats els últims temps, desperten més afició que les andes, les quals no van a muscles dels més devots, sinó -amb comptades excepcions- sobre rodes! Com podeu llegir, res en comparança amb els dossers d'Alzira o l'encissam d'Alberic; pegueu un aguaitonet per ací si teniu ocasió i voreu cosa bona...

dijous, 2 d’abril de 2009

El Che, sempre a l'ombra

Avui, al diari El Periódico, l'Arturo San Agustín fa un homenatge petit a Vicente Ferrer amb motiu d'haver estat elegit Català de l'Any. Són evidents i innumerables els mereixements d'aquest home que, en un racó de l'Índia, ha sabut fer molt més que moltes ONG's des d'occident.
Però resulta que el Sr. San Agustín aprofita per carregar contra el Che, tot fent comparacions immorals i innecessàries.
Diu senzillament que el Che és un Mite que mai no va existir (suposo que en el sentit de no haver fet res), i quan parla d'en Ferrer diu que no te res a veure amb el gallet fàcil o amb aquelles revolucions que només són paraules o boines, és a dir, una pel.lícula.
Ara no és el moment de fer la història de cap revolució. Però la Cubana no van ésser només paraules, ja que va treure de Cuba tota la misèria que havia provocat, sobretot, la Dictadura de Batista. I el Che Guevara hi havia participat activament. Del que va passar després, també se'n pot parlar, però ja és la història de molts anys de relacions internacionals i de viure a la contra del món occidental, que no és poca cosa. I no cometrem la imprudència de fer-ho en quatre ratlles.
Finalment, el Che és un Mite que va començar a existir quan va deixar d'existir com a ésser humà, i no precisament en un llit, sinó a mans de l'exèrcit de Bolívia, sota el comandament reconegut de la CIA.
Per no haver existit i per ser un revolucionari de boina i de pel.lícula, massa gent s'havia interessat per veu-re'l mort i per exhibir impúdicament el seu cadàver per tal que ho publiqués tota la premsa del món.

dimecres, 1 d’abril de 2009

La Santa Espina

Aquesta si que és una santa broma...