Els meravellosos dissidents, de qui ningú dubta

Avui llegeixo al Periódico que als famosos dissidents, quasi tots periodistes de perill, després en parlaré més, no els agrada el seu status actual.
Menteixen quan demanen que se’ls consideri refugiats, ja que no han estat expulsats: uns quants, després de l’alliberament, han volgut quedar-se a Cuba, i tenen molta barra quan demanen millorar les condicions en què viuen. Entre altres coses es queixen de l’hostal on estan allotjats de franc –paga la Creu Roja- perquè els nens petits es veuen obligats a compartir el bany amb persones que tenen problemes greus de salut. Com si a moltes de les nostres llars no n’hi hagués un, de bany, i com si quan una persona té “realment” problemes seriosos de salut no se la internés en un hospital. El que realment volen, aquests inefables dissidents, és oblidar la misèria cubana -ben real- i instal.lar-se en la nostra crisi europea tot cobrant un subsidi de l’Estat. A més, reclamen una vivenda que segons ells se’ls havia promès abans de marxar de l’Havana, com si marxar de Cuba hagués estat alguna cosa subjecte a alguna mena de negociació contractual. Temps al temps. Ben aviat els veurem escriure les seves imparcials i democràtiques opinions en columnes estables als diaris més verinosos.

Sant Boi pot decidir a les municipals!

Es faran moltes lectures de la poca participació, o dels pocs milers de ciutadans que a Sant Boi han optat per la Independència en una consulta feta sense intervenció de les institucions, i amb molt pocs recursos. Encara que han sobrat els voluntaris i l'esforç i la bona voluntat.
Però aquests milers de ciutadans que volen la Independència, en unes eleccions municipals haurien aconseguit, amb els seus vots, d'haver existit, col.locar la seva opció en el segon lloc d'una Sala de Plens massa "plena" d'opcions ambígües o dividides.
Així doncs, ja sabem el que toca: Partit (almenys a Sant Boi) Independentista. Tots a votar i segona força santboiana. Números canten.

Me gustan los catalanes

No sempre les opinions dels espanyols són irreflexives i feridores. De vegades ens observen amb atenció i saben estimar-nos. D'aquesta manera, en èpoques d'independència, haurem d'observar-los nosaltres a ells.


Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».


La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat: Ramón Chao, músic, escriptor i periodista, Chevalier des Arts et des Lettres pel Govern Francès.
I pare del cantant Manu Chao

Els pitjors, nosaltres mateixos

Onze ajuntaments de la Franja, governats pel PP i el PAR, han recorregut contra la Llei de Llengües

17/06/2010

Onze ajuntament de la Franja de Ponent governats pel PP o pel PAR, les formacions més anticatalanes de l’Aragó, han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües, que ni tant sols reconeix l’oficialitat de la llengua catalana. Aquests ajuntament són Fraga, Lasquarri, Faió, Nonasp, La Codonyera, Torre del Comte, Fórnols de Matarranya, la Freixneda, Vall-de-roures, Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa. El PP i el PAR no volen ni sentir a parlar de cap mena d’avenç en el reconeixement de la llengua catalana, i fins i tot neguen que aquesta es parli en cap indret de la comunitat autònoma aragonesa. L’ajuntament de la Codonyera fins i tot s’ha sumat a la Plataforma No Hablamos Catalán, un grup radicalment anticatalà i que ha participat en incidents. També ha participat en diverses manifestacions poc reeixides a Saragossa contra el català i fins i tot va organitzar una consulta a Fraga contra la llengua catalana que va ser un autèntic fracàs

El burka, una agressió?

Llevat de la necessitat d'haver-se d'identificar, acceptable demanda, sovint es parla de la necessitat de la prohibició del burka o del nicab en un sentit de defensa de la dignitat de la dona.
Però el que es fa, realment, com moltes vegades, és aplicar una capa ben gruixuda d'hipocresia cosmètica que cobreix el veritable problema i que ens deixa satisfets, ja que estèticament hem salvat la consciència.
Tot prohibint l'accés de dones amb burka a llocs públics aconseguim:
1. Afermar el fanatisme dels seus marits que són els veritables culpables de la bestiesa.
2. Aconseguir que no les deixin sortir de casa, fent encara més dura una reclusió que ja ho era prou.
3. Desfermar reaccions per part dels grups islamistes més radicals.
I per a aquestes situacions no solament ningú no hi té resposta sinó que ningú no té cap interès a tenir-la.
Així doncs, amb aquesta operació de cosmètica política electoral els marits castigadors musulmans se'n riuran a la cara de tots nosaltres mentre les seves dones es passejaran per la petita presó del seu piset.
Molta més sort té la dona d'en Millet que, com que no porta burka, tot i haver col.laborat en crims extraordinaris, es passeja tranquil.lament pel carrer.

Viure en valencià a Castelló

El Bloc Nacionalista Valencià publica el Web www.castellóenvalencià.cat on tots els castellonencs poden interactuar, comprendre i saber com actuar més bé en les agressions a la llengua catalana que comet el seu ajuntament. El web comença amb aquesta introducció.

L’Ajuntament de Castelló, com tantes altres administracions públiques, no garanteix el dret a viure en valencià. Aquesta web pretén ser una espai comú per a tots els castellonencs que desitgen viure en valencià en la seua ciutat.

Un lloc on la ciutadania puga fer propostes concretes i directes al Grup Municipal del BLOC, i on denunciar les mancances que els successius governs del PPSOE no han sabut (o volgut) corregir, incomplint els drets lingüístics més bàsics, reconeguts per la legislació vigent.

Una web on exposar els detallets del dia a dia que demostren que els actuals governs (municipal, valencià i espanyol) fan que viure plenament en valencià a Castelló de la Plana siga… missió impossible.

Més sobre el sexisme en la llengua

La Universitat de les Illes Balears ha volgut intervenir i ha emès la següent Declaració:

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:

Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení).

Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. L'existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser implícit, per exemple, a l’acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre l’ús a favor d’un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres que més conspícuament han expressat la necessitat d’igualtat entre dones i homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren l’ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d’aplicació de disposicions normatives si l’intèrpret suposa que la segregació de gèneres s’hi introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria d’ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).

Ateses aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que s’haurien de corregir d’acord amb els criteris que exposam a continuació i que haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l’administració:

1. Sempre que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.

2. Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.

3. Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat…”, “Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable…”, "el Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic especialista…”).

4. En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d'autor o tinent de batle.

5. En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de professor i alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m'ha marcat".

Els punts 1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.

Palma, 26 de juny de 2009.

Reflexió per a sexistes de la llengua

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 23 de maig del 2009

Contra la dictadura lingüística
M.Carme junyent

Durant molts anys, he anat explicant als meus alumnes d’antropologia lingüística que és molt important aprendre a destriar allò que és universal d’allò que és cultural en la llengua, perquè aquest és el fonament de la nostra disciplina: si un tret és universal no el podem correlacionar amb trets culturals. Tampoc no hi podem correlacionar trets que estan regits per la gramàtica, la qual segueix les seves pròpies lleis. Un dels exemples clàssics per il·lustrar aquest fet és el del gènere gramatical, que tan sovint es confon amb una marca de sexe. Aquesta confusió és a l’arrel del desgavell de la llengua no sexista. Quan els explico això sempre els dic que aquesta és una guerra perduda, que no hi tenim res a fer a part del nostre granet de sorra individual, perquè després de tot el que s’ha invertit en aquest esbudellament de la gramàtica, ara qualsevol rectifica.

Però la cosa comença a ser preocupant. D’una banda, sembla que aquesta opció s’ha convertit en norma en tots els textos que publica la Generalitat i de la mateixa manera que per aquesta raó et censuren textos (ja m’hi he trobat), tampoc s’admeten projectes que no facin ús d’aquestes normes (algun conegut meu s’hi ha trobat), per no parlar de les correccions a les intervencions orals públiques (algun col·lega meu s’hi ha trobat).D’altra banda, si algun home s’hi ha manifestat en contra, immediatament se l’ha desqualificat per ser membre de la classe opressora. I això encara és més greu. No entenc que pel fet de ser home, se’t consideri un inútil a l’hora de dir la teva sobre coses que afecten les dones (si és que n’hi ha alguna, que només les afecti a elles). Però aquesta discriminació per raó de sexe sorgida del feminisme és tota una escenificació de la víctima convertida en botxí. Discriminació i censura, és evident que no era això.

El pitjor de tot és que amb aquestes normes de visibilització és quan realment ens discriminen. Fa uns anys, Josep M. Espinàs podia ironitzar autodesignant-se “home de fer feines”, però no sé quina dels alts càrrecs que es volen fer visibles es presentaria com a alta càrrega. No sé si les dones dels Minyons de Terrassa volen ser minyones, ni, si mai s’arriben a ordenar dones sacerdot, voldran ser sacerdotesses. El que sí que és cert és que les poetes no volen ser poetesses. Tampoc no sé si Angela Merkel vol ser cancellera, però ben segur que prefereix ser la millor canceller que la millor cancellera de la història d’Alemanya.

El malentès de tot plegat segurament rau en l’equivalència gènere = sexe, però casos com el clau/la clau, el son/la son, el llum/la llum mostren que l’oposició de gènere només a vegades correspon al sexe, fins i tot en el cas que ens referima persones (cortesà/cortesana, home públic/dona pública, etcètera). Si això és possible és perquè el gènere masculí inclou el femení (o bé no en diu res), i en els casos que l’inclou, si el desdoblem és perquè considerem que un i altre –homes i dones– són diferents. De lamateixa manera que no diem“catalans i barcelonins” o ens escandalitzen oposicions com “ciutadans i immigrants” perquè impliquen una diferència, per què diem“pares i mares” com si fossin diferents quan tota la vida hem dit tranquil·lament “Els meus pares van fer pasqua abans de rams” o “Vaig a sopar a casa els pares”?

Tot això no passaria d’anècdota, o si més no de font d’exemples per a cursos de llengua, si no fos perquè aquest model es vol imposar amb totes les conseqüències, comportament inclòs. Un dels exemples emblemàtics de l’èxit d’aquest model és aquell que diu que quan la mestra anuncia “Poden sortir al pati tots els nens que hagin acabat els deures”, les nenes es queden assegudes perquè no s’hi veuen reconegudes. I és clar, són dones, que n’aprenguin, que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol.

Cadascú a la seva

Aquesta vegada el govern d'Israel, de qui parlen amb la boca petita tot els partits de dretes d'occident, s'ha cobert de merda fins al coll amb una de les accions més criminals, més poc justificades i més brutal dels darrers temps. I confirma, de passada, com és d'equivocada la seva política de no permetre que els palestins tinguin accés a un estat lliure i sobirà.
Però el més sorprenent és que aquesta vegada ho ha fet donant-li oxígen a un altre estat, Turquia, probablement el més xenòfob i el més racista de tota l'Europa oriental, que en els darrers anys ha assassinat més de 20.000 kurds.
El que que no és acceptable de cap manera és que unes oenagés, pretesament socials, per no dir d'esquerres, ho hagin acceptat per aprofitar-ne el rendiment mediàtic.

Els Ajuntaments encara ho fan pitjor

El doblatge al País Valencià

El doblatge de películes al País Valencià no fa cap por als exhibidors: senzillament no es dobla res de res. Com que no hi ha "demanda", no existeix la llengua ni el problema, i els exhibidors, amb tota la barra, poden afirmar que amb la seva actitud són "sensibles" a la "realitat" del país. Probablement, en alguns casos, són les mateixes empreses que al Principat es manifesten, públicament, de tant diferent manera. Però el canvi de comunitat autònoma els fa canviar de camisa i de calçotets, si cal, per diners. El més lamentable és l'actitud de la Televisió Valenciana, única esperança per al doblatge. La comparació amb el que ens està passant a nosaltres fa plorar. Aquí tenim la Generalitat que legisla, si no passa res.

Jaraba evita rebre el sector del doblatge en valencià, «greument» afectat per la retallada pressupostària aplicada per RTVV

26/05/10 12:00 - València -EL PUNTemail protegit

El Col·lectiu de Professionals del Doblatge (CPD-UPTA) ha denunciat la impossibilitat de reunir-se amb el director general de RTVV, José López Jaraba, per plantejar-li la seua oposició a la retallada del pressupost que Televisió Valenciana ha aplicat en la partida dedicada al doblatge en valencià, que ha baixat de 5 milions d'euros a 1,5 milions, fet que ha provocat una «greu situació de crisi en el sector», segons el col·lectiu. Aquest ha sol·licitat en tres ocasions una entrevista amb Jaraba però ningú en l'ens públic s'ha posat en contacte amb el CPD per concertar l'entrevista.

Amb qui sí que es reuniran hui és amb el socialista José Ignacio Pastor i el membre d'Esquerra Unida, Amadeu Sanchis, vicepresident i vocal del Consell d'Administració de RTVV, respectivament, per explicar-los la «deteriorada situació que pateix el sector i exposar-los algunes propostes de futur per evitar que el sector, peça fonamental en la normalització i difusió de la llengua, acabe desapareixent», segons ha manifestat el col·lectiu en un comunicat. En la reunió també estaran presents representants dels estudis de doblatge, tècnics de so i traductors, igualment afectats per la «desproporcionada» retallada pressupostaria de TVV.

Tots junts denuncien que la retallada «deixa en l'aire al voltant de 500 llocs de treball». De fet, un estudi de doblatge ja ha tancat i un altre ha anunciat que ho farà abans de l'estiu «a causa, fonamentalment, del gran retard en els pagaments de RTVV, que superen àmpliament els 300 dies».

El vestir, segons qui, i segons com

Copio encantat del bloc amic "Més content que un Gínjol", el següent, que no necessita comentaris:

dimecres 26 de maig de 2010

ÈTICA I ESTÈTICA

Avui mateix, una escola concertada de Quart de Poblet, ha prohibit l'entrada al centre de tres alumnes per vestir de manera "indecorosa". Segons sembla, les xicones, entre setze i disset anys, ensenyaven els muscles. Quina poca vergonya, ensenyar els muscles!
El problema és secular: la caverna sempre ha confós l'ètica amb l'estètica. O millor, sempre ha volgut imposar la seua estètica com a pauta ètica universal (i a l'inrevés). Si us he de dir la veritat, a mi no m'agrada massa com van vestits la majoria dels meus i les meues alumnes. És més, en alguns casos em disgusta profundament. Em molesta veure els tangues per dalt de la cintura. Em molesta que els calçotets i les bragues hagen suplantat la funció de tapar el cul que abans feien uns pantalons que ara han caigut pràcticament als genolls. Em molesta que porten roba de cinc talles més de la que necessiten, com si l'hagueren heretada d'un difunt més gran. Em molesten les samarretes amb inscripcions en anglés que ells mateixos no entenen.Supose que em molesta tant com a ells els deu molestar la meua manera tan carca de triar la roba que em pose al damunt. Estic convençut que em veuen tan ridícul com em veig jo a mi mateix quan remire fotagrafies dels anys vuitanta, època en què era adolescent. Em molesta i ho calle, en el cas dels meus alumnes, i em burle de mi mateix, quan em veig anys enrere amb cabells impossibles, camals estretíssims a mitjan garró i calcetins grocs. Però hi ha qui no calla mai: imposa.
Si tornem a l'inici, us diré que he llegit la notícia al Levante, i m'ha indignat encara més un comentaris d'algú que diu que porta el fill a aquesta escola i que la mesura li sembla molt bé. I afig que qui no estiga d'acord, que matricule els vàstags a la pública. És a dir, si sou gent de mal viure, a la pública, que allà ho agafen tot. M'entren ganes d'insultar-la, però no ho faré (de moment). Això sí, li contestaré que si vol portar el fill a una escola privada integrista en què, partint de postulats clarament reaccionaris, atempten contra la llibertat i contra la democràcia, almenys que la pague. I fixeu-vos-hi que li done la oportunitat que ho faça en l'àmbit privat (i sufragat de la seua butxaca). I ací entrem en el debat a que volia arribar, en última instància.
Aquesta gentola fatxa (perquè són gentola fatxa) tenen molt clar que poden fer el que els vinga de gust en l'àmbit privat. Així ho reivindiquen sovint. Però a més, mitjançant grups de poder (i de pressió) que tots coneixem, intenten implantar les seues idees en l'àmbit públic. No cal que us ho explique: al País Valencià fa molts anys que ho suportem. És a dir, que apliquen allò de "cadascú el seu, i a robar el que es puga". És a dir, a sa casa fan el que volen, cosa no massa problemàtica si no fóra perquè una vegada aconseguit aquest dret inalienable intenten també que a casa dels altres es faça el que volen ells. Amb el greuge afegit que a sa casa, quan tanquen la porta, fan el contrari del que diuen, amb tota la hipocresia del món. És a dir, cap llei favorable a la no discriminació per raó de sexe, però de portes endins es giten amb qui els ve de gust. No a l'amplicació de la llei d'avortament perquè ells l'han pogut practicar a l'estranger sempre que els ha rotat. No a la llei de la memòria històrica, que això és buscar mal on no h'hi ha, però els seus morts han estat soterrats, lloats, homenatjats i beatificats a Roma des del mateix any 39. No a tot per a tots, i sí al tot per a mi. Jo faré el que em donarà la gana i tu faràs el que em done la gana a mi. I la gana, depén de per a qui, serà ben diferent.
I després algú encara em diu que me'n passe molt, quan a sota d'algun comentari pose l'etiqueta Gentola

A partir d'ara: Biba la Cuàrdia Sibil!

Una constant espanyola ha estat molt sovint el menyspreu pel que no és estrictament propi , i aquesta crònica és un exemple de com es pot actuar amb ignorància, prepotència, menyspreu i estupidesa.

El català fa anar de corcoll a la fiscalia, la Guàrdia Civil i l'Audiència Nacional espanyola en el sumari del cas "Pretòria"

Un dels noms que apareix més és el de l'exalcalde de Santa Coloma de Gramenet --ciutat que sovint escriuen en castellà, igual que Sant Andreu de Llavaneres--, que no acaben de decidir si anomenar-lo Bartomeu o Bartolomé Muñoz. Els advocats no han amagat la seva indignació davant del fet que amb el sumari s'han fet públics números de telèfon, comptes corrents, DNI, adreces, matrícules i altres dades confidencials tant dels seus clients com de persones relacionades amb ells.

El mateix problema tenen amb l'exdirector del Pla Metropolità en època de Govern de CiU, Genís Carbó, que sovint apareix com a Ginés. El 'cervell' de la trama, Luis de Andrés García, era conegut com a 'Luigi', però el sobrenom també surt més d'un cop mal escrit com a 'Luichi'. Altres personatges amb el nom mal escrit són Felip Puig, que apareix com 'Poli Puig' o 'Puch', o Pere Masanet com a 'Pera Masanet', sobretot en la transcripció de converses telefòniques.

El cas Pretòria agafa el nom i prové d'una investigació de ja fa uns cinc anys del mateix Garzón que va començar al despatx d'advocats de Barcelona anomenat Pretus, tot i que en el sumari sovint és confós amb la marca de grapes Petrus.

Els informadors també tenen problemes amb la comarca del Maresme, que apareix més d'una vegada amb una versió suposadament afrancesada com 'Marcéeme'. Amb Ripollet (Vallès Occidental) també tenen dificultats ja que l'arriben a escriure com a 'Grimpoyet'.

Traducció de 'corcó'

Un dels transcriptors de converses fins i tot afegeix la traducció al castellà d'una expressió molt catalana que el conseller d'Economia, Antoni Castells, diu a Alavedra parlant de l'exsecretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, qualificant-lo de 'corcó'. El guàrdia civil que escoltava la conversa va deixar l'expressió en català però la va traduir entre parèntesi com a 'gusano, bicho que va comiendo'.

Al llarg dels documents es poden trobar curiositats com els noms que 'Luigi' donava als beneficiaris dels seus comptes a Suïssa, 'Tortuga' o 'Damasco'. Sobre aquests comptes, l'Audiència Nacional espanyola va enviar una comissió rogatòria a les autoritats helvètiques que va haver de ser traduïda al francès. Altres problemes de llengües també els devia provocar la resposta de les autoritats andorranes a d'altres comissions rogatòries que també s'havien demanat i que van ser contestades en català, únic idioma oficial del Principat pirinenc.

Croquis i dades confidencials

Els elaboradors dels informes, Guàrdia Civil o fiscalia, volien ser tant didàctics amb el jutge Garzón que de tant en tant feien resums de les seves actuacions i fins i tot feien croquis i esquemes del complicat entramat que havia muntat Luigi.

Això també ha servit als advocats defensors per saber més ràpid i amb certa fiabilitat què s'imputa als seus clients. El que els ha portat de cap en les últimes hores és que la publicació del sumari ha inclòs números de telèfon, comptes corrents, DNI, adreces, matrícules i altres dades confidencials.

Per això, pel retard a l'hora de tenir el sumari i per la forma com finalment el van obtenir, molts advocats estaven aquest dijous enutjats amb l'Audiència Nacional i han preferit no valorar el sumari fins que no l'hagin analitzat a fons.

(Copiat de Directe.cat 29.05.2010)

Retolacions indecents

Els noms dels carrers són importants per dos motius: perquè honoren algun ciutadà o perquè ens recorden algun lloc, alguna data o qualsevol altra cosa d'interès. Però també, i sobretot, perquè ens ajuden a orientar-nos. Al capdavall els carrers formen part de la toponímia havent substituït camins, barrancs, rieres i muntanyes.
Hauriem d'oblidar els dies de la dictadura i els noms funestos que llegíem quan baixavem a passejar, i potser també algunes relliscades majúscules al començament de la democràcia, com la de posar-li Pompeu i Fabra a un carrer, com si la feina de l'ordenació de la nostra llengua hagués estat cosa de dos.
Però avui, ara, aquesta tarda, he llegit aquí a Sant Boi: Carrer de Didac Priu, Periodista, nascut a Sant Boi, mort a V.
Els errors que fan que la retolació d'aquest carrer esdevingui una indecència es multipliquen, i són:
1. No posa l'accent a Dídac (és habitual i inacceptable la relaxació quan s'escriu en català)
2. Que hagi mort a V. sembla que serà prou informació. Però no. No és el mateix Viladecans que Vladivostok, i ens agradaria saber-ho.

3. Es mantenen plaques en castellà, el que perpetua la confusió en l'ús de les dues llengües i fa que, en la realitat, el carrer tingui dos noms, quan en toponímia els llocs i els carrers exclusivament en tenen un . Només cal entrar a Internet i podreu veure com per a aquest carrer es fan servir dos noms.
4. Aniria bé que a la Viquipèdia algú expliqués qui era en Dídac (o Diego) Priu, periodista del primer quart del segle XX, nascut a Sant Boi i mort a V., però de biografia poc coneguda.

Garzon, el PP , la Guàrdia Civil i sacsejar una mica. Després prendre amb compte, que és un verí

De vegades, defensar una cosa, no suposa necessàriament atacar-ne una altra. Però en el cas del jutge Garzon, cal anar amb compte. Ell és espanyol i els seus objectius no són els nostres.

Eliseu Climent i la xarxa corrupta

Vicent Sanchis

La sortida a la llum dels 11.000 folis del sumari del cas Pretòria ha servit per constatar que a can premsa el que importa és collir bolets, ni que siguin mortals. Com que ningú -ni tan sols un jutge ensinistrat- és capaç de pair tanta fullaraca, qui més qui menys ha triat una bona conversa telefònica punxada per compartir amb els seus lectors o la seva audiència. Així, ahir es va fer saber que l'activista cultural Eliseu Climent formaria part de la "trama corrupta" a instància del secretari d'Organització del PSC, José Zaragoza, que va demanar a alguns dels seus alcaldes que col·laboressin amb Acció Cultural del País Valencià. L'Ajuntament de Santa Coloma ho va fer, per un valor de 10.000 euros, destinats a pagar un paquet de subscripcions del setmanari El Temps, "lliure del control mediàtic del PP". La constatació és rigorosament certa. El PP valencià ha sumit totes les iniciatives culturals valencianistes a un setge angoixant, i els seus promotors han demanat suport a les institucions de Catalunya i les Balears. Quina conxorxa és aquesta? La trama pancatalana. La part més bèstia del sumari és que la Guàrdia Civil "no encerta a explicar el perquè d'aquesta germandat amb els veïns valencians". Ells que han d'encertar! I que el mateix Garzón va interrogar la interventora de Santa Coloma perquè li expliqués aquesta part fosca. Bravo, Garzón! Quina tropa!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Divendres, 28 de maig del 2010

Prohibir, sovint, és agredir

Darrerament alguns ajuntaments han començat a emetre decrets tot prohibint, en una mesura o en l'altra, el burka o el nicab en l'àmbit dels seus municipis. Aquesta decisió, exagerada i agressiva, només pot obeir a dues raons: la por o la xenofòbia.

Si fem memòria, en els inicis del segle XVIII, nefastos en la nostra història, Felip V va abolir màscares i disfresses en el Carnaval amb l'excusa que donaven anonimat per a venjances i altres malifetes. Carles III n'aixecà la prohibició, però el 1773 tornaren a prohibir l'ús de la capa i les màscares. La darrera prohibició és de 1939, quan Franco va prohibir el Carnaval, tot autoritzant-lo només per als infants.

Totes les prohibicions provenen d'èpoques amb dictadures o monarquies absolutistes.

Sempre és més fàcil prohibir que regular amb imaginació. Així doncs, perquè no hom obliga a llevar-se el burka o el nicab (o qualsevol altre cobriment de la cara) en moments on calgui identificarse?: eleccions, gestions específiques, a l'hora de recollir un nen a l'escola, en pujar a un avió. En comptes de prohibir sense més?

És més que probable que un costum com aquest, ben residual entre els musulmans de casa nostra, desapareixerà en menys d'una generació. En canvi, com bé denuncien ells mateixos, la vergonya dels convents de clausura, amb les humiliacions internes que s'hi practiquen, es mantindrà viva i esplendorosa per molts anys més amb la benedicció de tothom.

Si ara sabessim que, al marge dels hàbits, hi ha monges que porten cilicis, (i que, en alguns casos, és contra la seva voluntat) es legislaria al respecte? Segur que no. No m'estranyaria que alguns diputats o regidors en portessin, de cilicis.

De joves, robaven melons per practicar

Reprodueixo íntegre l'article publicat al diari SEGRE de Lleida sobre com Espanya actúa intencionadament i unilateral en l'anomenat "conflicte de l'Art religiós de la Franja". Resulta de crònica de quinquis.


El litigi de les subhastes
Alberto Velasco Gonzàlez. Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.
El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.
De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.
Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.
Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.
I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.
Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.
I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

Per a alguns, abans cinema mut que en català

L'article de Joan-Lluís Lluís és prou aclaridor sobre quines han de ser algunes de les nostres actituds respecte als exhibidors de cinema. És ben expressiu fins al final.

Llei de cinema per tornar a veure el sol
Joan-Lluís Lluís

Quan, el 1927, un cantant de jazz disfressat de negre va irrompre a les pantalles, inaugurant l’era del cinema sonor, molts cineastes d’arreu del món van protestar. Van signar cartes obertes i manifestos contra allò que suposaven que podia acabar matant el cinema. El cinema mut, deien, és universal; el cinema parlant convertirà els espectadors en consumidors esclaus d’una llengua i el cinema esdevindrà una arma nacionalista. No s’equivocaven, si bé, com se sap, no van poder fer res per aturar aquesta mecànica. Llengua i cinema són dos temes que, quan s’ajunten, poden crear polèmiques i, de fet, molts estats han legislat per no deixar el tema lingüístic entre les mans del mercat o d’interessos partidistes. Al Quebec, per posar l’exemple d’un país comparable a Catalunya, el cinema estranger és obligatòriament subtitulat o doblat en francès i això encara que la majoria de quebequesos entenguin l’anglès. Com si, a Catalunya, no només els films anglòfons sinó també els films en espanyol vinguts d’Argentina o de Mèxic haguessin per llei de ser subtitulats o doblats en català. De fet, el doblatge al francès és un costum antic, al Quebec, i no perquè arribin còpies de França, ja que la llei imposa que les versions siguin fetes al Quebec. El primer film estranger doblat al francès va ser presentat a Montreal el 1930, es tractava de Love Parade, d’Ernst Lubitsch, un film prou fàcil de doblar ja que algunes escenes de la versió original, protagonitzades per Maurice Chevalier, eren dites, i cantades, en francès.

Des de llavors, les versions franceses s’han anat imposant fins a esdevenir una norma acceptada de forma unànime. És clar, els quebequesos no han tingut Franco ni pateixen avui d’haver de malviure en un estat en què alguns llegats del franquisme semblen haver estat integrats al pensament comú espanyolista. I els quebequesos veurien amb una estupefacció gairebé indescriptible com empreses quebequeses es negarien a presentar films en francès. Seria, simplement, un contra-sentit. Una aberració. Els cinemes que s’oposessin a les versions en francès serien molt probablement boicotejats fins que haguessin de rendir-se o vendre’s les sales... Per què no és el cas, a Catalunya? Perquè no hi ha més remei? Alguns grups, a Facebook, proposen de xiular els anuncis que ataquen la Llei de Cinema. A mi, modestament, em sembla que l’única actitud digna és de no posar els peus en cap sala que passi aquest anunci fins que s’apliqui la llei. I potser tampoc després.

Diversos estudis han demostrat que no seria en cap cas un mal negoci econòmic l’ampliació de l’oferta en català, per sortir d’aquest miserable, vergonyós i humiliant tres per cent de còpies disponibles i arribar al mínim exigible de cinquanta per cent. L’entestament d’alguns a refusar l’evidència del mercat és, doncs, de fet, ideològica. I no és anormal. Si molts catalans acceptem de pagar suplements per aquí o per allà per veure la nostra llengua tractada amb normalitat, també és comprensible que alguns anticatalans acceptin de perdre diners de tant en tant per fotre aquesta llengua. És lògic i coherent: cadascú ha de saber què li importa defensar i saber si vol pagar un preu per això. Alguns intenten fer viure amb normalitat la llengua catalana i d’altres li pixen a sobre. Com ho cantava als anys setanta, Francesc Pi de la Serra, en una cançó permanentment actual: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol».

(Article publicat a la revista Presència 14-24 maig 2010)

Setze jutges d'un jutjat mengen...

Sembla que es posin d'acord, o és que s'hi posen? Ara que anava disminuïnt progressivament l'ús del català en els tribunals, ara, aquesta:

Les sentències redactades en català van disminuir el 2009.

El Ministeri de Justícia francès i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol han instat als jutges de Catalunya que no remetin escrits en català als tribunals de l'estat francès perquè així vulneren el reglament d'usos lingüístics. França ha fet arribar una queixa al CGPJ i aquest ha enviat una carta a la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Maria Eugènia Alegret, per recordar-li que l'estat francès solament accepta comunicacions judicials en anglès, alemany, italià i espanyol, a part del francès.

Descens de les sentències en català

El número de sentències redactades en català als jutjats de Catalunya va baixar el 2009 respecte a l'any anterior. Es van dictar un 18,9% de sentències en català, mentre que el 2008 van ser el 19,4%, segons es pot extreure de la memòria anual del TSJC.

El moment de màxima utilització del català es va produir el 2004, amb un 20,6% i, des d'aleshores ha anat disminuïnt progressivament. La proporció de recursos que arriben al TSJC és molt semblant a la de sentències. L'any passat es van presentar 16 recursos en català per 135 en castellà. De la mateixa manera, es va presentar un recurs de queixa en català, per 29 en castellà.

(Notícia copiada de Wilaweb.cat)

Ara anuncis als cinemes

No n'hi havia prou amb l'ofensa dels exhibidors amb totes les amenaces i vagues de cinemes, que ara, quan anem a veure una pel.lícula pagant amb els nostres diners, ens posen davant dels nassos un spot publicitari on continuen les amenaces, les advertències i la propaganda de les seves teories anticatalanes sobre com hem de veure el cinema.

La Plataforma per la Llengua ha engegat una campanya, a la que podeu afegir-vos, contra aquesta agressió, feta en un moment on, després d'haver-nos cobrat l'entrada, aprofiten que ens tenen asseguts a la cadira per bufetejar-nos alegrement:

www.plataforma-llengua.cat/queixacinema