Sovint quan parlem no diem les coses pel seu nom sinó que usem noms alternatius per vergonya, per prudència, o per diversos motius, sempre relacionats amb la "necessitat" de no dir-ne el nom real.
Però a Catalunya tenim un vici. I és que "camuflem" alguns noms potser perquè, en un atac d'innocència, ens creiem que algunes coses hauran canviat només per aquest fet.
Així, es diu demarcació, en comptes de província, la veritable paraula, que té el seu orígen en el concepte de "territori vençut". Probablement en un intent de fer-nos oblidar que ja no són províncies d'Espanya sinó territoris de Catalunya, lliurement decidits.
També, des dels sectors més catalanistes, se sol dir Estat espanyol en comptes d'Espanya. Com si amb aquest fet ja fóssim una mica menys espanyols. I obliden que el terme va ser molt usat sobretot pels franquistes, que són els que el van posar de moda.
I no parlarem dels que fugen de qualsevol nom que sembli espanyol, tot refugiant-se en gal.licismes -els deu ser igual que a la Catalunya Nord, els darrers anys, els francesos hagin fet un treball d'extermini lingüístic més salvatge que els espanyols-, o cercant noms d'altres orígens. I obliden, en un atac d'amnèsia política, que català i espanyol comparteixen, per proximitat i per procedència comuna, més de la meitat del seu lèxic.
Aconseguir la independència, en aquestes condicions de radicalitat, podria voler dir, per a alguns, deixar de parlar català i apuntar-se a classes de japonès.
Però a Catalunya tenim un vici. I és que "camuflem" alguns noms potser perquè, en un atac d'innocència, ens creiem que algunes coses hauran canviat només per aquest fet.
Així, es diu demarcació, en comptes de província, la veritable paraula, que té el seu orígen en el concepte de "territori vençut". Probablement en un intent de fer-nos oblidar que ja no són províncies d'Espanya sinó territoris de Catalunya, lliurement decidits.
També, des dels sectors més catalanistes, se sol dir Estat espanyol en comptes d'Espanya. Com si amb aquest fet ja fóssim una mica menys espanyols. I obliden que el terme va ser molt usat sobretot pels franquistes, que són els que el van posar de moda.
I no parlarem dels que fugen de qualsevol nom que sembli espanyol, tot refugiant-se en gal.licismes -els deu ser igual que a la Catalunya Nord, els darrers anys, els francesos hagin fet un treball d'extermini lingüístic més salvatge que els espanyols-, o cercant noms d'altres orígens. I obliden, en un atac d'amnèsia política, que català i espanyol comparteixen, per proximitat i per procedència comuna, més de la meitat del seu lèxic.
Aconseguir la independència, en aquestes condicions de radicalitat, podria voler dir, per a alguns, deixar de parlar català i apuntar-se a classes de japonès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada