dijous, 29 d’octubre de 2009

In fraganti

"In fraganti" és una expressió que prové del llatí "in flagranti (delicto)", i que significa literalment "mentre el delicte encara crema" o, com ja s'entén, en el mateix moment en què es comet el delicte.
És el que cal aplicar a tota la colla que el jutge Garzon ha sorprès amb els calçotets abaixats i en plena feina. Aquesta manera de fer les coses fa que sovint, després de les primeres actuacions, algun dels detinguts quedi en llibertat. Però els culpables i totes les proves no s'escapen.
En canvi en Millet ha tingut temps de dutxar-se, canviar-se els calçotets, i menjar-se una bona paella cuinada al foc de les proves que encara ara té ocasió d'anar col.leccionant com fi fossin cromos de futbolistes, per als seus néts. I aquí no passa res, que això és l'Oasi català, i els jutges també hi pasturen plàcidament.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

"El Far" del Baix Llobregat i la llengua

"El Far", Setmanari del Baix Llobregat i l'Hospitalet, com si l'Hospitalet no fos del Baix Llobregat, apareix tots els divendres adosat al Periódico.
Encara que tenim la sort que el Periódico publiqui una edició traduïda al català, no passa el mateix amb el Far. Tot mantenint uns vergonyosos caps de pàgina en català (els deu semblar que així ja porten la corbata de la catalanitat), tota la resta és absolutament espanyola, a excepció de la darrera pàgina, dedicada a Cultura i Oci.
No vull ni imaginar que escriure en català la pàgina de Cultura i Oci obeeix a algun criteri premeditat. Prefereixo suposar qualsevol altra casualitat lingüística. La resta de la revista, la portada i tot el conjunt de notícies, són fetes en espanyol per raons de mercat. D'això n'estic una mica més segur.

dijous, 22 d’octubre de 2009

L'important: en quina llengua callem

Aquest text és molt interessant. Ens parla d'un novel.lista africà i de les seves raons per deixar d'escriure en anglès per passar a escriure en la seva llengua nadiua, fet que li va costar la presó. L'autor és Santiago Alba Rico, i aclareix, molt, alguns aspectes sobre els escriptors que conviuen entre la llengua poderosa i la llengua minoritària.

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica Frantz Fanon a "Pell negra, màscares blanques"— s'identificaven amb Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el negre més fort, el negre més intel·ligent, l'únic negre veritable, perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de sotmetre's al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia geològica, d'origen colonial, fins a tal punt arrelada en l'ordre de la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf d'Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un focus d'identificació universal. El govern és blanc, o altrament és que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L'important no és en quina llengua parlem, l'important és en quina llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a aquest "més enrere" —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem fugir a totes passades i del qual provem d'escapar precisament cap al llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d'altres d'anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense proporcionar-los l'esquena en què un es recolza i que al mateix temps no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament.
Els anomenats "estudis postcolonials" s'ocupen des de fa quatre dècades d'aquesta donació depredadora o d'aquest saqueig magnànim que prolonga, també en l'àmbit de la cultura, relacions ancestrals de domini colonial.

Ngugi wa Thiong'o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca.
L'any 1977, després d'haver publicat quatre novel·les en anglès, va escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: "Em casaré quan em plagui" (Ngaahika ndeenda). L'èxit va ser tan gran que el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A la presó, Ngugi va escriure una primera novel.la en la seva llengua materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar l'estima de molts crítics occidentals que fins llavors l'havien lloat:es tractava d'un "desastre editorial", d'un error que el treia del "mercat" per a convertir-lo en un escriptor "minoritari". "S'escriu per a ser llegit", deia Denise Coussy, "cal estar boig per a posar-se a publicar, per exemple, en bretó". Però Ngugi escrivia precisament per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia —i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: "descolonitzar la ment" (1986). "L'efecte d'un bombardeig cultural", diu Ngugi, "és aniquilar la confiança d'un poble en els seus noms, en les seves llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per exemple, més amb les llengües d'altres pobles que amb la seva pròpia".
No és que la causa d'aquest colonialisme sigui lingüística, però és allí on es parla, és allí on s'amaga, és allí on fa niu i es legitima i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d'un Occident que no vol una "democràcia autèntica" per a l'Àfrica, entesa com a sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d'uns governs dictatorials que col·laboren en "la divisió i la repressió permanents del continent". I la solució no pot ser literària, és clar, però la literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que màscares, o clofolles, que cauen per l'empenta més lleugera. El kikuiu no és l'alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora i el magnànim saqueig, i encén un focus local d'identificació no- blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè volguessin compartir l'anglès (que no volien) sinó precisament perquè era comuna. És a dir, perquè era l'anglès de l'altre, però potser sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l'Estat espanyol s'han traduït només dos llibres de Ngugi wa Thiongo'o: "El diable a la creu", escrit el 1984 i publicat per l'editorial Txalaparta (1994, traducció d'Alfonso Omaetxea) i "Un gra de blat de moro", una de les seves primeres novel·les, encara "afroeuropea", escrita en anglès l'any 1967 i publicada per l'editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l'altre s'afegeix el plaer especulatiu de comparar-los.

Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

dilluns, 19 d’octubre de 2009

El cinema a Sant Boi

Sembla que en una data propera tindrem cinema a Sant Boi. I en diverses sales, en un indret relativament assequible (no sempre tothom el trobarà a prop), però certament, en no més de vint minuts la majoria de santboians hi podran anar a peu. I això, ara com ara, és un luxe.
La programació, pel que hem pogut saber, la farà una empresa privada en conveni amb l'Ajuntament, que és i serà el propietari de les sales.
I no podem assegurar, perquè cap representant municipal ha pogut fer-ho, que s'hi farà una mínima programació en llengua catalana. Al segle XXI. Després de més de 25 anys d'una Llei de Normalització Lingüística que, al Baix Llobregat, no ha donat el fruit que se n'esperava. Després que Òmnium Cultural del Baix Llobregat ho ha demanat formalment. Després que, probablement, la Llei ho exigirà.
Però l'empresa concessionària no ha manifestat encara com programarà ni en quina llengua i nosaltres tenim el dret de manifestar dubtes i alguna desconfiança.
Tindran els nens sessions de cinema en català?
Tindrem nosaltres alguna sessió en català el cap de setmana, algun cap de setmana?
No fa una mica de vergonya recordar això en un país on el català és la llengua oficial?

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Cal fer-ho tot per guanyar?

El Viana necessitava guanyar per 11 gols de diferència per pujar a primera divisió. Ho deuria fer molt bé, perquè va deixar els contraris petrificats. A l'altre equip en competició no li va fer gaire gràcia. Dèien que hi havia hagut "tongo".
La lliçó ens la podem aplicar. Ens estem començant a acostumar a creure'ns que tot s'hi val, si finalment guanyem. I no parlo de futbol.

Крейсер "Аврора" / Creuer "Aurora"

El Creuer "Aurora" va participar activament en la Revolució d'Octubre, amb una canonada de fogueig llançada la nit del 24 al 25 per donar el senyal d'assalt al Palau d'Hivern: els seus mariners s'hi havien afegit.
Encara avui és visitat com un monument nacional a Sant Petersburg.
Llàstima de com li van les coses: quan tanca les portes, algunes nits, nous rics de la Rússia democràtica hi cel.lebren festes i bacanals.

dijous, 15 d’octubre de 2009

La USAP, prou catalana?

Un seguidor del grup "Català Sempre", del que sóc membre, no fa gaire que va comprovar que la web de la "tan catalana" USAP de Perpinyà només estava en francès. Va adreçar-se a la Penya rugbista La Lleganya de Vilanova i la Geltrú que va reaccionar immediatament. Ells són socis de la USAP i, tot seguit vàren elaborar dues demandes que transcric tot seguit, per tal que les copieu si les voleu reenviar:



Text de La Lleganya amb les dues demandes:
dimarts, 13 / octubre / 2009
En català, si us plau

La USAP ha llençat un nou disseny del web. L'Independant publica periòdicament el gratuït usapista USAPMAG. Què tenen en comú aquestes dues notícies? Doncs bé: el web del club està, a dia d'avui, exclusivament en francès; la publicació de L'Independant, després de tres números, no ha publicat una sola ratlla en català.
La situació és un contrasentit brutal: un equip que posa l'accent en la identitat, oblida la llengua del país en la seva comunicació corporativa a través dels mitjans digitals. Una publicació que s'autodefineix com a nordcatalana, obvia la llengua catalana en una publicació de caràcter gratuït i periòdic.
Som molts els catalans, del nord i del sud, que tenim com a pròpia aquesta llengua, la peça que ens uneix més enllà dels efectes nefastos del Tractat dels Pirineus. Som molts els usapistes que considerem necessària la presència de la llengua catalana tant al web del club com a l'USAPMAG. És per això, que des de la nostra humilitat com a associació de supporters de la USAP, i des de la nostra condició irrenunciable de catalanes i catalans, endeguem una senzilla campanya.
Aquí sota hi trobareu dues cartes, en català i francès. La primera, per al president del club, Honorable sr. Paul Goze; la segona, per al servei al lector de L'Independant. Només us demanem que les copieu i envieu, per tal de fer pressió per transformar aquesta situació paradoxal. Us donem gràcies per endavant.


USAP: enviar-la al correu electrònic infos@usap.fr

A l’atenció el sr. Paul Goze
PRESIDENT USAP

Benvolgut President

Com a seguidor de la USAP, m’adreço a Vostè per comentar-vos una qüestió en relació al web de l'USAP, www.usap.fr. Recentment s’ha procedit a una renovació del mateix. El que s'ha guanyat en vistositat i claredat, s'ha perdut en l'apartat de la llengua. Us envio aquesta carta com a català, i usapista, per demanar-vos que agilitzeu al màxim l'aparició de l'edició catalana del web. En un club com el nostre, on són tan importants les arrels i el sentit d’equip, i on l’obertura vers el sud és un dels moviments estratègics de futur, no deixa de ser paradoxal que la llengua pròpia del país no tingui espai en l’espai d’informació digital.

Sense més i posant-nos a la vostra disposició per al que cregueu convenient,

***************************************

A l' attention de M. Paul Goze
Président de l'USAP.

Cher président,

Je m' en remets à vous, en tant que supporter de l' USAP, au sujet du site officiel du club: www.usap.fr. Ce site a été rénové il y a peu, et s' il a gagné en visualité et en clarté il a perdu en écartant la langue. Je vous envoie cette lettre comme catalan et usapiste, afin que vous fassiez réapparaître l' édition catalane du site. Dans un club comme le notre, où sont si importantes les racines et l' esprit d’équipe, et où l'ouverture vers le sud est une statégie d'avenir majeure, il est paradoxal que la langue vernaculaire du pays ait perdu la place qui lui est due dans l'espace d'information par internet.

Dans l'attente d'une réponse favorable, je reste à votre disposition, cher président, pour tout ce que vous pourriez juger utile.

Cognoms i Nom/ Nom et prénom
Adreça / Adresse
Localitat / Ville


L'Independant: enviar a través del formulari web que trobareu aquí


Benvolguts senyors

Com a seguidor de la USAP, m’adreço a Vostè per comentar-vos una qüestió en relació a la publicació USAP MAG. Aquest suplement gratuït d’informació usapista editat pel vostre mitjà, d’excel•lent qualitat fotogràfica i notable interès en els articles escrits, es publica íntegrament en francès. Us envio aquesta carta com a català, i usapista, per demanar-vos que tant aviat com us sigui possible hi integreu articles en la llengua del país, el català, per reflectir d’aquesta manera les arrels del club; arrels que juntament amb l’esforç i el sacrifici són el triumvirat que la temporada passada ens van permetre aixecar el Brennus.

Rebeu una fraternal i esportiva salutació des del sud,

***************************************

Chers messieurs,

Je m' en remets à vous, en tant que supporter de l' USAP, au sujet de la publication d'USAP-MAG. Ce supplément gratuit d' information usapiste, édité par votre journal, d’excellente qualité fotographique et d'un intérêt remarquable pour ses articles, est publié intégralement en français. Je vous envoie cette lettre en tant que catalan et usapiste, afin que vous y intégriez aussi vite que possible des articles dans la langue du pays, le catalan, et ce dans le but de mieu refléter les racines du club; racines qui, jointes à l' effort et au sacrifice, sont le triumvirat qui nous a permis, la saison passée, de soulever le Brennus.

Recevez, messieurs, des salutations fraternelles et sportives depuis le sud.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

El premi Nobel

Davant les ensucrades notícies que hem rebut, en general, sobre la concessió del Nobel al President dels USA, transcric com ho ha fet Granma, que és l'òrgan del Partit Comunista de Cuba. Es remet, senzillament, a la nota d'Associated Press i afegeix el seu comentari a peu de pàgina.

Un comentario de Associated Press
Un Nobel para Obama ¿tan temprano?

Dejó desconcertada a buena parte del mundo y muchos se hacen esa pregunta

WASHINGTON.— La concesión del Premio Nobel de la Paz a Barack Obama dejó desconcertada a buena parte del mundo y muchos se preguntan si el presidente estadounidense se merece tan prestigioso galardón tan temprano en su mandato.
Para Obama, es sin duda un honor: un presidente joven que tiene menos de dos meses en el cargo y que tenía allí apenas 12 días cuando el comité del Nobel cerró el plazo para recibir candidaturas.
El premio parece ser más por los anhelos futuros de Obama que por sus logros concretos. El comité del Nobel dijo que él había logrado "un nuevo clima en la política internacional" y se había convertido en "el principal portavoz a nivel mundial" de las buenas causas.
Obama no ha tenido un momento triunfal, pero ello no debe sorprender. Como todos los presidentes estadounidenses en su primer año, lo que tiene es una larga lista de logros a medio terminar y de tareas por cumplir.
Prohibió las torturas a detenidos, revocando las detestadas políticas de su antecesor, y prometió cerrar el centro de detenciones en Guantánamo, que había causado malestar en todo el mundo, pero ello no se ha logrado todavía y todo parece indicar que no se cumplirá el plazo de enero del 2010 para concretarlo.
Prometió poner fin a la guerra de Iraq, pero la retirada de ese país árabe ha sido lenta y probablemente la presencia militar estadounidense allí no terminará hasta por lo menos el 2012, y eso es solo si Estados Unidos e Iraq cumplen con su acuerdo de seguridad.
Entretanto, está comandando otra guerra en Afganistán y analizando seriamente la posibilidad de enviar más tropas allí.
Obama también ha hablado a favor de mayores esfuerzos para lograr un acuerdo entre palestinos e israelíes, pero ha recibido escasa respuesta de ambos bandos.
Ha dicho que desea un mundo libre de armas nucleares, pero una cosa es expresar un deseo, como lo hizo en un discurso en Praga en abril, y otra muy distinta reunir el apoyo mundial y de su propio Congreso a favor de la maraña de acuerdos y tratados necesarios para hacer eso una realidad.
Obama ha declarado que una de sus grandes prioridades es luchar contra el cambio climático, pero todo indica que la delegación estadounidense irá a las negociaciones de Copenhague en diciembre sin la legislación aprobada en su Congreso para reducir las emisiones de gases.
Si bien es verdad que Obama cuenta con enorme prestigio internacional, sufrió un embarazoso revés la semana pasada cuando se tomó la molestia de cruzar el Atlántico para hacer campaña por la ciudad de Chicago como sede de las Olimpiadas del 2016, y fracasó rotundamente.
De cualquier manera, todo parece indicar que para el Comité del Nobel, el solo hecho de que Obama cambió la actitud de Washington hacia el resto del mundo es razón suficiente para otorgarle el premio humanitario.

Nota de la Redacción
En abril pasado, Obama tomó la determinación de no perseguir a los torturadores de la Agencia Central de Inteligencia (CIA) y el Pentágono. La amnistía describió a los torturadores de la CIA como agentes, que confiaron "de buena fe" que no serían sometidos a juicio.
Desde el 1ro. de enero al 30 de junio, se registraron 1013 civiles muertos, "comparados con los 818 del mismo periodo en el 2008 y 684 en el 2007". Es decir, como la administración Obama se ha decantado por la escalada de la guerra y ha enviado más aviones y miles de soldados a Afganistán, la cifra de muertos civiles se ha disparado hasta el 24%.
En la misma semana en la que se ha concedido a Obama el Premio Nobel de la Paz, el Senado de Estados Unidos ha aprobado el presupuesto militar más grande de la historia con 626 000 millones de dólares y se ha conocido a través de la ABC News, que las fuerzas militares estadounidenses podrían estar acelerando los planes para un posible ataque a instalaciones nucleares iraníes.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Em limito a copiar el correu que he rebut avui. S'explica per ell mateix.


Fes-ho córrer
El català a Custo Barcelona



El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes. Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà. Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:
-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.
Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:
- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!
Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya". Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.
Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes. Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb què es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada. Al centre de Barcelona, Custo Barcelona infringeix la llei i escup sobre Catalunya i la seva llengua. Estaria bé que els catalans ens adonéssim que cada vegada que comprem un producte de Custo Barcelona estem fent el mateix: escopir sobre Catalunya i sobre la llengua catalana.


UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!

dijous, 8 d’octubre de 2009

El futur de la consulta d'Arenys

La consulta d'Arenys, que va agafar descol.locada tota la nostra classe política, és, serà, l'inici de moltes coses bones. L'article que segueix en fa una anàlisi que cal llegir amb atenció.

Si tu no hi vas, ells segueixen
Joan Ramon Resina / Catedràtic a la Universitat de Stanford (EUA)

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Divendres, 2 d'octubre del 2009

TV3 al País Valencià

La història de la recepció de TV3 al País Valencià és llarga i penosa. Però aquest post de Víctor Alexandre explica amb claredat quin és l'estat de les coses i què hi podem fer. Ja sé que alguns voldrien tancar TV3 perquè no és la que esperàvem, però al País Valencià ens hi juguem, entre altres coses, la supervivència de la llengua. I aquí no hi valen hòsties.


El setge a TV3 al País Valencià
Publicat al blog de Ví­ctor Alexandre 23 de setembre del 2009
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/


La recepció de TV3 al Paí­s Valencià és dramàtica, perquè a l'actitud oposada de la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Popular, s'hi afegeix la sintonia del Partit Socialista, que també és contrari a tot allò que pugui cohesionar els Països Catalans. Recordem que José Montilla,quan era ministre d'Indústria, va atorgar la freqüència de TV3 a La Sexta, emissora propera al PSOE, cosa que va anul.lar la recepció de l'emissora catalana i que ha propiciat, amb l'acció dels tribunals i de l'exministre d'Indústria Joan Clos, que la Generalitat Valenciana hagi tancat tres repetidors amb un quart de segle d'història i imposat multes a l'entitat promotora,
Acció Cultural del País Valencià , per un valor global de 700.000 euros.
És cert que el conseller Joan Manuel Tresserras ha intentat arribar a un acord de reciprocitat entre les emissions de Canal 9 i TV3, de manera que Canal 9 es pugui sintonitzar des de Catalunya, però ha fracassat per dues raons. Una, perquè la Generalitat Valenciana no té gens d'interès que Canal 9 arribi a Catalunya. No en té per raons polítiques i perquè el caràcter infecte de la seva programació no tindria gens d'audiència al Principat. I dues, perquè el partit del conseller Tresserras, Esquerra Republicana, està voluntàriament subordinat al partit de José Montilla, que governa tant a Catalunya com a Espanya. Per això, com a única solució, s'ha engegat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que es diu Televisió Sense Fronteres. Té com a objectiu l'aprovació d'una llei al Congrés espanyol que respecti la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries -signada per Espanya l'any 1992 i ratificada el 2000-, que a l'article 12.2 diu que els governs signants es comprometen a garantir la recepció de ràdios i televisions que parlen alguna d'aquestes llengües, encara que pertanyin a administracions diferents. Això, a més, té el suport jurí­dic de la normativa europea sobre la unitat de mercat cultural.
Però per tal que aquesta Iniciativa Legislativa Popular tingui èxit, primer cal recollir 500.000 signatures en el termini de nou mesos; cosa que no és fàcil però tampoc impossible. Això vol dir que tota adhesió que arribi a Televisió Sense Fronteres serà molt ben rebuda. Serà la nostra manera de correspondre a les desenes de milers de valencians que amb la seva aportació econòmica, fa 25 anys, van fer realitat la xarxa de repetidors de TV3 que ara el nacionalisme espanyol vol tancar. Com sempre, el futur del país és a les nostres mans.

Mireu a:..........www.televisiosensefronteres.cat

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Decidim.cat

Ara, per dir-ho en poques paraules, els regidors "sobiranistes" volen controlar per majoria el procés de les consultes.
Si tenim en compte que CDC hi és en fals (no s'ho creuen i si manessin a la Generalitat ho condemnarien) i que les consultes les ha de fer la societat civil perquè els ajuntaments ho tenen prohibit, em sembla un abús de poder que no m'acabo de creure en persones que abans d'ahir dèien que eren democràtiques.
I això en una consulta que només és això: consultiva. Imagineu-vos quan tinguin el poder de veritat! Independència sí, però amb uns altres!

L'ombra del fantasma

De fa anys que sento parlar que crear una fundació serveix per, en el camp de la Cultura, estalviar-se impostos, per rebre subvencions i, amb l'esquer de l'estalvi d'impostos, aconseguir ingressos procedents de persones i d'empreses que poden desgravar per aquest fet.
Els diners que rep una fundació de totes les procedències, són finalistes per un parell de raons. Primer perquè la fundació es constitueix amb objectius concrets adreçats a una activitat cultural determinada, però mai a suportar l'activitat de tercers, i menys encara si l'objectiu del tercer no és cultural. I segon, perques el cas evident de la Fundació Trias Fargas, apèndix ideològic de CDC. I molt més encara el de la fundació de l'Àngel Colom, que va rebre una bona colla de milions per pagar deutes de campanyes electorals fracassades del PI. Tanta roba bruta a Convergència necessita una bona bugaderia.
Però la pregunta és: Perquè un ens com el Palau, amb tantes mancances en el funcionament diari de l'Orfeó i de les seves corals i amb una gasiveria reconeguda i denunciada pels mateixos músics en la programació, ha desviat centenars de milions d'euros per suportar l'activitat de tercers, innecessàriament?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

L'entrevista amb el fantasma (2)

Quan Millet parla de les 400 persones (o famílies, que no queda clar), queda evident que li resulta ben familiar la pràctica de la cooptació en les juntes directives. I així comenta, per exemple, que va entrar al Barça perquè li va demanar en Josep Lluís Nuñez, i va entrar-hi directament com a vicepresident del club i de la Fundació. El seu germà Xavier va entrar a Òmnium Cultural quan va morir el seu pare (successió!) i ell (el nostre fantasma) va entrar a l'Orfeó perquè en Joan Anton Maragall l'hi va posar.
Puc donar fe que Òmnium Cultural, amb moltíssima feina, ha pogut canviar aquestes males pràctiques, però es mantenen en algunes altres institucions.
El seu germà Xavier Millet va estar al Cercle d'Economia, així com l'altre germà, en Joan, a la Banca Catalana amb en Pujol i en Josep Lluís Vilaseca, que ara és a l'Agrupació Mútua a on s'ha tornat a trobar amb el fantasma.
Una perla: "A Jordi Pujol l'havia vist moltes vegades a casa de jove amb els seus afanys catalanistes".
Potser anava a classe de banquer.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Entrevista amb Millet, el fantasma del Palau

Només faltava que es publiqués una entrevista que li vàren fer el 2001 en la qual, pletòric en la "xuleria" de qui sap que ningú ha descobert les seves porcades, explica coses que ens deixen de pedra.
Explica com va muntar i impulsar la Fundació del FC Barcelona (tremoleu barcelonistes), i les seves relacions amb en Núñez i amb en Piqué i de com havia posat Josep Carreras, Antoni Tàpies i Miquel Roca a la directiva.
Insisteix a afirmar que tot plegat queda reduït a 400 noms. Vol dir que sense els 400 noms meravellosos, mai no s'hauria pogut fer res en aquest país. I comença a ratllar: Juncadella, Bertrand, Millet, Pujol, Roca, Maragall, el Marquès de Castellflorite, Carulla, Guardans, Cendrós, Valls Taberner, Rodés, Milà, Serra, Carreras, Montal, Carrasco, Vilaseca, Bonsoms... Es troben al Cercle del Liceu, a la Llotja del Barça, al Centre Excursionista de Catalunya, a l'Ateneu, al "Circulo Ecuestre", al Tennis Barcelona, al Cercle d'Economia...
I pareu compte, que de petits ja s'havien trobat a l'escola!
Més endavant seguirem parlant d'aquesta entrevista. Ara anem a respirar una mica d'aire fresc.

divendres, 2 d’octubre de 2009

El gaudi de Gaudí

Cal conèixer Gaudí ben a fons. Més enllà de la seva arquitectura prodigiosa. I amb ell, amb aquest article aclaridor, farem un passeig per la ignomínia de la constant vexació a la llengua catalana.
Article d'opinió publicat al Diari de Balears, dilluns 21 de setembre del 2009


El gaudi de Gaudí
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

Els espanyols sempre han abominat d'Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé què fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L'entusiasme i l'admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix, les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, a 71 anys, quan es manifestà l'11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a comissaria, en presència d'un conegut seu (el senyor Valls, l'home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: "¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!". Va ser acusat d'insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l'estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l'aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d'un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat ("Es que lo habláis por cojones!"). Després de 20 minuts, l'informaren que rebria una denúncia per insults i va embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l'esperaven per repetir la teràpia.
El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socias. La mobilització ciutadana, amb interpel·lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por de represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socias per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen
bé és l'obediència. Li vaig recomanar que imposàs l'autoritat i dictàs ordres clares.

No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques!
El compromís? Paper banyat! Tota la classe política catalana és autora o còmplice de l'etnocidi. Uns no assumeixen responsabilitats i els altres no les exigeixen i fan els ulls grossos. Aquesta desídia convida a apel·lar als tribunals internacionals. Els darrers cinc anys, els abusos amb violència s'han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó a un típic estat colonial: ocupació del territori, espoliació i racisme!

Mai cap catalanoparlant no serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a casa seva, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! Una segona evidència és que mai cap parlant de qualsevol llengua del món no serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d'actes racistes. Els cossos de seguretat se senten "superiors" a uns ciutadans a qui han de protegir i profanen, impunement, la legalitat.
Què els ensenyen a les acadèmies, a banda de torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els diuen que no han d'insultar? No els expliquen que l'abús d'autoritat és un delicte? No els fan saber que qui paga el seu sou som els catalanoparlants? Contra als abusos hi ha solució.

L'apuntà Gaudí l'any 1917 (aviat en farà cent anys!) a la revista de Vilanova. A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d'arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col·laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: "Els castellans atribueixen al fatalisme que s'enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l'administració. No conreen la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l'exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen "las carrozas".

Tenir administració, per a ells, és tenir "la llave de la despensa" i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai no ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre'l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!". El títol d'aquella entrevista, "Catalunya és apta per a governar-se!", oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia. Aquella constatació, tan senzilla i tan vigent avui, era tot un llegat ideològic. La independència de Catalunya era el gran somni i el gaudi de Gaudí.

Millet, encara més (i va per llarg)

El fill i el pare
Josep Maria Espinàs ha publicat un article en el que pretén, tot acceptant el crim d'en Fèlix Millet fill, recordar les qualitats d'en Fèlix Millet i Maristany (pare). Aquest si, gran mecenes i catalanista lluitador per la pàtria en temps difícils.
Jo penso que en Josep Maria Espinàs va despistat. Per voluntat pròpia o per relliscada involuntària.
Com ja vaig dir en un altre moment, Fèlix Millet i Maristany, va ser un financer catòlic que fugí de Catalunya en començar la Guerra Civil per refugiar-se a Burgos i col.laborar amb els sublevats. Més endavant, acabada la guerra, la seva proximitat al règim de Franco li permeté accedir, ja al 1948, a la presidència del Consell d'Administració del Banco Popular, a canvi de vés a saber què. Com és habitual en aquests casos, va anar acumulant altres negocis en paral.lel.
El 1947 fou secretari de la Comissió Abat Oliba, el 1951, president de l'Orfeó Català, a través del qual fundà l'Obra del Ballet Popular. I el 1961, amb altres persones, fundà Òmnium Cultural, entitat que serà suspesa el 1963 i que no recobrarà l'activitat fins després de la seva mort.
Fou amic, per acabar-ho d'arrodonir, del Cardenal Segura, megalòman monàrquic i radical anti-republicà que, en les acaballes de la seva vida, i en un deliri difícil d'explicar, acabà enfrontat al mateix Franco.
El fet que financers o industrials acabin treballant en algun moment de la seva vida en l'àmbit de la cultura o de l'esport, demostra només que necessitaven més reconeixements personals.

Els "petits millets"
En un futur a venir, el Termcat i més endavant el Diccionari de l'Institut, hauran de reconèixer algunes noves entrades: "Millet", per exemple, per als delinqüents de corbata, o de bressol distingit (està fet tot un Millet). I ja em perdonaran els Millets no implicats, però avui, encara, dir-se Franco és tot un llast.
Però ara ja apareixen fins i tot les variants. Tenim el cas d'aquells aprofitats de segona fila, xorissets de segona divisió, que sempre han viscut del que queia d'un i de l'altre cantó, i que ara ja comencen a perfilar-se amb claredat. El primer, l'Àngel Colom, d'ingressos i ocupació desconeguts de fa moltíssims anys -al marge de diverses aventures polítiques a la recerca cel càrrec perdut-, que ha anat perdent diners (cobrant sous, suposo) per allà on ha passat, i ara resulta que també els ha pagat el Palau. És, senzillament, un "petit millet". Ara, amb minúscula. El que encara sorprèn són els defensors morals que li van apareixent "colateralment". Anirem observant-los.