Sobre la "lengua común" (dels collons)

El bloc amic "Més content que un gínjol" publica el que llegireu a continuació: "A la punta de la llengua, 14, Més sobre la "lengua común" (dels collons)". No em queda altre remei que reproduïr-ho en la seva totalitat.

Nova ministra de Cultura i les coses sembla que no apunten massa bé pel que fa a la qüestió sociolingüística. Tot i no ser-ne signatària, la senyora González-Sinde va donar suport públicament al Manifiesto por la Lengua Común. A la pregunta de si pensava que el castellà estava discriminat en algun lloc, contestà, textualment: "me temo que sí, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Sí, senyora González-Sinde, això és cert. I a més jo li diré quines són aquestes autonomies (tot i que el nom m’agrada ben poc): Cantàbria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Múrcia, La Rioja, Aragó, Canàries, Andalusia i Extremadura. Allà, el xiquets només parlen castellà. A les altres autonomies, sense excepció, parlen castellà i potser (només potser, i amb sort!) una altra llengua.

En consonància amb els nous aires ministerials, El País, el diari que més suport dóna al govern de l’Estat, sembla haver-se sumat a la campanya encetada ja fa temps per la COPE, el Mundo, La Razón i altres mitjans de comunicació del facherío patrio. Dijous passat publicava un article d’opinió signat per Félix Ovejero que portava per títol "La espesa cohesión de un cenagal". Senzillament de vergonya. El senyoret, professor d’Ètica i Economia de la UB, rebla el clau al voltant de la (suposada) discriminació del castellà a Catalunya. L’article és tendenciós, demagògic, parcial, i epistemològicament insostenible des d'una perspectiva sociolingüística mínimament exigent. Fa un ús interessat de les dades estadístiques i confon judicis de valor (agosarats, quan no directament sil·logismes) amb judicis de fet. Cau sovint en la tautologia per refermar les creences dels adeptes fins a esdevenir un text bàsicament de consum intern. I cau directament en la mentida per intentar rebatre les tesis alienes. Però, sobretot, és impresentable per partir de tres axiomes que col·loquen l’escrit directament del costat dels venedors de mantes pseudocientífics que tan de mal fan, per l'èxit que tenen els seus postul·lats entre la gent prèviament convençuda i (el que és molt pitjor) entre la gent que es deixa impressionar per l'aparent autoritat en la matèria (en qualsevol matèria) d'un professot universitari. Jo, que he passat per la Universitat, puc dir que en aquesta institució, en principi destinada a albergar el saber i els seus portadors, massa sovint es cola algun moniato. Això sí, moniatos que dominen l'art de la retòrica, encara que darrere de les seues paraules no hi ha ni un gra de forment. Són, ja ho hem dit, autèntics venedors de mantes, però en lloc de mantes venen judicis (falsos), i quan se'ls acusa d'això mateix es justifiquen en un relativisme indefensable o s'instal·len directament en l'insult i el victimisme.

En primer lloc, i sense cap tipus de justificació prèvia, el senyor Ovejero accepta el castellà com a “lengua común”. Evidentment ho fa des d’una perspectiva estrictament sincrònica, sense explicar que, diacrònicament, ha esdevingut comuna a colp d'hòsties. Sense parar esment en el fet que des del segle XVIII hi ha hagut la prohibició explícita de l’ensenyament i l’ús en nivells formals d’allò que, segons aquesta xusma, deuen ser “llengües no comunes”. Obviant que des del 1707 (en el cas del País Valencià) o el 1714 (en el de Catalunya) hem patit monarquies absolutes (i absolutistes, amb el matís semàntic entre els dos adjectius com a factor agreujant), dictadures i períodes psedodemocràtics que han tendit, sense excepció, a imposar el castellà com a llengua única i a anorrear les altres. Però això, al senyor Ovejero, tant se li’n dóna: que la gent trie "democràticament" en quina llengua vol expressar-se, ara que sap que triaran la que a ell li convé. Per què no proposaven el mateix fa dos-cents anys, quan el castellà era una llengua desconeguda per la immensa majoria d'habitants dels territoris amb una altra llengua pròpia? Volen triar ara, sense tenir en compte els drets històricament trepitjats! Però és que a més, això ja ho tenen concedit els castellanoparlants, legalment i en la pràctica! Els catalanoparlants, els euskalduns, els galòfons i (molt menys) els usuaris del babel, no: a més dels preceptes legals que ho impedeixen (article 3 de la Constitució Espanyola), els no-castellanoparlants ens veiem obligats en diverses circumstàncies a parlar castellà. Algú no ha parlat castellà, posem per cas, en l'última setmana? En l'últim mes? És impossible ser monolingüe català (jo no en conec cap), mentre que els monolingües castellans en són, com ell mateix reconeix, majoria. No m'hi estendré més perquè ja ho vaig explicar, fa un temps, en un post que portava per títol Contra el manifiesto por la lengua común i en un altre que es deia Apunts de sociolingüística.

El segon punt especialment impresentable és el que se sosté (pretén sostenir-se) en l’eficàcia i l’economia que suposaria el monolingüisme castellà. Es queixa ja al primer paràgraf (“en una autonomía que se gasta una fortuna en política –y penalización- lingüística...) del diners que costa l'ús i la promoció del català. Ja hi som, amb la pela! No diu res de l'ús i promoció del castellà. No diu res (i és només un exemple) de l'Instituto Cervantes, que ara mateix celebra els seus divuit anys amb bombo i platerets (i amb la consegüent despesa publicitària). No diu res del que costa mantindre arreu del món aquesta institució per a la qual l’única llengua vehicular és el castellà (i no hauria de ser així, si la paguem entre tots!). No diu res del fet que des de fa més de deu anys, amb Aznar de president i Esperanza Aguirre de menestra de Verdura... perdó, de ministra de Cultura, es va posar en marxa un pla específic (i ben costós) encara en vigor a Puerto Rico, per parar la tendència de la població a passar-se’n a l’anglés en detriment del castellà. No poden els portorriquenys triar "democràticament" la llengua en què els ve de gust parlar? No és això política lingüística cara –i penalitzadora? Ningú, absolutament ningú d’aquesta colla de genocides ha protestat per l'aplicació d'aquest programa. Sabeu per què? Evidentment, perquè es tracta de protegir l’espanyol. Allà on calga. Amb tants diners com es necessiten. Encara que potser ho consideren correcte perquè els portorriquenys són una colla de sudaques de merda sense criteri propi que necessiten la seua protecció. Com també la necessitem els catalans, els valencians, els illencs, els galegos, els asturians, els bascos i els nabarresos que fem servir la llengua pròpia, perquè no som més que provincianos de mierda que només anem contra Espanya. Contra aquesta España donde nunca se pone el sol (si no, d'on collons ve això d'anar a clavar els nassos a Puerto Rico?) però que ideològicament no ultrapassa la M-40. Decidimos en Madrid y lo imponemos en provincias, parafrasejant les vedettes quan estrenaven comèdia i eixien de tournée per ensenyar les mamelles sense vergonya a tots els que les vulgueren veure.

L'últim punt desbaratat és el fet de negar els drets de les llengües. Segons Ovejero, les llengües no tenen drets, perquè els drets són una qüestió dels individus. Si un conjunt d'individus reivindiquen conjuntament un dret, això no és un dret col·lectiu. I si aquest dret fa referència a una llengua, això no és un dret lingüístic i per tant un dret d'una llengua (del conjunt dels parlants d'una llengua, si hom vol). No li vindria malament al molt il·lustre professor d'Ètica repassar les beceroles de la seua pròpia disciplina, on més que segurament, es parlarà dels drets individuals i dels drets col·lectius. Això sí, si vol esmunyir-se de la realitat mitjançant subterfugis semàntics, ho podrà continuar fent, com a bon venedor de mantes.

En definitiva, que el senyor Ovejero se suma a la tasca (indecent) encetada per altres individus de la mateixa corda i, fent honor al seu cognom, vol fer de pastor i que nosaltres fem d’ovelles. O millor, si pot ser, que fem de borregos. I per ací no passem. Posats a triar, preferim les mamelles de la Tania Dorys (que, per cert, és del meu poble) o de la Norma Duval.