Quan era adolescent la paraula condemna quasi sempre anava relacionada amb la religió: com més ens divertíem més ens condemnaven. Ara, però, la cosa és més complicada. Avui he vist que El Periódico premiava amb la fletxeta cap amunt Eusko Alkartasuna perquè es posava definitivament en contra del món abertzale per la famosa "manca de condemna".
Tots sabem a aquestes alçades de la història contemporània (perquè això ha assolit categoria d'ésser explicat pels historiadors del futur) que aquestes manques de condemna són posicionaments polítics, com ho eren en el seu moment les vagues de fam d'en Xirinachs (no volia morir de fam) o la Marxa de la Llibertat (no teníem ganes de caminar). Però l'objectiu (polític) de deixar Euskalherria sense una bona part de les seves veus s'està aconseguint a qualsevol preu. Cal anar en compte, perquè nosaltres mateixos, jo mateix, podem ésser detinguts, empresonats, acusats de qualsevol connivència, si l'objectiu suprem de fer-nos a tots iguals, es veu en perill.
