dilluns, 22 de febrer de 2010

Cinema a Sant Boi en catala?


Passarà això quan tinguem, finalment, cinema a Sant Boi?

L'esquerra aberzale a Euskadi

“Lokarri”, xarxa ciutadana per l’acord, la consulta i la reconciliació al País Basc, fa arribar un escrit en què demana el suport –i prega de fer difusió de la iniciativa– a una campanya de petició de llibertat per als dirigents empresonats i –des de fa uns pocs dies– processats de l’esquerra abertzale, entre ells el qui va ser portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez. La petició va dirigida a l’Audiència Nacional espanyola i als governs basc i espanyol. En uns moments tan transcendentals per al futur del poble basc, en què –amb el suport i la iniciativa directa dels dirigents encara detinguts– l’esquerra abertzale il·legalitzada acaba de fer pública la seva nova estratègia, aprovada per una molt àmplia majoria dels seus militants, per una via exclusivament pacífica i democràtica per aconseguir les llibertats nacionals del país basc, us convido doncs a adherir-vos a l’escrit proposat per “Lokarri” i us demano que en feu la màxima difusió per tots els mitjans al vostre abast.
Podeu trobar el text de la iniciativa i de la carta a la qual es demana l’adhesió, així com la manera d’adherir-vos-hi, a:
http://lokarri.org/index.php/es/actualidad-lokarri/prensa/libertad-lideres-izquierda-abertzale o al weblog www.procesodepaz.org



dijous, 18 de febrer de 2010

El català i els castellanoparlants

A Infomigjorn, revista virtual sobre llengua catalana que recomano, Vicent Terol, amb una senzillesa extraordinària, proposa una fòrmula per sobreviure en una situació de retrocés lingüístic i de perill evident. Aquesta proposta, de convivència i de mans esteses en un ambient tan hostil com el valencià, contrasta amb les actituds que sovint es donen al Principat, agressives i intolerants, massa properes climàticament a les dels agressors.



El valencià i els castellanoparlants

Vicent Terol

Sovint, les persones que defensem la nostra llengua ho fem, entre d'altres maneres, dirigint les nostres reflexions al grup format exclusivament per catalanoparlants. I trobe que ho fem d'una forma quasi inconscient. Aquesta actitud du implícita la idea que els castellanoparlants són o bé enemics, o bé gent aliena als assumptes lingüístics de la nostra terra. Tanmateix, a la nostra societat hi ha moltes persones que parlen castellà. En el nostre dia a dia, els valencianoparlants tenim interaccions de diversos tipus amb ells. Jo, per exemple, tinc més d'un amic -bon amic- que fa servir la llengua de Cervantes. També, a la feina, em relacione amb companys que no empren el meu idioma matern. I a les botigues, a l'estació de trens, al carrer preguntant alguna cosa a un desconegut...

Ens agrade o no, eixa és la realitat que tenim. I no podem ni pensar ni actuar com si no fóra així. Davant aquest estat de coses, trobe que, a l'hora de comunicar-nos amb els castellanoparlants, ho hem de fer en català; amb la major normalitat possible i respectant al màxim el fet que l'altre ens parle en espanyol. Per a mi, açò és una qüestió de principis, però -a més a més- ens convé estratègicament guanyar-nos la simpatia d'aquells que fan servir l'altra llengua oficial del País Valencià. Ells no han de ser, necessàriament, els nostres enemics.

Vaig inclús més enllà -i ací enllace amb la idea anterior- a l'afirmar que la recuperació, la supervivència, del valencià passa per aconseguir que les persones que parlen castellà s'apropen a nosaltres i a la nostra llengua (a la nostra cultura, per tant). Per exemple, que puguen llegir amb normalitat un llibre de Toni Cucarella o escoltar un disc de Mishima; que visiten blocs escrits en català i hi deixen comentaris (en castellà, no passa res). Fins i tot -per què no-, que algú que empra habitualment, o sempre, l'espanyol puga ser lector i soci d'ARAMULTIMÈDIA.

D'aquesta manera -sols d'aquesta manera- és possible que el col·lectiu format per castellanoparlants se sensibilitze amb la nostra causa i lluite també perquè el valencià no desaparega. I si això arriba a ocórrer de forma significativa, el perill d'extinció de la nostra llengua serà menor o nul.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Euronews i la Independència

El comentari procedeix del GdD "Català Sempre", i és fet en occità. Té interès per la forma i pel fons.

La independència de Catalunya, en un reportatge d'Euronews

Catalunya és un motor econòmic dins d'Espanya. Molts catalans estan cansats dels impostos que se'n van cap a Madrid. És una regió orgullosa de la seva història i el seu idioma i les crides a la independència cada vegada són més fortes. Catalunya se separarà d'Espanya?' D'aquesta manera presenta el canal televisiu d'abast europeu Euronews un reportatge que analitza, en nou minuts, pros i contres de la independència de Catalunya i parla sobre les consultes independentistes. Al reportatge, hi apareixen punts de vista a favor de la secessió, com el del cantant de Brams, Francesc Ribera 'Titot', que fa de fil conductor, i l'escriptor Alfred Bosch. [...]

Comentari :
Es un reportatge que podem destriar tres elements:
1 / lo punt de vista de depart del jornalista es clarament engatjat (oficialament zo es pas), explica que «lo nacionalisme catalan es un regionalisme» perqué «fabrica frontièra novèla», «perqué es pas solidari economicament ambe las region paura d'Espanha» (assimilar a la lega del nòrd en Itàlia), coma se lo nacionalisme-expansionista aviá pas fabricat guèrras europèas e míni-Estats europèus ! Es aital que lo punt de vista del partit "Ciutadanos" es plaçat sul tèma dels "liberals" coma els se titólan, causa que laissa pantaissar vist los punts de vistas, l'istoric d'aquestes punts de vistas que son estats entre lo pòst-franquisme e lo chevènementisme.
2 / traduccion : lo punt de vista es variable en foncion de las traduccions, la traduccion en russa es puslèu aproximativa, per exemple. La traduccion en russa es incomprenedoira per un Rus. Per las traduccion francesa e espanhòla, lo dobte del punt un es d'una clartat.
3 / la presa de paraula del pro-independentisme èra pas plaçada al nivèl que caliá. Quí fabrica frontièra en divizar Catalonha, entre lo nòrd e lo sud ? (zo caliá dire e exigir sa publicacion) Quí fabrica guèrra mondiala per aver imposat frontièras ? (zo caliá dire e exigir sa publicacion, es una responsa al professor que pensa que l'autodeterminacion existís pas dins lo dreit internacional, ne caldrà parlar als nacionalistas d'Argèria, en 1962 !). Sembla que l'interlocutor pro-independentisme èra mal plaçat del punt de vista francés (Euronews es pastat d'un punt de vista francés, vist qu'es sortit de Lyon e que la redaccion es centrlaizada a Lyon - ne caliá téner compte, per aver lo bon interlocutor e exigir una publicacion sancièra de l'intervencion, senon i a manipulacion e obligacion de responsa).
SE CAL MESFISAR DELS MÈDIAS EN RÈGLA GENARALA, MAS ESPECIALAMENT LOS MÈDIAS QUE SON INSTALLATS SUL TERRITÒRI FRANCÉS.
Ben coralament,
Jacme Delmas

dimecres, 10 de febrer de 2010

Enveja de cine

A Infomigjorg llegim la nota de Ferran Suay, a la que no li calen comentaris. Esperem, amb frisança, la inauguració dels cinemes de Sant Boi.

Enveja de pel·lis
Ferran Suay

Ara que la Generalitat de Catalunya posa en marxa una llei que permetrà veure cinema en català, se senten veus indignades que es queixen de la imposició lingüística que això representa. No és que la nova llei pose els drets lingüístics dels catalans al mateix nivell que ho estan els dels castellans. Ni de bon tros! Una persona de Valladolid -posem per cas-- té el dret -i pot exercir-lo-- de veure totes les pel·lícules que s'estrenen a la seua ciutat, doblades o subtitulades en la seua llengua. La nova llei -en canvi-- només garanteix als catalans un 50% dels títols que s'hi estrenaran. Un sofisticat càlcul matemàtic ens mostra inequívocament que -tot i la nova llei del cinema-- els catalans tindran la meitat de drets que els castellans. De contribucions -això sí-- no en pagaran la meitat.
Els valencians ho tenim pitjor. Ara mateix, la quantitat de pel·lícules que podem vore en valencià a les sales comercials és mínima. I les poques que n'hi ha són les que organitzen -sempre excepcionalment-- institucions com la Universitat de València o entitats com Escola Valenciana. A la nostra Generalitat no li fa ni fred ni calor que siga pràcticament impossible accedir al cinema en valencià. Es veu que pensen com el company d'un amic meu, professor d'institut, que -precisament a compte de la llei catalana del cinema-- s'exclamava l'altre dia en contra de "la imposició lingüística". Transcriuré el diàleg, perquè la senzillesa de l'argument s'ho val:
- Has visto los catalanes? Ahora quieren que doblen todas las películas en catalán!!! Y si no, van a poner multas. A ti que te parece, Fransex (sic).
- Tu tens fills? -li preguntà el meu amic-
- Sí
- Els has ensenyat a parlar la teua llengua?
- ¡Pues claro!
- Jo també. I tu pots dur-los al cine, a vore una pel·lícula en la seua llengua?.
- Pues sí, pero...
- Jo no.
No vull dir que el company del meu amic se n'anara convençut, amb el pes indiscutible d'aquesta evidència. Fa falta molt més que una bona argumentació per a fer baixar del burro algú que ha trobat tant de gust a estar sempre en la posició més còmoda. Els monolingüistes radicals -com el company del meu amic-- en general, no poden entendre per què unes altres persones han de voler uns drets que ells mateixos exerceixen sense cap esforç. Convençuts com estan de la seua natural superioritat, s'estranyen i s'indignen si algú s'atreveix a demanar un tracte similar al que ells ja reben.
Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d'on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua. Pagant, això sí. Jo, en canvi, només puc exercir el meu dret a pagar, perquè les pel·lícules, el 100%, estan en la llengua d'ells. En la meua, no.
És per això que he de confessar que, tal com la decimonònica teoria freudiana atribuïa a les dones un greu complex psicològic anomenat enveja de penis, jo patisc, ara mateix, d'una greu i manifesta enveja de pel·lis. Enveja dels veïns del Nord, que podran veure la meitat de les estrenes en la seua llengua. I enveja -més encara- dels castellans de Toledo o de Càceres, que les poden vore totes. O sense anar tan lluny, dels castellans de casa nostra, que -a diferència de nosaltres-- sí que poden dur els fills a vore pel·lícules en la seua llengua. Es veu que, com diu la Constitució, tots som iguals, però uns són més iguals que altres.

Publicat en el blog DE L'HORTA ESTANT diumenge 31 de gener del 2010
http://hortaestant.blogspot.com/2010/01/enveja-de-pellis.html