Probablement...

Ara resulta que els ateus no són prou ateus perquè diuen que déu (Déu?) probablement no existeix. I a mi que em semblava que l'afirmació era tan ben trobada. Tan respectuosa. Tan clarivident.
I és que, finalment, els que creuen, resultarà que creuen massa. Com el que menja massa i li regalima el suc per la vora del llavi.
Jo, que creia que era ateu, sempre havia pensat que en aquest àmbit tan eteri les afirmacions s'havien de fer així, amb una probabilitat entre uns quants milions.
Per exemple: jo no he vist mai ni un bacteri, ni un àtom, ni un estel prou de prop per pensar que no sigui una mena de llumeta. Ni he tocat mai una aurora boreal.
Tots aquest fenòmens o cossos també els haig d'interpretar i d'acceptar amb una bona part de confiança en tercers: la FE. Podria dir també, fent un paral.lelisme, que per a mi són el que són, PROBABLEMENT. I ja en tinc prou, visc amb aquesta mena d'ignorància que no em trasbalsa la vida...
És el que potser hauria de dir un cristià respecte al seu déu però no ho fa. S'ha de creure en Déu. És tracta de la bondat de creure en Déu (enfrontada a la preocupació per la no bondat de qui no hi creu). La caritat cristiana (enfrontada al dubte de si seràs o no seràs caritatiu si no hi creus). El sacrifici cristià pels altres (enfrontat a la possibilitat de ser o no ser una persona que es preocupa pels altres si no hi creus).
És aquest el missatge: ens diuen que el bon cristià sempre serà una persona sana i generosa que ha trobat el bon camí. I que el bon ateu, en canvi, probablement que no.