GreenPeace, una multinacional més

El post que reprodueixo explica i comenta a la perfecció l'actitud de GreenPeace els darrers dies. Això, afegit al descrèdit que li comporten algunes de les seves actituds, llunyanes cada cop més del que en podríem dir l'esquerra, situen l'organització en un fangar una mica insà del que potser ja no podrà sortir mai.

Defensar el clima fa impossible defensar la diversitat?
"GreenPeace: stop discrimination against the Catalans"
Josep Maria Canyelles

Abans d'ahir es produïa un acte important a Barcelona: la conferència sobre el clima, amb caràcter previ a la que tindrà lloc a Copenhaguen amb caràcter decisori. I GreenPeace ha volgut aprofitar-ho per a fer una acció de sensibilització dels caps d’estat.

He tingut l'oportunitat de veure en directe com desplegaven les tres pancartes a la Sagrada Família, dues en anglès i una en castellà, i he anat a expressar a les dues persones assalariades de l’organització la incoherència que suposa parlar de biodiversitat i no respectar les identitats i les llengües. Com pot Greenpeace actuar sempre amb tal incoherència? I en aquesta ocasió en un lloc com la Sagrada Família, on el seu arquitecte Antoni Gaudí, ja ancià, va ser apallissat per la policia per parlar en català.

Diuen des de la direcció: "aquí el que importa és el missatge". Si ho haguessin penjat menors d'edat també? Si la lona fos de PVC també? Si per entrar haguessin hagut de fer una acció violenta també? No tot s’hi val! I les organitzacions socials estan cridades a la coherència.

Diuen: "no s'entendria". De debò que “Salveu el clima”, al costat de “Save the climate”, no s'entendria arreu a més de donar un missatge de respecte a la diversitat?

Se m'excusen: "els socis no catalans no entendrien que es fes en català". Doncs ara sí que anem malament. Greenpeace: si no ets part de la solució potser ets part del problema. Si algú s'ha d’enfadar per fer alguna cosa en català a Catalunya potser sobra en aquesta organització. Els valors de respecte no tenen diferència sobre si són ambientals, culturals o socials, i s'han d'aplicar en les maneres de fer encara que el focus de l'organització se centri només en matèries ambientals.

Em donen una resposta institucional: “Tenim una delegació a Barcelona on es parla català...”. Però sona molt malament això que "ja ens deixeu parlar en català a casa". La llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, també simbolitza coses. I mostrar-la és una manera d'augmentar el missatge de la diversitat i el respecte. Si s'entén perfectament el missatge no puc comprendre per què no utilitzar la pròpia del lloc on es fa l'acció. Les ONG es deuen a la coherència. També parlem de biodiversitat.

Però és que la discriminació és més que evident. Només heu de mirar la revista o el web. Compareu-los amb el que fa GreenPeace a la resta del món i pregunteu-vos per què actua diferent: a Canadà, a Bèlgica, a Finlàndia, a Suïssa... només entrar al web us demanen que trieu llengua. Són països que tenen un respecte entre comunitats. I si mireu la resta de països veureu que llengües amb menys habitants que la catalana compten amb versió: noruec, danès, finès, suec... No us fa pensar?

I finalment, des de l'opció ambiental: però és que no treballem per uns valors de justícia i diversitat? Com podem demanar a les empreses que siguin coherents si cada organització només defensa la seva parcel·la i no una responsabilitat social plena?

Aquestes aportacions s’han publicat al bloc de Greenpeace i han incitat a la participació d’algunes persones, totes elles partidàries de l’organització. I com sol passar, algú ha parlat de que hem de ser ciutadans del món. És curiós que això de ser ciutadans del món només es faci servir per defensar l’espanyol. Potser els canadencs, suïssos, finesos, belgues, no són ciutadans del món i senzillament són uns provincians que es dediquen a parlar en la seva llengua quan hi ha tantes coses més importants a fer!

Podem ser tots ecologistes, però se suposa que primer de tot defensem el respecte, la democràcia, el dret a existir, el dret a decidir… El dilema sobre si hem de defensar la llibertat, la igualtat, el clima, o la diversitat no és vàlid. Perquè no són excloents. És més, s’ha de defensar tot junt: com puc defensar l’Amazònia i no parlar del dret de les comunitats a viure-hi?

Blog greenpeace on molta gent ha expressat les seves queixes: http://greenpeaceblong.wordpress.com/2009/11/02/accion-greenpeace-en-la-sagrada-familia-barcelona/
(article publicat també a xarxanet.org)

La "classe" política

Els darrers dies, o mesos, hem sentit moltíssimes declaracions de polítics -alguns de molt alta consideració- tot defensant la seva dignitat, en un exercici de corporativisme digne de causes més productives -per exemple, la defensa del finançament o la comprensió davant les consultes independentistes-, tot oblidant que la dignitat, l'honorabilitat i la dedicació són l'obligació primera de tot treballador sigui remunerat o voluntari. Que oblidin altres honors, que ells no han estat escollits ni per fer-se fotografies ni per passar a la posteritat. Cobrar un sou els fa esdevenir assalariats amb feines específiques, però de fet tenen poders de propietari de la finca. La diferència, en democràcia, és que, en comptes d'haver de presentar un currículum i passar unes oposicions, aquí només calen unes eleccions. Per tant, tenim assegurada l'adscripció política, però no l'idoneitat per a la feina. En determinats Ajuntaments, el resultat és dramàtic. És potser per això que molts polítics, no tots afortunadament, quan arriben al poder, el Mecano se'ls fa massa complicat, i només aconsegueixen construïr-se xalets a la costa.

Viggo Mortensen speaks catalan / parlant català

El més important de veure Viggo Mortensen parlar català és el fet d'haver de recordar quantes persones, després de desenes d'anys de viure a Catalunya no volen articular-ne ni tres paraules seguides.

In fraganti

"In fraganti" és una expressió que prové del llatí "in flagranti (delicto)", i que significa literalment "mentre el delicte encara crema" o, com ja s'entén, en el mateix moment en què es comet el delicte.
És el que cal aplicar a tota la colla que el jutge Garzon ha sorprès amb els calçotets abaixats i en plena feina. Aquesta manera de fer les coses fa que sovint, després de les primeres actuacions, algun dels detinguts quedi en llibertat. Però els culpables i totes les proves no s'escapen.
En canvi en Millet ha tingut temps de dutxar-se, canviar-se els calçotets, i menjar-se una bona paella cuinada al foc de les proves que encara ara té ocasió d'anar col.leccionant com fi fossin cromos de futbolistes, per als seus néts. I aquí no passa res, que això és l'Oasi català, i els jutges també hi pasturen plàcidament.

"El Far" del Baix Llobregat i la llengua

"El Far", Setmanari del Baix Llobregat i l'Hospitalet, com si l'Hospitalet no fos del Baix Llobregat, apareix tots els divendres adosat al Periódico.
Encara que tenim la sort que el Periódico publiqui una edició traduïda al català, no passa el mateix amb el Far. Tot mantenint uns vergonyosos caps de pàgina en català (els deu semblar que així ja porten la corbata de la catalanitat), tota la resta és absolutament espanyola, a excepció de la darrera pàgina, dedicada a Cultura i Oci.
No vull ni imaginar que escriure en català la pàgina de Cultura i Oci obeeix a algun criteri premeditat. Prefereixo suposar qualsevol altra casualitat lingüística. La resta de la revista, la portada i tot el conjunt de notícies, són fetes en espanyol per raons de mercat. D'això n'estic una mica més segur.

L'important: en quina llengua callem

Aquest text és molt interessant. Ens parla d'un novel.lista africà i de les seves raons per deixar d'escriure en anglès per passar a escriure en la seva llengua nadiua, fet que li va costar la presó. L'autor és Santiago Alba Rico, i aclareix, molt, alguns aspectes sobre els escriptors que conviuen entre la llengua poderosa i la llengua minoritària.

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica Frantz Fanon a "Pell negra, màscares blanques"— s'identificaven amb Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el negre més fort, el negre més intel·ligent, l'únic negre veritable, perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de sotmetre's al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia geològica, d'origen colonial, fins a tal punt arrelada en l'ordre de la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf d'Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un focus d'identificació universal. El govern és blanc, o altrament és que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L'important no és en quina llengua parlem, l'important és en quina llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a aquest "més enrere" —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem fugir a totes passades i del qual provem d'escapar precisament cap al llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d'altres d'anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense proporcionar-los l'esquena en què un es recolza i que al mateix temps no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament.
Els anomenats "estudis postcolonials" s'ocupen des de fa quatre dècades d'aquesta donació depredadora o d'aquest saqueig magnànim que prolonga, també en l'àmbit de la cultura, relacions ancestrals de domini colonial.

Ngugi wa Thiong'o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca.
L'any 1977, després d'haver publicat quatre novel·les en anglès, va escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: "Em casaré quan em plagui" (Ngaahika ndeenda). L'èxit va ser tan gran que el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A la presó, Ngugi va escriure una primera novel.la en la seva llengua materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar l'estima de molts crítics occidentals que fins llavors l'havien lloat:es tractava d'un "desastre editorial", d'un error que el treia del "mercat" per a convertir-lo en un escriptor "minoritari". "S'escriu per a ser llegit", deia Denise Coussy, "cal estar boig per a posar-se a publicar, per exemple, en bretó". Però Ngugi escrivia precisament per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia —i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: "descolonitzar la ment" (1986). "L'efecte d'un bombardeig cultural", diu Ngugi, "és aniquilar la confiança d'un poble en els seus noms, en les seves llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per exemple, més amb les llengües d'altres pobles que amb la seva pròpia".
No és que la causa d'aquest colonialisme sigui lingüística, però és allí on es parla, és allí on s'amaga, és allí on fa niu i es legitima i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d'un Occident que no vol una "democràcia autèntica" per a l'Àfrica, entesa com a sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d'uns governs dictatorials que col·laboren en "la divisió i la repressió permanents del continent". I la solució no pot ser literària, és clar, però la literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que màscares, o clofolles, que cauen per l'empenta més lleugera. El kikuiu no és l'alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora i el magnànim saqueig, i encén un focus local d'identificació no- blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè volguessin compartir l'anglès (que no volien) sinó precisament perquè era comuna. És a dir, perquè era l'anglès de l'altre, però potser sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l'Estat espanyol s'han traduït només dos llibres de Ngugi wa Thiongo'o: "El diable a la creu", escrit el 1984 i publicat per l'editorial Txalaparta (1994, traducció d'Alfonso Omaetxea) i "Un gra de blat de moro", una de les seves primeres novel·les, encara "afroeuropea", escrita en anglès l'any 1967 i publicada per l'editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l'altre s'afegeix el plaer especulatiu de comparar-los.

Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

El cinema a Sant Boi

Sembla que en una data propera tindrem cinema a Sant Boi. I en diverses sales, en un indret relativament assequible (no sempre tothom el trobarà a prop), però certament, en no més de vint minuts la majoria de santboians hi podran anar a peu. I això, ara com ara, és un luxe.
La programació, pel que hem pogut saber, la farà una empresa privada en conveni amb l'Ajuntament, que és i serà el propietari de les sales.
I no podem assegurar, perquè cap representant municipal ha pogut fer-ho, que s'hi farà una mínima programació en llengua catalana. Al segle XXI. Després de més de 25 anys d'una Llei de Normalització Lingüística que, al Baix Llobregat, no ha donat el fruit que se n'esperava. Després que Òmnium Cultural del Baix Llobregat ho ha demanat formalment. Després que, probablement, la Llei ho exigirà.
Però l'empresa concessionària no ha manifestat encara com programarà ni en quina llengua i nosaltres tenim el dret de manifestar dubtes i alguna desconfiança.
Tindran els nens sessions de cinema en català?
Tindrem nosaltres alguna sessió en català el cap de setmana, algun cap de setmana?
No fa una mica de vergonya recordar això en un país on el català és la llengua oficial?

Cal fer-ho tot per guanyar?

El Viana necessitava guanyar per 11 gols de diferència per pujar a primera divisió. Ho deuria fer molt bé, perquè va deixar els contraris petrificats. A l'altre equip en competició no li va fer gaire gràcia. Dèien que hi havia hagut "tongo".
La lliçó ens la podem aplicar. Ens estem començant a acostumar a creure'ns que tot s'hi val, si finalment guanyem. I no parlo de futbol.

Крейсер "Аврора" / Creuer "Aurora"

El Creuer "Aurora" va participar activament en la Revolució d'Octubre, amb una canonada de fogueig llançada la nit del 24 al 25 per donar el senyal d'assalt al Palau d'Hivern: els seus mariners s'hi havien afegit.
Encara avui és visitat com un monument nacional a Sant Petersburg.
Llàstima de com li van les coses: quan tanca les portes, algunes nits, nous rics de la Rússia democràtica hi cel.lebren festes i bacanals.

La USAP, prou catalana?

Un seguidor del grup "Català Sempre", del que sóc membre, no fa gaire que va comprovar que la web de la "tan catalana" USAP de Perpinyà només estava en francès. Va adreçar-se a la Penya rugbista La Lleganya de Vilanova i la Geltrú que va reaccionar immediatament. Ells són socis de la USAP i, tot seguit vàren elaborar dues demandes que transcric tot seguit, per tal que les copieu si les voleu reenviar:



Text de La Lleganya amb les dues demandes:
dimarts, 13 / octubre / 2009
En català, si us plau

La USAP ha llençat un nou disseny del web. L'Independant publica periòdicament el gratuït usapista USAPMAG. Què tenen en comú aquestes dues notícies? Doncs bé: el web del club està, a dia d'avui, exclusivament en francès; la publicació de L'Independant, després de tres números, no ha publicat una sola ratlla en català.
La situació és un contrasentit brutal: un equip que posa l'accent en la identitat, oblida la llengua del país en la seva comunicació corporativa a través dels mitjans digitals. Una publicació que s'autodefineix com a nordcatalana, obvia la llengua catalana en una publicació de caràcter gratuït i periòdic.
Som molts els catalans, del nord i del sud, que tenim com a pròpia aquesta llengua, la peça que ens uneix més enllà dels efectes nefastos del Tractat dels Pirineus. Som molts els usapistes que considerem necessària la presència de la llengua catalana tant al web del club com a l'USAPMAG. És per això, que des de la nostra humilitat com a associació de supporters de la USAP, i des de la nostra condició irrenunciable de catalanes i catalans, endeguem una senzilla campanya.
Aquí sota hi trobareu dues cartes, en català i francès. La primera, per al president del club, Honorable sr. Paul Goze; la segona, per al servei al lector de L'Independant. Només us demanem que les copieu i envieu, per tal de fer pressió per transformar aquesta situació paradoxal. Us donem gràcies per endavant.


USAP: enviar-la al correu electrònic infos@usap.fr

A l’atenció el sr. Paul Goze
PRESIDENT USAP

Benvolgut President

Com a seguidor de la USAP, m’adreço a Vostè per comentar-vos una qüestió en relació al web de l'USAP, www.usap.fr. Recentment s’ha procedit a una renovació del mateix. El que s'ha guanyat en vistositat i claredat, s'ha perdut en l'apartat de la llengua. Us envio aquesta carta com a català, i usapista, per demanar-vos que agilitzeu al màxim l'aparició de l'edició catalana del web. En un club com el nostre, on són tan importants les arrels i el sentit d’equip, i on l’obertura vers el sud és un dels moviments estratègics de futur, no deixa de ser paradoxal que la llengua pròpia del país no tingui espai en l’espai d’informació digital.

Sense més i posant-nos a la vostra disposició per al que cregueu convenient,

***************************************

A l' attention de M. Paul Goze
Président de l'USAP.

Cher président,

Je m' en remets à vous, en tant que supporter de l' USAP, au sujet du site officiel du club: www.usap.fr. Ce site a été rénové il y a peu, et s' il a gagné en visualité et en clarté il a perdu en écartant la langue. Je vous envoie cette lettre comme catalan et usapiste, afin que vous fassiez réapparaître l' édition catalane du site. Dans un club comme le notre, où sont si importantes les racines et l' esprit d’équipe, et où l'ouverture vers le sud est une statégie d'avenir majeure, il est paradoxal que la langue vernaculaire du pays ait perdu la place qui lui est due dans l'espace d'information par internet.

Dans l'attente d'une réponse favorable, je reste à votre disposition, cher président, pour tout ce que vous pourriez juger utile.

Cognoms i Nom/ Nom et prénom
Adreça / Adresse
Localitat / Ville


L'Independant: enviar a través del formulari web que trobareu aquí


Benvolguts senyors

Com a seguidor de la USAP, m’adreço a Vostè per comentar-vos una qüestió en relació a la publicació USAP MAG. Aquest suplement gratuït d’informació usapista editat pel vostre mitjà, d’excel•lent qualitat fotogràfica i notable interès en els articles escrits, es publica íntegrament en francès. Us envio aquesta carta com a català, i usapista, per demanar-vos que tant aviat com us sigui possible hi integreu articles en la llengua del país, el català, per reflectir d’aquesta manera les arrels del club; arrels que juntament amb l’esforç i el sacrifici són el triumvirat que la temporada passada ens van permetre aixecar el Brennus.

Rebeu una fraternal i esportiva salutació des del sud,

***************************************

Chers messieurs,

Je m' en remets à vous, en tant que supporter de l' USAP, au sujet de la publication d'USAP-MAG. Ce supplément gratuit d' information usapiste, édité par votre journal, d’excellente qualité fotographique et d'un intérêt remarquable pour ses articles, est publié intégralement en français. Je vous envoie cette lettre en tant que catalan et usapiste, afin que vous y intégriez aussi vite que possible des articles dans la langue du pays, le catalan, et ce dans le but de mieu refléter les racines du club; racines qui, jointes à l' effort et au sacrifice, sont le triumvirat qui nous a permis, la saison passée, de soulever le Brennus.

Recevez, messieurs, des salutations fraternelles et sportives depuis le sud.

El premi Nobel

Davant les ensucrades notícies que hem rebut, en general, sobre la concessió del Nobel al President dels USA, transcric com ho ha fet Granma, que és l'òrgan del Partit Comunista de Cuba. Es remet, senzillament, a la nota d'Associated Press i afegeix el seu comentari a peu de pàgina.

Un comentario de Associated Press
Un Nobel para Obama ¿tan temprano?
Dejó desconcertada a buena parte del mundo y muchos se hacen esa pregunta

WASHINGTON.— La concesión del Premio Nobel de la Paz a Barack Obama dejó desconcertada a buena parte del mundo y muchos se preguntan si el presidente estadounidense se merece tan prestigioso galardón tan temprano en su mandato.
Para Obama, es sin duda un honor: un presidente joven que tiene menos de dos meses en el cargo y que tenía allí apenas 12 días cuando el comité del Nobel cerró el plazo para recibir candidaturas.
El premio parece ser más por los anhelos futuros de Obama que por sus logros concretos. El comité del Nobel dijo que él había logrado "un nuevo clima en la política internacional" y se había convertido en "el principal portavoz a nivel mundial" de las buenas causas.
Obama no ha tenido un momento triunfal, pero ello no debe sorprender. Como todos los presidentes estadounidenses en su primer año, lo que tiene es una larga lista de logros a medio terminar y de tareas por cumplir.
Prohibió las torturas a detenidos, revocando las detestadas políticas de su antecesor, y prometió cerrar el centro de detenciones en Guantánamo, que había causado malestar en todo el mundo, pero ello no se ha logrado todavía y todo parece indicar que no se cumplirá el plazo de enero del 2010 para concretarlo.
Prometió poner fin a la guerra de Iraq, pero la retirada de ese país árabe ha sido lenta y probablemente la presencia militar estadounidense allí no terminará hasta por lo menos el 2012, y eso es solo si Estados Unidos e Iraq cumplen con su acuerdo de seguridad.
Entretanto, está comandando otra guerra en Afganistán y analizando seriamente la posibilidad de enviar más tropas allí.
Obama también ha hablado a favor de mayores esfuerzos para lograr un acuerdo entre palestinos e israelíes, pero ha recibido escasa respuesta de ambos bandos.
Ha dicho que desea un mundo libre de armas nucleares, pero una cosa es expresar un deseo, como lo hizo en un discurso en Praga en abril, y otra muy distinta reunir el apoyo mundial y de su propio Congreso a favor de la maraña de acuerdos y tratados necesarios para hacer eso una realidad.
Obama ha declarado que una de sus grandes prioridades es luchar contra el cambio climático, pero todo indica que la delegación estadounidense irá a las negociaciones de Copenhague en diciembre sin la legislación aprobada en su Congreso para reducir las emisiones de gases.
Si bien es verdad que Obama cuenta con enorme prestigio internacional, sufrió un embarazoso revés la semana pasada cuando se tomó la molestia de cruzar el Atlántico para hacer campaña por la ciudad de Chicago como sede de las Olimpiadas del 2016, y fracasó rotundamente.
De cualquier manera, todo parece indicar que para el Comité del Nobel, el solo hecho de que Obama cambió la actitud de Washington hacia el resto del mundo es razón suficiente para otorgarle el premio humanitario.

Nota de la Redacción
En abril pasado, Obama tomó la determinación de no perseguir a los torturadores de la Agencia Central de Inteligencia (CIA) y el Pentágono. La amnistía describió a los torturadores de la CIA como agentes, que confiaron "de buena fe" que no serían sometidos a juicio.
Desde el 1ro. de enero al 30 de junio, se registraron 1013 civiles muertos, "comparados con los 818 del mismo periodo en el 2008 y 684 en el 2007". Es decir, como la administración Obama se ha decantado por la escalada de la guerra y ha enviado más aviones y miles de soldados a Afganistán, la cifra de muertos civiles se ha disparado hasta el 24%.
En la misma semana en la que se ha concedido a Obama el Premio Nobel de la Paz, el Senado de Estados Unidos ha aprobado el presupuesto militar más grande de la historia con 626 000 millones de dólares y se ha conocido a través de la ABC News, que las fuerzas militares estadounidenses podrían estar acelerando los planes para un posible ataque a instalaciones nucleares iraníes.

Em limito a copiar el correu que he rebut avui. S'explica per ell mateix.


Fes-ho córrer
El català a Custo Barcelona


El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes. Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà. Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:
-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.
Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:
- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!
Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya". Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.
Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes. Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb què es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada. Al centre de Barcelona, Custo Barcelona infringeix la llei i escup sobre Catalunya i la seva llengua. Estaria bé que els catalans ens adonéssim que cada vegada que comprem un producte de Custo Barcelona estem fent el mateix: escopir sobre Catalunya i sobre la llengua catalana.


UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!

El futur de la consulta d'Arenys

La consulta d'Arenys, que va agafar descol.locada tota la nostra classe política, és, serà, l'inici de moltes coses bones. L'article que segueix en fa una anàlisi que cal llegir amb atenció.

Si tu no hi vas, ells segueixen
Joan Ramon Resina / Catedràtic a la Universitat de Stanford (EUA)

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Divendres, 2 d'octubre del 2009

TV3 al País Valencià

La història de la recepció de TV3 al País Valencià és llarga i penosa. Però aquest post de Víctor Alexandre explica amb claredat quin és l'estat de les coses i què hi podem fer. Ja sé que alguns voldrien tancar TV3 perquè no és la que esperàvem, però al País Valencià ens hi juguem, entre altres coses, la supervivència de la llengua. I aquí no hi valen hòsties.


El setge a TV3 al País Valencià
Publicat al blog de Ví­ctor Alexandre 23 de setembre del 2009
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/


La recepció de TV3 al Paí­s Valencià és dramàtica, perquè a l'actitud oposada de la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Popular, s'hi afegeix la sintonia del Partit Socialista, que també és contrari a tot allò que pugui cohesionar els Països Catalans. Recordem que José Montilla,quan era ministre d'Indústria, va atorgar la freqüència de TV3 a La Sexta, emissora propera al PSOE, cosa que va anul.lar la recepció de l'emissora catalana i que ha propiciat, amb l'acció dels tribunals i de l'exministre d'Indústria Joan Clos, que la Generalitat Valenciana hagi tancat tres repetidors amb un quart de segle d'història i imposat multes a l'entitat promotora,
Acció Cultural del País Valencià , per un valor global de 700.000 euros.
És cert que el conseller Joan Manuel Tresserras ha intentat arribar a un acord de reciprocitat entre les emissions de Canal 9 i TV3, de manera que Canal 9 es pugui sintonitzar des de Catalunya, però ha fracassat per dues raons. Una, perquè la Generalitat Valenciana no té gens d'interès que Canal 9 arribi a Catalunya. No en té per raons polítiques i perquè el caràcter infecte de la seva programació no tindria gens d'audiència al Principat. I dues, perquè el partit del conseller Tresserras, Esquerra Republicana, està voluntàriament subordinat al partit de José Montilla, que governa tant a Catalunya com a Espanya. Per això, com a única solució, s'ha engegat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que es diu Televisió Sense Fronteres. Té com a objectiu l'aprovació d'una llei al Congrés espanyol que respecti la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries -signada per Espanya l'any 1992 i ratificada el 2000-, que a l'article 12.2 diu que els governs signants es comprometen a garantir la recepció de ràdios i televisions que parlen alguna d'aquestes llengües, encara que pertanyin a administracions diferents. Això, a més, té el suport jurí­dic de la normativa europea sobre la unitat de mercat cultural.
Però per tal que aquesta Iniciativa Legislativa Popular tingui èxit, primer cal recollir 500.000 signatures en el termini de nou mesos; cosa que no és fàcil però tampoc impossible. Això vol dir que tota adhesió que arribi a Televisió Sense Fronteres serà molt ben rebuda. Serà la nostra manera de correspondre a les desenes de milers de valencians que amb la seva aportació econòmica, fa 25 anys, van fer realitat la xarxa de repetidors de TV3 que ara el nacionalisme espanyol vol tancar. Com sempre, el futur del país és a les nostres mans.

Mireu a:..........www.televisiosensefronteres.cat

Decidim.cat

Ara, per dir-ho en poques paraules, els regidors "sobiranistes" volen controlar per majoria el procés de les consultes.
Si tenim en compte que CDC hi és en fals (no s'ho creuen i si manessin a la Generalitat ho condemnarien) i que les consultes les ha de fer la societat civil perquè els ajuntaments ho tenen prohibit, em sembla un abús de poder que no m'acabo de creure en persones que abans d'ahir dèien que eren democràtiques.
I això en una consulta que només és això: consultiva. Imagineu-vos quan tinguin el poder de veritat! Independència sí, però amb uns altres!

L'ombra del fantasma

De fa anys que sento parlar que crear una fundació serveix per, en el camp de la Cultura, estalviar-se impostos, per rebre subvencions i, amb l'esquer de l'estalvi d'impostos, aconseguir ingressos procedents de persones i d'empreses que poden desgravar per aquest fet.
Els diners que rep una fundació de totes les procedències, són finalistes per un parell de raons. Primer perquè la fundació es constitueix amb objectius concrets adreçats a una activitat cultural determinada, però mai a suportar l'activitat de tercers, i menys encara si l'objectiu del tercer no és cultural. I segon, perques el cas evident de la Fundació Trias Fargas, apèndix ideològic de CDC. I molt més encara el de la fundació de l'Àngel Colom, que va rebre una bona colla de milions per pagar deutes de campanyes electorals fracassades del PI. Tanta roba bruta a Convergència necessita una bona bugaderia.
Però la pregunta és: Perquè un ens com el Palau, amb tantes mancances en el funcionament diari de l'Orfeó i de les seves corals i amb una gasiveria reconeguda i denunciada pels mateixos músics en la programació, ha desviat centenars de milions d'euros per suportar l'activitat de tercers, innecessàriament?

L'entrevista amb el fantasma (2)

Quan Millet parla de les 400 persones (o famílies, que no queda clar), queda evident que li resulta ben familiar la pràctica de la cooptació en les juntes directives. I així comenta, per exemple, que va entrar al Barça perquè li va demanar en Josep Lluís Nuñez, i va entrar-hi directament com a vicepresident del club i de la Fundació. El seu germà Xavier va entrar a Òmnium Cultural quan va morir el seu pare (successió!) i ell (el nostre fantasma) va entrar a l'Orfeó perquè en Joan Anton Maragall l'hi va posar.
Puc donar fe que Òmnium Cultural, amb moltíssima feina, ha pogut canviar aquestes males pràctiques, però es mantenen en algunes altres institucions.
El seu germà Xavier Millet va estar al Cercle d'Economia, així com l'altre germà, en Joan, a la Banca Catalana amb en Pujol i en Josep Lluís Vilaseca, que ara és a l'Agrupació Mútua a on s'ha tornat a trobar amb el fantasma.
Una perla: "A Jordi Pujol l'havia vist moltes vegades a casa de jove amb els seus afanys catalanistes".
Potser anava a classe de banquer.

Entrevista amb Millet, el fantasma del Palau

Només faltava que es publiqués una entrevista que li vàren fer el 2001 en la qual, pletòric en la "xuleria" de qui sap que ningú ha descobert les seves porcades, explica coses que ens deixen de pedra.
Explica com va muntar i impulsar la Fundació del FC Barcelona (tremoleu barcelonistes), i les seves relacions amb en Núñez i amb en Piqué i de com havia posat Josep Carreras, Antoni Tàpies i Miquel Roca a la directiva.
Insisteix a afirmar que tot plegat queda reduït a 400 noms. Vol dir que sense els 400 noms meravellosos, mai no s'hauria pogut fer res en aquest país. I comença a ratllar: Juncadella, Bertrand, Millet, Pujol, Roca, Maragall, el Marquès de Castellflorite, Carulla, Guardans, Cendrós, Valls Taberner, Rodés, Milà, Serra, Carreras, Montal, Carrasco, Vilaseca, Bonsoms... Es troben al Cercle del Liceu, a la Llotja del Barça, al Centre Excursionista de Catalunya, a l'Ateneu, al "Circulo Ecuestre", al Tennis Barcelona, al Cercle d'Economia...
I pareu compte, que de petits ja s'havien trobat a l'escola!
Més endavant seguirem parlant d'aquesta entrevista. Ara anem a respirar una mica d'aire fresc.

El gaudi de Gaudí

Cal conèixer Gaudí ben a fons. Més enllà de la seva arquitectura prodigiosa. I amb ell, amb aquest article aclaridor, farem un passeig per la ignomínia de la constant vexació a la llengua catalana.
Article d'opinió publicat al Diari de Balears, dilluns 21 de setembre del 2009


El gaudi de Gaudí
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

Els espanyols sempre han abominat d'Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé què fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L'entusiasme i l'admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix, les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, a 71 anys, quan es manifestà l'11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a comissaria, en presència d'un conegut seu (el senyor Valls, l'home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: "¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!". Va ser acusat d'insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l'estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l'aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d'un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat ("Es que lo habláis por cojones!"). Després de 20 minuts, l'informaren que rebria una denúncia per insults i va embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l'esperaven per repetir la teràpia.
El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socias. La mobilització ciutadana, amb interpel·lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por de represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socias per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen
bé és l'obediència. Li vaig recomanar que imposàs l'autoritat i dictàs ordres clares.

No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques!
El compromís? Paper banyat! Tota la classe política catalana és autora o còmplice de l'etnocidi. Uns no assumeixen responsabilitats i els altres no les exigeixen i fan els ulls grossos. Aquesta desídia convida a apel·lar als tribunals internacionals. Els darrers cinc anys, els abusos amb violència s'han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó a un típic estat colonial: ocupació del territori, espoliació i racisme!

Mai cap catalanoparlant no serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a casa seva, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! Una segona evidència és que mai cap parlant de qualsevol llengua del món no serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d'actes racistes. Els cossos de seguretat se senten "superiors" a uns ciutadans a qui han de protegir i profanen, impunement, la legalitat.
Què els ensenyen a les acadèmies, a banda de torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els diuen que no han d'insultar? No els expliquen que l'abús d'autoritat és un delicte? No els fan saber que qui paga el seu sou som els catalanoparlants? Contra als abusos hi ha solució.

L'apuntà Gaudí l'any 1917 (aviat en farà cent anys!) a la revista de Vilanova. A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d'arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col·laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: "Els castellans atribueixen al fatalisme que s'enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l'administració. No conreen la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l'exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen "las carrozas".

Tenir administració, per a ells, és tenir "la llave de la despensa" i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai no ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre'l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!". El títol d'aquella entrevista, "Catalunya és apta per a governar-se!", oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia. Aquella constatació, tan senzilla i tan vigent avui, era tot un llegat ideològic. La independència de Catalunya era el gran somni i el gaudi de Gaudí.

Millet, encara més (i va per llarg)

El fill i el pare
Josep Maria Espinàs ha publicat un article en el que pretén, tot acceptant el crim d'en Fèlix Millet fill, recordar les qualitats d'en Fèlix Millet i Maristany (pare). Aquest si, gran mecenes i catalanista lluitador per la pàtria en temps difícils.
Jo penso que en Josep Maria Espinàs va despistat. Per voluntat pròpia o per relliscada involuntària.
Com ja vaig dir en un altre moment, Fèlix Millet i Maristany, va ser un financer catòlic que fugí de Catalunya en començar la Guerra Civil per refugiar-se a Burgos i col.laborar amb els sublevats. Més endavant, acabada la guerra, la seva proximitat al règim de Franco li permeté accedir, ja al 1948, a la presidència del Consell d'Administració del Banco Popular, a canvi de vés a saber què. Com és habitual en aquests casos, va anar acumulant altres negocis en paral.lel.
El 1947 fou secretari de la Comissió Abat Oliba, el 1951, president de l'Orfeó Català, a través del qual fundà l'Obra del Ballet Popular. I el 1961, amb altres persones, fundà Òmnium Cultural, entitat que serà suspesa el 1963 i que no recobrarà l'activitat fins després de la seva mort.
Fou amic, per acabar-ho d'arrodonir, del Cardenal Segura, megalòman monàrquic i radical anti-republicà que, en les acaballes de la seva vida, i en un deliri difícil d'explicar, acabà enfrontat al mateix Franco.
El fet que financers o industrials acabin treballant en algun moment de la seva vida en l'àmbit de la cultura o de l'esport, demostra només que necessitaven més reconeixements personals.

Els "petits millets"
En un futur a venir, el Termcat i més endavant el Diccionari de l'Institut, hauran de reconèixer algunes noves entrades: "Millet", per exemple, per als delinqüents de corbata, o de bressol distingit (està fet tot un Millet). I ja em perdonaran els Millets no implicats, però avui, encara, dir-se Franco és tot un llast.
Però ara ja apareixen fins i tot les variants. Tenim el cas d'aquells aprofitats de segona fila, xorissets de segona divisió, que sempre han viscut del que queia d'un i de l'altre cantó, i que ara ja comencen a perfilar-se amb claredat. El primer, l'Àngel Colom, d'ingressos i ocupació desconeguts de fa moltíssims anys -al marge de diverses aventures polítiques a la recerca cel càrrec perdut-, que ha anat perdent diners (cobrant sous, suposo) per allà on ha passat, i ara resulta que també els ha pagat el Palau. És, senzillament, un "petit millet". Ara, amb minúscula. El que encara sorprèn són els defensors morals que li van apareixent "colateralment". Anirem observant-los.

Per als que no llegeixen llibres en català

Sovint ens trobem en converses excuses per no llegir en català. I en el que no són converses. Aquest article de Lolita Bosch, que escriu en català i en castellà (potser més en castellà, i aquí la gràcia), aclareix moltes coses, i cal agrair-li-ho.


L’estranya autocrítica catalana
No llegir en català és un acte d’incultura, igual que rebutjar una tradició artística per raons no artístiques
LOLITA Bosch*

Ara ve quan m’hauria de justificar. Dir que escric aquest text com a lectora. Més enllà de les afinitats polítiques, històriques i socials, d’una sensació i d’un context (com si això fos possible). I demanar també, a qui em llegeixi, que provi de situar-se en un lloc semblant. Que recordi que aquí, vostè i jo, som lectors. Que estem parlant de literatura i prou. Però no ho penso fer. Perquè m’esgota i ens desmereix disculpar-nos sempre. I perquè si ho fem, cada vegada que ho fem, quan ho fem sempre, quan ho fem mecànicament i sense pensar-hi, tornem a posar la literatura de la qual venim i la literatura que fem en una perspectiva política. I no crec que la nostra íntima recerca artística (la de tots nosaltres: lectors) pugui ser eina ni excusa d’una banda ni de l’altra. Perquè la literatura en català no és un reducte de resistència: ni a favor ni en contra. I pensar-ho és ignorant, és limitat i és cec. Perquè llegir en català és, simplement, llegir.

No llegir en català, en canvi, constitueix un acte d’incultura. De la mateixa manera que ho és refusar qualsevol tradició artística per raons no artístiques. Però passa. Aquí passa molt. Ho sé perquè estic més farta d’escoltar, sense pudor ni prejudicis, que la literatura en llengua catalana és dolenta, que no hi ha res que pagui massa la pena i que, en general, el que escrivim aquí és provincià o de segona.
Per començar, perquè provinciana és, per exemple, la Víctor Català (i això mai no podria ser un defecte). I en segon lloc per les raons que m’han portat a escriure aquest text. I és que cada vegada que sento a dir com n’és de dolenta, la literatura en llengua catalana, faig les mateixes preguntes: «¿Per qui ho dius? ¿Què has llegit? ¿Què busques?»
Perquè, si bé llegir és un exercici de llibertat, també és un esforç que implica disciplina i moltíssima curiositat. I la literatura en llengua catalana, a diferència del que passa amb altres tradicions, no ens arriba mastegada. Aquí el filtre som nosaltres: els lectors. Nosaltres hem de buscar, escollir i pensar. I arribar, en aquesta íntima recerca artística, a allò que ens resulta afí perquè ens parla directament a cadascun de nosaltres.

Però la cantarella que en la nostra tradició literària (la que ens precedeix i la que fem entre tots cada dia) no podem fer aquesta íntima recerca perquè no està a l’alçada de les nostres tradicions contemporànies del món, és trista i preocupant. És trista perquè la incultura és trista, tristíssima. I és preocupant no solament perquè la incultura és sinònim d’una vagància i d’una manca de curiositat que fan venir por, sinó perquè evita que hàgim de fer una reflexió cultural i artística que íntimament ens toca fer. I evitar aquesta reflexió no solament difumina la nostra tradició sinó que ens converteix en mals lectors –encara que ens pensem que no ho som perquè rebem, amb criteri, altres tradicions literàries.
Entenc que tots estem farts d’algunes polítiques culturals, que sabem que el resultat d’encerts i d’errors ens ha alliberat de moltes coses, però també ens ha lligat una mica les mans, que hi ha un català que als lectors d’avui dia ens sembla massa institucional i que l’excés de publicació i la falta freqüent de criteri editorial ens confon. Però una cosa és pagar els prejudicis i els excessos d’una imatge de la nostra llengua feta amb malícia, esperit conservador, els ulls embenats i cap endavant o voluntat de criteri (depèn del Govern de torn) i l’altra és no saber pensar, ni llegir, al marge de tot això.
Al marge del que ens han dit els altres que som.
Perquè més enllà de la recerca natural dels escriptors, els gustos lectors i el privilegi inqüestionable de ser en un país en el qual les llibreries i les biblioteques gaudeixen d’una oferta impensable en moltíssims altres llocs del món, literàriament, això que ens passa, no ens passa pas per raons literàries.

No hi ha prou arguments artístics per pensar que la nostra literatura, com fan altres tradicions literàries de les quals bevem (l’americana, la mexicana, la francesa, la britànica, l’índia, la castellana, l’argentina...), no pugui ser incloent, comuna i amb un grau sa de nacionalisme. Una literatura amb curiositat per ella mateixa, que inclogui amb normalitat allò que arriba de fora, que dialogui, que es reflecteixi i que s’enfronti a altres idiomes i altres tradicions al mateix temps que assumeixi, sense vergonya, un tronc comú.
Més enllà de la política i de les conviccions personals, i amb un interès per la literatura nacional poderós i compacte. Però no. No passa. Sinó que molts escriptors expliquen que mai no llegeixen literatura en llengua catalana, alguns editors (en català i en castellà) afirmen que mai no troben res de bo escrit en català, les cultures amb les quals convivim sovint fomenten la convicció que som una literatura de segona i un bon nombre de lectors diuen que estan cansats d’una literatura que pressuposen que s’està fent, però que en realitat desconeixen.
I jo no ho entenc. Perquè: ¿què voleu? Em fa mal el cor de pensar que estem passant per alt alguns escriptors formidables. I és per això que, de debò, de debò, voldria saber a qui ens referim quan diem que la literatura en llengua catalana és dolenta, què hem llegit i què és el que busquem. Què és això que estem convençuts que no ens agrada.

*Escriptora

Enemics de les llengües

L'article d'en Ferran Suay al diari Levante de València és molt interessant. Entre altres coses perquè demostra que la nostra capital del sud no és del tot un desert comunicatiu, com dirien alguns, sanament ignorants.

Enemics de les llengües
Ferran Suay

He sentit un discurs del Sr. Mariano Rajoy en què deia, amb molt d'èmfasi i moltes esses que "els únics enemics de les llengües són els qui les prohibeixen i els qui les imposen". Bona frase, sí senyor! Segur que llueix molt en els titulars periodístics. Sobretot en els dels mitjans lleials i afectes. D'acord amb aquest enunciat, i sense ànim de ser exhaustius, podem llistar una sèrie de coneguts i clars enemics de les llengües, com ara:

(1) La legislació espanyola vigent, que prohibeix explícitament l'ús de qualsevol llengua que no siga el castellà, en un ampli conjunt d'àmbits i situacions, com ara comunicacions ferroviàries i aèries, etiquetatge, documents públics, etc.

(2) La Sra. Esperanza Aguirre, camarada de l'arrauxat i ben recent defensor de les llengües, que presideix una comunitat autònoma que practica una immersió lingüística radical, en què tots els escolars són obligats a estudiar en castellà, amb total prescindència de quina és la seua llengua familiar.

(3) La Generalitat Valenciana, que --en complicitat amb sindicats com CCOO-- es nega a demanar el requisit lingüístic valencià en l'accés a la funció pública i -per tant-- obliga els ciutadans a expressar-se en la llengua dels funcionaris, revertint així l'ordre normal de les coses, segons el qual, hauria de ser qui cobra de l'erari públic qui s'adapta als ciutadans, i no al revés.

(4) La comunitat autònoma de Múrcia (entre moltes altres, incloent-hi la valenciana) que obliga els metges a saber castellà per tal de poder exercir en el territori que administra, malgrat el fet --ben conegut-- que hi ha metges no saben aquesta llengua, i tanmateix tenen una qualitat professional excel•lent, i podríen fer un treball sanitari magnífic.

(5) Tots els pares i mares del món, que imposem als nostres fills una o més llengües (generalment, les nostres), sense ni tan sols consultar-los si no preferirien ser educats en un altre dels idiomes del món.

Així doncs, Sr. Rajoy, es veu que els enemics de les llengues som tots (i totes). Ara bé, també cal dir que no tothom arriba a extrems com el de vos mateix, que ignoreu violentament la llengua del lloc on heu nascut, i quan viatgeu a Galícia, imposeu a tort i dret l'únic idioma que sabeu parlar, mentre probablement --i en la intimitat-- sospireu i somieu el moment en què pugueu finalment prohibir - si pot ser, per decret-- tota llengua que no siga el castellà.

Font: diari Levante-EMT (26/09/09)

Els Amics dels Clàssics

En una carta a la bústia de l'Avui del dia 26, la Sra. Montserrat Palet, filla del mestre Joan Palet, President de l'Associació Orquestra Catalana Amics dels Clàssics, aprofita el mal moment que passen el Palau de la Música i l'Orfeó Català i demana dues coses: que alguna de les moltes empreses que donaven diners al Palau els els passi a ells; i segona, que la Generalitat li atorgui al seu pare la Creu de Sant Jordi. L'Orquestra "Amics dels Clàssics" (quan jo era jove no sempre sonaven prou bé i els anomenaven els "enemics" dels clàssics), o la Sra Montserrat Palet, si és que no parla en nom de tots, hauria d'anar amb compte amb aquesta pressa de pescar en aigües braves. La seva actitud és insolidària i d'una mala educació indigna de qui diu que treballa per la Cultura. Si no em fallen els comptes, vostès varen fundar l'orquestra el 1936. Durant quants anys han viscut sense subvencions institucionals, o d'on les han rebudes? Encara ens haurà anat bé l'escàndol del delinqüent Millet!

Llegir llibres

Del bloc amic "Més content que un gínjol" trasllado aquest post que explica amb prou exactitud el que podria ser una bona manera de caminar pel món de la literatura. La visió d'un professor d'ESO és, més que mai, il.luminadora.


dijous, 24 / setembre / 2009

LECTORS AMB CRITERI

De vegades (moltes, per sort), a les aules dels instituts, trobes sorpreses agradables. No tot és tan dolent com algunes aus de mal averany volen fer creure. Ahir mateix dedicàrem la sessió de segon d'ESO a parlar de les lectures del primer trimestre. Com tinc per costum, els vaig dir que podien llegir el que volgueren, i que
recomanaren als companys obres que els hagueren agradat. Això comporta un risc, i és que comencen a aparéixer novel·letes que a mi no m'agraden gens i que tenen molta tirada entre els adolescents. I és ací on va eixir el nom d'una obra per a mi bastant desencertada: /El noi del pijama de ratlles/. Els que seguiu el bloc ja sabeu què en pense: ho podeu consultar a la columna de la dreta, punxant sobre el títol del llibre de Boyle. Però heus ací que una jove de catorze anys, gran lectora (segons diu, i jo m'ho crec pel seu criteri), va dir:
- Jo este estiu he llegit /El noi del pijama de ratlles/ i un altre que també va de camps de concentració i m'ha agradat molt més.
- I com es diu?
- /Escuma de mar/.
- I per què t'ha agradat més?
- No ho sé. El trobe més pròxim, perquè el protagonista és valencià, i a més em sembla que està molt millor escrit i que la història és molt més creïble, perquè en el de Boyle es conta cada trola que no se la creu ningú.
Potser li falte per llimar una mica els seus judicis literaris, però el criteri el té ben latent. Només cal no imposar-li obres que no siguen del seu gust. No fer-li avorrir la lectura, en definitiva. És per això que, tot i coincidir amb l'alumna, vaig dir que bé, que d'acord, que eren dues propostes diferents i que les inclouria al llistat. No vaig dir absolutament res de la meua tírria a l'obra de Boyle, ni el meu gust per la de Manel Joan Arinyó. Que cadascú triara el que volguera. Avui mateix els alumnes d'aquest grup havien de dir quin llibre havien triat per al primer trimestres. De divuit, setze han triat /Escuma de mar/. I és que de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions. Evidentment, li fan més cas a una companya que al professor. I hem de saber aprofitar-ho.

Enviat per ginjol a 12:02

El Jueves, com tothom

El Jueves va rebutjar en el seu moment aquesta portada alusiva a la consulta d'Arenys de Munt. L'ofensa als seus lectors espanyols segurament li faria abaixar les vendes. Actitud intolerable en una revista que ha sofert la censura diverses vegades. La nostra més divertida solidaritat amb Franchu, l'autor.

Els països veïns. França

Reprodueixo un article d'en Salvador Sostres. Encara que m'anomena, no hi tinc res a veure, hi podeu posar les mans al foc. L'escrit pot molestar segons qui, però vista la coneguda tendència dels francesos per les injúries a les minories de l'hexàgon, que s'aguanti.
Article publicat a l'AVUI, pàgina 29, dijous 13 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/cultura/171988/entre/petain/franco.html


LLIR ENTRE CARDS
Entre Pétain i Franco

Salvador Sostres

Al carrer Enric Granados, 135. Afrancesat bar que es diu Bon. Demano un suc de taronja i una d'aquestes noietes parisenques, alta i seca i de depilació escassa em diu que li parli en espanyol perquè som a Espanya. Telle quelle. No vol donar-me el full de reclamacions i telefono immediatament als Mossos d'Esquadra, que cal dir que atenen la meva queixa amb promptitud i de seguida arriba una patrulla a restablir l'ordre per la via d'obligar-los a donar-me els fulls de queixa.
Tot té un límit. Aguantem que no ens atenguin en la nostra llengua si com a mínim ens entenen; cosa que en cap país normal no s'acceptaria i només cal veure que a Nova York els taxistes estan obligats per llei a saber anglès. Fins i tot som amables i condescendents amb aquells que educadament es disculpen de no entendre'ns i els fem tota quanta traducció perquè a poc a poc es vagin incorporant. No se'ns pot negar que fem tots els papers de l'auca per ser acollidors i perquè tots plegats tinguem la festa en pau. Però que ens insultin per demanar un suc de taronja en català, això és inadmissible.
Des del Franco que ningú no ens exigia parlar cristiano. I bé, noies com aquesta t'ajuden a entendre que el col•laboracionisme fos majoritari a la França ocupada. La resistència fou un invent posterior, bellíssim i amb admirables heroïcitats certes, però amb una gran dosi de relat. La veritat és que la major part de la França ocupada alçà el braç al cap de 2 dies i que els demòcrates tenien la consideració de terroristes. Noies com la d'ahir -habla en español que estamos en España- expliquen que París es convertís sense gaire recança en el gran bordell del Führer. Que aquest poble de tants covards il•lustres faci el que vulgui amb la seva història, però ja nosaltres tenim els nostres propis feixistes i no ens en calen de forans que vinguin a donar-nos lliçons de geografia. En so de pau i amb
respecte, tothom i sempre ha estat benvingut a Catalunya. Però que quedi clar que la nostra llengua és el català i que contra els nazis tenim molta, molta policia.

Col.lecció de cromos de botiflers - 2

Botifler ve de "beauty flower", que és el nom que se li donava a la flor borbònica, la flor de lis. I a ningú se li escapa que la parauleta va començar a usar-se amb profusió quan alguns catalans que havien estat d'un cantó, no els va costar gaire de passar-se a l'altre un cop acabada la guerra de Successió. Per dir-ho d'alguna manera, gent amb les calces cagades des del primer moment.

Després dels fets d'Arenys de Munt, només tinc un nom a la boca: Artur Mas. Algú creu que si el President de la Generalitat fos l'Artur Mas, CDC hauria fet tota la comèdia que ha estat fent a favor de la independència o, en paraules de CDC, de la sobirania?
Algú creu que hi hauria enviat un parell de representants emèrits? Jo, no.
El seu paper, institucional, assenyat, hauria estat el mateix que el del PSC. I amagar-se d'aquesta realitat i voler enganyar-nos, només pot tenir un nom.
Cal tenir molta cura amb qui s'apunta al primer bombardeig. Potser el segon ens caurà a nosaltres al damunt.

Un altre cop Palestina sense Israel (o és Israel sense Palestina?)

Independentment de la complicada i difícilment comprensible solució que la Generalitat ha trobat a la commemoració de l’Onze de Setembre, de la que no parlo perquè per sortir al carrer no calen taules ni cadires, sí que en són interessants els efectes colaterals.
I resulta clar que Iniciativa, amb qui simpatitzo sovint, sembla que hagi volgut mantenir-se massa ferma en la seva coneguda actitud de suport al poble palestí sense tenir en compte que a Israel hi ha una esquerra decidida i combativa que vol canviar les coses i que també vol un Estal Palestí lliure, just i democràtic al costat d’un Estat d’Israel lliure, just i democràtic. És més que necessària, en aquest context, la crítica a Hamas, que manté inacceptables actituds no solament antidemocràtiques sinó de control i compra amb diners de la voluntat de la població. Crítica que es manté, paral.lelament, al propi govern d’Israel i al seu comportament indigne.
Així doncs, al mateix temps que manifestem la nostra solidaritat amb el poble palestí, hem d’aplaudir l’esquerra d’Israel. Si no ho fem, atiarem el foc de la intolerància. És per això que no parlo d'altres moviments pro-palestins acrítics que obliden, com el govern d'Israel, l'existència de persones a l'altra banda de la frontera.

Eduard Toldrà

És la segona vegada que corregeixo amb simpatia les afirmacions del meu amic Lluís Marrasé.
Però en el seu “bitllet” del 5 de setembre, dedicat a la renovada Banda Municipal de Barcelona, recorda els directors Lamote de Grignon i Richard Strauss, així com Salvador Brotons. I en una efemèride com aquesta mai no s’ha d’oblidar Eduard Toldrà, que, en la més dura de les decisions, va escollir la duresa del treball obscur al país oposada a la brillantor d’un exili que li assegurava feina i determinats suports internacionals. El mestratge de Toldrà, ciutadanament i musical, és quelcom que no podem oblidar.

Col.lecció de cromos de botiflers - 1

Entre el 6 i el 10 d'agost comentava que no calia anar a buscar enemics a fora si ja en teniem a dins, i ho confirmava amb un excel.lent article de la Isabel-Clara Simó.
Tot llegint un article De Jorge M. Reverte penso que mereix ser el primer cromo de la col.lecció, encara que el senyor visqui a Madrid. L'article el publica El Periódico, d'aquí l'atribució botiflera. Potser a la foto del cromo hi hauria d'haver el director del Periódico!


En l'article, "La parada dels monstres", afirma que no li fan pena els presidents de govern perquè s'ho han buscat, i tot el que els passi en el càrrec està en el sou, fent referència a què Zapatero ha hagut de rebre tot seguit Berlusconi i Chávez. Caldria preguntar-li a Reverte si la feina que té se l'ha buscada ell o li ha regalat algú. Accepta amb dificultat la legalitat de l'existència de Chávez, però no pot evitar d'anomenar-lo colpista. Finalment, amb una mala bava digna d'un feixista de vella escola, no pot evitar tornar a afirmar que Carod va negociar amb ETA que no matés catalans.
I això ho publica El Periódico en català, la pitjor de les bufetades que podiem rebre.

Reflexions d'estiu - 1

Quan tot és "chavista"

Quan l’Esquerra de Centramèrica, o Nova Esquerra del Segle XXI, es mou, els seus contraris (premsa “lliure” inclosa) l’anomenen “esquerra chavista” en un intent, un altre, de voler demostrar que tots els moviments populars a Amèrica no són res més que maniobres de Chavez destinades a estendre una mena de taca d’oli revolucionària, la més gran de les infàmies.
Obliden Bolívar, obliden la història, ho obliden tot. Fins i tot obliden la significació profunda que té la instal.lació de bases militars americanes en aquests territoris.
El Periódico, 31 d’agost: “Els chavistes preparen un partit a Colòmbia”

Elogi del pessimisme

La nostra amiga Carme Rosanas ha fet arribar aquesta esplèndida frase d'en Pedrolo al Diccitionari. La felicitem per l'encert.

Diccitionari: El pessimista sol fer curt: quasi sempre és pitjor

Els alfabets del kurd

Del bloc "Mots emblocats" he tret aquest comentari sobre la llengua kurda. Fem un moment de reflexió, i sense mirar-nos tant el melic, posem-nos a treballar!


Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.


D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.


A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.


El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.


És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.


Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

Reflexió per a votants

En el debat continuat sobre què cal fer o no cal fer quan venen unes eleccions, la frase d'Alberto Moravia obre una perspectiva diferent i engrescadora.

Diccitionari: Curiosament, els votants no se senten mai responsables del fracàs del govern que han votat

Ahir va ser Sant Roc

Ahir va ser Sant Roc i en Roc, el meu gos, es va cruspir mig caneló i un tallet de meló per no deixar passar la festa sense un àpat extraordinari. Normalment menja un pinso que jo no voldria ni per prescripció facultativa. Però el caneló i el meló li vàren agradar. M'ho va dir amb la cua després de dinar...

La llei d'educació a Veneçuela

Fixeu-vos bé dels dies que fa que la premsa "informa" de l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Educació de Veneçuela, i, de fet, l'única cosa que han fet, com sempre, és fer-nos veure quants sectors hi són en contra, quants estudiants es manifesten, que els periodistes s'hi oposen, etc. Però només hem arribat a rebre opinions esbiaixades i interessades dels sectors que no volen la implantació de la Llei.
Després d'haver-la llegida, resulta que, em sembla, les coses són ben diferents de la imatge que ens n'han donat. Deixant al marge algunes expressions, que en un context europeu ens afanyariem a polir, la veritat és que, en línies generals, la llei estableix:
1. La gratuïtat de l'ensenyament a totes les etapes.
2. L'educació ambiental a tots els nivells.
3. La consideració de Servei Públic per a l'educació de discapacitats i de presos.
4. La garantia de la participació dels ciutadans (pares) en el procés educatiu.
5. L'obligació dels mitjans de comunicació a incloure continguts pedagògics.
6. La prohibició de continguts que incitin els infants a l'odi, o la propaganda política i partidista a les escoles, a excepció de les universitats.
7. Una atenció especial als indígenes per tal de preservar
els valors autòctons, sense discriminacions.
Etcètera.
Així doncs, a què poden venir tantes protestes? Doncs:
1. La Llei estableix, en diversos punts, obligacions econòmiques quan la família o el mateix estudiant tinguin recursos econòmics suficients per fer-se càrrec dels costos(educació especial, universitats).
2. Els recursos que l'Estat destina a educació, se'ls considera una inversió d'interès social que obliga tots els seus beneficiaris a retribuir serveis a la comunitat.
3. L'educació religiosa té lloc fins al sisè grau de l'Educació Bàsica, sempre que els pares o els representants ho sol.licitin. S'impartirà dues hores setmanals dins l'horari escolar.
4. La Llei estableix un seguiment, sense entrar en els continguts pròpiament religiosos, de l'ensenyament en els seminaris .
5. La Llei estableix un seguiment molt acurat de les escoles privades.
6. Com ja he dit, la Llei estableix l'obligació de la Premsa de posar-se al servei del moviment educatiu.
Cal parlar-ne més? Queda prou en evidència qui pot oposar-se a aquesta Llei?
Jo diria que encara podrien haver anat molt més enllà en un país on la persona és el repte pendent més important.

El Retaule de Sant Baldiri

A la Rectoria de la Parròquia de Sant Baldiri, de Sant Boi, hi ha la part central (l'única que queda a Sant Boi, n'hi ha dues més en altres llocs) d'un retaule gòtic extraordinari, obra del mestre Lluís Dalmau, del que només se li coneix una altra obra, "La Mare de Déu dels Consellers", que es pot veure al MNAC.
No la reproduïré, perquè em fa una mica de vergonya. A la part de baix, enorme, en les diverses fonts consultades (fins la Viquipèdia), hi ha una taca blava enorme amb l'escut de l'Ajuntament de Sant Boi i una referència a l'Arxiu Històric Municipal que no és, evidentment, el propietari de l'obra. La fotografia de la Mare de Déu dels Consellers no du cap mosca indicativa.
El zel excessiu de vegades ens porta a excessos innecessaris. Quan tingui una fotografia sense la marca esmentada, la posaré, que val la pena. Encara que si us atanseu a la Parròquia, segur que el senyor Rector, amb molt de gust, us farà a mans una postal amb la foto del Sant Baldiri, si encara n'hi queden.

L'Estatut, un cul-de-sac

Aquesta darrers dies llegeixo algunes anticipacions (moltes encara amb la boca petita) del que es farà i es deixarà de fer quan el Tribunal Constitucional dicti la seva sentència. El que és ben segur és que els que tenen el cul llogat (això vol dir, que són socis o militants d'alguna força política) seuran en la cadira que toqui. I, curiosament, opinaran el mateix que opini el seu partit. Sigui el que sigui. Amb més o menys radicalitat, més aviat menys.
I els que tenim el cul posat en un altre ordre de moviments socials haurem d'ésser molt valents. És l'hora de prendre una determinació que no ens deixi el cul en l'orientació equivocada.

El dèficit fiscal de Catalunya

A partir d'avui publico en el meu bloc un gadget que indica, en temps real, el Dèficit fiscal de Catalunya. Aquest càlcul el realitza la Fundació Catalunya Oberta.
A mi em sembla prou interessant tenir a mà aquesta dada, encara que em veig en l'obligació d'indicar la meva llunyania ideològica de l'esmentada Fundació que, entre altres meravelles, proposa per a un futur més lliure l'economia de mercat. O sigui, la que tenim. Simpatitzo personalment amb alguns dels seus membres i antipatitzo profundament amb molts altres. Deixades les coses al seu lloc, donem les gràcies, cal ser ben educat, a la Fundació Catalunya Oberta per un càlcul tan encoratjador...

Qui ens empeny a l'abisme?

No sóc incondicional de ningú (llevat de la meva família, d'algun músic o d'algun pintor). Però he llegit un article d'Isabel-Clara Simó que comparteixo molt, i suposo que acceptarà que el reprodueixi íntegrament. Aquí el teniu:

Qui ens empeny a l'abisme? Isabel-Clara Simó / Escriptora

Estem perdent pistonada en tots els fronts essencials: el
productiu, el financer, el polític i el lingüístic. Alhora,
l'independentisme augmenta, no sé si perquè ens hem
emprenyat o perquè ens han empès al buit i estem fent
moviments compensatoris per recuperar l'equilibri. El que sí que sé és que aquest augment no prové de programes autòctons o de decisions intel·ligents.
El nostre declivi però és inexorable, donat que creix
cada any. Amb discursos satisfactoris o amb exaltacions
patriòtiques no farem bullir l'olla. Per què aquest declivi,
que no fa cas dels nostres cors delerosos de llibertat? Faríem mal fet si pensàvem que ens han dissolt la societat a cops d'immigració, com aquell que desfà sucre
en un got d'aigua fins a saturar-la, perquè no estem en
conflicte amb els immigrats. Com tampoc podem dir
que, com alguns Estats europeus, ens fa mal l'anglès: l'anglès no fa retrocedir el català, ja que no hi està
en conflicte, ni pretén substituir-lo. Per què, doncs,
retrocedim i som ara mateix al caire de l'abisme? Qui ens
empeny sense pietat? Els espanyols? El govern espanyol?
Si ho mirem sense prejudicis, hi ha motius perquè els catalans odiïn Espanya, però cap ni un perquè els
espanyols odiïn Catalunya. I en canvi, l'odi és
unidireccional, de ponent ençà. Espanya és un país inquietant, que es mou entre atavismes
taurins i homologacions europees, ple d'interrogants: per
què la corrupció valenciana queda impune havent-hi a
Madrid un govern socialista? Per què no hi ha diferències
ideològiques entre les televisions públiques i les privades? Per què Patxi López té més ETA,
quan s'havia omplert la boca de culpabilitzar el PNB, i
ningú no l'hi retreu? Però el que ens importa és per què
retrocedim. I quin paper hi juga l'espanyolisme català, que és discret però d'un poder esfereïdor.
I que quedi clar que no em refereixo als candorosos
xicots de Ciutadans, que no han aguantat ni un parell
d'envestides, ni als grupets neofeixistes que no saben muntar ni una manifestació numèricament
decent. Em refereixo a això que abans en dèiem quintacolumnistes. Que tenen un poder equivalent a moltes quilotones de míssils terra-terra.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dimecres, 5 d'agost del 2009

La veritat sobre el català

Amb aquest títol, Albert Branchadell, "Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB", conegut per la seva teoria en la que defensa un bilingüisme diguem-ne institucional, publica un article al Periódico del 5 d'agost on infla sense mesura les rodes a la bicicleta, abans d'acabar reclamant al President Montilla tot allò que pretesament va prometre i no ha acomplert: "Una llei de llengües espanyola que incorpori les llengües difefents del castellà en els símbols de l'Estat i que reconegui el seu ús en les institucions de l'Estat, el català, llengua europea a tots els efectes, i haver avançat en el camp de les tecnologies d'informació i comunicació (TIC) i en el sector audiovisual com a element divulgador del català"
Admirat en la contemplació de la singular tria que ha fet el senyor Branchadell d'allò que li reclama al Sr. Montilla, haig d admetre que el més interessant és el que precedeix en l'article.
A partir de la recent Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la població, té raó en afirmar alguns excessos dels antibilingüistes quan contraposen al bilingüsme les 300 llengües que es parlen a Catalunya, tot concloent que moltes d'elles són pràcticament invisibles. Caldrà, però, anar amb compte amb l'àrab o l'amazig, que pugen descaradament i amb força.
Llavors ataca decididament i afirma, amb raó també, que el castellà s'està convertint, s'ha convertit, en llengua majoritària. I només faltava el castellà de procedència americana, de sensibilitat molt negativa a l'aprenentatge del català.
Però llavors comença a opinar. I diu que no li agrada que es pretengui canviar la realitat amb lleis (afirmació sovintejada entre els que no els agraden les lleis referides a política lingüística, a Catalunya). I afirma, convençut, que la Llei d'educació és molt llarga; i compara els seus 205 articles amb els 44 de la de Finlàndia. Però no ens parla del context a Finlàndia, sembla que no li cal.
Quan nega les virtuts de la Independència en un procés de Normalització ens compara amb Ucraïna i torna a oblidar el context. I on és Ucraïna. Li és igual. L'exemple li va bé.
Finalment, vol fer-nos obrir els ulls i postula obertament una nova política lingüística més arrelada a la realitat. La realitat, òbviament, del bilingüisme consolidat amb un castellà majoritari, per si algú encara no ho havia entès. I aquí torna a oblidar el context i les pressions socials i polítiques com si tot fos estèril, incontaminant.
I això ho diu un professor universitari de llengua catalana.
És el de sempre: no sé perquè anem a buscar enemics a fora. Si els dins són els pitjors !

La llibertat de premsa

Ja sé d'entrada que el que diré tot seguit no és gaire ortodox. Però em ve tan de gust com el rotet inevitable després d'un bon àpat.
El rebombori que fa la Premsa a l'entorn de la llei de Premsa que sembla que implantarà el govern de Chavez fa regust de corporativisme, perquè només parla de llibertat sense fer gaire anàlisis de la situació en la que es produeix. Però com quasi sempre les coses van molt més enllà. Tothom sap o hauria de saber que avui en una societat, si no és en temps de guerra, sovint són els mitjans de comunicació, i aquí no valen invocacions a cap mena de llibertat, els que posen i treuen governs i règims: en el moment en què a Cuba es proclami la "democràcia", la CIA hi muntarà unes quantes cadenes de TV i uns quants diaris, amb disponibilitat infinita de dòlars, contra els que no podrà competir ningú. A qui defensaran? A quins partits faran costat? A quins interessos?
La Revolució Bolivariana té al seu davant l' anomenada "premsa lliure", que és el portaveu de l'antic règim i dels que defensen el retorn a una situació en la que manaven els mateixos que ara, a Hondures, pretenen donar per bona la tàctica del cop d'Estat i la mentida des del poder.
No hi ha premsa lliure contra premsa que no ho és. Hi ha premsa al costat dels pobres i premsa contra els pobres. Sobretot a l'Amèrica Llatina.

Qui és Fèlix Millet

No cal explicar què li ha passat a en Fèlix Millet, flamant ex-president de la Fundació del Palau de la Música, forçat a dimitir per un tèrbol afer amb Hisenda.
El que cal explicar és qui és realment.
Fèlix Millet és fill de Fèlix Millet i Maristany, nebot de Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català. Fèlix Millet i Maristany, financer i mecenes de la cultura catalana en el primer quart del segle XX, veient-se en perill durant la Guerra Civil, fugí a Burgos i col.laborà amb els nacionals. El 1948, havent recuperat aire més de pressa que molts altres catalans, ja era membre del consell d'administració del Banco Popular i de Chasyr, empresa d'assegurances. Mantenint-se en un àmbit diguem-ne "rosa" no perillós per al règim, a partir del 1951 ja era President de l'Orfeó Català i impulsava l'Obra del Ballet Popular. Més endavant seria un dels impulsors d'Òmnium Cultural (!)
Tornem al nostre Fèlix Millet, el d'ara, el seu fill. Aquest bon home, "Creu de Sant Jordi", és, entre moltíssimes altres coses, President de l'Agrupació Mútua, President de Bankpyme, membre de la Junta de la Fundació del FC Barcelona, de la Fundació Pau Casals i, atenció, des del 2003, membre del Patronat Institut Catalunya Futur, secció regional de la FAES de José María Aznar.
Justament aquell any 2003 l'Orfeó Català va rebre una subvenció de 3.000.000 d'euros del Govern del PP.
Sovint hem parlat de la bondat de les accions de la burgesia catalana, en matèria de cultura. Però hem oblidat de matisar que sovint ha estat a major glòria seva i molt poques vegades en la santedat de l'anonimat. I també hem oblidat de dir que els mateixos empresaris i mecenes que vàren construir el Liceu o el magnífic Palau de la Música Catalana permetien el treball infantil o ocupaven dones (i homes!) amb sous de misèria.
Ara tot és una altra cosa. Cal rentar-se la cara. Alguns ja ho han fet. Potser l'Orfeó Català ho aconseguirà aviat pel bé de la Música i de la Cultura Catalana. I de la Justícia, cal dir-ho tot.

Qui hi ha?

Qui hi ha? ha guanyat el projecte Runas a Ortigueira. I ens en congratulem. Però, qui és Qui hi ha?
Qui hi ha? és un grup que aprofita les possibilitats de la paraula grup i s'omple amb músics sense cap mena de sentit del límit: són molts, ja em podeu creure.
Qui hi ha? és un grup de Sant Boi que canta en català i que canta amb alegria tot allò que els surt dels engonals i expliquen històries de pagesos, de gastronomia, i de pubilles, i de mosques d'estiu, i de meduses...
Qui hi ha? usa de la música celta, però amb un toc de psicodèlia mediterrània.
No us els perdeu si en teniu oportunitat!

Montserrat Figueras

L'altre dia, amb un grup d'amics, vàrem anar al Teatre Grec a veure un espectacle dedicat al "diàleg entre les músiques mediterrànies". El grup Hespèrion XXI, dirigit per Jordi Savall era tota una garantia per a l'èxit de la vetllada. I, realment, com moltes altres vegades, Jordi Savall es va saber acompanyar del millor de la música d'Israel, del Marroc, d'Algèria, de Tunísia, de Turquia... Amb músics extraordinaris.
Però com altres vegades, la presència de Montserrat Figueras, incomprensiblement aspra entre la dolçor de les cançons de bressol, va tornar a donar la nota negativa.
N'hi ha que diuen que és una veritable experta en música antiga, i així ho vindrien a testificar premis i reconeixements. Però quan la sentim cantar en català ( o en castellà) veiem com no vocalitza amb claredat i com unes cançons que haurien de ser boniques i melodioses esdevenen marrameus incomprensibles. Quan canta en àrab arriba a despistar-nos una mica més!
No vull ser malpensat, però sembla que hi hagi una mena d'acord general a no tocar el tema amb profunditat per part de ningú, potser perquè es tracta de l'esposa d'en Jordi Savall: En la crítica que he llegit a la premsa sobre el concert, només es feia esment a la "particular vocalitat" de la Montserrat Figueras (?!)

La Normativa vigent

Sovint la Normativa vigent ens ajuda a saber què hem de fer i de quina manera. Però moltes vegades, també, la Normativa vigent serveix per fugir d'estudi sense complicar-se la vida.
En matèria de la Festa Popular, això vol dir, la que fa el poble, els darrers anys, aquí, a Catalunya, els creadors de Normatives vigents són tan llestos que estan a punt d'ofegar tot el que tingui relació amb el foc a la Festa. I no repetiré les dificultats que tenen en aquests moments les Colles de Diables, perquè són increïbles. Pel camí de la Normativa vigent ja han passat les fogueres de Sant Joan, les espontànies, que ja han estat pràcticament eliminades.
Els redactors de Normatives vigents haurien de fer una passejadeta pel País Valencià i veure com és possible que es puguin fer les falles a la distància de les cases que es fan sense perill, i com és possible que la gent usi de la pirotècnia d'una manera tant diferent a com ho fem nosaltres... Però educar i ensenyar és molt més difícil que prohibir.
Molta Normativa i moltes prohibicions, però el que tenen molt clar és que no prohibiran els toros!
Potser el bou de foc...

Zelaya

Quina importància té la legalitat o tenir el poble al darrere si un exèrcit d'energúmens (en aquest cas el nom i el complement són sinònims) amb les armes a la mà l'ha fet fora i probablement li impedirà el retorn? Algú creu realment que més enllà de les paraules de solidaritat Zelaya serà retornat al seu lloc?
Els oligarques, els rics de sempre, els que han mantingut Hondures en la més profunda pobresa amb el consentiment de l'església i de la classe política més corrupta d'Amèrica ara reclamen la il.legalitat d'un referèndum que Zelaya volia convocar. Com si no fos moneda de canvi habitual fer consultes d'aquesta mena...
Què els fa por, doncs? Una política social diferent. La pèrdua de privilegis. La pèrdua del poder.
I el més curiós és que invoquen Chaves i Morales com si fossin els responsables dels actes de Zelaya. Com si al darrere de Zelaya no hi hagués la majoria del poble d'Hondures.
Ja veieu la poca força que pot tenir el poble, de vegades, davant de quatre fusells. Però la mala llet del poble els pot esclatar a les mans.

Dictadures i dictadures

Ismaïl Kadaré, monàrquic que estima molt el Premi Príncep d'Astúries, acaba de dir que el règim totalitari d'Albània era pitjor que el de l'Espanya de Franco. I ho subratlla tot afegint que Espanya no estava tan aïllada del món.
Naturalment, senyor Kadaré! Albània era un país comunista i hi havia una guerra freda! Però li puc assegurar que els pocs espanyols que sortien era per anar a treballar a Alemanya...
I això que Albània era pitjor, no em faci riure que hi ha massa morts pel mig i tota una Guerra Civil per deixar-li passar aquesta mena de bestiesa d'intel.lectual que vol quedar bé!
Vostè vagi fent la seva feina i procuri recordar que la seva obra la va poder escriure a dins del seu país. Recordi també que va ser parlamentari en la dictadura totalitària que vostè tant critica: això, aquí, durant el franquisme li hauria estat impossible a un escriptor com vostè. I recordi que es va exiliar a París quan ja no calia, perquè tot just llavors desapareixia el règim comunista.
La seva literatura és exquisita i la seva defensa dels albanokosovars és encomiable. Però em temo que per a vostè Espanya és Albània en gran i que tot plegat li sona a música mexicana.

Aprende inglés con franco!

Hem trobat un curs d'anglès molt interessant. Espero que us agradi...

Vicente Ferrer

Vicente Ferrer, que no Vicenç (el nom és una de les atribucions més lliures i voluntàries que tenim) ha estat una persona extraordinària. El que ell i la seva gent han fet a l' Índia no té comparació i és d'un abast i d'un calat tan gran que passaran generacions i és molt possible que ningú sigui capaç de superar el nivell assolit per la seva obra . Cal anar-hi per veure-ho i comprendre la importància de les transformacions aconseguides.
Però els darrers dies he llegit, com sempre es llegeixen en aquests casos, les habituals expressions, a voltes exagerades, a voltes oportunistes. Es demana el Premi Nobel per a la Fundació, i coses per l'estil.
Jo voldria recordar que la Fundació Vicente Ferrer és, aquí, una ONG com les altres. Subjecte a controls i seguiments, com les altres. I que pateix, em temo, dels mateixos defectes i de les mateixes virtuts que la majoria. Això vol dir, per exemple, sobrecàrrega de personal amb sous occidentals, una bona infrastructura, etc. Hauria d'afegir la insensibilitat cap a la llengua catalana dels representants de la Fundació, que té la seu a Barcelona. No editen ni un paperet en català, tot en espanyol: aquí sí que fan economia! I ja us asseguro que els ha estat demanat reiteradament des de diverses instàncies.
En definitiva, una cosa és la tasca immensa que es fa a l'Índia i una altra la burocràcia en la que està instal.lada la Fundació a Catalunya que, fa ben poc, es resistia a que una colla d'associats voluntaris benintencionats muntessin una delegació al Baix Llobregat, amb l'excusa que ja tenien massa alliberats (que ningú demanava). El resultat ha estat l'aturada, de moment, d'un bon Projecte a la nostra comarca.

Gypsy Song

Emir Kusturica, genial cineasta i gran músic és, també un home d'esquerres compromès amb el seu temps.
Però també és un serbi rematat que li fa cometre excessos com els de la pel.lícula "Underground" , una gran espanyolada que acaba amb una ironia sobre el que ell pensa del que ha passat amb el "trencament" de la seva estimada Gran Sèrbia.

Diccitionari: Carod: "L'art no té pàtria". Aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l'art no té pàtria, va dir, però l'artista sí

Diccitionari: Carod: "L'art no té pàtria". Aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l'art no té pàtria, va dir, però l'artista sí
Us adjunto aquest text del bloc Diccitionari, amb tot l'amor patri.

Joan Fuster encara fila més prim

Si Joan Fuster hagués nascut a França, posem per cas, hauria estat una figura amb reconeixements internacionals. Com Josep Pla. Malgrat les diferències ideològiques, eren bons amics. Eren grans en el millor sentit de la paraula.

Joan Fuster, escriptor i assagista. 1922-1992:

La mort és la fi de la vida, oposada al naixement. L'esdeveniment de la mort és la culminació de la vida d'un organisme viu. Tot el que sabem sobre la mort és molt segur, però ningú pot contar com es viu des de la pròpia experiència, se sol saber el que és morir-se, però no el que és morir-me. Però per a donar sentit a la mort i intentar explicar un poc el morir-me sempre ha estat la religió, si la mort no existira no hi hauria déus.

Josep Pla, traçant línies rectes, com sempre

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català:

Lord Chesterton defensava el dret de primogenitura, la institució de l'hereu, dient que la institució és molt bona perquè fa que a les cases nobles no hi pugui haver més d'un imbècil.

Notes disperses (1969).

Font: Bloc Diccitionari

Resultats electorals

Hem anat a votar quatre gats, i no n'anomeno vot captiu perquè ningú no s'enfadi, però sembla prou raonable pensar que només han anat a votar els mínimament fidels de cada tendència política. Dit d'una altra manera: els que no canviaran mai el vot. I ja veiem els resultats. I no parlem d'Espanya, que fa plorar.
A Girona, per exemple, i per l'"efecte Montilla", predomini de Convergència. Era d'esperar.
A altres indrets de Catalunya, com Lleida, jo diria que la "majoria" de Convergència, és més de la dreta que cap altra cosa.
I a Europa? La dreta avança perquè l'esquerra ha estat castigada per una crisi que ha provocat el capital. És raonable, això?
I els abertzales han hagut de manifestar-se a través d'una candidatura muntada des de fora d'Euskadi.
Això són les meravelles de viure en una democràcia consolidada.

Mònica Oltra, expulsada per dur una samarreta amb la foto de Camps i el lletrer 'wanted'

No hi ha paraules. Millor les imatges per il.lustrar la situació al País Valencià.

Les centrals nuclears

Resulta poc recomanable (els amics t'insulten de seguida) parlar a favor de les centrals nuclears. Però ni ells ni jo mateix podriem fer ús d'aquests blocs, ni del discutible Facebook, ni de les modernes cuines plenes de gadgets electrònics, ni de les pantalles de plasma, ni de l'aire condicionat que directa (a casa) o indirectament tenim a l'abast cada dia, sense les centrals nuclears. Diré més: el metro, el tramvia, el tren, el TGV, els cinemes, els teatres, els carrers, les autopistes, reben una bona part de l'energia que consumeixen de les centrals nuclears.
I el recanvi a proposar és ben ràpid: les energies alternatives. Però aquesta és una proposta que no atendrà ningú perquè no interessa ningú (globalment parlant, naturalment). Sobretot els que han de guanyar-hi diners. Com no els interessen els cotxes elèctrics per a tothom i barats, com no els interessen les vivendes públiques de lloguers accessibles, com no els interessa acabar amb l'atur, com no els interessa guanyar menys diners amb fàbriques que encara són productives...
No podem proposar la part en comptes del tot. No podem canviar l'energia de casa nostra per unes plaques solars i tancar-nos dins i cagar i cuinar amb els gasos de la nostra merda i dir ben satisfets que som autosuficients. No podem crear petites illes de convençuts i insolidaris capitalistes antinuclears.
Hem de fer alguna altra cosa, perquè si no, és tan tonto ser nuclear com anti-nuclear. I, la veritat, tal com va el món, tant li faria morir de fam com d'un núvol radioactiu.