Ja ho sabeu, bon rotllo!
diumenge, 26 d’abril del 2009
dimarts, 21 d’abril del 2009
Història de l'Art
He llegit en algun lloc que els professors d'Història de l'Art es queixen que els seus alumnes, en no tenir classe de Religió, han perdut referències històriques i "culturals" i ara els costa molt més entendre les situacions que es plantegen en determinades èpoques de l'Art. En poques paraules: molts ni saben qui eren Adam i Eva o què va passar amb l'Arca de Noè.
El que m'estranya, posats a fer, és que no es queixin que els alumnes no sàpiguen perquè Picasso va fer el Guernika, perquè Toulouse Lautrec pintava tantes ballarines o perquè Miró o Tàpies pintaven com pintaven.
M'imagino que no es queixen perquè en aquests casos sí que es fan càrrec de la situació i sí que expliquen els contextos històrics i el perquè de cada perquè. I doncs, perquè no ho fan amb les mitologies bíbliques? Doncs perquè fins ara algú ho feia per ells i els estalviava una mica de feina.
En l'article en qüestió es suggeria que era positiu que els alumnes veiessin les clàssiques pel.lícules de Setmana Santa. El bisbe Rouco s'estarà fregant les mans.
El que m'estranya, posats a fer, és que no es queixin que els alumnes no sàpiguen perquè Picasso va fer el Guernika, perquè Toulouse Lautrec pintava tantes ballarines o perquè Miró o Tàpies pintaven com pintaven.
M'imagino que no es queixen perquè en aquests casos sí que es fan càrrec de la situació i sí que expliquen els contextos històrics i el perquè de cada perquè. I doncs, perquè no ho fan amb les mitologies bíbliques? Doncs perquè fins ara algú ho feia per ells i els estalviava una mica de feina.
En l'article en qüestió es suggeria que era positiu que els alumnes veiessin les clàssiques pel.lícules de Setmana Santa. El bisbe Rouco s'estarà fregant les mans.
dijous, 16 d’abril del 2009
Sobre la "lengua común" (dels collons)
El bloc amic "Més content que un gínjol" publica el que llegireu a continuació: "A la punta de la llengua, 14, Més sobre la "lengua común" (dels collons)". No em queda altre remei que reproduïr-ho en la seva totalitat.
Nova ministra de Cultura i les coses sembla que no apunten massa bé pel que fa a la qüestió sociolingüística. Tot i no ser-ne signatària, la senyora González-Sinde va donar suport públicament al Manifiesto por la Lengua Común. A la pregunta de si pensava que el castellà estava discriminat en algun lloc, contestà, textualment: "me temo que sí, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Sí, senyora González-Sinde, això és cert. I a més jo li diré quines són aquestes autonomies (tot i que el nom m’agrada ben poc): Cantàbria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Múrcia, La Rioja, Aragó, Canàries, Andalusia i Extremadura. Allà, el xiquets només parlen castellà. A les altres autonomies, sense excepció, parlen castellà i potser (només potser, i amb sort!) una altra llengua.
En consonància amb els nous aires ministerials, El País, el diari que més suport dóna al govern de l’Estat, sembla haver-se sumat a la campanya encetada ja fa temps per la COPE, el Mundo, La Razón i altres mitjans de comunicació del facherío patrio. Dijous passat publicava un article d’opinió signat per Félix Ovejero que portava per títol "La espesa cohesión de un cenagal". Senzillament de vergonya. El senyoret, professor d’Ètica i Economia de la UB, rebla el clau al voltant de la (suposada) discriminació del castellà a Catalunya. L’article és tendenciós, demagògic, parcial, i epistemològicament insostenible des d'una perspectiva sociolingüística mínimament exigent. Fa un ús interessat de les dades estadístiques i confon judicis de valor (agosarats, quan no directament sil·logismes) amb judicis de fet. Cau sovint en la tautologia per refermar les creences dels adeptes fins a esdevenir un text bàsicament de consum intern. I cau directament en la mentida per intentar rebatre les tesis alienes. Però, sobretot, és impresentable per partir de tres axiomes que col·loquen l’escrit directament del costat dels venedors de mantes pseudocientífics que tan de mal fan, per l'èxit que tenen els seus postul·lats entre la gent prèviament convençuda i (el que és molt pitjor) entre la gent que es deixa impressionar per l'aparent autoritat en la matèria (en qualsevol matèria) d'un professot universitari. Jo, que he passat per la Universitat, puc dir que en aquesta institució, en principi destinada a albergar el saber i els seus portadors, massa sovint es cola algun moniato. Això sí, moniatos que dominen l'art de la retòrica, encara que darrere de les seues paraules no hi ha ni un gra de forment. Són, ja ho hem dit, autèntics venedors de mantes, però en lloc de mantes venen judicis (falsos), i quan se'ls acusa d'això mateix es justifiquen en un relativisme indefensable o s'instal·len directament en l'insult i el victimisme.
En primer lloc, i sense cap tipus de justificació prèvia, el senyor Ovejero accepta el castellà com a “lengua común”. Evidentment ho fa des d’una perspectiva estrictament sincrònica, sense explicar que, diacrònicament, ha esdevingut comuna a colp d'hòsties. Sense parar esment en el fet que des del segle XVIII hi ha hagut la prohibició explícita de l’ensenyament i l’ús en nivells formals d’allò que, segons aquesta xusma, deuen ser “llengües no comunes”. Obviant que des del 1707 (en el cas del País Valencià) o el 1714 (en el de Catalunya) hem patit monarquies absolutes (i absolutistes, amb el matís semàntic entre els dos adjectius com a factor agreujant), dictadures i períodes psedodemocràtics que han tendit, sense excepció, a imposar el castellà com a llengua única i a anorrear les altres. Però això, al senyor Ovejero, tant se li’n dóna: que la gent trie "democràticament" en quina llengua vol expressar-se, ara que sap que triaran la que a ell li convé. Per què no proposaven el mateix fa dos-cents anys, quan el castellà era una llengua desconeguda per la immensa majoria d'habitants dels territoris amb una altra llengua pròpia? Volen triar ara, sense tenir en compte els drets històricament trepitjats! Però és que a més, això ja ho tenen concedit els castellanoparlants, legalment i en la pràctica! Els catalanoparlants, els euskalduns, els galòfons i (molt menys) els usuaris del babel, no: a més dels preceptes legals que ho impedeixen (article 3 de la Constitució Espanyola), els no-castellanoparlants ens veiem obligats en diverses circumstàncies a parlar castellà. Algú no ha parlat castellà, posem per cas, en l'última setmana? En l'últim mes? És impossible ser monolingüe català (jo no en conec cap), mentre que els monolingües castellans en són, com ell mateix reconeix, majoria. No m'hi estendré més perquè ja ho vaig explicar, fa un temps, en un post que portava per títol Contra el manifiesto por la lengua común i en un altre que es deia Apunts de sociolingüística.
El segon punt especialment impresentable és el que se sosté (pretén sostenir-se) en l’eficàcia i l’economia que suposaria el monolingüisme castellà. Es queixa ja al primer paràgraf (“en una autonomía que se gasta una fortuna en política –y penalización- lingüística...) del diners que costa l'ús i la promoció del català. Ja hi som, amb la pela! No diu res de l'ús i promoció del castellà. No diu res (i és només un exemple) de l'Instituto Cervantes, que ara mateix celebra els seus divuit anys amb bombo i platerets (i amb la consegüent despesa publicitària). No diu res del que costa mantindre arreu del món aquesta institució per a la qual l’única llengua vehicular és el castellà (i no hauria de ser així, si la paguem entre tots!). No diu res del fet que des de fa més de deu anys, amb Aznar de president i Esperanza Aguirre de menestra de Verdura... perdó, de ministra de Cultura, es va posar en marxa un pla específic (i ben costós) encara en vigor a Puerto Rico, per parar la tendència de la població a passar-se’n a l’anglés en detriment del castellà. No poden els portorriquenys triar "democràticament" la llengua en què els ve de gust parlar? No és això política lingüística cara –i penalitzadora? Ningú, absolutament ningú d’aquesta colla de genocides ha protestat per l'aplicació d'aquest programa. Sabeu per què? Evidentment, perquè es tracta de protegir l’espanyol. Allà on calga. Amb tants diners com es necessiten. Encara que potser ho consideren correcte perquè els portorriquenys són una colla de sudaques de merda sense criteri propi que necessiten la seua protecció. Com també la necessitem els catalans, els valencians, els illencs, els galegos, els asturians, els bascos i els nabarresos que fem servir la llengua pròpia, perquè no som més que provincianos de mierda que només anem contra Espanya. Contra aquesta España donde nunca se pone el sol (si no, d'on collons ve això d'anar a clavar els nassos a Puerto Rico?) però que ideològicament no ultrapassa la M-40. Decidimos en Madrid y lo imponemos en provincias, parafrasejant les vedettes quan estrenaven comèdia i eixien de tournée per ensenyar les mamelles sense vergonya a tots els que les vulgueren veure.
L'últim punt desbaratat és el fet de negar els drets de les llengües. Segons Ovejero, les llengües no tenen drets, perquè els drets són una qüestió dels individus. Si un conjunt d'individus reivindiquen conjuntament un dret, això no és un dret col·lectiu. I si aquest dret fa referència a una llengua, això no és un dret lingüístic i per tant un dret d'una llengua (del conjunt dels parlants d'una llengua, si hom vol). No li vindria malament al molt il·lustre professor d'Ètica repassar les beceroles de la seua pròpia disciplina, on més que segurament, es parlarà dels drets individuals i dels drets col·lectius. Això sí, si vol esmunyir-se de la realitat mitjançant subterfugis semàntics, ho podrà continuar fent, com a bon venedor de mantes.
En definitiva, que el senyor Ovejero se suma a la tasca (indecent) encetada per altres individus de la mateixa corda i, fent honor al seu cognom, vol fer de pastor i que nosaltres fem d’ovelles. O millor, si pot ser, que fem de borregos. I per ací no passem. Posats a triar, preferim les mamelles de la Tania Dorys (que, per cert, és del meu poble) o de la Norma Duval.
Nova ministra de Cultura i les coses sembla que no apunten massa bé pel que fa a la qüestió sociolingüística. Tot i no ser-ne signatària, la senyora González-Sinde va donar suport públicament al Manifiesto por la Lengua Común. A la pregunta de si pensava que el castellà estava discriminat en algun lloc, contestà, textualment: "me temo que sí, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Sí, senyora González-Sinde, això és cert. I a més jo li diré quines són aquestes autonomies (tot i que el nom m’agrada ben poc): Cantàbria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Múrcia, La Rioja, Aragó, Canàries, Andalusia i Extremadura. Allà, el xiquets només parlen castellà. A les altres autonomies, sense excepció, parlen castellà i potser (només potser, i amb sort!) una altra llengua.
En consonància amb els nous aires ministerials, El País, el diari que més suport dóna al govern de l’Estat, sembla haver-se sumat a la campanya encetada ja fa temps per la COPE, el Mundo, La Razón i altres mitjans de comunicació del facherío patrio. Dijous passat publicava un article d’opinió signat per Félix Ovejero que portava per títol "La espesa cohesión de un cenagal". Senzillament de vergonya. El senyoret, professor d’Ètica i Economia de la UB, rebla el clau al voltant de la (suposada) discriminació del castellà a Catalunya. L’article és tendenciós, demagògic, parcial, i epistemològicament insostenible des d'una perspectiva sociolingüística mínimament exigent. Fa un ús interessat de les dades estadístiques i confon judicis de valor (agosarats, quan no directament sil·logismes) amb judicis de fet. Cau sovint en la tautologia per refermar les creences dels adeptes fins a esdevenir un text bàsicament de consum intern. I cau directament en la mentida per intentar rebatre les tesis alienes. Però, sobretot, és impresentable per partir de tres axiomes que col·loquen l’escrit directament del costat dels venedors de mantes pseudocientífics que tan de mal fan, per l'èxit que tenen els seus postul·lats entre la gent prèviament convençuda i (el que és molt pitjor) entre la gent que es deixa impressionar per l'aparent autoritat en la matèria (en qualsevol matèria) d'un professot universitari. Jo, que he passat per la Universitat, puc dir que en aquesta institució, en principi destinada a albergar el saber i els seus portadors, massa sovint es cola algun moniato. Això sí, moniatos que dominen l'art de la retòrica, encara que darrere de les seues paraules no hi ha ni un gra de forment. Són, ja ho hem dit, autèntics venedors de mantes, però en lloc de mantes venen judicis (falsos), i quan se'ls acusa d'això mateix es justifiquen en un relativisme indefensable o s'instal·len directament en l'insult i el victimisme.
En primer lloc, i sense cap tipus de justificació prèvia, el senyor Ovejero accepta el castellà com a “lengua común”. Evidentment ho fa des d’una perspectiva estrictament sincrònica, sense explicar que, diacrònicament, ha esdevingut comuna a colp d'hòsties. Sense parar esment en el fet que des del segle XVIII hi ha hagut la prohibició explícita de l’ensenyament i l’ús en nivells formals d’allò que, segons aquesta xusma, deuen ser “llengües no comunes”. Obviant que des del 1707 (en el cas del País Valencià) o el 1714 (en el de Catalunya) hem patit monarquies absolutes (i absolutistes, amb el matís semàntic entre els dos adjectius com a factor agreujant), dictadures i períodes psedodemocràtics que han tendit, sense excepció, a imposar el castellà com a llengua única i a anorrear les altres. Però això, al senyor Ovejero, tant se li’n dóna: que la gent trie "democràticament" en quina llengua vol expressar-se, ara que sap que triaran la que a ell li convé. Per què no proposaven el mateix fa dos-cents anys, quan el castellà era una llengua desconeguda per la immensa majoria d'habitants dels territoris amb una altra llengua pròpia? Volen triar ara, sense tenir en compte els drets històricament trepitjats! Però és que a més, això ja ho tenen concedit els castellanoparlants, legalment i en la pràctica! Els catalanoparlants, els euskalduns, els galòfons i (molt menys) els usuaris del babel, no: a més dels preceptes legals que ho impedeixen (article 3 de la Constitució Espanyola), els no-castellanoparlants ens veiem obligats en diverses circumstàncies a parlar castellà. Algú no ha parlat castellà, posem per cas, en l'última setmana? En l'últim mes? És impossible ser monolingüe català (jo no en conec cap), mentre que els monolingües castellans en són, com ell mateix reconeix, majoria. No m'hi estendré més perquè ja ho vaig explicar, fa un temps, en un post que portava per títol Contra el manifiesto por la lengua común i en un altre que es deia Apunts de sociolingüística.
El segon punt especialment impresentable és el que se sosté (pretén sostenir-se) en l’eficàcia i l’economia que suposaria el monolingüisme castellà. Es queixa ja al primer paràgraf (“en una autonomía que se gasta una fortuna en política –y penalización- lingüística...) del diners que costa l'ús i la promoció del català. Ja hi som, amb la pela! No diu res de l'ús i promoció del castellà. No diu res (i és només un exemple) de l'Instituto Cervantes, que ara mateix celebra els seus divuit anys amb bombo i platerets (i amb la consegüent despesa publicitària). No diu res del que costa mantindre arreu del món aquesta institució per a la qual l’única llengua vehicular és el castellà (i no hauria de ser així, si la paguem entre tots!). No diu res del fet que des de fa més de deu anys, amb Aznar de president i Esperanza Aguirre de menestra de Verdura... perdó, de ministra de Cultura, es va posar en marxa un pla específic (i ben costós) encara en vigor a Puerto Rico, per parar la tendència de la població a passar-se’n a l’anglés en detriment del castellà. No poden els portorriquenys triar "democràticament" la llengua en què els ve de gust parlar? No és això política lingüística cara –i penalitzadora? Ningú, absolutament ningú d’aquesta colla de genocides ha protestat per l'aplicació d'aquest programa. Sabeu per què? Evidentment, perquè es tracta de protegir l’espanyol. Allà on calga. Amb tants diners com es necessiten. Encara que potser ho consideren correcte perquè els portorriquenys són una colla de sudaques de merda sense criteri propi que necessiten la seua protecció. Com també la necessitem els catalans, els valencians, els illencs, els galegos, els asturians, els bascos i els nabarresos que fem servir la llengua pròpia, perquè no som més que provincianos de mierda que només anem contra Espanya. Contra aquesta España donde nunca se pone el sol (si no, d'on collons ve això d'anar a clavar els nassos a Puerto Rico?) però que ideològicament no ultrapassa la M-40. Decidimos en Madrid y lo imponemos en provincias, parafrasejant les vedettes quan estrenaven comèdia i eixien de tournée per ensenyar les mamelles sense vergonya a tots els que les vulgueren veure.
L'últim punt desbaratat és el fet de negar els drets de les llengües. Segons Ovejero, les llengües no tenen drets, perquè els drets són una qüestió dels individus. Si un conjunt d'individus reivindiquen conjuntament un dret, això no és un dret col·lectiu. I si aquest dret fa referència a una llengua, això no és un dret lingüístic i per tant un dret d'una llengua (del conjunt dels parlants d'una llengua, si hom vol). No li vindria malament al molt il·lustre professor d'Ètica repassar les beceroles de la seua pròpia disciplina, on més que segurament, es parlarà dels drets individuals i dels drets col·lectius. Això sí, si vol esmunyir-se de la realitat mitjançant subterfugis semàntics, ho podrà continuar fent, com a bon venedor de mantes.
En definitiva, que el senyor Ovejero se suma a la tasca (indecent) encetada per altres individus de la mateixa corda i, fent honor al seu cognom, vol fer de pastor i que nosaltres fem d’ovelles. O millor, si pot ser, que fem de borregos. I per ací no passem. Posats a triar, preferim les mamelles de la Tania Dorys (que, per cert, és del meu poble) o de la Norma Duval.
dilluns, 13 d’abril del 2009
Homenatge a Francesc Pujols
Sempre havia pensat a dir alguna cosa de Francesc Pujols. Al marge de tornar-ne a parlar algun dia, el video demostra quina mena de personatge podia ser per la categoria indiscutible dels cantants que vàren participar en el seu homenatge, per altra banda, dels menys sospitosos...
Loquillo i la seva part flaca
Avui, en un dels seus articles, el Loquillo celebra els cinquanta anys del naixement del pop-rock a Barcelona. I aprofita per insinuar que el Dúo Dinámico, Los Pájaros Locos, Los Sirex, Los Mustangs, Alex i Los Finders, Lone Star, Los Salvajes, Gatos Negros i Cheyenes entre altres, varen enfrontar-se al règim en temps de censura i repressió amb les seves postures i actituds. I els posa al costat, en la seva reflexió, dels Setze Jutges i d'en Raimon. Afirma, després, que la "cultura oficial" segueix amb una mania persecutòria tot reescrivint la història al seu gust, donant a uns artistes la categoria de santons, com si els altres no haguessin aportat res al canvi d'un país. Finalment, amb una gran modèstia, es reivindica a ell mateix recordant que ha versionat Llach i col.laborat amb Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.
A mi m'hauria agradat veure el senyor de la censura en algun concert del Dúo Dinámico resseguint les lletres prèviament aprovades per comprovar si les cantaven correctament. I saber, ara, quantes multes han pagat els grups de pop-rock per haver cantat lletres amb continguts de caire polític. O veure la Policia Armada detenint gent en un concert de Los Sírex per les seves conviccions polítiques. O també m'hauria agradat veure el Loquillo en un concert d'en Pi de la Serra, amb qui ara col.labora tant generosament!
Loquillo: cadascú feia el que feia i no reclamis per a ningú medalles que no li corresponen. La gent del rock va fer la seva feina i la va fer molt bé, i quan erem joves bé que ho agraïem. I els de la cançó catalana anaven a unes altres batalles, molt dures, que ara tu vols barrejar en mal moment i em sembla que se't tallarà l'allioli.
Quan dius coses com aquestes se't veu la part flaca...
A mi m'hauria agradat veure el senyor de la censura en algun concert del Dúo Dinámico resseguint les lletres prèviament aprovades per comprovar si les cantaven correctament. I saber, ara, quantes multes han pagat els grups de pop-rock per haver cantat lletres amb continguts de caire polític. O veure la Policia Armada detenint gent en un concert de Los Sírex per les seves conviccions polítiques. O també m'hauria agradat veure el Loquillo en un concert d'en Pi de la Serra, amb qui ara col.labora tant generosament!
Loquillo: cadascú feia el que feia i no reclamis per a ningú medalles que no li corresponen. La gent del rock va fer la seva feina i la va fer molt bé, i quan erem joves bé que ho agraïem. I els de la cançó catalana anaven a unes altres batalles, molt dures, que ara tu vols barrejar en mal moment i em sembla que se't tallarà l'allioli.
Quan dius coses com aquestes se't veu la part flaca...
diumenge, 12 d’abril del 2009
Borratxera Santa
En el bloc "Riberenques", de la Ribera del Xúquer (jo en sóc seguidor), es publica un text dedicat a la Setmana Santa. Com que les dates hi conviden, el reprodueixo, tot esperant que sigui del vostre gust.
Dubte que a cap altre poble de la Ribera -o de la resta del món conegut- facen la Setmana Santa com la (des-) fem ací a l'Alcúdia; ni els capurullos en Alzira ni els vestes a Sueca, per citar les dos capitals administratives: mentre als altres llocs només ixen en processó els pobres creients, els fatxorros adinerats i els fills de la gran cúria, ací a l'Alcúdia ix tot cristo independentment de si és creient o ateu practicant! No debades, ja fa més d'un parell d'anys que la Setmana de Passió ací rep el nom popular de «Borratxera Santa»: l'any passat ja vaig tractar d'explicar-ho, però voler descriure la disbauxa que es viu al nostre poble des del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua és quasi impossible; si a un cas, podríem dir que les confraries alcudianes equivalen a les penyes taurines, les comissions falleres, les filães morocristianes o, simplement, a les colles que fan la festa a cada poble amb l'excusa que siga.
Ara bé, per molt que vos contara no vos creuríeu que, per exemple, els confrares -coneguts localment com a caperutxos- donen caramels al públic. I «caramels» ja és quasi un eufemisme, atés que fa uns quants anys que qui no dóna d'un Huesito o un KitKat en amunt és considerat poc menys que heretge: és per això que, popularment, sempre s'ha dit que la confraria més gran és «la dels arreplegãors». Hui en dia, la confraria més gran d'Alcúdia és la del Nazareno (sic), encara que, antigament, el Silenci ostentava el rècord de la més nombrosa, la més sorollosa i la de més bufa, en dura pugna amb el Sepulcre o la de les Burretes; en canvi, els de la Sole' -els del gorro tallat- sempre han tingut fama d'agarrats; d'altres, com el Cristo, la Flage' o el Peu de la Creu van més a la seua: estos últims inclús arribaren a fer-se una camiseta amb un cérvol per a la Festa Pasqüera del Diumenge de Resurecció, per allò dels Siervos de María...
La «ja tradicional» Festa Pasqüera, per cert, és una de les novetats recents que no existien quan jo eixia de xicotet: llavors, la pertanyença a una confraria o una altra era una tradició familiar més que un comboi fester; d'ençà, la Setmana Santa ha començat a massificar-se i a popularitzar-se com la festa gran alcudiana, durant la qual els confrares reviuen la passió, la mort i la posterior resurecció del Nostre Senyor amb un pet com una estral. Inclús els tambors, recuperats els últims temps, desperten més afició que les andes, les quals no van a muscles dels més devots, sinó -amb comptades excepcions- sobre rodes! Com podeu llegir, res en comparança amb els dossers d'Alzira o l'encissam d'Alberic; pegueu un aguaitonet per ací si teniu ocasió i voreu cosa bona...
Dubte que a cap altre poble de la Ribera -o de la resta del món conegut- facen la Setmana Santa com la (des-) fem ací a l'Alcúdia; ni els capurullos en Alzira ni els vestes a Sueca, per citar les dos capitals administratives: mentre als altres llocs només ixen en processó els pobres creients, els fatxorros adinerats i els fills de la gran cúria, ací a l'Alcúdia ix tot cristo independentment de si és creient o ateu practicant! No debades, ja fa més d'un parell d'anys que la Setmana de Passió ací rep el nom popular de «Borratxera Santa»: l'any passat ja vaig tractar d'explicar-ho, però voler descriure la disbauxa que es viu al nostre poble des del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua és quasi impossible; si a un cas, podríem dir que les confraries alcudianes equivalen a les penyes taurines, les comissions falleres, les filães morocristianes o, simplement, a les colles que fan la festa a cada poble amb l'excusa que siga.
Ara bé, per molt que vos contara no vos creuríeu que, per exemple, els confrares -coneguts localment com a caperutxos- donen caramels al públic. I «caramels» ja és quasi un eufemisme, atés que fa uns quants anys que qui no dóna d'un Huesito o un KitKat en amunt és considerat poc menys que heretge: és per això que, popularment, sempre s'ha dit que la confraria més gran és «la dels arreplegãors». Hui en dia, la confraria més gran d'Alcúdia és la del Nazareno (sic), encara que, antigament, el Silenci ostentava el rècord de la més nombrosa, la més sorollosa i la de més bufa, en dura pugna amb el Sepulcre o la de les Burretes; en canvi, els de la Sole' -els del gorro tallat- sempre han tingut fama d'agarrats; d'altres, com el Cristo, la Flage' o el Peu de la Creu van més a la seua: estos últims inclús arribaren a fer-se una camiseta amb un cérvol per a la Festa Pasqüera del Diumenge de Resurecció, per allò dels Siervos de María...
La «ja tradicional» Festa Pasqüera, per cert, és una de les novetats recents que no existien quan jo eixia de xicotet: llavors, la pertanyença a una confraria o una altra era una tradició familiar més que un comboi fester; d'ençà, la Setmana Santa ha començat a massificar-se i a popularitzar-se com la festa gran alcudiana, durant la qual els confrares reviuen la passió, la mort i la posterior resurecció del Nostre Senyor amb un pet com una estral. Inclús els tambors, recuperats els últims temps, desperten més afició que les andes, les quals no van a muscles dels més devots, sinó -amb comptades excepcions- sobre rodes! Com podeu llegir, res en comparança amb els dossers d'Alzira o l'encissam d'Alberic; pegueu un aguaitonet per ací si teniu ocasió i voreu cosa bona...
dijous, 2 d’abril del 2009
El Che, sempre a l'ombra
Avui, al diari El Periódico, l'Arturo San Agustín fa un homenatge petit a Vicente Ferrer amb motiu d'haver estat elegit Català de l'Any. Són evidents i innumerables els mereixements d'aquest home que, en un racó de l'Índia, ha sabut fer molt més que moltes ONG's des d'occident.
Però resulta que el Sr. San Agustín aprofita per carregar contra el Che, tot fent comparacions immorals i innecessàries.
Diu senzillament que el Che és un Mite que mai no va existir (suposo que en el sentit de no haver fet res), i quan parla d'en Ferrer diu que no te res a veure amb el gallet fàcil o amb aquelles revolucions que només són paraules o boines, és a dir, una pel.lícula.
Ara no és el moment de fer la història de cap revolució. Però la Cubana no van ésser només paraules, ja que va treure de Cuba tota la misèria que havia provocat, sobretot, la Dictadura de Batista. I el Che Guevara hi havia participat activament. Del que va passar després, també se'n pot parlar, però ja és la història de molts anys de relacions internacionals i de viure a la contra del món occidental, que no és poca cosa. I no cometrem la imprudència de fer-ho en quatre ratlles.
Finalment, el Che és un Mite que va començar a existir quan va deixar d'existir com a ésser humà, i no precisament en un llit, sinó a mans de l'exèrcit de Bolívia, sota el comandament reconegut de la CIA.
Per no haver existit i per ser un revolucionari de boina i de pel.lícula, massa gent s'havia interessat per veu-re'l mort i per exhibir impúdicament el seu cadàver per tal que ho publiqués tota la premsa del món.
Però resulta que el Sr. San Agustín aprofita per carregar contra el Che, tot fent comparacions immorals i innecessàries.
Diu senzillament que el Che és un Mite que mai no va existir (suposo que en el sentit de no haver fet res), i quan parla d'en Ferrer diu que no te res a veure amb el gallet fàcil o amb aquelles revolucions que només són paraules o boines, és a dir, una pel.lícula.
Ara no és el moment de fer la història de cap revolució. Però la Cubana no van ésser només paraules, ja que va treure de Cuba tota la misèria que havia provocat, sobretot, la Dictadura de Batista. I el Che Guevara hi havia participat activament. Del que va passar després, també se'n pot parlar, però ja és la història de molts anys de relacions internacionals i de viure a la contra del món occidental, que no és poca cosa. I no cometrem la imprudència de fer-ho en quatre ratlles.
Finalment, el Che és un Mite que va començar a existir quan va deixar d'existir com a ésser humà, i no precisament en un llit, sinó a mans de l'exèrcit de Bolívia, sota el comandament reconegut de la CIA.
Per no haver existit i per ser un revolucionari de boina i de pel.lícula, massa gent s'havia interessat per veu-re'l mort i per exhibir impúdicament el seu cadàver per tal que ho publiqués tota la premsa del món.
dimecres, 1 d’abril del 2009
dijous, 26 de març del 2009
Un empatx de democràcia a Euskadi
Adés parlava de com les noies havien de pagar un preu molt car per ser-ho i per viure en una democràcia i per haver d'estudiar en una escola que no discriminava per sexes.
Ara ens trobem amb una altra de les moltes conseqüències que tindrà l'aplicació de la democràcia espanyola al territori basc després de les darreres eleccions.
Les famílies dels presos d'ETA, allunyats sistemàticament, en molts casos fins i tot a les Canàries, els visiten periòdicament, com totes les famílies de tots els presos. Aquestes mares, o esposes, o germans, o fills, han rebut, segons els ingressos familiars, ajuts del govern basc per tal de compensar les despeses de viatge.
Doncs PSOE i PP ja han anunciat que tiraran endarrera aquests ajuts a "l'entorn" d'ETA tant aviat com tinguin el poder.
Ara ens trobem amb una altra de les moltes conseqüències que tindrà l'aplicació de la democràcia espanyola al territori basc després de les darreres eleccions.
Les famílies dels presos d'ETA, allunyats sistemàticament, en molts casos fins i tot a les Canàries, els visiten periòdicament, com totes les famílies de tots els presos. Aquestes mares, o esposes, o germans, o fills, han rebut, segons els ingressos familiars, ajuts del govern basc per tal de compensar les despeses de viatge.
Doncs PSOE i PP ja han anunciat que tiraran endarrera aquests ajuts a "l'entorn" d'ETA tant aviat com tinguin el poder.
dimarts, 24 de març del 2009
Escola coeducativa?
Aquests darrers dies s'han publicat algunes estadístiques segons les quals les nenes (les noies) tenen un molt més alt rendiment en aquelles escoles d'aquells països on és possible que hi vagin soles, això vol dir separades dels nens (dels nois).
Després d'haver pensat molt, em sembla que poden tenir raó. I m'ho sembla perquè les dones, un cop més, han de pagar, en un món dominat pels homes, un preu molt car a l'hora de rebre educació. Senzillament perquè quan les posen al costat dels homes han de suportar una pressió intolerable per part dels seus companys masculins de classe que fa molt sovint que baixi el seu rendiment. La pressió ja la sabeu: és diferent segons l'edat, però és real i efectiva. I en una escola només de noies no existeix.
Així doncs, en una societat democràtica i lliure, amb una escola on no se separen els infants per raons de sexe, les dones paguen un preu molt car. Felicitem-les. Perquè malgrat tot ens superen quasi en tot i quan arriben a la Universitat ens guanyen per golejada.
Després d'haver pensat molt, em sembla que poden tenir raó. I m'ho sembla perquè les dones, un cop més, han de pagar, en un món dominat pels homes, un preu molt car a l'hora de rebre educació. Senzillament perquè quan les posen al costat dels homes han de suportar una pressió intolerable per part dels seus companys masculins de classe que fa molt sovint que baixi el seu rendiment. La pressió ja la sabeu: és diferent segons l'edat, però és real i efectiva. I en una escola només de noies no existeix.
Així doncs, en una societat democràtica i lliure, amb una escola on no se separen els infants per raons de sexe, les dones paguen un preu molt car. Felicitem-les. Perquè malgrat tot ens superen quasi en tot i quan arriben a la Universitat ens guanyen per golejada.
divendres, 20 de març del 2009
Bilingüisme?
Avui he pogut veure la benvinguda de la nostra Xarxa Santboiana de blocs a un bloc que no m'agrada. Però els criteris de la Xarxa són amples i cal acceptar-los. El bloc conté missatges que mantenen la tesi que la llengua espanyola és menystinguda a Catalunya i demana que la llei actui en un sentit discriminador que l'afavoreixi. I diu, com és habitual, que han de ser els pares dels infants els que decideixin en quina llengua han de ser educats els seus fills.
Així doncs, el bé individual davant del bé públic. Els drets de la persona davant dels drets dels pobles. I amb aquesta cantarella ens estan enredant de fa més de tres-cents anys.
Des d'aquest punt de vista, la pràctica del bilingüisme pot arribar a ésser entesa per tercers com una bona cosa, com una solució diguem-ne justa: un país bilingüe on tothom pot decidir quina llengua parla. Però és mentida. Aquesta proposta, totes aquestes propostes, només tenen un propòsit: aconseguir el dret a parlar l'espanyol en exclusiva, que és el que fan. Però nosaltres, aquest dret, amb el català, ni el tenim ni el tindrem mai. A no ser que...
Així doncs, el bé individual davant del bé públic. Els drets de la persona davant dels drets dels pobles. I amb aquesta cantarella ens estan enredant de fa més de tres-cents anys.
Des d'aquest punt de vista, la pràctica del bilingüisme pot arribar a ésser entesa per tercers com una bona cosa, com una solució diguem-ne justa: un país bilingüe on tothom pot decidir quina llengua parla. Però és mentida. Aquesta proposta, totes aquestes propostes, només tenen un propòsit: aconseguir el dret a parlar l'espanyol en exclusiva, que és el que fan. Però nosaltres, aquest dret, amb el català, ni el tenim ni el tindrem mai. A no ser que...
dilluns, 16 de març del 2009
Una visió diferent sobre la Crisi
Fidel Castro acostuma a publicar comentaris a la revista Gramma, del Partit Comunista Cubà. En aquest bloc hi podeu trobar un enllaç. Però no us convido a entrar-hi. Sou ben lliures d'escollir les vostres opcions informatives. Però aquest cop Castro el que fa és remetre'ns a un document d'Atilio Boron, que és un especialista pel cap baix tant fiable com els que ens bombardegen cada dia explicant-nos quant durarà la nostra pena. Així doncs, només us demano que ho llegiu atentament.
Reflexiones del compañero Fidel: UNA REUNIÓN QUE VALIÓ LA PENA
Finalizado el evento sobre Globalización y Desarrollo con la presencia de más de 1500 economistas, destacadas personalidades científicas y representantes de organismos internacionales reunidos en La Habana, recibí una carta y un documento de Atilio Boron, Doctor en Ciencias Políticas, Profesor Titular de Teoría Política y Social, director del Programa Latinoamericano de Educación a Distancia en Ciencias Sociales, PLED, aparte de otras importantes responsabilidades científicas y políticas.
Atilio, firme y leal amigo, había participado el jueves 6 en el programa de la Mesa Redonda de la Televisión Cubana, junto a otras eminencias internacionales que asistieron a la Conferencia sobre Globalización y Desarrollo.
Supe que se marcharía el domingo y decidí invitarlo a un encuentro a las 5 de la tarde del día anterior, sábado 7 de marzo.
Había decidido escribir una reflexión sobre las ideas contenidas en su documento. Utilizaré en la síntesis sus propias palabras:
“…Nos hallamos ante una crisis general capitalista, la primera de una magnitud comparable a la que estallara en1929 y a la llamada ‘Larga Depresión’ de 1873-1896. Una crisis integral, civilizacional, multidimensional, cuya duración, profundidad y alcances geográficos seguramente habrán de ser de mayor envergadura que las que le precedieron.
“Se trata de una crisis que trasciende con creces lo financiero o bancario y afecta a la economía real en todos sus departamentos. Afecta a la economía global y que va mucho más allá de las fronteras estadounidenses.
“Sus causas estructurales: es una crisis de superproducción y a la vez de subconsumo. No por casualidad estalló en EEUU, porque este país hace más de treinta años que vive artificialmente del ahorro externo, del crédito externo, y estas dos cosas no son infinitas: las empresas se endeudaron por encima de sus posibilidades; el Estado se endeudó también por encima de sus posibilidades para hacer frente no a una sino a dos guerras no sólo sin aumentar los impuestos sino que reduciéndolos, los ciudadanos son sistemáticamente impulsados, por vía de la publicidad comercial, a endeudarse para sostener un consumismo desorbitado, irracional y despilfarrador.
“Pero a estas causas estructurales hay que agregar otras: la acelerada financiarización de la economía, la irresistible tendencia hacia la incursión en operaciones especulativas cada vez más arriesgadas. Descubierta la ‘fuente de juvencia’ del capital gracias a la cual el dinero genera más dinero prescindiendo de la valorización que le aporta la explotación de la fuerza de trabajo y, teniendo en cuenta que enormes masas de capital ficticio se pueden lograr en cuestión de días, o semanas a lo máximo, la adicción del capital lo lleva a dejar de lado cualquier cálculo o cualquier escrúpulo.
“Otras circunstancias favorecieron el estallido de la crisis. Las políticas neoliberales de desregulación y liberalización hicieron posible que los actores más poderosos que pululan en los mercados impusieran la ley de la selva.
“Una enorme destrucción de capitales a escala mundial, caracterizándolo como una ‘destrucción creadora’. En Wall Street esta ‘destrucción creadora’ hizo que la desvalorización de las empresas que cotizan en esa bolsa llega casi al 50 %; una empresa que antes cotizaba en bolsa un capital de 100 millones, ¡ahora tiene 50millones! Caída de la producción, de los precios, de los salarios, del poder de compra. ‘El sistema financiero en su totalidad está a punto de estallar. Ya tenemos más de $ 500.000 millones en pérdidas bancarias, hay un billón más que está por llegar. Más de una docena de bancos están en bancarrota, y hay cientos más esperando correr la misma suerte. A estas alturas más de un billón de dólares han sido transferidos desde la FED al cartel bancario, pero un billón y medio más será necesario para mantener la liquidez de los bancos en los próximos años’. Lo que estamos viviendo es la fase inicial de una larga depresión, y la palabra recesión, tan utilizada recientemente, no captura en todo su dramatismo lo que el futuro depara para el capitalismo.
“La acción ordinaria de Citicorp perdió el 90 % de su valor en 2008. ¡La última semana de febrero cotizaba en Wall Street a $ 1.95 por acción!
“Este proceso no es neutro pues favorecerá a los mayores y mejor organizados oligopolios, que desplazarán a sus rivales de los mercados. La ‘selección darwiniana de los más aptos’ despejará el camino para nuevas fusiones y alianzas empresariales, enviando a los más débiles a la quiebra.
“Acelerado aumento del desempleo. El número de desempleados en el mundo (unos 190 millones en 2008) podría incrementarse en 51 millones más a lo largo de 2009. Los trabajadores pobres (que ganan apenas dos euros diarios) serán 1.400 millones, o sea el 45% de la población económicamente activa del planeta. En Estados Unidos la recesión ya destruyó 3,6 millones de puestos de trabajo. La mitad durante los últimos tres meses. En la UE , el número de desempleados es de 17,5 millones, 1,6 millones más que hace un año. Para 2009, se prevé la pérdida de 3,5 millones de empleos. Varios Estados centroamericanos así como México y Perú, por sus estrechos lazos con la economía estadounidense, serán fuertemente golpeados por la crisis.
“Una crisis que afecta a todos los sectores de la economía: la banca, la industria, los seguros, la construcción, etcétera y se disemina por todo el conjunto del sistema capitalista internacional.
“Decisiones que se toman en los centros mundiales y que afectan a las subsidiarias de la periferia generando despidos masivos, interrupciones en las cadenas de pagos, caída en la demanda de insumos, etcétera. EEUU ha decidido apoyar a las Big Three (Chrysler, Ford, General Motors) de Detroit, pero sólo para que salven sus plantas en el país. Francia y Suecia han anunciado que condicionarán las ayudas a sus industrias automotoras: sólo podrán beneficiarse los centros ubicados en sus respectivos países. La ministra francesa de Economía, Christine Lagarde, declaró que el protectionismo podía ser ‘un mal necesario en tiempos de crisis’. El ministro español de Industria, Miguel Sebastián, insta a ‘consumir productos españoles.’ Barack Obama, agregamos nosotros, promueve el ‘buy American!’.
“Otras fuentes de propagación de la crisis en la periferia son la caída en los precios de las commodities que exportan los países latinoamericanos y caribeños, con sus secuelas recesivas y el aumento de la desocupación.
“Drástica disminución de las remesas de los emigrantes latinoamericanos y caribeños a los países desarrollados. (En algunos casos las remesas son el más importante ítem en el ingreso internacional de divisas, por encima de las exportaciones).
“Retorno de los emigrantes, deprimiendo aún más el mercado de trabajo.
“Se conjuga con una profunda crisis energética que exige reemplazar al actual, basado en el uso irracional y predatorio del combustible fósil.
“Esta crisis coincide con la creciente toma de conciencia de los catastróficos alcances del cambio climático.
“Agréguese la crisis alimentaria, agudizada por la pretensión del capitalismo de mantener un irracional patrón de consumo que ha llevado a reconvertir tierras aptas para la producción de alimentos para ser destinadas a la elaboración de agrocombustibles.
“Obama reconoció que no hemos tocado fondo todavía, y Michael Klare, escribió en días pasados que ‘si el actual desastre económico se convierte en lo que el presidente Obama ha denominado ‘década perdida’, el resultado podría consistir en un paisaje global lleno de convulsiones motivadas por la economía.’
“En 1929 la desocupación en EEUU llegó al 25%, al paso que caían los precios agrícolas y de las materias primas. Diez años después, y pese a las radicales políticas puestas en marcha por Franklin D. Roosevelt (el New Deal), la desocupación seguía siendo muy elevada (17 %) y la economía no lograba salir de la depresión. Sólo la Segunda Guerra Mundial puso fin a esa etapa. ¿Y ahora, por qué habría de ser más breve? Si la depresión de 1873-1896, como expliqué, duró ¡23 años!
“Dados estos antecedentes, ¿por qué ahora saldríamos de la actual crisis en cuestión de meses, como vaticinan algunos publicistas y ‘gurúes’ de Wall Street.
“No se saldrá de esta crisis con un par de reuniones del G-20, o del G-7. Si una prueba hay de su radical incapacidad para resolver la crisis es la respuesta de las principales bolsas de valores del mundo luego de cada anuncio o cada sanción de una ley aprobatoria de un nuevo rescate: invariablemente la respuesta de ‘los mercados’.
“Según atestigua George Soros ‘la economía real sufrirá los efectos secundarios, que ahora están cobrando brío. Puesto que en estas circunstancias el consumidor estadounidense ya no puede servir de locomotora de la economía mundial, el Gobierno estadounidense debe estimular la demanda. Dado que nos enfrentamos a los retos amenazadores del calentamiento del planeta y de la dependencia energética, el próximo Gobierno debería dirigir cualquier plan de estímulo al ahorro energético, al desarrollo de fuentes de energía alternativas y a la construcción de infraestructuras ecológicas.
“Se abre un largo período de tironeos y negociaciones para definir de qué forma se saldrá de la crisis, quiénes serán los beneficiados y quiénes deberán pagar sus costos.
“Los acuerdos de Bretton Woods, concebidos en el marco de la fase keynesiana del capitalismo, coincidieron con la estabilización de un nuevo modelo de hegemonía burguesa que, producto de las consecuencias de la guerra y la lucha anti-fascista tenía como nuevo e inesperado telón de fondo el fortalecimiento de la gravitación de los sindicatos obreros, los partidos de izquierda y las capacidades reguladoras e interventoras de los estados.
“Ya no está la URSS , cuya sola presencia y la amenaza de la extensión hacia Occidente de su ejemplo inclinaba la balanza de la negociación a favor de la izquierda, sectores populares, sindicatos, etc.
“En la actualidad China ocupa un papel incomparablemente más importante en la economía mundial, pero sin alcanzar una importancia paralela en la política mundial. La URSS , en cambio, pese a su debilidad económica era una formidable potencia militar y política. China es una potencia económica, pero con escasa presencia militar y política en los asuntos mundiales, si bien está comenzando un muy cauteloso y paulatino proceso de reafirmación en la política mundial.
“China puede llegar a jugar un papel positivo para la estrategia de recomposición de los países de la periferia. Beijing está gradualmente reorientando sus enormes energías nacionales hacia el mercado interno. Por múltiples razones que serían imposibles discutir aquí es un país que necesita que su economía crezca al 8 % anual, sea como respuesta a los estímulos de los mercados mundiales o a los que se origine en su inmenso –sólo parcialmente explotado- mercado interno. De confirmarse ese viraje es posible predecir que China seguirá necesitando muchos productos originarios de los países del Tercer Mundo, como petróleo, níquel, cobre, aluminio, acero, soja y otras materias primas y alimentos.
“En la Gran Depresión de los años 30, en cambio, la URSS tenía una muy débil inserción en los mercados mundiales. China es distinto: podrá seguir jugando un papel muy importante y, al igual que Rusia e India (aunque éstas en menor medida) comprar en el exterior las materias primas y alimentos que necesite, a diferencia de lo que ocurría con la URSS en los tiempos de la Gran Depresión.
“En los 30s la ‘solución’ de la crisis se encontró en el proteccionismo y la guerra mundial. Hoy, el proteccionismo encontrará muchos obstáculos debido a la interpenetración de los grandes oligopolios nacionales en los distintos espacios del capitalismo mundial. La conformación de una burguesía mundial, arraigada en gigantescas empresas que, pese a su base nacional, operan en un sinnúmero de países, hace que la opción proteccionista en el mundo desarrollado sea de escasa efectividad en el comercio Norte/Norte y las políticas tenderán -al menos por ahora y no sin tensiones- a respetar los parámetros establecidos por la OMC. La carta proteccionista aparece como mucho más probable cuando se la aplique, como seguramente se hará, en contra del Sur global. Una guerra mundial motorizada por ‘burguesías nacionales’ del mundo desarrollado dispuestas a luchar entre sí por la supremacía en los mercados es prácticamente imposible porque tales ‘burguesías’ han sido desplazadas por el ascenso y consolidación de una burguesía imperial que periódicamente se reúne en Davos y para la cual la opción de un enfrentamiento militar constituye un fenomenal despropósito. No quiere decir que esa burguesía mundial no apoye, como lo ha hecho hasta ahora con las aventuras militares de Estados Unidos en Irak y Afganistán, la realización de numerosas operaciones militares en la periferia del sistema, necesarias para preservación de la rentabilidad del complejo militar-industrial norteamericano e, indirectamente, para los grandes oligopolios de los demás países.
“La situación actual no es igual a la de los años treintas. Lenin ‘el capitalismo no se cae si no hay una fuerza social que lo haga caer’. Esa fuerza social hoy no está presente en las sociedades del capitalismo metropolitano, incluido Estados Unidos.
“USA, UK, Alemania, Francia y Japón dirimían en el terreno militar su pugna por la hegemonía imperial.
“Hoy, la hegemonía y la dominación están claramente en manos de USA. Es el único garante del sistema capitalista a escala mundial. Si USA cayera se produciría un efecto dominó que provocaría el derrumbe de casi todos los capitalismos metropolitanos, sin mencionar las consecuencias en la periferia del sistema. En caso de que Washington se vea amenazado por una insurgencia popular todos acudirán a socorrerlo, porque es el sostén último del sistema y el único que, en caso de necesidad, puede socorrer a los demás.
“EEUU es un actor irreemplazable y centro indiscutido del sistema imperialista mundial: sólo él dispone de más de 700 misiones y bases militares en unos 120 países que constituyen la reserva final del sistema. Si las demás opciones fracasan, la fuerza aparecerá en todo su esplendor. Sólo EEUU puede desplegar sus tropas y su arsenal de guerra para mantener el orden a escala planetaria. Es, como dijera Samuel Huntington, ‘el sheriff solitario’.
“Este ‘apuntalamiento’ del centro imperialista cuenta con la invalorable colaboración de los demás socios imperiales, o con sus competidores en el área económica e inclusive con la mayoría de los países del Tercer Mundo, que acumulan sus reservas en dólares estadounidenses. Ni China, Japón, Corea o Rusia, para hablar de los mayores tenedores de dólares del planeta, pueden liquidar su stock en esa moneda porque sería una movida suicida. Claro está, que esta también es una consideración que debe ser tomada con mucha cautela.
“La conducta de los mercados y de los ahorristas de todo el mundo fortalece la posición norteamericana: la crisis se profundiza, los rescates demuestran ser insuficientes, el Dow Jones de Wall Street cae por debajo de la barrera psicológica de los 7.000 puntos –¡descendiendo por debajo de la marca obtenida en 1997!- y pese a ello la gente busca refugio en el dólar, ¡cayéndose las cotizaciones del euro y el oro!
“Zbigniev Brzezinski ha declarado: ‘estoy preocupado porque vamos a tener millones y millones de desocupados, mucha gente pasándola realmente muy mal. Y esa situación estará presente por un tiempo antes de que las cosas eventualmente mejoren’.
“Estamos en presencia de una crisis que es mucho más que una crisis económica, o financiera.
“Se trata de una crisis integral de un modelo civilizatorio que es insostenible económicamente; políticamente, sin apelar cada vez más a la violencia en contra de los pueblos; insustentable también ecológicamente, dada la destrucción, en algunos casos irreversible, del medio ambiente; e insostenible socialmente, porque degrada la condición humana hasta límites inimaginables y destruye la trama misma de la vida social.
“La respuesta a esta crisis, por lo tanto, no puede ser sólo económica o financiera. Las clases dominantes harán exactamente eso: utilizar un vasto arsenal de recursos públicos para socializar las pérdidas y reflotar a los grandes oligopolios. Encerrados en la defensa de sus intereses más inmediatos carecen siquiera de la visión para concebir una estrategia más integral.
“La crisis no ha tocado fondo”, dice. “Nos hallamos ante una crisis general capitalista. Nunca alguna otra fue mayor. La que tuvo lugar entre 1873 y 1896, duró 23 años, se llamó Larga Depresión. La otra muy grave fue la de1929. Duró igualmente no menos de 20 años. La actual crisis es integral, civilizacional, multidimensional.”
De inmediato añade: “Es una crisis que trasciende con creces lo financiero, lo bancario y afecta la economía real en todos sus departamentos”.
Si alguien toma esta síntesis y la lleva en el bolsillo, la lee de vez en cuando o se la aprende de memoria como una pequeña Biblia, estará mejor informado de lo que ocurre en el mundo que el 99% de la población, donde el ciudadano vive asediado por cientos de anuncios publicitarios y saturado con miles de horas de noticias, novelas y películas de ficción reales o falsas.
Fidel Castro
Marzo 8 de 2009
11 y 16 a.m.
Reflexiones del compañero Fidel: UNA REUNIÓN QUE VALIÓ LA PENA
Finalizado el evento sobre Globalización y Desarrollo con la presencia de más de 1500 economistas, destacadas personalidades científicas y representantes de organismos internacionales reunidos en La Habana, recibí una carta y un documento de Atilio Boron, Doctor en Ciencias Políticas, Profesor Titular de Teoría Política y Social, director del Programa Latinoamericano de Educación a Distancia en Ciencias Sociales, PLED, aparte de otras importantes responsabilidades científicas y políticas.
Atilio, firme y leal amigo, había participado el jueves 6 en el programa de la Mesa Redonda de la Televisión Cubana, junto a otras eminencias internacionales que asistieron a la Conferencia sobre Globalización y Desarrollo.
Supe que se marcharía el domingo y decidí invitarlo a un encuentro a las 5 de la tarde del día anterior, sábado 7 de marzo.
Había decidido escribir una reflexión sobre las ideas contenidas en su documento. Utilizaré en la síntesis sus propias palabras:
“…Nos hallamos ante una crisis general capitalista, la primera de una magnitud comparable a la que estallara en1929 y a la llamada ‘Larga Depresión’ de 1873-1896. Una crisis integral, civilizacional, multidimensional, cuya duración, profundidad y alcances geográficos seguramente habrán de ser de mayor envergadura que las que le precedieron.
“Se trata de una crisis que trasciende con creces lo financiero o bancario y afecta a la economía real en todos sus departamentos. Afecta a la economía global y que va mucho más allá de las fronteras estadounidenses.
“Sus causas estructurales: es una crisis de superproducción y a la vez de subconsumo. No por casualidad estalló en EEUU, porque este país hace más de treinta años que vive artificialmente del ahorro externo, del crédito externo, y estas dos cosas no son infinitas: las empresas se endeudaron por encima de sus posibilidades; el Estado se endeudó también por encima de sus posibilidades para hacer frente no a una sino a dos guerras no sólo sin aumentar los impuestos sino que reduciéndolos, los ciudadanos son sistemáticamente impulsados, por vía de la publicidad comercial, a endeudarse para sostener un consumismo desorbitado, irracional y despilfarrador.
“Pero a estas causas estructurales hay que agregar otras: la acelerada financiarización de la economía, la irresistible tendencia hacia la incursión en operaciones especulativas cada vez más arriesgadas. Descubierta la ‘fuente de juvencia’ del capital gracias a la cual el dinero genera más dinero prescindiendo de la valorización que le aporta la explotación de la fuerza de trabajo y, teniendo en cuenta que enormes masas de capital ficticio se pueden lograr en cuestión de días, o semanas a lo máximo, la adicción del capital lo lleva a dejar de lado cualquier cálculo o cualquier escrúpulo.
“Otras circunstancias favorecieron el estallido de la crisis. Las políticas neoliberales de desregulación y liberalización hicieron posible que los actores más poderosos que pululan en los mercados impusieran la ley de la selva.
“Una enorme destrucción de capitales a escala mundial, caracterizándolo como una ‘destrucción creadora’. En Wall Street esta ‘destrucción creadora’ hizo que la desvalorización de las empresas que cotizan en esa bolsa llega casi al 50 %; una empresa que antes cotizaba en bolsa un capital de 100 millones, ¡ahora tiene 50millones! Caída de la producción, de los precios, de los salarios, del poder de compra. ‘El sistema financiero en su totalidad está a punto de estallar. Ya tenemos más de $ 500.000 millones en pérdidas bancarias, hay un billón más que está por llegar. Más de una docena de bancos están en bancarrota, y hay cientos más esperando correr la misma suerte. A estas alturas más de un billón de dólares han sido transferidos desde la FED al cartel bancario, pero un billón y medio más será necesario para mantener la liquidez de los bancos en los próximos años’. Lo que estamos viviendo es la fase inicial de una larga depresión, y la palabra recesión, tan utilizada recientemente, no captura en todo su dramatismo lo que el futuro depara para el capitalismo.
“La acción ordinaria de Citicorp perdió el 90 % de su valor en 2008. ¡La última semana de febrero cotizaba en Wall Street a $ 1.95 por acción!
“Este proceso no es neutro pues favorecerá a los mayores y mejor organizados oligopolios, que desplazarán a sus rivales de los mercados. La ‘selección darwiniana de los más aptos’ despejará el camino para nuevas fusiones y alianzas empresariales, enviando a los más débiles a la quiebra.
“Acelerado aumento del desempleo. El número de desempleados en el mundo (unos 190 millones en 2008) podría incrementarse en 51 millones más a lo largo de 2009. Los trabajadores pobres (que ganan apenas dos euros diarios) serán 1.400 millones, o sea el 45% de la población económicamente activa del planeta. En Estados Unidos la recesión ya destruyó 3,6 millones de puestos de trabajo. La mitad durante los últimos tres meses. En la UE , el número de desempleados es de 17,5 millones, 1,6 millones más que hace un año. Para 2009, se prevé la pérdida de 3,5 millones de empleos. Varios Estados centroamericanos así como México y Perú, por sus estrechos lazos con la economía estadounidense, serán fuertemente golpeados por la crisis.
“Una crisis que afecta a todos los sectores de la economía: la banca, la industria, los seguros, la construcción, etcétera y se disemina por todo el conjunto del sistema capitalista internacional.
“Decisiones que se toman en los centros mundiales y que afectan a las subsidiarias de la periferia generando despidos masivos, interrupciones en las cadenas de pagos, caída en la demanda de insumos, etcétera. EEUU ha decidido apoyar a las Big Three (Chrysler, Ford, General Motors) de Detroit, pero sólo para que salven sus plantas en el país. Francia y Suecia han anunciado que condicionarán las ayudas a sus industrias automotoras: sólo podrán beneficiarse los centros ubicados en sus respectivos países. La ministra francesa de Economía, Christine Lagarde, declaró que el protectionismo podía ser ‘un mal necesario en tiempos de crisis’. El ministro español de Industria, Miguel Sebastián, insta a ‘consumir productos españoles.’ Barack Obama, agregamos nosotros, promueve el ‘buy American!’.
“Otras fuentes de propagación de la crisis en la periferia son la caída en los precios de las commodities que exportan los países latinoamericanos y caribeños, con sus secuelas recesivas y el aumento de la desocupación.
“Drástica disminución de las remesas de los emigrantes latinoamericanos y caribeños a los países desarrollados. (En algunos casos las remesas son el más importante ítem en el ingreso internacional de divisas, por encima de las exportaciones).
“Retorno de los emigrantes, deprimiendo aún más el mercado de trabajo.
“Se conjuga con una profunda crisis energética que exige reemplazar al actual, basado en el uso irracional y predatorio del combustible fósil.
“Esta crisis coincide con la creciente toma de conciencia de los catastróficos alcances del cambio climático.
“Agréguese la crisis alimentaria, agudizada por la pretensión del capitalismo de mantener un irracional patrón de consumo que ha llevado a reconvertir tierras aptas para la producción de alimentos para ser destinadas a la elaboración de agrocombustibles.
“Obama reconoció que no hemos tocado fondo todavía, y Michael Klare, escribió en días pasados que ‘si el actual desastre económico se convierte en lo que el presidente Obama ha denominado ‘década perdida’, el resultado podría consistir en un paisaje global lleno de convulsiones motivadas por la economía.’
“En 1929 la desocupación en EEUU llegó al 25%, al paso que caían los precios agrícolas y de las materias primas. Diez años después, y pese a las radicales políticas puestas en marcha por Franklin D. Roosevelt (el New Deal), la desocupación seguía siendo muy elevada (17 %) y la economía no lograba salir de la depresión. Sólo la Segunda Guerra Mundial puso fin a esa etapa. ¿Y ahora, por qué habría de ser más breve? Si la depresión de 1873-1896, como expliqué, duró ¡23 años!
“Dados estos antecedentes, ¿por qué ahora saldríamos de la actual crisis en cuestión de meses, como vaticinan algunos publicistas y ‘gurúes’ de Wall Street.
“No se saldrá de esta crisis con un par de reuniones del G-20, o del G-7. Si una prueba hay de su radical incapacidad para resolver la crisis es la respuesta de las principales bolsas de valores del mundo luego de cada anuncio o cada sanción de una ley aprobatoria de un nuevo rescate: invariablemente la respuesta de ‘los mercados’.
“Según atestigua George Soros ‘la economía real sufrirá los efectos secundarios, que ahora están cobrando brío. Puesto que en estas circunstancias el consumidor estadounidense ya no puede servir de locomotora de la economía mundial, el Gobierno estadounidense debe estimular la demanda. Dado que nos enfrentamos a los retos amenazadores del calentamiento del planeta y de la dependencia energética, el próximo Gobierno debería dirigir cualquier plan de estímulo al ahorro energético, al desarrollo de fuentes de energía alternativas y a la construcción de infraestructuras ecológicas.
“Se abre un largo período de tironeos y negociaciones para definir de qué forma se saldrá de la crisis, quiénes serán los beneficiados y quiénes deberán pagar sus costos.
“Los acuerdos de Bretton Woods, concebidos en el marco de la fase keynesiana del capitalismo, coincidieron con la estabilización de un nuevo modelo de hegemonía burguesa que, producto de las consecuencias de la guerra y la lucha anti-fascista tenía como nuevo e inesperado telón de fondo el fortalecimiento de la gravitación de los sindicatos obreros, los partidos de izquierda y las capacidades reguladoras e interventoras de los estados.
“Ya no está la URSS , cuya sola presencia y la amenaza de la extensión hacia Occidente de su ejemplo inclinaba la balanza de la negociación a favor de la izquierda, sectores populares, sindicatos, etc.
“En la actualidad China ocupa un papel incomparablemente más importante en la economía mundial, pero sin alcanzar una importancia paralela en la política mundial. La URSS , en cambio, pese a su debilidad económica era una formidable potencia militar y política. China es una potencia económica, pero con escasa presencia militar y política en los asuntos mundiales, si bien está comenzando un muy cauteloso y paulatino proceso de reafirmación en la política mundial.
“China puede llegar a jugar un papel positivo para la estrategia de recomposición de los países de la periferia. Beijing está gradualmente reorientando sus enormes energías nacionales hacia el mercado interno. Por múltiples razones que serían imposibles discutir aquí es un país que necesita que su economía crezca al 8 % anual, sea como respuesta a los estímulos de los mercados mundiales o a los que se origine en su inmenso –sólo parcialmente explotado- mercado interno. De confirmarse ese viraje es posible predecir que China seguirá necesitando muchos productos originarios de los países del Tercer Mundo, como petróleo, níquel, cobre, aluminio, acero, soja y otras materias primas y alimentos.
“En la Gran Depresión de los años 30, en cambio, la URSS tenía una muy débil inserción en los mercados mundiales. China es distinto: podrá seguir jugando un papel muy importante y, al igual que Rusia e India (aunque éstas en menor medida) comprar en el exterior las materias primas y alimentos que necesite, a diferencia de lo que ocurría con la URSS en los tiempos de la Gran Depresión.
“En los 30s la ‘solución’ de la crisis se encontró en el proteccionismo y la guerra mundial. Hoy, el proteccionismo encontrará muchos obstáculos debido a la interpenetración de los grandes oligopolios nacionales en los distintos espacios del capitalismo mundial. La conformación de una burguesía mundial, arraigada en gigantescas empresas que, pese a su base nacional, operan en un sinnúmero de países, hace que la opción proteccionista en el mundo desarrollado sea de escasa efectividad en el comercio Norte/Norte y las políticas tenderán -al menos por ahora y no sin tensiones- a respetar los parámetros establecidos por la OMC. La carta proteccionista aparece como mucho más probable cuando se la aplique, como seguramente se hará, en contra del Sur global. Una guerra mundial motorizada por ‘burguesías nacionales’ del mundo desarrollado dispuestas a luchar entre sí por la supremacía en los mercados es prácticamente imposible porque tales ‘burguesías’ han sido desplazadas por el ascenso y consolidación de una burguesía imperial que periódicamente se reúne en Davos y para la cual la opción de un enfrentamiento militar constituye un fenomenal despropósito. No quiere decir que esa burguesía mundial no apoye, como lo ha hecho hasta ahora con las aventuras militares de Estados Unidos en Irak y Afganistán, la realización de numerosas operaciones militares en la periferia del sistema, necesarias para preservación de la rentabilidad del complejo militar-industrial norteamericano e, indirectamente, para los grandes oligopolios de los demás países.
“La situación actual no es igual a la de los años treintas. Lenin ‘el capitalismo no se cae si no hay una fuerza social que lo haga caer’. Esa fuerza social hoy no está presente en las sociedades del capitalismo metropolitano, incluido Estados Unidos.
“USA, UK, Alemania, Francia y Japón dirimían en el terreno militar su pugna por la hegemonía imperial.
“Hoy, la hegemonía y la dominación están claramente en manos de USA. Es el único garante del sistema capitalista a escala mundial. Si USA cayera se produciría un efecto dominó que provocaría el derrumbe de casi todos los capitalismos metropolitanos, sin mencionar las consecuencias en la periferia del sistema. En caso de que Washington se vea amenazado por una insurgencia popular todos acudirán a socorrerlo, porque es el sostén último del sistema y el único que, en caso de necesidad, puede socorrer a los demás.
“EEUU es un actor irreemplazable y centro indiscutido del sistema imperialista mundial: sólo él dispone de más de 700 misiones y bases militares en unos 120 países que constituyen la reserva final del sistema. Si las demás opciones fracasan, la fuerza aparecerá en todo su esplendor. Sólo EEUU puede desplegar sus tropas y su arsenal de guerra para mantener el orden a escala planetaria. Es, como dijera Samuel Huntington, ‘el sheriff solitario’.
“Este ‘apuntalamiento’ del centro imperialista cuenta con la invalorable colaboración de los demás socios imperiales, o con sus competidores en el área económica e inclusive con la mayoría de los países del Tercer Mundo, que acumulan sus reservas en dólares estadounidenses. Ni China, Japón, Corea o Rusia, para hablar de los mayores tenedores de dólares del planeta, pueden liquidar su stock en esa moneda porque sería una movida suicida. Claro está, que esta también es una consideración que debe ser tomada con mucha cautela.
“La conducta de los mercados y de los ahorristas de todo el mundo fortalece la posición norteamericana: la crisis se profundiza, los rescates demuestran ser insuficientes, el Dow Jones de Wall Street cae por debajo de la barrera psicológica de los 7.000 puntos –¡descendiendo por debajo de la marca obtenida en 1997!- y pese a ello la gente busca refugio en el dólar, ¡cayéndose las cotizaciones del euro y el oro!
“Zbigniev Brzezinski ha declarado: ‘estoy preocupado porque vamos a tener millones y millones de desocupados, mucha gente pasándola realmente muy mal. Y esa situación estará presente por un tiempo antes de que las cosas eventualmente mejoren’.
“Estamos en presencia de una crisis que es mucho más que una crisis económica, o financiera.
“Se trata de una crisis integral de un modelo civilizatorio que es insostenible económicamente; políticamente, sin apelar cada vez más a la violencia en contra de los pueblos; insustentable también ecológicamente, dada la destrucción, en algunos casos irreversible, del medio ambiente; e insostenible socialmente, porque degrada la condición humana hasta límites inimaginables y destruye la trama misma de la vida social.
“La respuesta a esta crisis, por lo tanto, no puede ser sólo económica o financiera. Las clases dominantes harán exactamente eso: utilizar un vasto arsenal de recursos públicos para socializar las pérdidas y reflotar a los grandes oligopolios. Encerrados en la defensa de sus intereses más inmediatos carecen siquiera de la visión para concebir una estrategia más integral.
“La crisis no ha tocado fondo”, dice. “Nos hallamos ante una crisis general capitalista. Nunca alguna otra fue mayor. La que tuvo lugar entre 1873 y 1896, duró 23 años, se llamó Larga Depresión. La otra muy grave fue la de1929. Duró igualmente no menos de 20 años. La actual crisis es integral, civilizacional, multidimensional.”
De inmediato añade: “Es una crisis que trasciende con creces lo financiero, lo bancario y afecta la economía real en todos sus departamentos”.
Si alguien toma esta síntesis y la lleva en el bolsillo, la lee de vez en cuando o se la aprende de memoria como una pequeña Biblia, estará mejor informado de lo que ocurre en el mundo que el 99% de la población, donde el ciudadano vive asediado por cientos de anuncios publicitarios y saturado con miles de horas de noticias, novelas y películas de ficción reales o falsas.
Fidel Castro
Marzo 8 de 2009
11 y 16 a.m.
dilluns, 9 de març del 2009
Video deu mil imatges El Demà TV
El recull d'imatges és prou interessant i per a mi té el valor afegit que al final hi trec el nas d'una manera prou discreta, però que certifica la meva presència. Regaleu-vos la vista.
Avui tornem a parlar dels 10.000
Gràcies pels comentaris. I em sembla que se'm confirma el que havia pensat: intel.lectuals catalanistes, polítics i lletraferits de diari havien calculat un fracàs i han passat olímpicament de l'esdeveniment. Com ho poden justificar? de cap manera. Tenen la cara tan dura que no ho justifiquen en absolut, han passat full i ja parlen d'altres coses. Els ho haurem de recordar i ens ho hauran d'explicar. I que ho sàpiguen: Ja no són ells qui marquen l'hora a Catalunya. Es farà de dia quan ho digui la gent, ja que ells no fan res més que enfosquir-nos el camí.
diumenge, 8 de març del 2009
Avui parlem dels 10.000
No patiu que a tots vosaltres, Núria, i a tanta gent que no ha vingut, us hem tingut al costat cridant amb nosaltres. I és per això que hem estat molts més de deu mil.
Però començarem parlant de números. La policia de Brussel.les diu el que vol. Com el País, com la Vanguàrdia, com el Periódico, com tots els periodistes presents que no han estat capaços d'aventurar una xifra. Jo m'he passat vint anys comptant persones al carrer per motius de feina. I erem de set o vuit mil cap amunt. Sense exageracions: hauríeu d'haver vist aquella avinguda plena de gent! És normal que els organitzadors parlin de més de deu mil: quants joves sense recursos no hi han anat per no tenir 300 euros que els costava el viatge! quanta gent amb economies ofegades no hi ha pogut anar? Doncs deu mil, si senyor!
Ara parlem de les adhesions:
Convergència i Unió hi ha enviat el seu Delegat per a la immigració. Segurament perquè anant a l'estranger els deu haver semblat el més oportú. I a més l'hi han posat un negre al costat per donar una nota de color (m'imagino la reunió preparatòria buscant com trobar la manera de sortir clarament a les fotos: mireu-les bé) El pitjor de tot és que els organitzadors repetien constantment que amb la pancarta del davant de la manifestació no hi havia d'anar cap polític. Però el Sr. Àngel Colom s'hi va agafar amb tota la barra potser pensant-se que creurien que encara representava la Crida. També hi havia la Núria Feliu, que si bé en els temps del Govern Pujol cobrava per fer aquestes feines, ara ja no ho puc assegurar, però tampoc deixava anar la pancarta. Al Sr. Artur Mas deu mil persones segurament li semblaven poques per desplaçar-se un dia a Bèlgica. Potser algú li retreurà més endavant.
L'Esquerra Republicana. No es van acostar a la pancarta. I en el sector immediatament posterior, que és on hi havia la majoria de persones conegudes, només hi vàrem veure l'Uriel Bertran. Ara la premsa diu que hi havia l'Oriol Junqueras i l'Anna Simó en pancartes posteriors, però en cap moment, ni en tot l'acte final, se'ls va veure per la zona dels parlaments. A mi em fa gràcia que en Carod Rovira senti "respecte" per la manifestació, i em sembla percebre una mena de distància amb regust de tango entre els alts dirigents d'ERC i la seva militància, present d'una manera massiva a Brussel.les.
Una altra cosa: que la Vanguàrdia digui que Alfons López Tena era un representant de CDC demostra l'interès amb què determinada premsa veu l'esdevenir de Catalunya, que no va més enllà de considerar-nos uns bons patuesos il.lustrats.
Algunes absències que la gent comentava: Lluís Llach (de viatge a Itaca), Joel Joan (recollint un Òscar), raons de pes per no venir...
I voleu que avanci la meva opinió sobre el motiu d'algunes absències? Doncs la por al fracàs de la convocatòria i el mal que pogués comportar a les seves imatges. Tot plegat ben lamentable...
I el millor de tot: els deu mil. Catalans de tot arreu, del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d'Andorra, de la Catalunya Nord, de l'Alguer, i sobretot del Principat, amb una sola veu cada vegada més sòlida i més unitària tot reclamant la Independència. Catalans vinguts un a un, sense autocars pagats per ningú, sense imposicions, sense coaccions. Un sol poble que reclama una sola cosa per als anys a venir: una clase política capaç de respondre a la societat que la sustenta.
Però començarem parlant de números. La policia de Brussel.les diu el que vol. Com el País, com la Vanguàrdia, com el Periódico, com tots els periodistes presents que no han estat capaços d'aventurar una xifra. Jo m'he passat vint anys comptant persones al carrer per motius de feina. I erem de set o vuit mil cap amunt. Sense exageracions: hauríeu d'haver vist aquella avinguda plena de gent! És normal que els organitzadors parlin de més de deu mil: quants joves sense recursos no hi han anat per no tenir 300 euros que els costava el viatge! quanta gent amb economies ofegades no hi ha pogut anar? Doncs deu mil, si senyor!
Ara parlem de les adhesions:
Convergència i Unió hi ha enviat el seu Delegat per a la immigració. Segurament perquè anant a l'estranger els deu haver semblat el més oportú. I a més l'hi han posat un negre al costat per donar una nota de color (m'imagino la reunió preparatòria buscant com trobar la manera de sortir clarament a les fotos: mireu-les bé) El pitjor de tot és que els organitzadors repetien constantment que amb la pancarta del davant de la manifestació no hi havia d'anar cap polític. Però el Sr. Àngel Colom s'hi va agafar amb tota la barra potser pensant-se que creurien que encara representava la Crida. També hi havia la Núria Feliu, que si bé en els temps del Govern Pujol cobrava per fer aquestes feines, ara ja no ho puc assegurar, però tampoc deixava anar la pancarta. Al Sr. Artur Mas deu mil persones segurament li semblaven poques per desplaçar-se un dia a Bèlgica. Potser algú li retreurà més endavant.
L'Esquerra Republicana. No es van acostar a la pancarta. I en el sector immediatament posterior, que és on hi havia la majoria de persones conegudes, només hi vàrem veure l'Uriel Bertran. Ara la premsa diu que hi havia l'Oriol Junqueras i l'Anna Simó en pancartes posteriors, però en cap moment, ni en tot l'acte final, se'ls va veure per la zona dels parlaments. A mi em fa gràcia que en Carod Rovira senti "respecte" per la manifestació, i em sembla percebre una mena de distància amb regust de tango entre els alts dirigents d'ERC i la seva militància, present d'una manera massiva a Brussel.les.
Una altra cosa: que la Vanguàrdia digui que Alfons López Tena era un representant de CDC demostra l'interès amb què determinada premsa veu l'esdevenir de Catalunya, que no va més enllà de considerar-nos uns bons patuesos il.lustrats.
Algunes absències que la gent comentava: Lluís Llach (de viatge a Itaca), Joel Joan (recollint un Òscar), raons de pes per no venir...
I voleu que avanci la meva opinió sobre el motiu d'algunes absències? Doncs la por al fracàs de la convocatòria i el mal que pogués comportar a les seves imatges. Tot plegat ben lamentable...
I el millor de tot: els deu mil. Catalans de tot arreu, del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d'Andorra, de la Catalunya Nord, de l'Alguer, i sobretot del Principat, amb una sola veu cada vegada més sòlida i més unitària tot reclamant la Independència. Catalans vinguts un a un, sense autocars pagats per ningú, sense imposicions, sense coaccions. Un sol poble que reclama una sola cosa per als anys a venir: una clase política capaç de respondre a la societat que la sustenta.
dimecres, 4 de març del 2009
Amposta Jota Viva
A les terres de l'Ebre la Jota és ben viva i no és estrany de veure-la ballar per carrers i places a les festes majors. No els han calgut ni subvencions ni empentes institucionals. La Jota és tan catalana com la Sardana. Més encara, si voleu, ja que traspassa l'Ebre i és viva a tots els Països Catalans. Què passa amb la Sardana? Què passa amb els sardanistes?
dimarts, 3 de març del 2009
Encara guanya Espanya
Avui he llegit la Vanguàrdia. En una anàlisi de Kepa Aulestia, antic lluitador amb un pedigrí revolucionari que molts voldríem per als nostres avis, llegim una descripció, la que ja coneix tothom, de la situació, on conclou que a Patxi López no li quedarà cap altra solució que presentar la seva candidatura. L'amic Aulestia, o enemic, no ho sé, sembla del PSE, tampoc no m'interessa gaire. I el PSE a Euskadi, i en Patxi López també, odien, literalment, el nacionalisme. No parlem de l'independentisme.
Contràriament, tres pàgines enrere, Jordi Barbeta analitza els fets d'una altra manera i defineix la importància i el protagonisme del PSOE en tota aquesta festa, i explica prou clarament el perquè de les jugades diverses amb Nafarroa Bai, PNV, CIU, ERC, etc. I conclou la finalitat d'aquests flirteigs: el poder dels nacionalistes, com més petit, millor. D'això se'n podria dir, també, la llei de l'embut.
Contràriament, tres pàgines enrere, Jordi Barbeta analitza els fets d'una altra manera i defineix la importància i el protagonisme del PSOE en tota aquesta festa, i explica prou clarament el perquè de les jugades diverses amb Nafarroa Bai, PNV, CIU, ERC, etc. I conclou la finalitat d'aquests flirteigs: el poder dels nacionalistes, com més petit, millor. D'això se'n podria dir, també, la llei de l'embut.
dilluns, 2 de març del 2009
Guanya Espanya
A Galícia ha guanyat Espanya. Ha guanyat el sentit "pràctic" que tenen molts gallecs en pensar que han d'apropar-se a l'arbre que fa l'ombra més acollidora: Espanya, doncs.
A Euskadi ha guanyat Espanya. Ha guanyat amb una guerra que en molts fronts i amb molta brutícia ha foragitat de la vida pública tota la premsa que els feia nosa i tots els partits polítics de l'esquerra abertzale. I aquest cop amb lleis votades al Parlament espanyol amb les majories necessàries. Legalment. Però portant la democràcia parlamentària a l'extrem més sòrdid de la seva manca de valors ètics.
I a Catalunya, què passarà? Algú pensa que no es recorden de nosaltres perquè tenim un govern socialista?
Només els queda Catalunya. I ara, serem l'objectiu prioritari...
A Euskadi ha guanyat Espanya. Ha guanyat amb una guerra que en molts fronts i amb molta brutícia ha foragitat de la vida pública tota la premsa que els feia nosa i tots els partits polítics de l'esquerra abertzale. I aquest cop amb lleis votades al Parlament espanyol amb les majories necessàries. Legalment. Però portant la democràcia parlamentària a l'extrem més sòrdid de la seva manca de valors ètics.
I a Catalunya, què passarà? Algú pensa que no es recorden de nosaltres perquè tenim un govern socialista?
Només els queda Catalunya. I ara, serem l'objectiu prioritari...
diumenge, 15 de febrer del 2009
És difícil parlar de Chaves
Com és habitual en la premsa, tots a sobre de Chaves quan expulsa un observador de la Unió Europea (pretesament imparcial), el dia abans d'una consulta electoral, pel fet d'haver-lo anomenat dictador.Però com que es tracta de Chaves, tot s'hi val: tothom sap que Chaves és un dictador. Contràriament, el senyor Luis Herrero, el desemmarascador de fraus electorals, és un eurodiputat, amic de José Mª Aznar, ex escopidor de la COPE, que ha ajudat la premsa a omplir una vegada més un parell de pàgines contra la bèstia negra.
Jo no sé com no som capaços de demanar-nos alguna vegada si tenim accés a tota la informació sobre el que passa a Amèrica Central. És molt difícil posar-se a parlar de Chaves sense que de seguida algú el desqualifiqui explicant les seves extravagàncies (com si nosaltres no en tinguéssim, de polítics extravagants). Però la veritat és que, al marge de les notícies que escampen els seus enemics, poca cosa sabem de Veneçuela, o de Cuba, o de Bolívia. Només sabem que tenen governs que no són de dretes, que al menys a Bolívia i a Veneçuela ja ho són per la via electoral "europea", i que això ha mobilitzat moltes forces en contra.
Hauríem de tenir una mica més de curiositat solidària...
Jo no sé com no som capaços de demanar-nos alguna vegada si tenim accés a tota la informació sobre el que passa a Amèrica Central. És molt difícil posar-se a parlar de Chaves sense que de seguida algú el desqualifiqui explicant les seves extravagàncies (com si nosaltres no en tinguéssim, de polítics extravagants). Però la veritat és que, al marge de les notícies que escampen els seus enemics, poca cosa sabem de Veneçuela, o de Cuba, o de Bolívia. Només sabem que tenen governs que no són de dretes, que al menys a Bolívia i a Veneçuela ja ho són per la via electoral "europea", i que això ha mobilitzat moltes forces en contra.
Hauríem de tenir una mica més de curiositat solidària...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
