dilluns, 28 de desembre de 2009

Perquè cal parlar català, sempre

L'article de Quim Gibert, publicat a la revista digital Infomigjorn, és d'una claredat quasi poètica. Il.lustra i exemplifica com és de necessari parlar català sempre.

Quan parlar és més que parlar

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.

Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.

Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.

Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

dilluns, 21 de desembre de 2009

Com declarar la independència, a l'espanyola

Copiat del MATÍ DIGITAL:


“Dirección General de Declaraciones de Independencia. Ministerio del Interior. Gobierno de España”
(Petita mostra de les converses que s'acostumen a sentir fent cua per a la finestreta d'aquesta Dirección General del Gobierno de España):


-¡Siguiente!

- Bon dia. Venia a presentar aquesta instancia sol·licitant la independència ….

- ¡Oiga! Pero ¿cómo se atreve? Si usted es un terrorista...

- Si ja... Però es que em pensava que era la única manera d’aconseguir la independència. I com vostès tenen els seus herois del “2 de mayo”, que mataven militars de l’exèrcit que defensava la legalitat i la Constitució (la de 1808, la primera de l’Estat espanyol) ...

- ¡Eso era diferente! Esos son nuestros héroes. Mártires de la patria. Por eso los conmemoramos celebrando el 2 de mayo la fiesta de la Comunidad de Madrid. Ellos mataban a franceses para conseguir la independència y que así nuestra patria no fuera gobernada por ellos, que nos habían impuesto la constitución que ellos quisieron.

- Exactament! Això es el que jo vull: alliberar la meva pàtria i que no sigui governada des de fora per una gent que només li interessa treure’n els diners i que ens adaptem a ser com ells volen. Però vostès ens acusen de xenofòbia …

- ¡Nada, hombre! Usted es un terrorista, un asesino. Si quiere que le tramite su solicitud de independencia, deje las armas, quítese el pasamontañas, y vuelva mañana a presentar la instancia, por medios pacíficos y democráticos. Mientras no deje las armas no hay nada que hablar. Y ahora retírese. ¿No ve que hay cola? … ¡¡¡¡Siguiente!!!!

- ¡Bon dia! Duc aquesta instancia sol·licitant permís per a fer un referèndum d’independència.

- ¿Un referéndum? ¡Eso es ilegal! La convocatoria de referéndums es competencia exclusiva del Estado.

- Home, però vostè li ha dit al d’abans que es pot plantejar la independència per mitjans pacífics i democràtics... I què hi ha de mes democràtic que un referèndum?

- ¡Que le digo que un referéndum es ilegal! Lárguese y no vuelva por aquí con ese plan o reformo el Código Penal y se lo aplico aquí mismo, como hicimos con el Ibarretxe ese... ¡¡¡Siguiente!!!

- Bon dia! Miri. Jo vinc perquè el meu país va ser envaït fa gairebé 300 anys per Castella, Espanya o com li vulgui dir. I des d’aleshores tenim molts problemes perquè els governs espanyols ens menystenen, administren els nostres diners en contra dels nostres interessos, no ens tornen prou per a inversions i serveis, fins al punt que els pobles que viuen dels nostres recursos viuen millor que nosaltres, ells tenen autopistes gratuïtes, trens de rodalies que funcionen, etc. Ells dirigeixen l’aeroport de Barcelona des de Madrid i l’han convertit en una sucursal del seu, no ens permeten que intentem preservar el nostre idioma i ens obliguen a fer servir el seu; com que es reserven la política d’immigració els nouvinguts ni saben que aquí tenim el nostre idioma, i mica en mica està desapareixent, etc. I per molt que ens queixem, ells segueixen fent igual. Per això creiem que no hi ha mes solució que administrar-nos nosaltres sols. Així que, com li deia, voldria tramitar la independència, sense violència i sense referèndums, per mitjans pacífics, amb una transició pactada i negociada.

- Así me gusta, por medios pacíficos y dialogando. ¿Ha traído la instancia por triplicado? ¡Estupendo! Aquí tiene su copia sellada. En unos días recibirá la contestación para iniciar las conversaciones, siempre dentro del marco que establece la constitución, ¡claro está!

- ¡Escolti! Però la “Constitucion” diu que “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” i que “las fuerzas armadas tienen como misión defender la integridad territorial de España”. Si ha de ser dins de la “Constitución” no podrem parlar pas d’independència…

- Le repito: por medios pacíficos se puede dialogar de cualquier cosa, pero siempre dentro del marco de la Constitución. ¿Entiende? ¡La Constitución es sagrada y no se toca!

- Doncs si les constitucions son sagrades perquè no tornem a les Constitucions de Corts que teníem a Catalunya quan va ser envaïda per Castella i que van ser arrasades “por derecho de conquista”, com deia el Decreto de Nueva Planta?

- La constitución sagrada es ésta. No me venga con monsergas históricas. Si usted no acata la Constitución le acusaremos de no-demócrata. Y nosotros no negociamos nada con los no-demócratas. Así que le repito por última vez: las conversaciones se llevarán a cabo sin salir de los límites de la Constitución.

- Dons podríem modificar la Constitució…

- Pero ¿qué dice, hombre? La Constitución se cambia para las cosas que interesen a España: para entrar en la Unión Europea, para que pueda reinar la Infanta Leonor, etc. ¿Se cree usted que la vamos a reformar porque les interesa a ustedes? Pero ¿usted me ha tomado por imbècil?

- Però es que aleshores això no es una negociació. I per a exercir el nostre dret no ens deixarien vostès mes remei que forçar un referèndum, com el Sr. d’abans, o –pitjor encara– recórrer a la força, com l’anterior, Deu ens guard,…

- ¡Amenazando! ¿Lo ve? ¡Ya están ustedes amenazando otra vez! ¡Así, con violencia y amenazas no se puede negociar nada! Si es que son todos ustedes iguales. Son ustedes unos antidemocratas, violentos, que no respetan La ley ni la Constitución ni las reglas del juego de la democracia... ¡Tenga! Llévese su dichosa solicitud y no vuelva a aparecer por aquí o le aplico la Ley de Partidos. ¡Habrase visto! … Lo que tenemos que aguantar los demócratas con tanto intolerante suelto… En fin... ¡Siguiente!

Una de banyes

Acostumats a veure els arguments més insòlits per fer-nos creure que la "fiesta nacional" té algun sentit més enllà de l'evidència de la seva barbaritat sagnant, us passo l'enllaç de l'entitat Bullfighting Free Europe on, amb molta facilitat, es desmunten tota la colla d'arguments amb què sovint ens regalen sobre els mites mil.lenaris de la "corrida":

http://www.bullfightingfreeeurope.org/index.html

diumenge, 20 de desembre de 2009

Bob Dylan - Must Be Santa

S'acosta Nadal i no ens agradaria parlar malament de ningú. Per això avui parlarem de Bob Dylan, que ha editat un disc magnífic de nadales els beneficis del qual aniran íntegrament a menjadors benèfics per a americans pobres. Acostumats a parlar malament dels americans, hem d'advertir que no es tractava d'aquests americans.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Consultes: opinions des de Madrid

Compte amb algunes opinions sobre els nostres veïns. Cal observar-los un per un.

Kemaku no vol parlar català

A "Català Sempre", que és un Grup de Debat en el que participo de fa temps, una companya hi ha penjat un comentari tan explícit que només em cal copiar-lo. Ho fa en un llenguatge col.loquial i molt entenedor, amb totes les expressions que potser no hauria posat si anés a escriure en un bloc. Mireu si n'és de fàcil humiliar una bona persona. I perdre clients. En un altre cas que podem recordar, en negar-se la botiga a treure els fulls de reclamacions, el client va trucar els Mossos d'Esquadra que, en pocs minuts, els vàren obligar a lliurar-los i el client els va poder omplir amb tota tranquil.litat: solució recomanada.


Resulta que he entrat a la botiga Kemaku de l'Hospitalet, molt a prop del mercat de Collblanc. No és la primera vegada que hi entrava i gairebé sempre em parlaven en castellà o en català patètic i no els deia res, però el fet d'avui m'ha alterat moltíssim. Tot ha començat simplement perquè li he fet un comentari a la dependenta sobre la roba, que havien canviat la botiga i ara pràcticament no tenen roba de dona, sinó que és d'home o infantil. La tia de seguida ja m'ha dit que no m'entenia i que li havia de parlar en castellà, que erem a Espanya. A mi ja m'ha sobrat aquesta prepotència inicial. Simplement li he dit: Ni m'entens?. I ja està!, ella anava dient que no necessitava entendre'l perquè estem a Espanya i que som nosaltres els que tenim dues llengües. Li he contestat que sí, que no li havia pas dit que no era a Espanya i que jo sí que sé espanyol, però que som a Catalunya i només li demanava que m'entengués, que ho hauria de fer si vivia i treballava aquí. "No lo necesito para nada", tot i que està treballant de cara al públic. Això també li he dit, però m'he quedat tan "fomuda", que només he sabut deixar la peça que anava a comprar i que mira, que m'havia passat les ganes de comprar res allà. A més, què, no enten el significat de la botiga on treballa?
Us juro que mai m'havia afectat tan aquesta situació, tot i que, desgraciadament, com també segur que us ha passat en algun moment, tots n'hem viscut alguna.
En aquell moment no he pensat en el full de reclamació, només volia marxar i no veure la tia, no sé ni si me l'hagués donat ni servís per res. Però ara em sap greu no haver-lo exigit. Sabeu si es pot fer un altre dia? I en una altra botiga de la cadena? Serveixen per alguna cosa? Demanen les teves dades...

dimarts, 15 de desembre de 2009

El so nacional de les consultes

Internacionalment les consultes segurament ens han tornat a dibuixar al mapamundi amb més claredat. Però nacionalment, com potser era d'esperar, el dibuix de la gernació independentista és, ara com ara, més tapiesià que una altra cosa. I no perquè siguem diferents dels altres, com diuen alguns, sinó perquè un moviment tan jove, tan odiat, tan temut, tan desitjat políticament i amb tantes espectatives de futur, no pot esperar sinó rebre punyalades de tot arreu.
Així doncs, no estranya gens que CIU no sàpiga com fer-s'ho per posar-hi bona cara, ERC fa tot el que pot per agafar el pas correcte, i les noves formacions polítiques, que ja veníen de camí abans de les consultes, ara faran tot el que podran per aprofitar-ne el rebombori: actitud que potser és legítima, però una mica llefiscosa. Esperem de tot plegat algun cap clarivident.
Queden les plataformes, que són això, plataformes, però que n'hi ha massa, un bon tros de massa, i que caldrà que vagin triant el gra de la palla perquè n'hi ha alguna que comença a fer tuf de guerrilleros de cristo rey, amb totes les distàncies del món.
Mai com ara recordem amb amor de fill pròdig l'Assemblea de Catalunya i el sentiment d'unitat que s'hi respirava. I que uns quants vàren liquidar en nom de la democràcia, ves per on...

dilluns, 14 de desembre de 2009

El ressò internacional de les consultes

De les consultes en farem moltes lectures i n'haurà d'esdevenir, encara més, molta feina útil. Però una de les conseqüències colaterals més importants ha estat el ressò internacional que han tingut i que ens ha posat al mapa del món en lletres majúscules. Els diaris i les cadenes de televisió més importants n'han parlat i a primera pàgina. Per exemple, Al Jahzira, cadena que segueixen atentament tots els musulmans del món, ha destacat la importància del vot atorgat als estrangers, que, en el cas dels marroquins, ha estat la primera vegada que se'ls atorga a cap indret. Reprodueixo la crònica publicada al diari "Le Monde" per la seva importància.

Les nationalistes catalans organisent un "référendum"
par Jean-Jacques Bozonnet

LE MONDE | 12.12.09
Vic (Catalogne) Envoyé spécial

Un isoloir dans un temple romain, cela change des salles de classe ou des annexes de mairie. Le magnifique vestige antique, dans le centre médiéval de la cité, est l'un des neuf bureaux de vote mis à la disposition des 25 000 électeurs de Vic, conviés dimanche 13 décembre, comme les habitants de 168 autres localités de Catalogne, à un référendum pas comme les autres.

Dans le canton d'Osona, le seul où l'on vote dans toutes les communes (34), 126 bureaux sont à la disposition des 118 000 électeurs inscrits. On vote dans des locaux syndicaux et associatifs, dans des salles paroissiales et des théâtres. A Manlleu, la deuxième ville du canton, l'imam avait même proposé sa mosquée, avant de se rétracter. "Sur pression de Madrid", assure-t-on, sans la moindre preuve, dans les cafés alentour.

Il est vrai que ces référendums locaux, organisés par des plates-formes citoyennes, ont tout pour déplaire au pouvoir central. "Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne ?" : telle est la question que pose cette consultation sans valeur juridique, mais dont tous les partis redoutent les retombées politiques.

Le oui l'emportera, nul n'en doute.

C'est le chiffre de la participation que scruteront les états-majors des partis. Pour l'intellectuel Julià de Jodar, venu à Vic pour participer à une réunion publique en faveur du "oui", "le résultat donnera une bonne radiographie de l'état de conscience des Catalans les plus déterminés".

Depuis jeudi, plus de 4 000 électeurs de Vic ont déjà voté par anticipation. Si cette forte participation se confirmait, dimanche soir, dans l'ensemble des villes et villages concernés, cela consacrerait la montée significative du sentiment indépendantiste observé depuis quelques années.

Pour Alfons Lopez Tena, responsable de la plate-forme Osona Decideix, qui a organisé le scrutin dans les 34 communes du canton de Vic, le succès sera au rendez-vous si la participation se situe dans une fourchette de 35 % à 50 %, la valeur de référence étant le référendum pour la Constitution européenne qui n'avait pas attiré plus de 45 % d'électeurs. Cette fois, les urnes sont ouvertes aux mineurs de 16 ans et aux étrangers extracommunautaires. Danjoma, un Ghanéen de 37 ans, installé à Vic depuis 2001, explique dans un catalan impeccable qu'il ira voter ; son "oui" sera franc et massif comme son rire quand il dit se sentir "afro-catalan". Pour sa communauté, il parie sur l'avenir : "Si on nous permet de voter aujourd'hui, cela signifie que nous aurons le droit de vote dans une Catalogne indépendante."

La frénésie de référendums sur l'indépendance, tous organisés et financés par des structures issues de la société civile, est née après le succès populaire d'une initiative de ce type à Arenys de Munt, un bourg de 8 000 habitants près de Barcelone, le 13 septembre.

D'autres vagues de consultations sont prévues début 2010, dont une à Gérone, et une autre peut-être à Barcelone. Une génération spontanée qui a "surpris et débordé les partis", reconnaît Joan Ridao, de Esquerra republicana catalana (ERC), la formation catalane pourtant ouvertement séparatiste.

"Il y a eu une explosion à la base. La raison de fond est la frustration d'un peuple", estime Alfons Lopez Tena. Chacun a ses raisons d'aller aux urnes, mais tous parlent du "manque de respect", voire des "humiliations" dont souffrirait la Catalogne. Bien sûr, il y a le nouveau statut qui, remplaçant celui de 1979, devait élargir l'autonomie de la Generalitat, notamment sur le plan de la politique fiscale. Les Catalans l'attendent depuis 2003. Proposé par le Parlement régional, voté moyennant quelques restrictions par le Parlement de Madrid, puis ratifié par référendum par les Catalans en 2006, le texte est depuis près de quatre ans en cale sèche au Conseil constitutionnel.

S'il venait à être retoqué, ou seulement raboté dans les prochains jours, comme le laissent entendre des fuites dans la presse, il faudrait s'attendre à une radicalisation politique en Catalogne, analysent la plupart des observateurs. Dans un éditorial commun titré "La dignité de la Catalogne", douze journaux catalans ont dénoncé, le 26 novembre, "le croissant ras-le-bol de devoir supporter le regard courroucé de ceux qui continuent à percevoir l'identité catalane comme un défaut de fabrication empêchant l'Espagne d'atteindre une impossible et rêvée uniformité".

Pour les indépendantistes affirmés, comme Julià de Jodar, "le statut, c'est déjà du passé, il est politiquement mort". Mais pour la majorité, son rejet ajouterait à la désaffection de la société catalane pour sa classe politique, accusée de mal défendre les intérêts d'une Catalogne spoliée par le reste de l'Espagne : de récentes coupures géantes d'électricité ou le chaos du réseau des trains régionaux ont réamorcé la thèse d'une région attardée en matière d'infrastructures alors qu'elle paie pour les autres communautés autonomes.

Le sentiment d'injustice commence à gagner les milieux catalans les plus modérés : "Peut-être que l'histoire va nous amener à demander énergiquement l'indépendance alors que ce n'était pas du tout dans notre intention de départ", s'interroge l'écrivain Alex Susanna, gestionnaire de la fameuse Pedrera - l'immeuble la plus connu d'Antoni Gaudi - à Barcelone.

Ce que Xavier Cortacans Pujol, le jeune libraire de Vic, résume d'une formule plus abrupte : "Plus le gouvernement de Madrid nous maltraite, plus nous nous sentons indépendantistes."

Jean-Jacques Bozonnet

divendres, 11 de desembre de 2009

Com cuinar la paella

Ja ho sabeu! d'Europa, de Suïssa, per ser més precisos, ens ve aquesta magnífica lliçó per fer una paella...

divendres, 4 de desembre de 2009

De qui són les fotos de Centelles?

La Lourdes Escardívol, en un comentari al peu del meu post anterior, fa esment d'una carta al director del Periódico de Catalunya enviada pel fill del periodista Josep Pernau. La trobo tan justa i poc estrident que la reprodueixo tot seguit.

Les fotos de Centelles també són nostres
Gabriel Pernau

Una de les fotos més cèlebres d’Agustí Centelles i de la guerra civil és, per desgràcia, aquella en què apareix la meva àvia paterna plorant sobre el cos del meu avi mort, al cementiri de Lleida. La imatge va ser presa el 3 de novembre de 1937, l’endemà del primer bombardeig franquista sobre la ciutat, en el qual també van perdre la vida 20 nens del Liceu Escolar. Des de llavors, ha estat reproduïda centenars de vegades per la premsa espanyola i estrangera. I, tot i que a la meva família, i en especial al meu pare [el periodista Josep Pernau], ens ha dolgut, s’ha convertit en una icona dramàtica d’aquell conflicte sagnant.No vull entrar a valorar si els fills d’Agustí Centelles estan o no legitimats per comerciar amb el llegat del seu pare. Per la meva part, la meva família i jo hem hagut d’acceptar que, més enllà del dret a la imatge i a la intimitat–i al dolor que ens causa veure-la reproduïda infinitat de vegades en publicacions de tota mena–, aquella fotografia hagi esdevingut un símbol i hagi passat a formar part del patrimoni històric comú. M’hauria agradat que Sergi i Octavi Centelles ho haguessin tingut en compte a l’hora de decidir el destí del fons que van heretar. Moltes de les fotos que Agustí Centelles va fer fa més de 70 anys no són, avui dia, només seves. També són una mica nostres. Són de tots.

dijous, 3 de desembre de 2009

La veritat del cas Centelles

Els darrers dies la premsa ha anat plena de la cessió del llegat del fotògraf Agustí Centelles al Ministerio de Cultura. Però com sovint passa no n'hem acabat de treure l'aigua clara, com si el que menys interessés fos saber qui realment n'és el responsable. El treball de la premsa permet fàcilment arribar a qualsevol conclusió que permeti atiar debats polítics interessats, però sense conclusions. L'article de Directe.cat ens posa en el bon camí.


La veritat del cas Centelles

La societat catalana ha començat la setmana perplexa amb la decisió dels hereus d'Agustí Centelles de vendre l’històric arxiu del fotoperiodista al ministeri de Cultura espanyol. Des del Principat no s'entén com pot ser que l'obra d'un cèlebre antifranquista com Centelles acabi a l'arxiu de Salamanca, l'històric magatzem de l'espoli franquista, per una absurda disputa entre la Generalitat de Catalunya i els hereus del fotògraf.

Des de CiU ja s'han afanyat a qualificar de fracàs les negociacions de Tresserras, quan en realitat els convergents són els principals culpables que l'arxiu de Centelles no hagi acabat a Catalunya. Amb la veu petita i lluny dels micròfons, els hereus de Centelles expliquen que fa més de vint anys que intenten vendre l'arxiu a la Generalitat, però durant la llarga nit cultural del pujolisme cap representant de Cultura va prendre's seriosament els oferiments de l'arxiu, la joia de la corona de la fotografia catalana durant la Guerra Civil.

Amb l'arribada a la conselleria de Tresserras la Generalitat va fer la primera aposta seriosa per comprar l'arxiu, però el ressentiment de la família de Centelles davant tants anys d'indiferència no ha pogut ser vençut pel Departament de Cultura. A més, a aquestes reticències de la família Centelles cal sumar-hi la fosca negociació duta a terme per l'assessor de la família, Joaquín D. Gasca, un personatge proper a la vicepresidenta De la Vega i altres alts càrrecs del PSOE.

El tal Gasca va aparèixer prometent a la família que l'Estat arreglaria el greuge infligit per la Generalitat al nom d'Agustí Centelles, que mai va atorgar la Creu de Sant Jordi al fotoperiodista quan va retornar de l'exili. Amb una negociació agressiva més pròpia del món del futbol que de l'àmbit cultural, Gasca va fer servir les seves males arts per intoxicar la família Centelles, molt vulnerable i dolguda sentimentalment amb la Generalitat, i apropar-la al ministeri de Cultura. A través dels seus contactes madrilenys, Gasca hauria seduït la família Centelles amb la promesa d'un bon tracte al conjunt expositiu i més calers per l'arxiu, provocant aquesta escandalosa subhasta de diner públic entre el ministeri i la Generalitat de la qual el conseller Tresserras no ha volgut ser còmplice.

Des del Departament de Cultura s'espera que el ministeri s'excusi per l'intrusisme en la negociació i tingui un gest per tal de mantenir la col·lecció a Catalunya. Sigui com sigui, el preu per conservar l'arxiu a Catalunya serà car, i a hores d'ara González-Sinde, Guardans i companyia deuen brindar pel gol a la Generalitat. Per ells el retorn de l'arxiu Centelles és una carta d'or que només jugaran a canvi d'importants cessions de la Generalitat en futures negociacions.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Intereconomía - Campanya contra el preservatiu

Intereconomia, la televisió més espanyola i més estúpida que poguem arribar a veure, ha editat aquest video que ens il.lustra sobre la poca utilitat del preservatiu a l'Àfrica. Només falta que ens diguin que els negres tenen la titola massa gran...

dissabte, 28 de novembre de 2009

Veneçuela

Cansat de veure, de llegir i de sentir comentaris i notícies sobre una Veneçuela que no hi reconec, he buscat a Le Monde Diplomatique, que és un exemple de periodisme seriós i contrastat. L'article, que he traduït per a aquesta ocasió, el signa Salim Samrani, que és professor de la Universitat René Descartes de París. És saludable llegir fins al final.

La nova Veneçuela – Salim Lamrani

Hugo Chávez és un President estimat pel seu Poble. En un sondeig fet el setembre del 2008, va recollir un 69% d’opinions favorables. Chávez també és el president que pot vantar-se de disposar de la legitimitat democràtica més forta del continent. Efectivament, va guanyar àmpliament tres eleccions presidencials successives el 1998 el 2000 i el 2006, on va obtenir més del 60% dels vots, i en un referèndum revocatori el 2004, amb un 59’1% . Les més eminents institucions internacionals varen destacar la transparència democràtica de tots els processos electorals. Només una ombra en el quadre: el rebuig de la reforma constitucional en el referèndum del 2007, que va posar fi a dotze victòries electorals consecutives des de 1998.
La popularitat del líder veneçolà s’explica gràcies a les seves espectaculars reformes econòmiques i socials que han fet possible la millora del nivell de vida de la població. No obstant això, res no ha estat fàcil per a Chávez. Víctima, l’abril del 2002, d’un cop d’estat orquestrat des de Washington, fou salvat per una extraordinària mobilització popular. Després, el 2003, s’enfrontà a un sabotatge de les infrastructures petrolieres que va costar 10.000 milions de dòlars a l’economia nacional, i encara ara continua una multiplicitat d’intents de desestabilització.
El 2003, el Govern bolivarià reprengué el control de l’empresa estatal Petróleos de Venezuela S.A. (PDVSA), fins llavors a mans de l’oligarquia, així com dels recursos energètics del país tot nacionalitzant els hidrocarburs. Ara, PDVSA és propietària al menys del 60% de les noves empreses mixtes. Per una altra banda, el maig del 2007, el Govern veneçolà va nacionalitzar la Franja Petrolífera de l’Orinoco, econòmicament molt lucrativa, amb una gran capacitat de reserves mundials.

Abans de la presidència de Chávez, les multinacionals petrolieres treien el barril de petroli amb un cost de producció de 4 dòlars i el revenien a l’Estat veneçolà a 25 dòlars per a la seva comercialització, amb un benefici immediat ben substancial. Ara, el nou sistema permet a l’Estat l’estalvi de 3.000 milions de dòlars per la producció de 500.000 barrils diaris procedents de les concessions petrolieres de l’Orinoco. Amb les nacionalitzacions, el país disposa en l’actualitat de més de 400.000 barrils de petroli suplementaris cada dia.
El Govern veneçolà va decidir també apujar l’impost sobre els beneficis del 34% al 50%, després d’haver constatat que diverses empreses internacionals recorrien a l’evasió fiscal. Hom ha creat un nou impost sobre l’extracció de cru d’un 33,3%, el que generarà ingressos addicionals a la nació per un import de 1.000 milions de dòlars, així com una nova taxa sobre l’exportació de cru d’un 0,1%. El Govern va iniciar el procés de nacionalització d’algunes empreses elèctriques i de telecomunicacions en situació de monopoli. Les empreses privades “Compañía Anónima Nacional Teléfonos de Venezuela, S.A.” (CANTV) i “Electricidad de Caracas”, dependents principalment de capitals dels Estats Units, passaren sota el control de l’Estat.
En l’àmbit de l’agricultura, Chávez ha recuperat prop de 2 milions d’hectàrees dels latifundistes, que vol dir el 28’74% de les terres productives, dels 6’5 milions d’hectàrees que es nacionalitzaran. L’objectiu és desenvolupar l’agricultura per tal d’assolir la sobirania alimentària. El 49% de la terra recuperada ha estat distribuïda entre els camperols, el 40% ha estat destinada a projectes estratègics i l’11% va ésser lliurat a cooperatives.
Aquestes reformes han tingut un efecte extraordinàriament beneficiós damunt de l’economia veneçolana, que presenta 19 trimestres consecutius de creixement a una mitjana de l’11’2 %. La nacionalització de diversos sectors de l’economia, afegida a l’augment del preu del petroli, han generat importants ingressos per a l’Estat, que ha engegat una autèntica revolució social. La política del Govern ha tingut uns resultats espectaculars gràcies a la multiplicació de programes en favor dels desheretats.

Amb la creació del Fonden, un fons especial destinat al finançament dels programes socials, la taxa de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa ha passat d’un 20’3% a un 9’5% en deu anys. Pel que fa a l’atur, la taxa ha passat d’un 16’6% el 1998 a un 7’1% el 2008. L’índex de desigualtat entre rics i pobres va disminuir en un 13’7% entre 1998 i 2007. El nombre de pensionistes de la seguretat social ha augmentat en un 218’4%. La despesa social va passar d’un 47’9% del pressupost de l’Estat el 1998 a un 59’5% el 2007.
La llei de la universalització de l’accés a l’educació, elaborada el 1998, ha donat uns resultats excepcionals. Prop de 1’5 milions de veneçolans han après a llegir gràcies a la campanya d’alfabetització Robinson I . El desembre del 2005, la UNESCO va constatar l’erradicació de l’analfabetisme a Veneçuela. La “Misión Robinson II” ha estat impulsada amb la intenció que tota la població accedeixi al grau d’estudis primaris. A això cal afegir les “missions” Ribas i Sucre, que han permès a desenes de milers de joves emprendre estudis universitaris. El 2007, Veneçuela comptava amb quasi 12’7 milions de nens escolaritzats sobre una població de 26 milions d’habitants. El nombre de matriculats no ha deixat de créixer des de l’arribada de Chávez al poder. El 2001 era de 6’9 milions; el 2002 de 9’5 milions per estabilitzar-se en 11’3 milions el 2004. El 2005 hi havia 11’8 milions d’escolaritzats i 12’1 milions el 2006.
En l’àmbit de la salut, el Sistema Nacional Públic de la Salut va ésser creat amb la finalitat de garantir l’accés gratuït a l’atenció mèdica per a tots els veneçolans. El 1998, menys de 3 milions de persones tenien accés regular a la salut. La “Misión Barrio Adentro I ” va permetre dur a terme 300 milions de consultes en els 4469 centres mèdics creats des de 1998. Prop de 17 milions de persones hi foren ateses. Es pogueren salvar més de 104.000 vides. La taxa de mortalitat infantil ha quedat reduïda a menys d’un deu per mil. Altrament, gràcies a l’operació Milagro de Cuba” consistent a operar gratuïtament llatinoamericans pobres víctimes de malalties oculars, 176.000 veneçolans han pogut recuperar la vista.
Per tal d’eliminar problemes de desnutrició, el Govern ha creat la “Misión Alimentación” amb la creació de magatzems alimentaris anomenats Mercal, els articles dels quals estan subvencionats per l’Estat en un 30%. Hom ha instal.lat quasi 14.000 punts de venda al país. La meitat de la població, és a dir, més de 13 milions de persones, compra en aquests magatzems. Més de 4 milions de nens rep alimentació gratuïta a través del Programa d’Alimentació Escolar. El 1998, aquest programa només tenia 250.000 beneficiaris. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) Veneçuela disposa ara de la tercera taxa de desnutrició infantil més baixa de l’Amèrica Llatina, al darrera de Cuba i de Xile.
El 1998, només el 80% dels habitants de les ciutats tenia accés a l’aigua potable. El 2007, la xifra ja era del 92% , gràcies a les enormes inversions realitzades en aquest sector. En l’àmbit rural també es varen fer notables esforços, tot passant del 55% el 1998 al 71% el 2007. Més de 6’5 milions de persones se’n varen beneficiar. Veneçuela ha assolit d’aquesta manera els Objectius del Mil.lenni fixats per l’ONU per al 2015 en aquest camp des del 2001.
El salari mínim mensual va passar de 118 dòlars el 1998 a 154 el 2003 i 192 el 2005. Ara és de 286 dòlars, el més alt del continent latinoamericà. Comparativament, abans del 1998, el salari mínim, en el cas més favorable, s’estancava, i, de vegades, es rebaixava. El 1996, en un període d’inflació del país que va assolir una taxa del 100%, el salari mínim era només de 36 dòlars, mentre que el 1994 havia estat de 101 dòlars i el 1992 de 132 dòlars.

La gent gran que mai no ha treballat disposa d’un ingrés de protecció que equival al 60% del salari mínim. Les dones desprotegides, i les persones discapacitades, reben un ajut equivalent al 80% del salari mínim. Les mestresses de casa més grans de 61 anys reben una pensió completa amb prioritat cap a les més pobres. A més, l’horari laboral es reduirà a 6 hores diàries i 36 setmanals a partir de 2010 sense minva de salaris.
Pel que fa a la vivenda, les autoritats han engegat una política de grans obres amb la construcció massiva de nous allotjaments per a les classes populars i han iniciat una política de microcrèdits. Gràcies a aquesta revolució social, ara Veneçuela és part dels 70 països amb un alt índex de Desenvolupament Humà.
Hugo Chávez, que va anunciar la seva intenció de retirar-se del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tot retornant per avançat els seus deutes, ha estès el seu ajut als altres països americans elaborant l’“Alternativa Bolivariana para las Américas” (ALBA), i creant el “Banco del Sur”, destinats a promoure la integració econòmica regional. Actualment, Veneçuela ofereix un suport financer al continent més important que el que ofereixen els Estats Units. El 2007, Chávez va dedicar més de 8.800 milions de dòlars a donacions, finançaments i ajuts energètics davant de només 3.000 milions aportats per l’administració Bush. Fins i tot molts ciutadans dels Estats Units abandonats del seu propi Govern, també es beneficien de la política altruista de Veneçuela, amb la recepció de combustible subvencionat.
Veneçuela és la prova evident que un Govern pot contribuir ràpidament a la reducció dràstica de la pobresa i a la millora sensible del benestar de la seva població, amb la condició de poder disposar de la voluntat política necessària i de destinar una part de la riquesa nacional als més desposseïts. Caracas és l’exemple de la renovació llatinoamericana on els pobles han dut democràticament al poder, a diversos països, líders representatius de l’interès general, amb una veritable voluntat política d’acabar amb les desigualtats. Ara que una crisi financera sense precedents colpeja l’economia mundial, Veneçuela se’ns mostra com una alternativa creïble al neoliberalisme salvatge.

divendres, 27 de novembre de 2009

carrer Ramon Barnils

Hi ha a Barcelona una iniciativa popular encaminada a canviar el nom del carrer Ramiro de Maeztu pel de Ramon Barnils. Aquesta iniciativa és un acte de justícia en ell mateix, ja que Ramiro de Meztu va ésser un polític de dretes de la República que va arribar a dir que la solució al problema català era la guerra.
Ramon Barnils, mort prematurament el 2001, era i hauria estat en aquests moments, un periodista de referència.

dijous, 19 de novembre de 2009

El túnel del temps

Fa dies comentava l'actitud de la Revista El Far quan, publicada al Baix Llobregat, té la llengua espanyola com a principal vehicle d'expressió.
Avui, i amb una pena més gran, i després d'esperar la sortida del número 2, veig que apareix a Sant Boi una nova revista, "carakter" santboià en lletra petita, que reprodueix un esquema semblant: caps de pàgina en català -vergonyosa corbata de falsa acceptació de la catalanitat- i continguts fonamentalment en espanyol. Però com que és de Sant Boi el sentiment de vergonya encara és més gran: parlar de rugbi -les entrevistes fetes en català les han traduït al castellà!- o donar espais estables a la Betsa Malagarriga o a en Pere Orteu sense pensar que tot això seria més natural en català perquè aquestes persones sempre hi parlen. Senzillament, ni ha entrat en el seu càlcul de possibilitats: no tenen l'ajuda del Centre de Normalització Lingüística?
Sempre, sempre, una revista ha de tenir un criteri lingüístic clar. O blanc, o negre. I mai pot dir que és cosa dels redactors: és una fal.làcia que ningú no es creu. I si, com jo penso, la fan en espanyol per raons de mercat, ho hauríen de reconèixer. Esperem que els potents espònsors de contraportada: Big Ben -regidora de Cultura- i Ajuntament, els demanin algun canvi.
Arribats aquí, ens trobem en el túnel del temps: "carakter" santboià en lletra petita, amb tot el seu color, amb tota la seva modernitat, amb tots els seus articles-anunci, no deixa de ser una nova "Vida Samboyana". Tornem als anys 60. I el "carakter" pren un caràcter que no ens agrada gens...

El meu nom és Jaume, no Jaime!

Amb aquesta frase, se'ns planteja una història exemplar. Copio la notícia:

Un cambrer del Masnou suspès de sou i feina per discutir-li a un client que es diu 'Jaume' enlloc de 'Jaime'

Com l’anècdota de Carod-Rovira al programa espanyol “Tengo una pregunta para usted”, on afirmava que el seu nom era “Josep-Lluís aquí y en la República Popular de China”. Però si en aquella ocasió el fet va ser una destacable anècdota mediàtica, que respectin el teu nom pot sortir car.
És el cas d’un cambrer del restaurant 'Coloma' del port del Masnou que ha estat suspès de sou i feina durant una setmana per haver mantingut una 'discussió' amb un client habitual, per defensar que el seu nom és Jaume i no Jaime.

“Mira el Jaime éste”
Els fets es remunten al passat 10 d'octubre. El cambrer, Jaume Valls, assegura que un client, begut, el va provocar en diverses ocasions cridant el seu nom en castellà i amb un to despectiu: 'Mira el Jaime éste'. Segons la seva versió, Valls es va sentir ofès i es va dirigir al client per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català, i que no dir-li així era una falta de respecte. La resposta del cambrer va irritar el client, que va amenaçar els propietaris del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa ha sancionat Valls al•legant “manca de lleialtat”.
Valls recorrerà la sanció i estudia també presentar una denúncia contra el client amb el qual es va discutir perquè aquells fets, comenta, li han suposat un perjudici econòmic i d'imatge.

El català no serveix cafès
Jaume Valls comenta que la discriminació en vers el català és un fet 'habitual' i amb el qual s'hi ha trobat en diverses ocasions al llarg de la seva vida professional. 'Déme la carta en castellano' o 'Hábleme en castellano' són algunes de les expressions més comuns, segons Valls. 'Les persones que ho demanen sempre ho fan d'una manera impositiva', afegeix

dimecres, 18 de novembre de 2009

LA LLENGUA DEL POBLE

Sembla mentida que encara ara hi hagi algú que denuncii una pretesa persecució de la llengua espanyola. Cal tenir cinisme!

dimarts, 17 de novembre de 2009

Els pirates estimen el peix

He esperat que acabi el conflicte per penjar aquest video.
La situació de la pesca a l'Àfrica no és bona i la presència dels grans vaixells de pesca occidentals agreuja molt el problema i crea escassetat. L'aparició dels "pirates" sembla que és ben rebuda pels pescadors...

dissabte, 14 de novembre de 2009

Més sobre traduccions

Ja havia comentat en un altre post les actituds d'alguns il.luminats davant la contractació de serveis de traducció per part del Parlament. Aquest article d'en Pere Martí a l'AVUI acaba d'aclarir les coses.

Parlar castellà permet estalviar
Pere Martí
Periodista

El Congrés de Diputats ha convocat un concurs públic per adjudicar la prestació dels serveis d’interpretació de la reunió de la Conferència d’Òrgans Especialitzats en Afers Comunitaris i europeus dels Parlaments de la Unió Europea (COSAC) que ha de celebrar-se els dies 31 de maig i 1 de juny de l’any que ve en el marc de la presidència espanyola de la UE. Entre les condicions per guanyar el concurs s’especifica que el cost del servei, per a dos dies, no pot superar els 175.000 euros.

Malgrat que estem en temps de crisi, no ha saltat cap diputat de cap partit polític demanant prescindir dels serveis d’interpretació, tot i que previsiblement tots els assistents, experts europeistes amb sòlida formació, es deuen expressar correctament en anglès. Tampoc consta oficialment que hagi arribat cap protesta formal dels diputats del Parlament de Catalunya que aquesta setmana s’han queixat iradament per la contractació d’un servei d’interpretació a la cambra catalana per atendre una delegació estrangera. Espanya és un país normal i els seus diputats troben lògic que si es celebra un esdeveniment internacional al Congrés hi hagi traducció simultània.

A Catalunya, en canvi, encara hi ha diputats amb prou autoodi com per organitzar una polèmica política absurda sobre aquesta qüestió. És igual si la delegació és nicaragüenca o lapona: el servei ha d’existir perquè els diputats o els membres del govern han de tenir garantit el dret d’expressar-se al Parlament en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya. Estem parlant d’una despesa de només 1.000 euros, però el problema no és econòmic ni de competència lingüística, sinó polític: l’excusa de la crisi econòmica només és la coartada per justificar la marginació del català de l’espai públic. Si volen estalviar, per què no demanen la supressió del ministeri de Cultura o el tancament de TVE?

divendres, 13 de novembre de 2009

Novament "El Far"

En un post anterior parlava de la poca atenció que la revista "El Far", que es publica adosada al Periódico, dedica a la llengua catalana. Avui en torno a parlar perquè després d'haver comprovat el mateix capteniment de menyspreu lingüístic, he vist, sorprès, que aquesta revista setmanal compta amb molta publicitat institucional: 1/4 de pàgina de l'Agència de Residus/Ajuntament de Gavà, 1/3 de pàgina de l'Ajuntament de Cornellà, 1/3 de pàgina de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, 1/2 pàgina de la Diputació de Barcelona, 1 pàgina de l'Ajuntament de Castelldefels i 1 pàgina sencera més també de la Diputació de Barcelona. Tanta publicitat que, segurament, assegura la continuïtat de la revista. Però queda ben clar que a totes aquestes institucions els importa una fava la llengua en que s'escrigui.

dijous, 12 de novembre de 2009

Els piquets de vaga

La finalitat d'un piquet, en l'època de la seva aparició, era la de generar canvis davant d'una situació social, política, econòmica, etc, amb la que els organitzadors d'una vaga estaven en desacord.
Actualment, els piquets haurien de ser grups reduïts de persones que, en el si d'una vaga econòmica, s'ocuparien d'informar el públic o els treballadors que no secunden la vaga per tal d'estendre-la i fer-la més forta. Més sovint del que podria semblar són coactius i violents, per tal d'obligar a tancaments i a que la vaga esdevingui total.
En les vagues del transport públic, com en altres vagues on el perjudicat directe no és cap empresari sinó la població, els piquets es dediquen a evitar que es duguin a terme els serveis mínims per tal de radicalitzar més la situació. Es posen dificultats a la sortida d'autobusos de les cotxeres, se'ls apedrega, etc. I els usuaris entren en una espiral de desconcert, queixes i malestar, que trascendeix a la premsa. Aquesta situació, de vegades, accelera la conclusió del conflicte.
Posats a buscar maneres de no posar sempre el dit en la llaga del més dèbil, i atenent a que el dret de vaga és prou important com per no haver-lo de discutir, jo em pregunto perquè els sindicats del transport públic no han convocat mai una vaga a la "japonesa". En comptes de parar i quedar-se quiets davant de l'empresa -no tots, que hi ha moltes baixes laborals-, perquè no fan els horaris complets sense cobrar els bitllets? Quina solidaritat tindrien per part de la població?
En aquest cas, els piquets podrien recuperar el seu sentit més revolucionari.

L'èxode andalús

L'èxode andalús dels anys 60 -i per extensió extremeny i d'altres llocs- va ser l'orígen passiu d'alguns dels desequilibris lingüístics i econòmics que patim encara ara. Però n'hem de saber alguna cosa més.
A les acaballes del segle XV, Andalusia, després de vuit segles de prosperitat islàmica, va ser conquerida militarment pels cristians, amb unes capitulacions signades amb els vençuts a Santa Fe que, després, no van ser respectades pel Cardenal Cisneros. Les repoblacions amb gent d’altres indrets, i el repartiment de territoris a nobles de fora d’Andalusia i a missions religioses varen iniciar un procés que després de quatre segles i mig no solament no havia recuperat la prosperitat anterior a la conquesta, sinó que havia generat una situació de misèria general que provocaria “la gran fugida”, ni per esport ni per aventures, d’un milió i mig d’habitants.
Absolutament ruralitzada, la població andalusa no necessitava formació. Es pot afirmar que ha estat ben al davant del rànquing de persones sense estudis. Ben al contrari, els llicenciats i els doctorats s’han localitzat a Madrid fonamentalment i més al nord d'Espanya. Això durant tot el segle passat. I de segur què no pot ser fruit de la casualitat, sinó d’una política d’escombrar sempre en la mateixa direcció. Que Santander o Donosti hagin estat en aquest àmbit, té algun sentit?
A Andalusia, doncs, i en aquestes condicions, es desenvolupen fàcilment sentiments patriòtics espanyols amb una gran dosi d’ignorància afavorida per estructures socials caciquils.
Tot plegat, a on vull anar a parar? Doncs que quan passen coses importants no acostuma a ésser per casualitat. I que no ens equivoquem en la identificació de l'adversari.

dimecres, 11 de novembre de 2009

És que som ridículs!

L'enrenou dels diputats al Parlament parlant en català a uns representants de Nicaragua ha resultat, com sempre, una nova demostració del menyspreu genètic que hi ha en moltes persones: polítics, diputats, periodistes... I es nota descaradament que els seria massa fàcil tornar cinquanta anys enrere per viure més còmodament instal.lats en la pau de Franco. Reprodueixo un article de Vicent Partal, centrat en "La Vanguardia".

El ridícul de La Vanguardia

La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.

El director de La Vanguardia diu, en la llengua en què escriu en públic cada dia, que 'no sembla la cosa més edificant' que els nicaragüencs escoltaren amb 'els auriculars posats' els discursos dels diputats catalans. No gosa dir-ho claret, però diu, i per això fa feredat, que el Parlament de Catalunya hauria d'haver renunciat a la llengua pròpia, no sé si en aquest cas o amb qualsevol excusa. No ho diu clar, però s'entén fàcilment que el senyor Antich vol dir que ell hauria desitjat que els diputats hagueren parlat directament en castellà, com fa el seu diari cada dia. Perquè, encara que no ho diga tampoc, interprete que el senyor Antich deu comptar que els nicaragüencs no entenen d'entrada el català, de manera que, havien de ser els diputats catalans els qui havien de canviar de llengua, per caure en el 'ridícul'.

Per sort, no ho van fer. Començant per David Minoves, secretari de Cooperació i Solidaritat del govern, que no va perdre gens de vista que les institucions també tenen obligacions envers la pròpia dignitat, perquè no són únicament una col·lecció d'individus, ans representen un país, amb les obligacions que això implica. Parlar en una seu parlamentària no és parlar en un bar, i això exigeix una correcció, un protocol i un respecte de les formes. Respecte que inclou, al Parlament de Catalunya i en qualsevol parlament del món, uns usos lingüístics també simbòlics; també. Que al cap i a la fi, és per això que el president Sarkozy no parla mai en anglès en una seu parlamentària i sí que ho fa, si cal, en una entrevista televisiva. O que la cancellera Merkel s'adreça sempre, en públic, en alemany al president Medvèdev, per més que parle molt bé el rus. O que Juan Carlos de Borbón parla en espanyol en les cimeres internacionals encara que els seus interlocutors sàpiguen tots anglès, llengua que, segons que diuen, practica a casa cada dia.

Vicent Partal
Dimecres, 11 novembre 2009

Les expressions "camuflatge"

Sovint quan parlem no diem les coses pel seu nom sinó que usem noms alternatius per vergonya, per prudència, o per diversos motius, sempre relacionats amb la "necessitat" de no dir-ne el nom real.
Però a Catalunya tenim un vici. I és que "camuflem" alguns noms potser perquè, en un atac d'innocència, ens creiem que algunes coses hauran canviat només per aquest fet.
Així, es diu demarcació, en comptes de província, la veritable paraula, que té el seu orígen en el concepte de "territori vençut". Probablement en un intent de fer-nos oblidar que ja no són províncies d'Espanya sinó territoris de Catalunya, lliurement decidits.
També, des dels sectors més catalanistes, se sol dir Estat espanyol en comptes d'Espanya. Com si amb aquest fet ja fóssim una mica menys espanyols. I obliden que el terme va ser molt usat sobretot pels franquistes, que són els que el van posar de moda.
I no parlarem dels que fugen de qualsevol nom que sembli espanyol, tot refugiant-se en gal.licismes -els deu ser igual que a la Catalunya Nord, els darrers anys, els francesos hagin fet un treball d'extermini lingüístic més salvatge que els espanyols-, o cercant noms d'altres orígens. I obliden, en un atac d'amnèsia política, que català i espanyol comparteixen, per proximitat i per procedència comuna, més de la meitat del seu lèxic.
Aconseguir la independència, en aquestes condicions de radicalitat, podria voler dir, per a alguns, deixar de parlar català i apuntar-se a classes de japonès.

dilluns, 9 de novembre de 2009

La Xenofòbia (2)

En el Grup de Debat Català Sempre, hi ha aparegut publicat aquest article que pot ser ben bé la continuació del post anterior "La Xenofòbia". El copio pel seu interès.

Les veritables agressions lingüístiques
José Miguel Cuesta ( Veu Pròpia )

Des dels mitjans de comunicació més escorats cap a la dreta, sobretot de la capital del Regne, estem ja acostumats a sentir que el castellà està perseguit a aquells territoris de l'Estat que tenen altres llengües.
En el cas dels Països Catalans, les acusacions són més violentes sobretot pel que fa al Principat, on algunes lleis (immersió lingüística, de retolació, etc.), insuficients i que no s'acompleixen en moltes ocasions, ha sigut vistes per alguns i algunes com un atac al seu privilegi de parlar en l'única llengua que els i les súbdits de l'Estat tenen l'obligació de conèixer.
Depenent del grau ideològic del mitjà, ens podem trobar diverses gradacions en aquests atacs. Fins i tot podem trobar acusacions d'aquests tipus als mitjans suposadament "progressistes" si bé amb un lèxic més suau. També és cert que és als mitjans situats més a la dreta on aquestes acusacions poden arribar al súmmum de la paranoia. Si les sentís algú que no visqués a Catalunya podria arribar a pensar que les persones castellanoparlants són empaitades i agredides al carrer pels Mossos d'Esquadra, que als patis de les escoles els professors i professores es dediquen a perseguir i reprimir la canalla que no parli en català i que una legió de funcionaris va pels carrers buscant rètols de comerços no escrits en català per sancionar-los econòmicament.
Evidentment, qualsevol persona que visqui aquí veurà com la realitat és ben diferent i que un catalanoparlant, a segons quins territoris, es trobarà amb més problemes en el seu dia a dia que un castellanoparlant. I a més, té més riscos de sofrir veritables agressions lingüístiques, fins i tot aquelles que sobrepassen la mera intimidació verbal. Moltes d'aquestes agressions les fan les forces d'ordre públic. Posaré uns exemples recents:
El passat 7 d'agost, a l'aeroport de Palma, un jove va ser agredit físicament per la Guàrdia Civil per haver-se adreçat a ells en català. El jove va ser tancat en una habitació on es va perpetrar l'agressió davant la impotència de la seva parella. A més, com sol passar en aquests casos, tots dos van ser denunciats per "alteració de l'ordre públic".
El 10 de setembre, una dona d'origen sud-americà va ser detinguda a una comissaria de la Policia Nacional de Barcelona pel simple fet de parlar amb el seu marit pel mòbil en català mentre tramitava el seu DNI. En aquest cas, segurament, hi havia a més un agreujant: el racisme i el fet de veure com algú que fa poc que ha arribat és capaç de parlar la llengua del país mentre uns altres que porten molts anys (Policia Nacional i Guàrdia Civil) no han tingut, en moltes ocasions, la voluntat ni l'obligació de fer-ho.
Personalment recordo com al 1999 em van fer fora d'una comissaria de la Policia Nacional de Badalona pel simple fet de parlar en català i negar-me a canviar d'idioma:"a mi me hablas español porque estás en una comisaria de la policia nacional i no de los Mossos d'Esquadra" em van dir. Sort que només em van fer fora sense cap agressió física.
Un judici, pel fet de testificar en català, va haver d'ajornar-se quatre mesos perquè "no hi havia intèrpret a la sala". No em van sorprendre aquests fets perquè jo en aquella època ja sabia què hi havia. Em va sobtar més que els meus companys sindicalistes del judici, castellanoparlants i que ja sabien la meva voluntat de parlar sempre català fora de l'àmbit familiar (érem tres persones les acusades) i l'advocat després em demanessin que per què no els havia avisat que testificaria en català.
Lamentablement aquests fets no són puntuals. Hi ha territoris on les agressions al català encara tenen més impunitat, com és al País Valencià, on molts grups d'ultradreta campen a la seva fent agressions físiques contra persones i entitats davant de la passivitat de les autoritats. Ara bé, tranquils, que aquestes agressions no sortiran habitualment pels mèdia que tanta obsessió tenen en mostrar-nos les "agressions" al castellà.
Només faltaria!!

Publicat a Es Debat, dijous 22 octubre 2009

diumenge, 8 de novembre de 2009

La xenofòbia

En un post anterior dedicat a unes paraules en català pronunciades per l'actor argentí Viggo Mortensen, jo recordava que hi ha persones (en conec un munt, mestres, professors, gent de carrera...) que després de varies dècades de viure a Catalunya, no han volgut articular-ne ni tres de seguides. En un comentari al peu, un individu anònim -no podia ser d'una altra manera- m'envia a prendre pel cul (!) i em qualifica de xenòfob. Parlem, doncs, de xenofòbia.

La xenofòbia (del grec fobos, "por", i xenos, "forasters" o "estrangers") és l'animadversió cap a persones o cultures diferents, o considerades com a estrangeres. Es pot tractar de prejudicis racials, culturals, religiosos o simplement cap a individus. Amb el sorgiment de les ideologies feixistes al segle XX la xenofòbia va arribar a ser un problema molt greu, que encara avui perjudica moltes societats del món.

En un article publicat al Punt del 2 de novembre, Josep Maria Loste explica l'ambient de catalanofòbia extrema que es viu a l'altiplà castellà i en posa alguns exemples difícils de creure en una societat occidental. Per exemple, que la conferència espanyola d'organitzacions de la gent gran va fer fora la representació catalana perquè havia exigit al president de l'organisme estatal, José Luís Meler, que rectifiqués unes declaracions en què denunciava els diners que es destinen a Catalunya per a la política lingüística. Aquest incident sociolingüístic, que es repeteix en estaments oficials, en ràdios i en televisions, constata la ignorància i/o la mala fe dels plantejaments sobre la llengua catalana que tenen una bona part dels nostres veïns. La política lingüística és, senzillament, un pilar més de l'estat del benestar en tant que política social en estat pur, per tal de fer possible una cohesió social correcta. La situació de feblesa estructural en l'ús del català -ara més que mai una llengua minoritzada en el propi territori- ha d'obligar els governants catalans i la societat civil a no cedir ni un mil.límetre en les justes reivindicacions d'aplicació dels nostres, inalienables, drets lingüístics. A tot això cal afegir que els imitadors espanyols de Le Pen/Haider (la nostra dreta radical) han arribat a obtenir 50 regidors amb lemes com: "Immigració, atur, terrorisme, no els permetis destrossar Espanya" (Democracia Nacional) o "Prioritat a ultrança a defensar la nostra identitat, cultura i tradicions" (Plataforma per Catalunya). Exemples clars de Xenofòbia i enemics a combatre en nom de la lluita per la llengua i per la independència.

divendres, 6 de novembre de 2009

El Tractat dels Pirineus

Demà dia 7 de Novembre farà 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus segons el qual la monarquia hispànica, en acabar la Guerra dels 30 Anys, cedia a la francesa el comtat del Rosselló i una part de la Cerdanya. No faré una lliçó d'història, però sí que hauríem de recordar que fou la ignorància dels negociadors i el menyspreu pels habitants dels territoris cedits el que va fer que això fos possible. Els importava més, i aquesta va ser la moneda de canvi, mantenir les possessions que la corona tenia a Flandes. La cessió es fa fer a esquenes de les institucions catalanes i va tenir una forta contestació, de tal manera que no va poder fer-se efectiva fins al 1720. A diferència de Gibraltar, cedit a Anglaterra pel Tractat d'Utrecht el 1713, cap govern espanyol no ha demanat mai la restitució d'aquests territoris: potser dividits els semblem més bonics.
Recordeu doncs: demà a Perpinyà diada gran amb manifestacions i tota mena d'actes. Si podeu anar-hi, feu l'esforç que hi va gent fins i tot des d'Alacant!

dijous, 5 de novembre de 2009

Acumulació de càrrecs

Anna Hernàndez, la Molt Honorable esposa del Molt Honorable President de la Generalitat senyor José Montilla, resulta que també és una notable acumuladora de càrrecs, com alguns tristament famosos personatges de la nostra catalana terra.
El fet d'acumular càrrecs no és per si mateix un delicte. Però és, segurament, l'acte d'acumulació de contactes per a la posteritat més útil que ningú pot trobar. I només és a l'abast de polítics, d'empresaris o de financers, en general.
De vegades provo d'imaginar-me aquestes persones en aquests consells i comissions i no arribo a pensar què hi deuen fer, al marge de prendre el talladet i signar les actes i els estats de comptes.

Aquesta és la llista de càrrecs, que he rebut de mans conegudes, pero que no sé si és exacta o ha rebut correccions de darrera hora. Nunca se sap, com diria el President.

  • Regidora d’Urbanisme de l’ Ajuntament de Sant Just Desvern.
  • Primera Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.
  • Presidenta de PROMUSA. Atenció: PROMUSA és una de les empreses relacionades amb la trama del cas PRETORIA. Que no vol dir res, però fa ombra.
  • Presidenta de PROECSA.
  • Gerent del Consorci de la Colònia Güell.
  • Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat.
  • Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.
  • Consellera de Túnel del Cadí, Concesionaria S.A.
  • Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària.
  • Delegada de l‘Àrea d’Infrastructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.
  • Consellera de La Caixa.
  • Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
  • Vocal del Consorci Sanitari Integral. (Hospitals de la Creu Roja)
  • Vocal de la Fundació Caviga.
  • Consellera de l’Àrea de Salut de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

GreenPeace, una multinacional més

El post que reprodueixo explica i comenta a la perfecció l'actitud de GreenPeace els darrers dies. Això, afegit al descrèdit que li comporten algunes de les seves actituds, llunyanes cada cop més del que en podríem dir l'esquerra, situen l'organització en un fangar una mica insà del que potser ja no podrà sortir mai.

Defensar el clima fa impossible defensar la diversitat?

"GreenPeace: stop discrimination against the Catalans"
Josep Maria Canyelles

Abans d'ahir es produïa un acte important a Barcelona: la conferència sobre el clima, amb caràcter previ a la que tindrà lloc a Copenhaguen amb caràcter decisori. I GreenPeace ha volgut aprofitar-ho per a fer una acció de sensibilització dels caps d’estat.

He tingut l'oportunitat de veure en directe com desplegaven les tres pancartes a la Sagrada Família, dues en anglès i una en castellà, i he anat a expressar a les dues persones assalariades de l’organització la incoherència que suposa parlar de biodiversitat i no respectar les identitats i les llengües. Com pot Greenpeace actuar sempre amb tal incoherència? I en aquesta ocasió en un lloc com la Sagrada Família, on el seu arquitecte Antoni Gaudí, ja ancià, va ser apallissat per la policia per parlar en català.

Diuen des de la direcció: "aquí el que importa és el missatge". Si ho haguessin penjat menors d'edat també? Si la lona fos de PVC també? Si per entrar haguessin hagut de fer una acció violenta també? No tot s’hi val! I les organitzacions socials estan cridades a la coherència.

Diuen: "no s'entendria". De debò que “Salveu el clima”, al costat de “Save the climate”, no s'entendria arreu a més de donar un missatge de respecte a la diversitat?

Se m'excusen: "els socis no catalans no entendrien que es fes en català". Doncs ara sí que anem malament. Greenpeace: si no ets part de la solució potser ets part del problema. Si algú s'ha d’enfadar per fer alguna cosa en català a Catalunya potser sobra en aquesta organització. Els valors de respecte no tenen diferència sobre si són ambientals, culturals o socials, i s'han d'aplicar en les maneres de fer encara que el focus de l'organització se centri només en matèries ambientals.

Em donen una resposta institucional: “Tenim una delegació a Barcelona on es parla català...”. Però sona molt malament això que "ja ens deixeu parlar en català a casa". La llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, també simbolitza coses. I mostrar-la és una manera d'augmentar el missatge de la diversitat i el respecte. Si s'entén perfectament el missatge no puc comprendre per què no utilitzar la pròpia del lloc on es fa l'acció. Les ONG es deuen a la coherència. També parlem de biodiversitat.

Però és que la discriminació és més que evident. Només heu de mirar la revista o el web. Compareu-los amb el que fa GreenPeace a la resta del món i pregunteu-vos per què actua diferent: a Canadà, a Bèlgica, a Finlàndia, a Suïssa... només entrar al web us demanen que trieu llengua. Són països que tenen un respecte entre comunitats. I si mireu la resta de països veureu que llengües amb menys habitants que la catalana compten amb versió: noruec, danès, finès, suec... No us fa pensar?

I finalment, des de l'opció ambiental: però és que no treballem per uns valors de justícia i diversitat? Com podem demanar a les empreses que siguin coherents si cada organització només defensa la seva parcel·la i no una responsabilitat social plena?

Aquestes aportacions s’han publicat al bloc de Greenpeace i han incitat a la participació d’algunes persones, totes elles partidàries de l’organització. I com sol passar, algú ha parlat de que hem de ser ciutadans del món. És curiós que això de ser ciutadans del món només es faci servir per defensar l’espanyol. Potser els canadencs, suïssos, finesos, belgues, no són ciutadans del món i senzillament són uns provincians que es dediquen a parlar en la seva llengua quan hi ha tantes coses més importants a fer!

Podem ser tots ecologistes, però se suposa que primer de tot defensem el respecte, la democràcia, el dret a existir, el dret a decidir… El dilema sobre si hem de defensar la llibertat, la igualtat, el clima, o la diversitat no és vàlid. Perquè no són excloents. És més, s’ha de defensar tot junt: com puc defensar l’Amazònia i no parlar del dret de les comunitats a viure-hi?

Blog greenpeace on molta gent ha expressat les seves queixes: http://greenpeaceblong.wordpress.com/2009/11/02/accion-greenpeace-en-la-sagrada-familia-barcelona/
(article publicat també a xarxanet.org)

dimecres, 4 de novembre de 2009

La "classe" política

Els darrers dies, o mesos, hem sentit moltíssimes declaracions de polítics -alguns de molt alta consideració- tot defensant la seva dignitat, en un exercici de corporativisme digne de causes més productives -per exemple, la defensa del finançament o la comprensió davant les consultes independentistes-, tot oblidant que la dignitat, l'honorabilitat i la dedicació són l'obligació primera de tot treballador sigui remunerat o voluntari. Que oblidin altres honors, que ells no han estat escollits ni per fer-se fotografies ni per passar a la posteritat. Cobrar un sou els fa esdevenir assalariats amb feines específiques, però de fet tenen poders de propietari de la finca. La diferència, en democràcia, és que, en comptes d'haver de presentar un currículum i passar unes oposicions, aquí només calen unes eleccions. Per tant, tenim assegurada l'adscripció política, però no l'idoneitat per a la feina. En determinats Ajuntaments, el resultat és dramàtic. És potser per això que molts polítics, no tots afortunadament, quan arriben al poder, el Mecano se'ls fa massa complicat, i només aconsegueixen construïr-se xalets a la costa.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Viggo Mortensen speaks catalan / parlant català

El més important de veure Viggo Mortensen parlar català és el fet d'haver de recordar quantes persones, després de desenes d'anys de viure a Catalunya no volen articular-ne ni tres paraules seguides.

dijous, 29 d’octubre de 2009

In fraganti

"In fraganti" és una expressió que prové del llatí "in flagranti (delicto)", i que significa literalment "mentre el delicte encara crema" o, com ja s'entén, en el mateix moment en què es comet el delicte.
És el que cal aplicar a tota la colla que el jutge Garzon ha sorprès amb els calçotets abaixats i en plena feina. Aquesta manera de fer les coses fa que sovint, després de les primeres actuacions, algun dels detinguts quedi en llibertat. Però els culpables i totes les proves no s'escapen.
En canvi en Millet ha tingut temps de dutxar-se, canviar-se els calçotets, i menjar-se una bona paella cuinada al foc de les proves que encara ara té ocasió d'anar col.leccionant com fi fossin cromos de futbolistes, per als seus néts. I aquí no passa res, que això és l'Oasi català, i els jutges també hi pasturen plàcidament.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

"El Far" del Baix Llobregat i la llengua

"El Far", Setmanari del Baix Llobregat i l'Hospitalet, com si l'Hospitalet no fos del Baix Llobregat, apareix tots els divendres adosat al Periódico.
Encara que tenim la sort que el Periódico publiqui una edició traduïda al català, no passa el mateix amb el Far. Tot mantenint uns vergonyosos caps de pàgina en català (els deu semblar que així ja porten la corbata de la catalanitat), tota la resta és absolutament espanyola, a excepció de la darrera pàgina, dedicada a Cultura i Oci.
No vull ni imaginar que escriure en català la pàgina de Cultura i Oci obeeix a algun criteri premeditat. Prefereixo suposar qualsevol altra casualitat lingüística. La resta de la revista, la portada i tot el conjunt de notícies, són fetes en espanyol per raons de mercat. D'això n'estic una mica més segur.

dijous, 22 d’octubre de 2009

L'important: en quina llengua callem

Aquest text és molt interessant. Ens parla d'un novel.lista africà i de les seves raons per deixar d'escriure en anglès per passar a escriure en la seva llengua nadiua, fet que li va costar la presó. L'autor és Santiago Alba Rico, i aclareix, molt, alguns aspectes sobre els escriptors que conviuen entre la llengua poderosa i la llengua minoritària.

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica Frantz Fanon a "Pell negra, màscares blanques"— s'identificaven amb Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el negre més fort, el negre més intel·ligent, l'únic negre veritable, perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de sotmetre's al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia geològica, d'origen colonial, fins a tal punt arrelada en l'ordre de la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf d'Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un focus d'identificació universal. El govern és blanc, o altrament és que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L'important no és en quina llengua parlem, l'important és en quina llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a aquest "més enrere" —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem fugir a totes passades i del qual provem d'escapar precisament cap al llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d'altres d'anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense proporcionar-los l'esquena en què un es recolza i que al mateix temps no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament.
Els anomenats "estudis postcolonials" s'ocupen des de fa quatre dècades d'aquesta donació depredadora o d'aquest saqueig magnànim que prolonga, també en l'àmbit de la cultura, relacions ancestrals de domini colonial.

Ngugi wa Thiong'o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca.
L'any 1977, després d'haver publicat quatre novel·les en anglès, va escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: "Em casaré quan em plagui" (Ngaahika ndeenda). L'èxit va ser tan gran que el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A la presó, Ngugi va escriure una primera novel.la en la seva llengua materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar l'estima de molts crítics occidentals que fins llavors l'havien lloat:es tractava d'un "desastre editorial", d'un error que el treia del "mercat" per a convertir-lo en un escriptor "minoritari". "S'escriu per a ser llegit", deia Denise Coussy, "cal estar boig per a posar-se a publicar, per exemple, en bretó". Però Ngugi escrivia precisament per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia —i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: "descolonitzar la ment" (1986). "L'efecte d'un bombardeig cultural", diu Ngugi, "és aniquilar la confiança d'un poble en els seus noms, en les seves llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per exemple, més amb les llengües d'altres pobles que amb la seva pròpia".
No és que la causa d'aquest colonialisme sigui lingüística, però és allí on es parla, és allí on s'amaga, és allí on fa niu i es legitima i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d'un Occident que no vol una "democràcia autèntica" per a l'Àfrica, entesa com a sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d'uns governs dictatorials que col·laboren en "la divisió i la repressió permanents del continent". I la solució no pot ser literària, és clar, però la literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que màscares, o clofolles, que cauen per l'empenta més lleugera. El kikuiu no és l'alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora i el magnànim saqueig, i encén un focus local d'identificació no- blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè volguessin compartir l'anglès (que no volien) sinó precisament perquè era comuna. És a dir, perquè era l'anglès de l'altre, però potser sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l'Estat espanyol s'han traduït només dos llibres de Ngugi wa Thiongo'o: "El diable a la creu", escrit el 1984 i publicat per l'editorial Txalaparta (1994, traducció d'Alfonso Omaetxea) i "Un gra de blat de moro", una de les seves primeres novel·les, encara "afroeuropea", escrita en anglès l'any 1967 i publicada per l'editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l'altre s'afegeix el plaer especulatiu de comparar-los.

Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

dilluns, 19 d’octubre de 2009

El cinema a Sant Boi

Sembla que en una data propera tindrem cinema a Sant Boi. I en diverses sales, en un indret relativament assequible (no sempre tothom el trobarà a prop), però certament, en no més de vint minuts la majoria de santboians hi podran anar a peu. I això, ara com ara, és un luxe.
La programació, pel que hem pogut saber, la farà una empresa privada en conveni amb l'Ajuntament, que és i serà el propietari de les sales.
I no podem assegurar, perquè cap representant municipal ha pogut fer-ho, que s'hi farà una mínima programació en llengua catalana. Al segle XXI. Després de més de 25 anys d'una Llei de Normalització Lingüística que, al Baix Llobregat, no ha donat el fruit que se n'esperava. Després que Òmnium Cultural del Baix Llobregat ho ha demanat formalment. Després que, probablement, la Llei ho exigirà.
Però l'empresa concessionària no ha manifestat encara com programarà ni en quina llengua i nosaltres tenim el dret de manifestar dubtes i alguna desconfiança.
Tindran els nens sessions de cinema en català?
Tindrem nosaltres alguna sessió en català el cap de setmana, algun cap de setmana?
No fa una mica de vergonya recordar això en un país on el català és la llengua oficial?

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Cal fer-ho tot per guanyar?

El Viana necessitava guanyar per 11 gols de diferència per pujar a primera divisió. Ho deuria fer molt bé, perquè va deixar els contraris petrificats. A l'altre equip en competició no li va fer gaire gràcia. Dèien que hi havia hagut "tongo".
La lliçó ens la podem aplicar. Ens estem començant a acostumar a creure'ns que tot s'hi val, si finalment guanyem. I no parlo de futbol.

Крейсер "Аврора" / Creuer "Aurora"

El Creuer "Aurora" va participar activament en la Revolució d'Octubre, amb una canonada de fogueig llançada la nit del 24 al 25 per donar el senyal d'assalt al Palau d'Hivern: els seus mariners s'hi havien afegit.
Encara avui és visitat com un monument nacional a Sant Petersburg.
Llàstima de com li van les coses: quan tanca les portes, algunes nits, nous rics de la Rússia democràtica hi cel.lebren festes i bacanals.

dijous, 15 d’octubre de 2009

La USAP, prou catalana?

Un seguidor del grup "Català Sempre", del que sóc membre, no fa gaire que va comprovar que la web de la "tan catalana" USAP de Perpinyà només estava en francès. Va adreçar-se a la Penya rugbista La Lleganya de Vilanova i la Geltrú que va reaccionar immediatament. Ells són socis de la USAP i, tot seguit vàren elaborar dues demandes que transcric tot seguit, per tal que les copieu si les voleu reenviar:



Text de La Lleganya amb les dues demandes:
dimarts, 13 / octubre / 2009
En català, si us plau

La USAP ha llençat un nou disseny del web. L'Independant publica periòdicament el gratuït usapista USAPMAG. Què tenen en comú aquestes dues notícies? Doncs bé: el web del club està, a dia d'avui, exclusivament en francès; la publicació de L'Independant, després de tres números, no ha publicat una sola ratlla en català.
La situació és un contrasentit brutal: un equip que posa l'accent en la identitat, oblida la llengua del país en la seva comunicació corporativa a través dels mitjans digitals. Una publicació que s'autodefineix com a nordcatalana, obvia la llengua catalana en una publicació de caràcter gratuït i periòdic.
Som molts els catalans, del nord i del sud, que tenim com a pròpia aquesta llengua, la peça que ens uneix més enllà dels efectes nefastos del Tractat dels Pirineus. Som molts els usapistes que considerem necessària la presència de la llengua catalana tant al web del club com a l'USAPMAG. És per això, que des de la nostra humilitat com a associació de supporters de la USAP, i des de la nostra condició irrenunciable de catalanes i catalans, endeguem una senzilla campanya.
Aquí sota hi trobareu dues cartes, en català i francès. La primera, per al president del club, Honorable sr. Paul Goze; la segona, per al servei al lector de L'Independant. Només us demanem que les copieu i envieu, per tal de fer pressió per transformar aquesta situació paradoxal. Us donem gràcies per endavant.


USAP: enviar-la al correu electrònic infos@usap.fr

A l’atenció el sr. Paul Goze
PRESIDENT USAP

Benvolgut President

Com a seguidor de la USAP, m’adreço a Vostè per comentar-vos una qüestió en relació al web de l'USAP, www.usap.fr. Recentment s’ha procedit a una renovació del mateix. El que s'ha guanyat en vistositat i claredat, s'ha perdut en l'apartat de la llengua. Us envio aquesta carta com a català, i usapista, per demanar-vos que agilitzeu al màxim l'aparició de l'edició catalana del web. En un club com el nostre, on són tan importants les arrels i el sentit d’equip, i on l’obertura vers el sud és un dels moviments estratègics de futur, no deixa de ser paradoxal que la llengua pròpia del país no tingui espai en l’espai d’informació digital.

Sense més i posant-nos a la vostra disposició per al que cregueu convenient,

***************************************

A l' attention de M. Paul Goze
Président de l'USAP.

Cher président,

Je m' en remets à vous, en tant que supporter de l' USAP, au sujet du site officiel du club: www.usap.fr. Ce site a été rénové il y a peu, et s' il a gagné en visualité et en clarté il a perdu en écartant la langue. Je vous envoie cette lettre comme catalan et usapiste, afin que vous fassiez réapparaître l' édition catalane du site. Dans un club comme le notre, où sont si importantes les racines et l' esprit d’équipe, et où l'ouverture vers le sud est une statégie d'avenir majeure, il est paradoxal que la langue vernaculaire du pays ait perdu la place qui lui est due dans l'espace d'information par internet.

Dans l'attente d'une réponse favorable, je reste à votre disposition, cher président, pour tout ce que vous pourriez juger utile.

Cognoms i Nom/ Nom et prénom
Adreça / Adresse
Localitat / Ville


L'Independant: enviar a través del formulari web que trobareu aquí


Benvolguts senyors

Com a seguidor de la USAP, m’adreço a Vostè per comentar-vos una qüestió en relació a la publicació USAP MAG. Aquest suplement gratuït d’informació usapista editat pel vostre mitjà, d’excel•lent qualitat fotogràfica i notable interès en els articles escrits, es publica íntegrament en francès. Us envio aquesta carta com a català, i usapista, per demanar-vos que tant aviat com us sigui possible hi integreu articles en la llengua del país, el català, per reflectir d’aquesta manera les arrels del club; arrels que juntament amb l’esforç i el sacrifici són el triumvirat que la temporada passada ens van permetre aixecar el Brennus.

Rebeu una fraternal i esportiva salutació des del sud,

***************************************

Chers messieurs,

Je m' en remets à vous, en tant que supporter de l' USAP, au sujet de la publication d'USAP-MAG. Ce supplément gratuit d' information usapiste, édité par votre journal, d’excellente qualité fotographique et d'un intérêt remarquable pour ses articles, est publié intégralement en français. Je vous envoie cette lettre en tant que catalan et usapiste, afin que vous y intégriez aussi vite que possible des articles dans la langue du pays, le catalan, et ce dans le but de mieu refléter les racines du club; racines qui, jointes à l' effort et au sacrifice, sont le triumvirat qui nous a permis, la saison passée, de soulever le Brennus.

Recevez, messieurs, des salutations fraternelles et sportives depuis le sud.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

El premi Nobel

Davant les ensucrades notícies que hem rebut, en general, sobre la concessió del Nobel al President dels USA, transcric com ho ha fet Granma, que és l'òrgan del Partit Comunista de Cuba. Es remet, senzillament, a la nota d'Associated Press i afegeix el seu comentari a peu de pàgina.

Un comentario de Associated Press
Un Nobel para Obama ¿tan temprano?

Dejó desconcertada a buena parte del mundo y muchos se hacen esa pregunta

WASHINGTON.— La concesión del Premio Nobel de la Paz a Barack Obama dejó desconcertada a buena parte del mundo y muchos se preguntan si el presidente estadounidense se merece tan prestigioso galardón tan temprano en su mandato.
Para Obama, es sin duda un honor: un presidente joven que tiene menos de dos meses en el cargo y que tenía allí apenas 12 días cuando el comité del Nobel cerró el plazo para recibir candidaturas.
El premio parece ser más por los anhelos futuros de Obama que por sus logros concretos. El comité del Nobel dijo que él había logrado "un nuevo clima en la política internacional" y se había convertido en "el principal portavoz a nivel mundial" de las buenas causas.
Obama no ha tenido un momento triunfal, pero ello no debe sorprender. Como todos los presidentes estadounidenses en su primer año, lo que tiene es una larga lista de logros a medio terminar y de tareas por cumplir.
Prohibió las torturas a detenidos, revocando las detestadas políticas de su antecesor, y prometió cerrar el centro de detenciones en Guantánamo, que había causado malestar en todo el mundo, pero ello no se ha logrado todavía y todo parece indicar que no se cumplirá el plazo de enero del 2010 para concretarlo.
Prometió poner fin a la guerra de Iraq, pero la retirada de ese país árabe ha sido lenta y probablemente la presencia militar estadounidense allí no terminará hasta por lo menos el 2012, y eso es solo si Estados Unidos e Iraq cumplen con su acuerdo de seguridad.
Entretanto, está comandando otra guerra en Afganistán y analizando seriamente la posibilidad de enviar más tropas allí.
Obama también ha hablado a favor de mayores esfuerzos para lograr un acuerdo entre palestinos e israelíes, pero ha recibido escasa respuesta de ambos bandos.
Ha dicho que desea un mundo libre de armas nucleares, pero una cosa es expresar un deseo, como lo hizo en un discurso en Praga en abril, y otra muy distinta reunir el apoyo mundial y de su propio Congreso a favor de la maraña de acuerdos y tratados necesarios para hacer eso una realidad.
Obama ha declarado que una de sus grandes prioridades es luchar contra el cambio climático, pero todo indica que la delegación estadounidense irá a las negociaciones de Copenhague en diciembre sin la legislación aprobada en su Congreso para reducir las emisiones de gases.
Si bien es verdad que Obama cuenta con enorme prestigio internacional, sufrió un embarazoso revés la semana pasada cuando se tomó la molestia de cruzar el Atlántico para hacer campaña por la ciudad de Chicago como sede de las Olimpiadas del 2016, y fracasó rotundamente.
De cualquier manera, todo parece indicar que para el Comité del Nobel, el solo hecho de que Obama cambió la actitud de Washington hacia el resto del mundo es razón suficiente para otorgarle el premio humanitario.

Nota de la Redacción
En abril pasado, Obama tomó la determinación de no perseguir a los torturadores de la Agencia Central de Inteligencia (CIA) y el Pentágono. La amnistía describió a los torturadores de la CIA como agentes, que confiaron "de buena fe" que no serían sometidos a juicio.
Desde el 1ro. de enero al 30 de junio, se registraron 1013 civiles muertos, "comparados con los 818 del mismo periodo en el 2008 y 684 en el 2007". Es decir, como la administración Obama se ha decantado por la escalada de la guerra y ha enviado más aviones y miles de soldados a Afganistán, la cifra de muertos civiles se ha disparado hasta el 24%.
En la misma semana en la que se ha concedido a Obama el Premio Nobel de la Paz, el Senado de Estados Unidos ha aprobado el presupuesto militar más grande de la historia con 626 000 millones de dólares y se ha conocido a través de la ABC News, que las fuerzas militares estadounidenses podrían estar acelerando los planes para un posible ataque a instalaciones nucleares iraníes.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Em limito a copiar el correu que he rebut avui. S'explica per ell mateix.


Fes-ho córrer
El català a Custo Barcelona



El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes. Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà. Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:
-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.
Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:
- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!
Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya". Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.
Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes. Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb què es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada. Al centre de Barcelona, Custo Barcelona infringeix la llei i escup sobre Catalunya i la seva llengua. Estaria bé que els catalans ens adonéssim que cada vegada que comprem un producte de Custo Barcelona estem fent el mateix: escopir sobre Catalunya i sobre la llengua catalana.


UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!

dijous, 8 d’octubre de 2009

El futur de la consulta d'Arenys

La consulta d'Arenys, que va agafar descol.locada tota la nostra classe política, és, serà, l'inici de moltes coses bones. L'article que segueix en fa una anàlisi que cal llegir amb atenció.

Si tu no hi vas, ells segueixen
Joan Ramon Resina / Catedràtic a la Universitat de Stanford (EUA)

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Divendres, 2 d'octubre del 2009