Per als que no llegeixen llibres en català

Sovint ens trobem en converses excuses per no llegir en català. I en el que no són converses. Aquest article de Lolita Bosch, que escriu en català i en castellà (potser més en castellà, i aquí la gràcia), aclareix moltes coses, i cal agrair-li-ho.


L’estranya autocrítica catalana
No llegir en català és un acte d’incultura, igual que rebutjar una tradició artística per raons no artístiques
LOLITA Bosch*

Ara ve quan m’hauria de justificar. Dir que escric aquest text com a lectora. Més enllà de les afinitats polítiques, històriques i socials, d’una sensació i d’un context (com si això fos possible). I demanar també, a qui em llegeixi, que provi de situar-se en un lloc semblant. Que recordi que aquí, vostè i jo, som lectors. Que estem parlant de literatura i prou. Però no ho penso fer. Perquè m’esgota i ens desmereix disculpar-nos sempre. I perquè si ho fem, cada vegada que ho fem, quan ho fem sempre, quan ho fem mecànicament i sense pensar-hi, tornem a posar la literatura de la qual venim i la literatura que fem en una perspectiva política. I no crec que la nostra íntima recerca artística (la de tots nosaltres: lectors) pugui ser eina ni excusa d’una banda ni de l’altra. Perquè la literatura en català no és un reducte de resistència: ni a favor ni en contra. I pensar-ho és ignorant, és limitat i és cec. Perquè llegir en català és, simplement, llegir.

No llegir en català, en canvi, constitueix un acte d’incultura. De la mateixa manera que ho és refusar qualsevol tradició artística per raons no artístiques. Però passa. Aquí passa molt. Ho sé perquè estic més farta d’escoltar, sense pudor ni prejudicis, que la literatura en llengua catalana és dolenta, que no hi ha res que pagui massa la pena i que, en general, el que escrivim aquí és provincià o de segona.
Per començar, perquè provinciana és, per exemple, la Víctor Català (i això mai no podria ser un defecte). I en segon lloc per les raons que m’han portat a escriure aquest text. I és que cada vegada que sento a dir com n’és de dolenta, la literatura en llengua catalana, faig les mateixes preguntes: «¿Per qui ho dius? ¿Què has llegit? ¿Què busques?»
Perquè, si bé llegir és un exercici de llibertat, també és un esforç que implica disciplina i moltíssima curiositat. I la literatura en llengua catalana, a diferència del que passa amb altres tradicions, no ens arriba mastegada. Aquí el filtre som nosaltres: els lectors. Nosaltres hem de buscar, escollir i pensar. I arribar, en aquesta íntima recerca artística, a allò que ens resulta afí perquè ens parla directament a cadascun de nosaltres.

Però la cantarella que en la nostra tradició literària (la que ens precedeix i la que fem entre tots cada dia) no podem fer aquesta íntima recerca perquè no està a l’alçada de les nostres tradicions contemporànies del món, és trista i preocupant. És trista perquè la incultura és trista, tristíssima. I és preocupant no solament perquè la incultura és sinònim d’una vagància i d’una manca de curiositat que fan venir por, sinó perquè evita que hàgim de fer una reflexió cultural i artística que íntimament ens toca fer. I evitar aquesta reflexió no solament difumina la nostra tradició sinó que ens converteix en mals lectors –encara que ens pensem que no ho som perquè rebem, amb criteri, altres tradicions literàries.
Entenc que tots estem farts d’algunes polítiques culturals, que sabem que el resultat d’encerts i d’errors ens ha alliberat de moltes coses, però també ens ha lligat una mica les mans, que hi ha un català que als lectors d’avui dia ens sembla massa institucional i que l’excés de publicació i la falta freqüent de criteri editorial ens confon. Però una cosa és pagar els prejudicis i els excessos d’una imatge de la nostra llengua feta amb malícia, esperit conservador, els ulls embenats i cap endavant o voluntat de criteri (depèn del Govern de torn) i l’altra és no saber pensar, ni llegir, al marge de tot això.
Al marge del que ens han dit els altres que som.
Perquè més enllà de la recerca natural dels escriptors, els gustos lectors i el privilegi inqüestionable de ser en un país en el qual les llibreries i les biblioteques gaudeixen d’una oferta impensable en moltíssims altres llocs del món, literàriament, això que ens passa, no ens passa pas per raons literàries.

No hi ha prou arguments artístics per pensar que la nostra literatura, com fan altres tradicions literàries de les quals bevem (l’americana, la mexicana, la francesa, la britànica, l’índia, la castellana, l’argentina...), no pugui ser incloent, comuna i amb un grau sa de nacionalisme. Una literatura amb curiositat per ella mateixa, que inclogui amb normalitat allò que arriba de fora, que dialogui, que es reflecteixi i que s’enfronti a altres idiomes i altres tradicions al mateix temps que assumeixi, sense vergonya, un tronc comú.
Més enllà de la política i de les conviccions personals, i amb un interès per la literatura nacional poderós i compacte. Però no. No passa. Sinó que molts escriptors expliquen que mai no llegeixen literatura en llengua catalana, alguns editors (en català i en castellà) afirmen que mai no troben res de bo escrit en català, les cultures amb les quals convivim sovint fomenten la convicció que som una literatura de segona i un bon nombre de lectors diuen que estan cansats d’una literatura que pressuposen que s’està fent, però que en realitat desconeixen.
I jo no ho entenc. Perquè: ¿què voleu? Em fa mal el cor de pensar que estem passant per alt alguns escriptors formidables. I és per això que, de debò, de debò, voldria saber a qui ens referim quan diem que la literatura en llengua catalana és dolenta, què hem llegit i què és el que busquem. Què és això que estem convençuts que no ens agrada.

*Escriptora

Enemics de les llengües

L'article d'en Ferran Suay al diari Levante de València és molt interessant. Entre altres coses perquè demostra que la nostra capital del sud no és del tot un desert comunicatiu, com dirien alguns, sanament ignorants.

Enemics de les llengües
Ferran Suay

He sentit un discurs del Sr. Mariano Rajoy en què deia, amb molt d'èmfasi i moltes esses que "els únics enemics de les llengües són els qui les prohibeixen i els qui les imposen". Bona frase, sí senyor! Segur que llueix molt en els titulars periodístics. Sobretot en els dels mitjans lleials i afectes. D'acord amb aquest enunciat, i sense ànim de ser exhaustius, podem llistar una sèrie de coneguts i clars enemics de les llengües, com ara:

(1) La legislació espanyola vigent, que prohibeix explícitament l'ús de qualsevol llengua que no siga el castellà, en un ampli conjunt d'àmbits i situacions, com ara comunicacions ferroviàries i aèries, etiquetatge, documents públics, etc.

(2) La Sra. Esperanza Aguirre, camarada de l'arrauxat i ben recent defensor de les llengües, que presideix una comunitat autònoma que practica una immersió lingüística radical, en què tots els escolars són obligats a estudiar en castellà, amb total prescindència de quina és la seua llengua familiar.

(3) La Generalitat Valenciana, que --en complicitat amb sindicats com CCOO-- es nega a demanar el requisit lingüístic valencià en l'accés a la funció pública i -per tant-- obliga els ciutadans a expressar-se en la llengua dels funcionaris, revertint així l'ordre normal de les coses, segons el qual, hauria de ser qui cobra de l'erari públic qui s'adapta als ciutadans, i no al revés.

(4) La comunitat autònoma de Múrcia (entre moltes altres, incloent-hi la valenciana) que obliga els metges a saber castellà per tal de poder exercir en el territori que administra, malgrat el fet --ben conegut-- que hi ha metges no saben aquesta llengua, i tanmateix tenen una qualitat professional excel•lent, i podríen fer un treball sanitari magnífic.

(5) Tots els pares i mares del món, que imposem als nostres fills una o més llengües (generalment, les nostres), sense ni tan sols consultar-los si no preferirien ser educats en un altre dels idiomes del món.

Així doncs, Sr. Rajoy, es veu que els enemics de les llengues som tots (i totes). Ara bé, també cal dir que no tothom arriba a extrems com el de vos mateix, que ignoreu violentament la llengua del lloc on heu nascut, i quan viatgeu a Galícia, imposeu a tort i dret l'únic idioma que sabeu parlar, mentre probablement --i en la intimitat-- sospireu i somieu el moment en què pugueu finalment prohibir - si pot ser, per decret-- tota llengua que no siga el castellà.

Font: diari Levante-EMT (26/09/09)

Els Amics dels Clàssics

En una carta a la bústia de l'Avui del dia 26, la Sra. Montserrat Palet, filla del mestre Joan Palet, President de l'Associació Orquestra Catalana Amics dels Clàssics, aprofita el mal moment que passen el Palau de la Música i l'Orfeó Català i demana dues coses: que alguna de les moltes empreses que donaven diners al Palau els els passi a ells; i segona, que la Generalitat li atorgui al seu pare la Creu de Sant Jordi. L'Orquestra "Amics dels Clàssics" (quan jo era jove no sempre sonaven prou bé i els anomenaven els "enemics" dels clàssics), o la Sra Montserrat Palet, si és que no parla en nom de tots, hauria d'anar amb compte amb aquesta pressa de pescar en aigües braves. La seva actitud és insolidària i d'una mala educació indigna de qui diu que treballa per la Cultura. Si no em fallen els comptes, vostès varen fundar l'orquestra el 1936. Durant quants anys han viscut sense subvencions institucionals, o d'on les han rebudes? Encara ens haurà anat bé l'escàndol del delinqüent Millet!

Llegir llibres

Del bloc amic "Més content que un gínjol" trasllado aquest post que explica amb prou exactitud el que podria ser una bona manera de caminar pel món de la literatura. La visió d'un professor d'ESO és, més que mai, il.luminadora.


dijous, 24 / setembre / 2009

LECTORS AMB CRITERI

De vegades (moltes, per sort), a les aules dels instituts, trobes sorpreses agradables. No tot és tan dolent com algunes aus de mal averany volen fer creure. Ahir mateix dedicàrem la sessió de segon d'ESO a parlar de les lectures del primer trimestre. Com tinc per costum, els vaig dir que podien llegir el que volgueren, i que
recomanaren als companys obres que els hagueren agradat. Això comporta un risc, i és que comencen a aparéixer novel·letes que a mi no m'agraden gens i que tenen molta tirada entre els adolescents. I és ací on va eixir el nom d'una obra per a mi bastant desencertada: /El noi del pijama de ratlles/. Els que seguiu el bloc ja sabeu què en pense: ho podeu consultar a la columna de la dreta, punxant sobre el títol del llibre de Boyle. Però heus ací que una jove de catorze anys, gran lectora (segons diu, i jo m'ho crec pel seu criteri), va dir:
- Jo este estiu he llegit /El noi del pijama de ratlles/ i un altre que també va de camps de concentració i m'ha agradat molt més.
- I com es diu?
- /Escuma de mar/.
- I per què t'ha agradat més?
- No ho sé. El trobe més pròxim, perquè el protagonista és valencià, i a més em sembla que està molt millor escrit i que la història és molt més creïble, perquè en el de Boyle es conta cada trola que no se la creu ningú.
Potser li falte per llimar una mica els seus judicis literaris, però el criteri el té ben latent. Només cal no imposar-li obres que no siguen del seu gust. No fer-li avorrir la lectura, en definitiva. És per això que, tot i coincidir amb l'alumna, vaig dir que bé, que d'acord, que eren dues propostes diferents i que les inclouria al llistat. No vaig dir absolutament res de la meua tírria a l'obra de Boyle, ni el meu gust per la de Manel Joan Arinyó. Que cadascú triara el que volguera. Avui mateix els alumnes d'aquest grup havien de dir quin llibre havien triat per al primer trimestres. De divuit, setze han triat /Escuma de mar/. I és que de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions. Evidentment, li fan més cas a una companya que al professor. I hem de saber aprofitar-ho.

Enviat per ginjol a 12:02

El Jueves, com tothom

El Jueves va rebutjar en el seu moment aquesta portada alusiva a la consulta d'Arenys de Munt. L'ofensa als seus lectors espanyols segurament li faria abaixar les vendes. Actitud intolerable en una revista que ha sofert la censura diverses vegades. La nostra més divertida solidaritat amb Franchu, l'autor.

Els països veïns. França

Reprodueixo un article d'en Salvador Sostres. Encara que m'anomena, no hi tinc res a veure, hi podeu posar les mans al foc. L'escrit pot molestar segons qui, però vista la coneguda tendència dels francesos per les injúries a les minories de l'hexàgon, que s'aguanti.
Article publicat a l'AVUI, pàgina 29, dijous 13 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/cultura/171988/entre/petain/franco.html


LLIR ENTRE CARDS
Entre Pétain i Franco

Salvador Sostres

Al carrer Enric Granados, 135. Afrancesat bar que es diu Bon. Demano un suc de taronja i una d'aquestes noietes parisenques, alta i seca i de depilació escassa em diu que li parli en espanyol perquè som a Espanya. Telle quelle. No vol donar-me el full de reclamacions i telefono immediatament als Mossos d'Esquadra, que cal dir que atenen la meva queixa amb promptitud i de seguida arriba una patrulla a restablir l'ordre per la via d'obligar-los a donar-me els fulls de queixa.
Tot té un límit. Aguantem que no ens atenguin en la nostra llengua si com a mínim ens entenen; cosa que en cap país normal no s'acceptaria i només cal veure que a Nova York els taxistes estan obligats per llei a saber anglès. Fins i tot som amables i condescendents amb aquells que educadament es disculpen de no entendre'ns i els fem tota quanta traducció perquè a poc a poc es vagin incorporant. No se'ns pot negar que fem tots els papers de l'auca per ser acollidors i perquè tots plegats tinguem la festa en pau. Però que ens insultin per demanar un suc de taronja en català, això és inadmissible.
Des del Franco que ningú no ens exigia parlar cristiano. I bé, noies com aquesta t'ajuden a entendre que el col•laboracionisme fos majoritari a la França ocupada. La resistència fou un invent posterior, bellíssim i amb admirables heroïcitats certes, però amb una gran dosi de relat. La veritat és que la major part de la França ocupada alçà el braç al cap de 2 dies i que els demòcrates tenien la consideració de terroristes. Noies com la d'ahir -habla en español que estamos en España- expliquen que París es convertís sense gaire recança en el gran bordell del Führer. Que aquest poble de tants covards il•lustres faci el que vulgui amb la seva història, però ja nosaltres tenim els nostres propis feixistes i no ens en calen de forans que vinguin a donar-nos lliçons de geografia. En so de pau i amb
respecte, tothom i sempre ha estat benvingut a Catalunya. Però que quedi clar que la nostra llengua és el català i que contra els nazis tenim molta, molta policia.

Col.lecció de cromos de botiflers - 2

Botifler ve de "beauty flower", que és el nom que se li donava a la flor borbònica, la flor de lis. I a ningú se li escapa que la parauleta va començar a usar-se amb profusió quan alguns catalans que havien estat d'un cantó, no els va costar gaire de passar-se a l'altre un cop acabada la guerra de Successió. Per dir-ho d'alguna manera, gent amb les calces cagades des del primer moment.

Després dels fets d'Arenys de Munt, només tinc un nom a la boca: Artur Mas. Algú creu que si el President de la Generalitat fos l'Artur Mas, CDC hauria fet tota la comèdia que ha estat fent a favor de la independència o, en paraules de CDC, de la sobirania?
Algú creu que hi hauria enviat un parell de representants emèrits? Jo, no.
El seu paper, institucional, assenyat, hauria estat el mateix que el del PSC. I amagar-se d'aquesta realitat i voler enganyar-nos, només pot tenir un nom.
Cal tenir molta cura amb qui s'apunta al primer bombardeig. Potser el segon ens caurà a nosaltres al damunt.

Un altre cop Palestina sense Israel (o és Israel sense Palestina?)

Independentment de la complicada i difícilment comprensible solució que la Generalitat ha trobat a la commemoració de l’Onze de Setembre, de la que no parlo perquè per sortir al carrer no calen taules ni cadires, sí que en són interessants els efectes colaterals.
I resulta clar que Iniciativa, amb qui simpatitzo sovint, sembla que hagi volgut mantenir-se massa ferma en la seva coneguda actitud de suport al poble palestí sense tenir en compte que a Israel hi ha una esquerra decidida i combativa que vol canviar les coses i que també vol un Estal Palestí lliure, just i democràtic al costat d’un Estat d’Israel lliure, just i democràtic. És més que necessària, en aquest context, la crítica a Hamas, que manté inacceptables actituds no solament antidemocràtiques sinó de control i compra amb diners de la voluntat de la població. Crítica que es manté, paral.lelament, al propi govern d’Israel i al seu comportament indigne.
Així doncs, al mateix temps que manifestem la nostra solidaritat amb el poble palestí, hem d’aplaudir l’esquerra d’Israel. Si no ho fem, atiarem el foc de la intolerància. És per això que no parlo d'altres moviments pro-palestins acrítics que obliden, com el govern d'Israel, l'existència de persones a l'altra banda de la frontera.

Eduard Toldrà

És la segona vegada que corregeixo amb simpatia les afirmacions del meu amic Lluís Marrasé.
Però en el seu “bitllet” del 5 de setembre, dedicat a la renovada Banda Municipal de Barcelona, recorda els directors Lamote de Grignon i Richard Strauss, així com Salvador Brotons. I en una efemèride com aquesta mai no s’ha d’oblidar Eduard Toldrà, que, en la més dura de les decisions, va escollir la duresa del treball obscur al país oposada a la brillantor d’un exili que li assegurava feina i determinats suports internacionals. El mestratge de Toldrà, ciutadanament i musical, és quelcom que no podem oblidar.

Col.lecció de cromos de botiflers - 1

Entre el 6 i el 10 d'agost comentava que no calia anar a buscar enemics a fora si ja en teniem a dins, i ho confirmava amb un excel.lent article de la Isabel-Clara Simó.
Tot llegint un article De Jorge M. Reverte penso que mereix ser el primer cromo de la col.lecció, encara que el senyor visqui a Madrid. L'article el publica El Periódico, d'aquí l'atribució botiflera. Potser a la foto del cromo hi hauria d'haver el director del Periódico!


En l'article, "La parada dels monstres", afirma que no li fan pena els presidents de govern perquè s'ho han buscat, i tot el que els passi en el càrrec està en el sou, fent referència a què Zapatero ha hagut de rebre tot seguit Berlusconi i Chávez. Caldria preguntar-li a Reverte si la feina que té se l'ha buscada ell o li ha regalat algú. Accepta amb dificultat la legalitat de l'existència de Chávez, però no pot evitar d'anomenar-lo colpista. Finalment, amb una mala bava digna d'un feixista de vella escola, no pot evitar tornar a afirmar que Carod va negociar amb ETA que no matés catalans.
I això ho publica El Periódico en català, la pitjor de les bufetades que podiem rebre.

Reflexions d'estiu - 1

Quan tot és "chavista"

Quan l’Esquerra de Centramèrica, o Nova Esquerra del Segle XXI, es mou, els seus contraris (premsa “lliure” inclosa) l’anomenen “esquerra chavista” en un intent, un altre, de voler demostrar que tots els moviments populars a Amèrica no són res més que maniobres de Chavez destinades a estendre una mena de taca d’oli revolucionària, la més gran de les infàmies.
Obliden Bolívar, obliden la història, ho obliden tot. Fins i tot obliden la significació profunda que té la instal.lació de bases militars americanes en aquests territoris.
El Periódico, 31 d’agost: “Els chavistes preparen un partit a Colòmbia”

Elogi del pessimisme

La nostra amiga Carme Rosanas ha fet arribar aquesta esplèndida frase d'en Pedrolo al Diccitionari. La felicitem per l'encert.

Diccitionari: El pessimista sol fer curt: quasi sempre és pitjor

Els alfabets del kurd

Del bloc "Mots emblocats" he tret aquest comentari sobre la llengua kurda. Fem un moment de reflexió, i sense mirar-nos tant el melic, posem-nos a treballar!


Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.


D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.


A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.


El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.


És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.


Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

Reflexió per a votants

En el debat continuat sobre què cal fer o no cal fer quan venen unes eleccions, la frase d'Alberto Moravia obre una perspectiva diferent i engrescadora.

Diccitionari: Curiosament, els votants no se senten mai responsables del fracàs del govern que han votat

Ahir va ser Sant Roc

Ahir va ser Sant Roc i en Roc, el meu gos, es va cruspir mig caneló i un tallet de meló per no deixar passar la festa sense un àpat extraordinari. Normalment menja un pinso que jo no voldria ni per prescripció facultativa. Però el caneló i el meló li vàren agradar. M'ho va dir amb la cua després de dinar...

La llei d'educació a Veneçuela

Fixeu-vos bé dels dies que fa que la premsa "informa" de l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Educació de Veneçuela, i, de fet, l'única cosa que han fet, com sempre, és fer-nos veure quants sectors hi són en contra, quants estudiants es manifesten, que els periodistes s'hi oposen, etc. Però només hem arribat a rebre opinions esbiaixades i interessades dels sectors que no volen la implantació de la Llei.
Després d'haver-la llegida, resulta que, em sembla, les coses són ben diferents de la imatge que ens n'han donat. Deixant al marge algunes expressions, que en un context europeu ens afanyariem a polir, la veritat és que, en línies generals, la llei estableix:
1. La gratuïtat de l'ensenyament a totes les etapes.
2. L'educació ambiental a tots els nivells.
3. La consideració de Servei Públic per a l'educació de discapacitats i de presos.
4. La garantia de la participació dels ciutadans (pares) en el procés educatiu.
5. L'obligació dels mitjans de comunicació a incloure continguts pedagògics.
6. La prohibició de continguts que incitin els infants a l'odi, o la propaganda política i partidista a les escoles, a excepció de les universitats.
7. Una atenció especial als indígenes per tal de preservar
els valors autòctons, sense discriminacions.
Etcètera.
Així doncs, a què poden venir tantes protestes? Doncs:
1. La Llei estableix, en diversos punts, obligacions econòmiques quan la família o el mateix estudiant tinguin recursos econòmics suficients per fer-se càrrec dels costos(educació especial, universitats).
2. Els recursos que l'Estat destina a educació, se'ls considera una inversió d'interès social que obliga tots els seus beneficiaris a retribuir serveis a la comunitat.
3. L'educació religiosa té lloc fins al sisè grau de l'Educació Bàsica, sempre que els pares o els representants ho sol.licitin. S'impartirà dues hores setmanals dins l'horari escolar.
4. La Llei estableix un seguiment, sense entrar en els continguts pròpiament religiosos, de l'ensenyament en els seminaris .
5. La Llei estableix un seguiment molt acurat de les escoles privades.
6. Com ja he dit, la Llei estableix l'obligació de la Premsa de posar-se al servei del moviment educatiu.
Cal parlar-ne més? Queda prou en evidència qui pot oposar-se a aquesta Llei?
Jo diria que encara podrien haver anat molt més enllà en un país on la persona és el repte pendent més important.

El Retaule de Sant Baldiri

A la Rectoria de la Parròquia de Sant Baldiri, de Sant Boi, hi ha la part central (l'única que queda a Sant Boi, n'hi ha dues més en altres llocs) d'un retaule gòtic extraordinari, obra del mestre Lluís Dalmau, del que només se li coneix una altra obra, "La Mare de Déu dels Consellers", que es pot veure al MNAC.
No la reproduïré, perquè em fa una mica de vergonya. A la part de baix, enorme, en les diverses fonts consultades (fins la Viquipèdia), hi ha una taca blava enorme amb l'escut de l'Ajuntament de Sant Boi i una referència a l'Arxiu Històric Municipal que no és, evidentment, el propietari de l'obra. La fotografia de la Mare de Déu dels Consellers no du cap mosca indicativa.
El zel excessiu de vegades ens porta a excessos innecessaris. Quan tingui una fotografia sense la marca esmentada, la posaré, que val la pena. Encara que si us atanseu a la Parròquia, segur que el senyor Rector, amb molt de gust, us farà a mans una postal amb la foto del Sant Baldiri, si encara n'hi queden.

L'Estatut, un cul-de-sac

Aquesta darrers dies llegeixo algunes anticipacions (moltes encara amb la boca petita) del que es farà i es deixarà de fer quan el Tribunal Constitucional dicti la seva sentència. El que és ben segur és que els que tenen el cul llogat (això vol dir, que són socis o militants d'alguna força política) seuran en la cadira que toqui. I, curiosament, opinaran el mateix que opini el seu partit. Sigui el que sigui. Amb més o menys radicalitat, més aviat menys.
I els que tenim el cul posat en un altre ordre de moviments socials haurem d'ésser molt valents. És l'hora de prendre una determinació que no ens deixi el cul en l'orientació equivocada.

El dèficit fiscal de Catalunya

A partir d'avui publico en el meu bloc un gadget que indica, en temps real, el Dèficit fiscal de Catalunya. Aquest càlcul el realitza la Fundació Catalunya Oberta.
A mi em sembla prou interessant tenir a mà aquesta dada, encara que em veig en l'obligació d'indicar la meva llunyania ideològica de l'esmentada Fundació que, entre altres meravelles, proposa per a un futur més lliure l'economia de mercat. O sigui, la que tenim. Simpatitzo personalment amb alguns dels seus membres i antipatitzo profundament amb molts altres. Deixades les coses al seu lloc, donem les gràcies, cal ser ben educat, a la Fundació Catalunya Oberta per un càlcul tan encoratjador...

Qui ens empeny a l'abisme?

No sóc incondicional de ningú (llevat de la meva família, d'algun músic o d'algun pintor). Però he llegit un article d'Isabel-Clara Simó que comparteixo molt, i suposo que acceptarà que el reprodueixi íntegrament. Aquí el teniu:

Qui ens empeny a l'abisme? Isabel-Clara Simó / Escriptora

Estem perdent pistonada en tots els fronts essencials: el
productiu, el financer, el polític i el lingüístic. Alhora,
l'independentisme augmenta, no sé si perquè ens hem
emprenyat o perquè ens han empès al buit i estem fent
moviments compensatoris per recuperar l'equilibri. El que sí que sé és que aquest augment no prové de programes autòctons o de decisions intel·ligents.
El nostre declivi però és inexorable, donat que creix
cada any. Amb discursos satisfactoris o amb exaltacions
patriòtiques no farem bullir l'olla. Per què aquest declivi,
que no fa cas dels nostres cors delerosos de llibertat? Faríem mal fet si pensàvem que ens han dissolt la societat a cops d'immigració, com aquell que desfà sucre
en un got d'aigua fins a saturar-la, perquè no estem en
conflicte amb els immigrats. Com tampoc podem dir
que, com alguns Estats europeus, ens fa mal l'anglès: l'anglès no fa retrocedir el català, ja que no hi està
en conflicte, ni pretén substituir-lo. Per què, doncs,
retrocedim i som ara mateix al caire de l'abisme? Qui ens
empeny sense pietat? Els espanyols? El govern espanyol?
Si ho mirem sense prejudicis, hi ha motius perquè els catalans odiïn Espanya, però cap ni un perquè els
espanyols odiïn Catalunya. I en canvi, l'odi és
unidireccional, de ponent ençà. Espanya és un país inquietant, que es mou entre atavismes
taurins i homologacions europees, ple d'interrogants: per
què la corrupció valenciana queda impune havent-hi a
Madrid un govern socialista? Per què no hi ha diferències
ideològiques entre les televisions públiques i les privades? Per què Patxi López té més ETA,
quan s'havia omplert la boca de culpabilitzar el PNB, i
ningú no l'hi retreu? Però el que ens importa és per què
retrocedim. I quin paper hi juga l'espanyolisme català, que és discret però d'un poder esfereïdor.
I que quedi clar que no em refereixo als candorosos
xicots de Ciutadans, que no han aguantat ni un parell
d'envestides, ni als grupets neofeixistes que no saben muntar ni una manifestació numèricament
decent. Em refereixo a això que abans en dèiem quintacolumnistes. Que tenen un poder equivalent a moltes quilotones de míssils terra-terra.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dimecres, 5 d'agost del 2009