dissabte, 31 de juliol de 2010

El que ens allunya d'Espanya

L’argument més important contra l’acte sobirà i democràtic del Parlament de Catalunya de prohibir les corrides de toros ha estat que el motiu principal és el d’allunyar Catalunya d'Espanya. I no és cert. El motiu principal és abolir un acte salvatge i inhumà. La conseqüència, naturalment, és que ens allunyem una mica d’Espanya. Com amb el fet de parlar català. Com amb el fet de tenir un model econòmic propi, malgrat tot. Com amb moltes altres coses. I això pot ser que no agradi als que, lluny, molt lluny de Catalunya, pensen que som una parcel.la més d’un territori que només és indivisible quan ens en volem separar. De propietaris, sí que en té, i alguns ho són més que els altres. I divisions n’han volgut fer moltes: acabada la guerra civil algú proposava, com a premi a la seva fidelitat espanyola -i com a càstig a Catalunya- regalar un tros de la província de Tarragona a l’Aragó per tal d’assegurar-los una sortida al mar. Agraïment prou peculiar que oblidava ben de pressa la força republicana que havien tingut els aragonesos.

Tornant al començament, aquests llops cavernaris haurien tingut molta més raó de queixar-se si el Parlament hagués prohibit la Feria de Abril catalana o la Trobada d’Entitats Extremenyes o els festivals de flamenc, per dir alguna cosa entre moltes altres. Són també actes públics i festius. Però, contràriament als toros, organitzats per persones lliures i per a persones lliures i on no es tortura públicament cap mena d’animal. Vet aquí la diferència. I amb una altra diferència: amb l’assistència massiva de polítics de tots els colors: inclosos els independentistes.

dijous, 29 de juliol de 2010

El cost de la prohibició

Era d’esperar que els taurins, o els tauròfils, o els tauròfags –que se’ls mengen després de la corrida-, usessin el recurs de l’economia i dels llocs de treball, ja que són a Catalunya.

Però fins i tot amb això s’equivoquen. No ho recordo perquè no hi era, però m’imagino, quan es vàren suprimir les execucions públiques, les demandes dels comerciants tot queixant-se per les pèrdues en el consums. O quan es va abolir la pena de mort, les cosidores de caputxes per a botxins o per a condemnats tot preguntant què seria a partir d’ara del seu negoci. O els fabricants de garrots vils posant-se les mans al cap.

Heu vist la sastressa de vestits de torero i de capes fent la conyeta amb la prohibició? Que en faci per al Carnaval, que l’any que vé segur que es posaran de moda!

I de la conservació de l'espècie que no es preocupin. Només cal crear una Central Lletera amb vaques de tan bona nissaga i que hi posin a treballar les 40 o 50 persones que perdin la feina a la Monumental. Serà una feina molt més digna i, potser, més ben pagada.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Llàgrimes de cocodril

Les del torero català en el moment d’emetre’s el resultat de de la votació al Parlament de Catalunya. Una imatge en la que es cobria la cara i no ens permetia veure doncs quina era la realitat del seu capteniment. No ho sabrem mai, però tampoc no ens interessa gaire.

Després, el que jo realment no m’esperava: Una proposta animalista que havia començat des de sectors gens nacionalistes ha acabat tornant a situar Catalunya al món, amb el que això costa.

I gràcies, novament, a tota la púrria separadora nacionalista espanyola que n’ha tingut bona cura.

Gràcies, moltes gràcies! Olé els vostres collons, gent del PP i de Ciudadanos. I del PSC, que com acostumeu a fer cada vegada més sovint, no heu sabut estar a l'alçada del vostre cinturó!

dimarts, 27 de juliol de 2010

Els presos cubans, de quina consciència? Part 2ª

Segon video, no tinc paraules.

Els presos cubans: de quina consciència? Part 1ª

Aquest video val més que totes les paraules per desemmascarar la realitat dels pretesos presos de consciència cubans.

Toros identitaris

A 24 hores de la votació, ara sembla que des de les espanyes i des de la caverna catalana es vol embrutar el debat amb l’afirmació pretesament desqualificadora que els motius ocults de la proposta són identitaris, nacionalistes, antiespanyols. I que la defensa dels animals queda molt en segon terme.

Primer: La massiva recollida de signatures per a la ILP va ésser exemplar i, de vegades, per al meu gust, allunyada precisament de continguts catalans.

Segon: A Catalunya és proverbial el respecte pels animals encara que hi hagi molt camí a recórrer. Entre altres coses suprimir els correbous. Si volen córrer davant d’un animal, a tots els pobles hi ha, pel que es veu en aquestes festes, persones dignes de la substitució. I es podrien fer concursos i seleccions prèvies i tot.

Tercer: Toreros amb barretina i amb la bandera catalana, aficionats als toros amb banderes catalanes (potser mai a la vida no n’havien tocat cap i dubto que ho tornin a fer fora d'aquest context i amb aquestes intencions), els Segadors interpretats per la banda d’una plaça de toros… Això no és identitari? I el que és pitjor, sense creure-s’ho!

dilluns, 26 de juliol de 2010

El diari ABC: aneu-hi amb compte!

Sóc al País Valencià i vaig comprant premsa local per anar seguint el pols del país. Així doncs, avui diumenge he comprat el “Mediterráneo” de Castelló, que duu, com a suplements, el Dominical del Periódico que molts coneixem i el Dominical de l’ABC de Madrid, com si fossin compatibles, que potser ho són per als seus editors.

Aquest suplement de l’ABC és l’hòstia, en el sentit més místic de la paraula. Fixeu-vos-hi bé: en forma d’article, de carta al director, d' acudit o de qualsevol altra mena d’intervenció, dinou esments explícits contraris, negatius o insultants a Catalunya o a les idees sobiranistes. Dinou esments que de vegades tenen forma d’article dedicat expressament, i que posen a parir el mort i qui el vetlla.

Ja m’havien dit que no m’acostés a aquesta mena de premsa que podria prendre mal, però trobo que ha estat prou educador. Al capdavall, queda ben clar que amb aquesta mala llet no es pot alimentar la intel.ligència.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Els toros, falten tres dies

El Periódico d’Avui dedica quatre pàgines als toros i a la seva més que possible prohibició a Catalunya. Quatre pàgines que no són solament taurinistes, sinó que també toreristes, en una nova demostració de la tradicional “imparcialitat” de la nostra premsa.

Com que ja s’ha dit tot d’aquesta bona notícia, només em ve de gust de dir que en llegir aquestes notes he vist que insisteixen molt a fer veure com a Catalunya ha estat de viva l’afició als toros i la seva implantació secular. I tenen raó. Però també, a Catalunya era ben viva la tradició de les execucions públiques amb participacions ciutadanes multitudinàries, més que als toros. Segur que si les recuperavem seria un èxit de públic extraordinari!

dimecres, 21 de juliol de 2010

Més sobre presos polítics

Avui arriba a Madrid un pres procedent de Cuba. Però és molt diferent dels cubans que han arribat els darrers dies. Aquest és un afganès que ve de la base militar de Guantànamo on hi ha passat una colla d’anys i on ha estat objecte de les tortures més salvatges sense respectar-li cap dels seus drets més fonamentals, a mans de marines americans. Després, sense cap mena de vergonya, n’ha estat alliberat sense haver estat jutjat, sense tenir cap causa judicial pendent per cap mena de delicte ni als USA ni a Espanya ni a la UE, ni cap reclamació internacional.

Viurà a Espanya amb permís de treball i de residència, sota la tutela d’una ONG. Tindrà llibertat de moviments però no tindrà permís per viatjar a cap país del món. I serà objecte, per si les mosques, d’un “pla de reinserció” amb aspectes educatius i de convivència.

M’hauria agradat veure’l en una roda de premsa, com hem vist els cubans tot just arribats a l’aeroport. I m’agradaria veure els cubans acceptar un pla de reinserció ideològica. Però això em sembla que no serà possible. El cubans han vingut a vendre colònia de verí de Miami i l’afganès ha canviat Guantànamo per una presó més gran sense tortures.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Els meravellosos dissidents, de qui ningú dubta

Avui llegeixo al Periódico que als famosos dissidents, quasi tots periodistes de perill, després en parlaré més, no els agrada el seu status actual.
Menteixen quan demanen que se’ls consideri refugiats, ja que no han estat expulsats: uns quants, després de l’alliberament, han volgut quedar-se a Cuba, i tenen molta barra quan demanen millorar les condicions en què viuen. Entre altres coses es queixen de l’hostal on estan allotjats de franc –paga la Creu Roja- perquè els nens petits es veuen obligats a compartir el bany amb persones que tenen problemes greus de salut. Com si a moltes de les nostres llars no n’hi hagués un, de bany, i com si quan una persona té “realment” problemes seriosos de salut no se la internés en un hospital. El que realment volen, aquests inefables dissidents, és oblidar la misèria cubana -ben real- i instal.lar-se en la nostra crisi europea tot cobrant un subsidi de l’Estat. A més, reclamen una vivenda que segons ells se’ls havia promès abans de marxar de l’Havana, com si marxar de Cuba hagués estat alguna cosa subjecte a alguna mena de negociació contractual. Temps al temps. Ben aviat els veurem escriure les seves imparcials i democràtiques opinions en columnes estables als diaris més verinosos.