El sofà d'en Roc

Barcelona ha decidit

2011-04-11T09:53:00.005+01:00

Resulta d'escàndol no admetre aquestes dades. La capital de Catalunya té més independentistes que ciutadans votants del PSC que li han permès governar l'Ajuntament. Que vagin amb compte. Només cal recordar als partits independentistes que ja seria hora de proposar una veritable coalició i no els intents de mantenir la cadira o d'aconseguir-ne una com han fet fins ara. Notícia de Directe.cat.

PSC I ICV governen Barcelona amb 18.000 vots menys que els que han participat en la consulta independentista.

Fins a 257.645 barcelonins es pronuncien sobre la independència del seu país · Fa quatre anys, el PSC va sumar 182.216 vots i ICV, 56.953

Un total de 257.645 persones han votat a la consulta sobre la independència de Catalunya que s'ha celebrat avui a Barcelona, xifra que suposa un 18,13% del total del cens cridat a les urnes -tots els empadronats a Barcelona majors de 16 anys. Si només es té en compte els majors de 18 -aquells que poden votar en uns comicis estàndards-, el percentatge augmenta fins al 21,37% que ha donat l'organització. Sigui com sigui, el total de vots emesos, 257.645, supera en 18.476 la quantitat de sufragis que van sumar el PSC (182.216) i ICV (56.953) a les eleccions del 2007, i que són els que els han donat la legitimitat per a governar durant aquests quatre anys.

Si no es tinguessin en compte els vots d'immigrants i de votants de 16 i 17 anys, la xifra total de vots emesos segons un cens electoral estàndard seria de 244.251, xifra que tot i així continuaria superant la suma de PSC i ICV en 5.082 vots.

Malgrat aquesta àmplia mobilització ciutadana, la cúpula d'ICV ha optat per menystenir aquest exercici massiu de radicalitat democràtica fent-li el buit. Ni Imma Mayol, ni Joan Herrera ni Joan Saura no s'han acostat a les urnes de Barcelona Decideix per a expressar-hi la seva opinió.

També s'hi ha oposat frontalment l'alcalde Jordi Hereu, fins al punt que Barcelona Decideix va optar per denunciar-lo davant la justícia per obstaculitzar la promoció del 10A. Concretament, l'Ajuntament de Barcelona va negar-los la instal·lació de 400 pancartes en considerar que promovien un acte 'polític'.

Suma CiU-ERC
Els partidaris de la pervivència de la unió amb Espanya i contraris al dret a decidir del poble català han acostumat a menystenir les consultes que s'han fet arreu de Catalunya assegurant que només hi votaven els partidaris de CiU i d'ERC.

Però Barcelona ha fet saltar pels aires aquest argument. La suma de CiU (155.101) i ERC (53.707) ara fa quatre anys és de 208.808 sufragis, 35.443 menys que els emesos avui entre els majors de 18 anys (244.251).

Traduïts en regidors, aquests 35.000 vots suposarien entre dos i tres escons més als 12 que ara té CiU o als 4 que té ERC.

Força més votada
Continuant en el terreny de la política-ficció, si hi hagués un partit que capitalitzés els 244.251 vots emesos a les consultes, seria indiscutiblement la formació més votada. Basant-se en els resultats de fa quatre anys, aconseguiria 13 regidors, per 10 de PSC, 8 de CiU, 5 de PP, 3 d'ICV i 2 d'ERC.

"El Periódico" també contra les Consultes

2011-04-08T13:22:00.003+01:00

La premsa sovint demostra en els moments "clau" la seva parcialitat i que té el cul molt més llogat del que sembla, el que no li permet seure on vol i quan vol. El cas del Periódico és especialment lamentable, amb un acarnissament innecessari damunt d'unes Consultes que troben enemics en totes les cavernes: en la de sempre i en la "democràtica", que no sap com encaixar que la societat civil s'hagi pogut desempallegar del control de la classe política ni que sigui per una vegada.

Última actualització Divendres, 8 d'abril de 2011 01:13 h. Directe.cat
"El Periódico" dedica la portada a les Consultes, per intentar dinamitar-les

Titlla l'organització de poc rigorosa i el cens d'arbitrari · Critica que hi participin polítics que tenen mecanismes democràtics per promoure l'autodeterminació

El Periódico de Catalunya dedica la portada d'aquest divendres, 48 hores abans de la jornada del 10A, a editorialitzar contra les consultes. 'Així, no', ras i curt és el missatge que el rotatiu del Grupo Zeta llança als barcelonins. I segueix: 'Exercir el dret a l'autodeterminació, el pas més transcendent per Catalunya, requereix el màxim rigor. Mereixen tot el respecte els barcelonins que aquest diumenge participin en una consulta no vinculant que s'ha prolongat quatre mesos, però també els que ens oposem a banalitzar la independència mitjançant urnes mòbils i censos arbitraris. Sobretot si a la celebració sobiranista s'hi sumen polítics que tenen (però que no usen) mecanismes democràtics per promoure, de veritat, l'autodeterminació de Catalunya'. Tot plegat en un editorial que porta per títol 'Així, no'.

Malgrat que el cens electoral de la consulta de la Diagonal era igual d'arbitrari o no que el de la consulta sobre la independència, El Periódico va elogiar en diversos electorals el procés participatiu promogut per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que a diferència del 10A va comptar amb un pressupost públic de més de tres milions d'euros, i va acabar convertint-se en un autèntic fiasco.

En contraposició a la postura del diari a les portes de la consulta del 10A, el 10 de maig de 2010 -el dia que començava la setmana de consulta de la Diagonal- concloïa: 'En qualsevol cas, la reforma de la Diagonal s’ha de portar a terme i, com que s’ha sotmès a votació, s’ha de respectar el resultat de la consulta'.

La Falange contraataca!

2011-04-08T13:04:00.005+01:00

L'actitud dels falangistes és ben evident: si poden, no deixaran que la gent voti. El que fa riure és que només han imprès 8.000 fulls. Són poquíssims. Jo recomanaria, si us els ofereixen, agafar-los, si pot ser més d'un, i estripar-los. Se'ls acabaran ben de pressa. Compte amb la violència perquè són uns brètols. Notícia de Directe.cat.

Falange Española: "Ens agradaria molt agafar les urnes del 10A i trencar-les totes"

El president de la formació assegura que s'han imprés més de 8.000 butlletes informatives contra la independència per repartir el proper diumenge

La consulta sobre la independència d'aquest diumenge ha encès els ànims de la Falange espanyola a Catalunya, que ja ha anunciat diversos actes per alertar del perill que suposa pels catalans una separació d'Espanya. Antonio Sánchez, president de la formació, ha explicat a directe!cat que el referèndum 'no és democràtic' ja que, encara que es doni la possibilitat de votar negativament a la independència, tota la iniciativa 'està encaminada a que surti un resultat molt favorable al trencament amb Espanya'. El partit ha anunciat que ha imprès més de 8.000 butlletes informatives en pro de la unitat de Catalunya amb Espanya, i ha assegurat que nombrosos 'camarades' les repartiran davant de les seus electorals més emblemàtiques. El líder falangista ha lamentat la impossibilitat de la seva formació a boicotejar el 10A alhora que ha admès que els hi agradaria 'agafar les urnes i trencar-les totes'.

Indignació i frustració. Aquest és l'estat d'ànim de la Falange espanyola de Catalunya davant de la consulta d'aquest diumenge. L'enuig provocat per la pregunta a la plena sobirania de Catalunya es suma a la frustració per no poder boicotejar-la, però la formació feixista ja té decidit quin serà el pla d'actuació de cara al 10A. Més de 8.000 butlletes informatives es repartiran a les portes de les seus més emblemàtiques de la consulta per informar sobre el perill que té, segons el president del partit, Antonio Sánchez, la separació de Catalunya d'Espanya. Sánchez considera que el referèndum 'no és seriós', i posa com a exemple la recollida de vot anticipat durant tres mesos, que ha provocat el moviment de les urnes 'com si fossin caramels', fet que, segons ha dit, no es dóna en cap altra contesa electoral.

A Andorra, les dones un graó per sota dels homes

2011-03-30T14:17:00.004+01:00

Aquesta mena de comportaments racistes (no només s'és racista amb la gent de color diferent), encara són prou comuns. El més greu és que tinguin lloc a la Casa de la Vall, sense conseqüències, i que a la majoria dels periodistes els hagi semblat bé.

P. G. ANDORRA LA VELLA

La Consòrcia dels Casats d'Andorra impedeix treballar una periodista

Una periodista de l'Agència de Notícies d'Andorra va ser objecte ahir d'un acte discriminitori per part de l'associació de la Consòrcia dels Casats d'Andorra la Vella. El cònsol d'aquest col·lectiu va fer fora la periodista de una de les sales de la Casa de la Vall mentre estava fent fotografies i es disposava a prendre declaracions sobre els punts de l'acta de la reunió que se celebrava ahir en motiu del tradicional Consell del Bull. L'argument no va ser altre que el de dir que en cap acte d'aquesta associació hi ha presència femenina.

La periodista afectada, a l'igual que la resta dels fotògrafs i periodistes d'altres mitjans, no tenia cap intenció de quedar-se a tot l'acte, sinó que només volia cobrir l'esdeveniment com a notícia. Només a ella se la va convidar a abandonar la sala, ja que la resta de companys periodistes eren homes. No va poder acabar de fer el seu treball davant de la prohibició del representant del col·lectiu i va haver de marxar.

La periodista va sentir «vergonya i sorpresa» davant de molts comentaris d'alguns dels presents que repetien que no podia haver cap dona allí. Tot i això, l'afectada, que es va mostrar indignada pel fet, va assenyalar que altres dels presents li deien al president que la deixés estar i continuar la seva feina.

A més, la periodista va haver d'aguantar altres comentaris discriminatoris com el que li va pronunciar un dels presents: «Aquesta associació ha durat tants anys perquè no hi ha cap dona».

La reportera de l'ANA va abandonar la sala acompanyada per un altre company fotògraf que es va solidaritzar amb ella. Tot seguit el càmera de la televisió i un altre periodista, tots dos homes, se'ls va permetre l'entrada a la sala. Una periodista d'ATV no es va atrevir a entrar al ser alertada per l'altercat amb la de l'ANA.

Aquest fet també es va donar l'any passat en un dels actes celebrats pel Consòrcia a la sala que porta aquest nom al Centre de Congressos d'Andorra la Vella, els representants del col·lectiu no van deixar entrar a les periodistes.

L'entitat es va crear en els seus inicis perquè els membres s'ajudessin entre ells en cas de malaltia o incidents i així com per donar sepultura als difunts.

Aquest rotatiu no s'ha posat en contacte amb el cònsol de Consòrcia perquè qui signa aquesta notícia és una dona.

Això és el que fa la dreta, per posar un exemple

2011-03-28T11:44:00.003+01:00

De vegades algú em demana que posi exemples de quina diferència hi ha, si és que encara n'hi ha, entre dreta i esquerra. I aquí en tenim un exemple extraordinàriament diàfan. El Govern no destinarà Mossos a la seguretat agrícola per estalviar. I, per compensar, posarà Agents Rurals a fer la seva feina. La meva pregunta és: quina feina pròpia deixaran de fer els Agents Rurals? Trieu vosaltres mateixos:
- Atendre i vigilar els incendis forestals.
- Tenir cura de la fauna i que no es cometin excessos en la caça i en la pesca en un país on quasi no queden animals per caçar ni per pescar, i que tot sovint es caça i es pesca il.legalment.
- Atendre i vigilar els espais naturals protegits.
Etcètera, etcètera.

Dilluns, 28 de març de 2011 05:00 h. directe.cat.
Pelegrí descarta més Mossos per garantir la seguretat al camp

El conseller d'Agricultura assegura que la unificació d'esforços entre els Mossos d'Esquadra i els Agents Rurals donarà fruits

El conseller d'Agricultura, Josep M. Pelegrí, considera que la vigilància al camp davant l'augment dels robatoris no ha d'estar necessàriament lligada a l'augment d'efectius dels Mossos d'Esquadra. Justifica així que el nou pla de seguretat a les explotacions agrícoles no inclogui més policies. Pelegrí ha assegurat que la bona coordinació entre els Mossos d'Esquadra i els Agents Rurals, i la implicació d'aquests últims en la seguretat agrària com preveu el nou Programa Operatiu pel món rural del Govern, fa que no sigui necessari augmentar el nombre d'agents. Segons el conseller, el simple fet d'haver presentat, dijous, el pla contra els robatoris al camp ja actua com a efecte dissuasiu.

Després de la presentació, aquesta setmana, del nou Programa Operatiu pel món rural dels Departaments d'Interior i d'Agricultura, el conseller s'ha mostrat convençut aquest diumenge que la integració dels Agents Rurals a les tasques de vigilància del camp i del seu coneixement de la vida quotidiana del món rural "permetrà prevenir els successos". Pelegrí creu que el pla dóna resposta les peticions de més seguretat fetes pel sector i els sindicats agraris.

La cosa té collons de policia!

2011-03-24T11:34:00.003+01:00

Sense comentaris!

Dijous, 24 de març de 2011 05:00 h. directe.cat.
Policia espanyola: Catalunya els
surt cara

Aquesta setmana s'ha conegut que el Ministeri de l'Interior espanyol ha reclutat 142 nous policies nacionals (espanyols) per Catalunya. Però la notícia, més enllà d'evidenciar que els cossos policials de l'Estat continuen exercint a Catalunya tot i el desplegament dels Mossos d'Esquadra, no és la contractació en sí dels agents, sinó la causa d'aquests contractes. El ministeri ha hagut de contractar 142 policies nacionals perquè 257 agents van abandonar Catalunya l'any passat. El motiu? L'elevat cost de vida del Principat.

Aquestes 257 famílies han preferit marxar a 'apatrullar' altres zones de l'Estat on la relació sou-cost de vida és molt millor, i treballant les mateixes hores guanyaran en qualitat de vida. Des dels sindicats espanyols de policia ja s'han afanyat a denunciar aquest fet, i reclamen un 'plus de territorialitat' per equiparar el nivell de vida dels agents que exerceixen a Catalunya amb els de la resta de 'zones' de l'Estat.

Té nassos que fins i tot els sindicats més pro-PP, com la Confederación Española de Policia, reconeguin que viure a Catalunya és molt més car que a la resta de l'Estat, i a l'hora de reclamar els nostres impostos brandin el discurs de la solidaritat interterritorial.

Libia, els dubtes d'una guerra

2011-03-21T13:00:00.005+01:00

Els dubtes de Vicent Partal a Vilaweb em semblen una manera més que raonable de mirar-se aquesta "guerra".

Dubtes, espere que raonables

21.03.2011

Hi ha gent que em demana l'opinió sobre l'atac de Líbia, però no en puc donar cap de contundent i rotunda: tinc el cap ple de dubtes. Hi ha voltes en què és fàcil d'adoptar una posició o una altra. En aquest cas, no ho he aconseguit. Però, sí que puc explicar el perquè dels meus dubtes, ni que siga per a discutir un poc...

Quan era molt jove algú em va explicar per primera volta la guerra, la 'nostra'. I l'explicació va ser: 'Vam perdre perquè ens deixaren sols.' Tothom reconeix que, mentre Franco comptà amb l'ajut de Hitler i Mussolini, les democràcies trobaren excuses de tota mena per a no ajudar el govern legítim de la república. Des d'aleshores tinc la tendència, que difícilment controle, de justificar això que la moderna concepció política denomina 'ingerència humanitària'. Crec, en efecte, que no es pot deixar que un govern ataque els seus propis ciutadans sense respondre-hi. Especialment si, com sol passar, el govern no és democràtic.

Però, a Líbia, són demòcrates els opositors de Gaddafi? Podem comparar els esdeveniments d'aquell país amb els de Tunísia o d'Egipte? Em tem que no, que no és tan fàcil. Els anomenats rebels no estic tan segur que siguen partidaris acèrrims de la democràcia. Coneixent el país i analitzant les dades que ens arriben, hi ha elements –per exemple la pertinença d'uns i altres a tribus diverses o la presència entre els rebels de grups gihadistes–, que compliquen molt el cas libi. Gaddafi té al darrere un historial de repressió i d'agressions molt notable, ningú no en pot dubtar. Però les certeses s'acaben ací.

Malgrat això, els països occidentals no s'ho han pensat dues vegades i han aconseguit una resolució de l'ONU per a atacar aquell país. Una resolució legalment suficient, això no ho discutesc, però políticament complicada, perquè tan solament hi ha un vot de diferència entre el sí i el no, però sobretot perquè Alemanya, el Brasil, l'Índia, la Xina i Rússia es van abstenir, després de manifestar que tenien dubtes seriosos sobre l'oportunitat de la missió.

Siga com siga, els estats occidentals han emprès l'atac sense esperar a tenir al costat ni els països veïns, Tunis i Egipte, ni cap país representatiu del món musulmà. Qatar i Turquia han dit que voldrien participar-hi, però no s'ha concretat res.

Això, jo crec que és un error molt important. Perquè sostreu l'atac de l'esfera de la democràcia i el porta a l'esfera de la contraposició entre una part del món islàmic i occident. Una dimensió que les revoltes democràtiques de Tunísia i d'Egipte havien superat. I, sincerament, em fa por que aquest atac no ature aquest procés. Just quan una generació d'àrabs joves havia estrenat un moviment innovador cap a la democràcia la guerra torna a ser el centre del debat. És un mal senyal, sobretot si la Lliga Àrab, com ha passat, s'hi oposa.

Dit tot això, quina era l'alternativa? Esperar a veure els opositors morts des de la televisió?

No, és clar, això no és cap alternativa. Però potser em sentiria més tranquil si aquest atac no l'haguérem acompanyat d'un altre solemne gest d'hipocresia occidental: hem d'atacar Líbia, però no Bahrain. Els ciutadans d'aquest estat del golf també es manifestaven, també en varen matar en les manifestacions, Bahrain també és una dictadura i, per a fer-ho pitjor, tropes de l'Aràbia Saudita, la pitjor de les dictadures d'aquella zona, hi han entrat per aixafar els rebels. I la resposta d'Occident ha estat el silenci. El fet que els Estats Units hi tinguen la base de Manama, la més important de la zona, m'inquieta encara més. Vol dir que, si a Líbia hi haguessen bases militars occidentals, l'atac no s'hauria fet? Dic que m'agradaria que atacassen Bahrain?

Allò que dic és que crec que tothom té dret de viure en democràcia, en qualsevol lloc. I que les democràcies occidentals haurien de mirar molt de no inspirar dubtes sobre la seua intenció de respectar aquest principi, cosa que em sembla sincerament que ara no fan.

Dues coses finals que m'inquieten: tot allò del 'no a la guerra' i els diners de Gaddafi.

Em sobta, em continua sobtant, que llavors de la guerra de l'Irac la reacció fóra tan gran i ara siga tan exigua. Les diferències són evidents, però la desproporció és tan considerable que no puc deixar de demanar-me si la reacció hauria estat la mateixa en cas que l'actual govern espanyol fóra del PP.

I en segon lloc, el gros interrogant que em persegueix dels diners i de les inversions de Gaddafi a Occident. Fa dies vam publicar un article en què explicàvem les implicacions econòmiques de Gaddafi a Occident. Què hi tenen a veure? Que hi té veure que Líbia diga que va finançar la campanya de Sarkozy amb el fet que els primers avions a disparar siguen francesos?

Ja ho veieu: l'única seguretat és el meu dubte.

director@vilaweb.cat

Més brutícia impossible

2011-03-21T12:19:00.003+01:00

Convertir la Vall d'Aran en una Àrea Metropolitana per a l'esbarjo i, de passada, parar la mà. Fantàstic!

Última actualització Dilluns, 21 de març de 2011 05:00 h. directe.cat.

La Generalitat donarà llum verda a la possible urbanització massiva de la Vall d'Aran

El Govern d'Artur Mas estudia eliminar les restriccions a la construcció fixades pel Pla urbanístic de la zona, aprovat fa menys d'un any

Via lliure a l'increment d'urbanització de la Vall d'Aran. Això és el que sembla indicar la intenció del Govern d'Artur Mas d'eliminar bona part de les restriccions a la construcció que fixava el pla urbanístic de la Vall d'Aran, aprovat ara fa menys d'un any pel govern d'esquerres amb la intenció de protegir l'entorn natural de la zona d'una urbanització excessiva. De moment la Comissió d'Urbanisme de Catalunya, reunida divendres passat, ja va alterar la normativa per permetre que siguin els ajuntaments qui decideixi la planificació urbanística, tal com demanaven els alcaldes de Viella i Naut Aran -afins a Convergència- que pretenen continuar urbanitzant els entorns de la capital i de l'estació de Baqueira Beret.

Tal com informa el diari El País, la 'flexibilització' del pla urbanístic de l'Aran aprovat pel tripartit ha estat una demanda constant dels alcaldes de Viella i Naut Aran, una localitat, aquesta darrera, que pretén continuar construint massivament entorn de l'estació d'esquí de Baqueira Beret, participada per Catalana d'Occident, una de les empreses que finança les fundacions de CDC.

El nou reglament que ha encarregat el Govern de CiU s'elaborarà escoltant els peticions de la zona, i tot sembla indicar que acabarà amb les nombroses restriccions per construir en determinades zones protegides imposades pel tripartit.

L'Hereu, tot un faraó

2011-03-19T02:05:00.002+01:00

Sense comentaris!

El PSC contra Vilaweb
adasi | males arts | dijous, 17 de març de 2011 | 01:00h

La política potser no, però alguns polítics caldria albardar-los, posar-los el cabeçó i deixar-los que tragueren aigua de la sínia, vint o trenta anys seguits. O potser caldria portar-los a Cofrents, o a Vandellós, a veure si les fuites i els malpassos els adoben amb la seguretat que prediquen.

L'alcalde Hereu vol querellar-se contra Vilaweb. L'alcalde representa el pitjor psc del país, realment, i és el psoe també, l'homenic, i ha triat un mitjà de comunicació que en els darrers anys ha marcat un estil i una fita informativa. L'alcalde Hereu és contra tot això que vol fer la guerra, no contra Gadafi, o espana, o la corrupció municipal i política, sinó contra el periodisme de bandera. Ell, l'Hereu, no es querellarà contra ZP, que ha mentit descaradament contra els catalans, que ara autoritza de continuar amb les centrals nuclears més enllà des quaranta anys de vida, no, Hereu, l'alcalde, considera més important l'honor (!) d'un policia municipal de dubtosa qualificació, que no els centenars de milers de lectors que seguim aquest mitjà per saber què passa al país i al món. La denúncia, l'Hereu albí, amaga un fracàs de gestió municipal, de política de segona divisió, de ciutat subordinada, de líder que s'amaga darrere el putiferi còmode de la institució, quan un es creu per damunt el bé i el mal i la resta són ciutadans que l'han d'adular.

L'alcalde Hereu també pensa que les centrals del país són les més segures d'Europa i del món, com el seu bisbot en ZP, i enlloc de fer política professional, en favor dels veïns i dels ciutadans, es gastarà els diners públics contra les mitjans, i la llibertat d'expressió. Com en Gadafi, com en Mubàrak, quan l'alcalde es veu amb la potestat de pegar voltes a la sínia ja pensa que tothom l'hem de seguir, a traure aigua d'aquella intel·ligència mancada, podrida, dels polítics de pixar curt.

Els alcaldes, i l'alcalde Hereu no n'és l'excepció, en la seua majoria són desgraciats, mentiders i falsos, i els pocs que se'n salven segur que em sabran perdonar la generalitat de l'afirmació. Però el poder corromp, com deien els filòsofs grecs, i aquests alcaldes del segle XX i XXI; què voleu, són una prova descarada del fracàs de les democràcies dins els ajuntaments. Per cada ajuntament que podem salvar, n'hi ha mil en afers de corrupció i deslleialtat contra els seus, els ciutadans.

Per què l'Hereu sempre m'ha semblat un sacerdot egipci?, un fals faraó recolzat sobre un bastó que no mereix?, no ho sabria explicar. Metafòricament em sembla un llengua tallada, un homenic de veu falsa, que mai no diu sinó la veritat que li convé. Que no saps mai quina una amaga, com una malaltissa segona intenció dels seus discursos.

I ara tot això contra Vilaweb. Com si el món, i els catalans sobretot, no tingueren més feina, ni més preocupacions, ni tanta desocupació, perquè li haguérem de suportar la masturbació final. Quina agonia de polítics, xe.

- Com va dir l'Ernest, que a mi també em va semblar un bon conseller d'educació, aquest psc està acabat, i cada dia n'hi ha botons de mostra

CiU i la llengua catalana, novament

2011-03-17T12:18:00.006+01:00

Una vegada més, les actuacions de la dreta catalana en el poder la situen en un capitalisme fred, molt lluny del poble i de la llengua que parla.

Dimecres, 16 de març de 2011 11:17 h, directe.cat.

El Govern posa fi al foment del català a l'hostaleria amb l'eliminació del programa Profit.

Les retallades pressupostàries endegades pel Govern estan afectant ja la llengua catalana i el seu ensenyament i difusió. Una bona mostra es troba amb l'eliminació per part de l'executiu d'Artur Mas del programa Profit (Programa per a la Restauració Orientat a la Formació Integral dels Treballadors), dedicat a impartir cursos arreu de Catalunya per formar professionals de l'hostaleria mitjançant el foment de l'ús del català i que treballava amb més de 450 empreses del país. El programa, iniciat l'abril de 2008, ha realitzat fins al febrer de 2011, un total de 400 cursos i ha comptat amb la participació de 3.406 alumnes. Segons fonts consultades per directe!cat, el Govern ha anunciat 'de viva veu' als responsables del programa la seva eliminació argumentant que els problemes econòmics actuals feien impossible assumir els 500.000 euros anuals que costava.

La decisió de l'executiu de Mas coincideix paradoxalment amb l'anunci de situar el coneixement del català com a condició 'determinant' per possibilitar el reagrupament familiar i la renovació de residència dels immigrants.

'Profit', el programa de formació de professionals de l'hostaleria mitjançant el foment de l'ús del català ha acabat aquest mes de febrer després de dos anys d'impartir cursos arreu de Catalunya. Així ho ha decidit el govern de la Generalitat, que ha situat el programa en la línia de despeses prescindibles per millorar l'economia de Catalunya. D'aquesta manera, el programa, que havia impartit 400 cursos a prop de 3.500 alumnes, ha hagut de suspendre les activitats programades amb diverses empreses del país com Caprabo, Condis, McDonals, PortAventura o Bon Àrea.

500.000 euros l'any 2010
La Generalitat ha aturat el programa arran dels pocs recursos econòmics que disposa, que fan impossible assumir els 500.000 euros que ha costat l'any 2010. Els responsables dels cursos van rebre l'anunci de 'viva veu', fet que suposa la paralització dels àmbits d'actuació del programa, que es centraven en hostaleria, restauració, fleca i pastisseria i comerç.

Fonts consultades per directe!cat han mostrat la seva sorpresa arran de la decisió de l'executiu, ja que 'Profit', segons destaquen, funcionava molt correctament i havia tingut una excel·lent valoració per part dels alumnes inscrits. Els 400 cursos s'han efectuat majoritàriament en zones de la costa catalana on s'hi concentra la major part del turisme a Catalunya. Així, comarques com el Barcelonès, el Maresme i el Vallès Oriental i Occidental han rebut gran part de classes impartits durant els dos anys que ha durat el programa.

Segons dades de la Generalitat del 2008, un 78% dels cambrers nouvinguts que treballa a Catalunya considera 'imprescindible' aprendre català per desenvolupar la feina. Així mateix, l'anunci d'eliminació de 'Profit', coincideix paradoxalment amb la voluntat del govern de la Generalitat de posar el coneixement del català com a condició determinant per facilitar el reagrupament familiar i la renovació de residència dels immigrants. Per la seva banda el programa eliminat ha rebut alumnes de més de 70 països, entre els quals destaquen Marroc amb un 12,1%, Romania 5,72%, Equador4,44% i Colòmbia 3,77%.

Alfons López Tena a Intereconomia

2011-03-15T21:46:00.002+01:00

Com ha dit un bon amic meu, d'això se'n pot dir ficar-se a la gola del llop i arrencar-li totes les dents. Les darreres respostes, de tan contundents, semblen mentida.

La classe política valenciana

2011-03-14T12:21:00.002+01:00

Si alguns es pensaven que el PP és l'únic enemic que tenim al País Valencià, és que anaven molt poc informats. El Partit Socialista del País Valencià té, per la llengua, una actitud que fa vergonya de veure.

Dilluns, 14 de març de 2011 05:00 h directe.cat
Alarte maltracta el valencià

El candidat del PSPV a les eleccions a la Generalitat Valenciana del 22 de maig, Jorge Alarte, no acaba de trobar la relació adequada amb la llengua dels ciutadans que pretén governar.

A mitjan desembre va presentar els webs de precampanya Alarte.org i SocialistesValencians.tv amb versions únicament en castellà. Després de les crítiques inicials, fonts del PSPV van assegurar que la traducció al català era imminent i que el fet que s'haguessin presentat només en castellà era només atribuïble a petits problemes tècnics.

L'endemà mateix, els socialistes valencians van rectificar parcialment i van afegir a correu-cuita una traducció força matussera del web Alarte.org, automàtica i supeditada a l'original en castellà.

Aquesta mateixa estratègia de maltractament lingüístic envers el català sembla que serà el que dominarà tota la precampanya i la campanya socialista. Els anuncis que ja es poden veure a la premsa indiquen que 'Altre camí és possible', una còpia literal de l'expressió 'Otro camino es posible'

Serp verinosa enverinada

2011-03-13T09:46:00.004+01:00

Aquesta serp verinosa va tenir la mala pensada de mossegar una model amb els pits plens de silicona. La model va haver d'anar a l'hospital però se'n va sortir bé. Contràriament, la serp va morir intoxicada mortalment per la ingestió de silicona.
Aneu amb compte i vigileu a qui mossegueu, i a on!

El burca, nova excusa per no fer res?

2011-03-09T09:37:00.005+01:00

La mesura de la Generalitat és feta, com sempre, amb ulls occidentals. I no els importa en absolut què passarà amb aquestes dones quan els seus marits les tanquin a casa per sempre més perquè no podran dur el burca públicament. Els polítics ja hauran complert amb la mesura "profilàctica" de treure-les del carrer. Després, si elles es podreixen a casa, ja és un problema entre particulars.

El govern regularà "molt probablement" l'ús del burca després de les municipals
Homs creu que 'és una indumentària que no pot formar part de la normalitat del nostre país i tampoc de l'excepcionalitat'

El Govern regularà 'molt probablement' l'ús del burca, tot i que no té previst impulsar una norma general fins després de les eleccions municipals. 'És una indumentària que no pot formar part de la normalitat del nostre país i tampoc de l'excepcionalitat', ha dit el portaveu del Govern, Francesc Homs, que creu que el burca 'no té cap sentit' ni per raons de 'seguretat' ni de 'dignitat' de la dona. Homs creu que és necessari un 'marc de referència' que doni 'cobertura' a les actuacions que han dut a terme alguns ajuntaments. Homs, però, creu que aquest debat s'ha de situar 'fora del pim-pam-pum electoral', de manera que creu més 'prudent' començar-lo a fer després de les eleccions del 22 de maig.

Tot i que no ha entrat en detalls i no ha especificat a través de quin instrument s'articularia aquesta normativa que 'molt probablement' impulsarà la Generalitat, Homs sí ha deixat clara la posició del Govern en contra de l'ús del burca, ja que creu que 'no té cap sentit' ni per raons de seguretat ni de 'dignitat' de la dona. De fet, ha assegurat que aquesta és 'una indumentària que no pot formar part de la normalitat del nostre país ni tampoc de l'excepcionalitat'.

Deixar la mesura al marge del debat polític de les municipals
Per això, ha afirmat que és 'molt probable' que el Govern acabi fent 'una acció concreta des del punt de vista normatiu' en relació amb l'ús del burca. L'executiu, però, creu que ara no és moment de plantejar aquesta qüestió, a les portes d'unes eleccions municipals i creu que és més 'prudent' esperar a després del 22 de maig per deixar aquesta qüestió 'fora del pim-pam-pum polític'.

Homs ha recordat que aquest és un dels temes amb què es troba el món local sobre els quals 'convindria que hi hagués un marc de referència de país' perquè els ajuntaments no s'hi hagin d'enfrontar de forma en solitari i amb 'pressió ciutadana'. El portaveu del Govern ha apostat perquè hi hagi un 'marc de referència', tot avisant que hi ha hagut 'formacions extremistes', en una referència implícita a Plataforma per Catalunya (PxC), que 'mal utilitzen' aquest tema.

Els toros, més presents que mai a Catalunya

2011-03-07T18:11:00.004+01:00

Amb Canals com aquest i famílies poc controladores, la prohibició del toros a Catalunya, al marge d'haver salvat algunes tortures a animals, no haurà servit de res. Segurament cada vegada serem més taurins.

Diumenge, 6.3.2011. 23:34 h. directe.cat.

Avui es presenta "Canal+Toros". "No m'imagino la família, tots asseguts al sofà davant el televisor veient aquest espectacle sanguinari com si fos una pel-lícula de Disney"

Imatge de "Canal+ Toros".

Avui em sento francament dolgut, i no us dic res de nou, són diversos els meus articles referents a aquesta temàtica: “Espanya tindria “los cojones” per fer un referèndum “toros” sí o “toros” no?” i “S'han de prohibir els correbous, tot i que sigui una tradició?”.

No afegiré la meva opinió referent al món de la tauromàquia, ja que ho he fet repetides vegades en diversos articles, com els que ja he esmentat anteriorment. Només penso i reflexiono en l'audiència d'aquest canal i com rep el món de la comunicació i l'audiovisual l'aparició d'aquest mitjà.

M'emmirallo en el pare o mare de família que paga per veure aquest escorxador. I m'emmirallo en el fill d'aquest pare o mare de família que fent “zapping” es troba amb un home que malfereix un animal. No m'imagino la família, tots asseguts al sofà davant el televisor veient aquest espectacle sanguinari com si fos una pel·lícula de Disney. Em pregunto si aquesta és l'educació que volen inculcar als seus fills. Em pregunto quina resposta donaran aquests pares quan els fills els hi preguntin “què fan aquest homes?” quan a l'escola els eduquen envers el respecte als animals i la natura.

Divendres vaig llegir aquesta notícia al diari Ara, i m'esperava alguna reacció dels crítics de televisió el dissabte i ahir diumenge, però res ni contrària ni a favor, silenci. I el més graciós és que els articles de diversos crítics a diversos diaris aquest cap de setmana eren referents a la resurrecció del programa d'animals de TV3 “Veterinaris” i del la més que criticada programació rosa. Proposo als crítics innovació i originalitat, i no és que digui que parlar dels “toros” en televisió sigui original i trencador, però fa temps que trobo a faltar “la mossegada” particular d'alguns crítics de renom d'aquest país.

Com els deia, avui em sento dolgut, i encara més dolgut es sentiran els animals que milers de persones paguen pels veure morir, perquè amb aquest canal, contribuïm a la seva mort.

Que passin un bon dia.

>Jordi Cirach

Espanya democràtica!

2011-03-07T09:55:00.008+01:00

El partit d'ultradreta España 2000, presidit per José Luís
Roberto, antic advocat de Falange Española i propietari
de Levantina de Seguridad, a qui el Govern de Zaplana
va arribar a adjudicar serveis per més de 6 milions d'euros,
protagonitza habitualment i amb total impunitat accions
violentes contra els Casals Jaume I. Té regidors a Onda
i a Silla. Ningú, malgrat aquest esplèndid historial, no ha
posat mai en qüestió la seva legalitat.

Dilluns, 7 de març de 2011 05:00 h. directe.cat

Sortu sí, Alianza Nacional, no

A l'Estat espanyol la llei no és igual per tothom. Només així s'entén que les iniciatives polítiques de l'esquerra abertzale siguin reiteradament il·legalitzades i, per contra, la violència sistemàtica que practica la ultradreta espanyola no comporti la il·legalització de formacions com España 2000 o Alianza Nacional.

El cas d'Alianza Nacional és especialment paradigmàtic. Aquest diumenge va fer un mes que la formació ultra revelava al seu web una fotografia de la urna que van robar violentament durant la consulta de Terrassa, amb un text on confessaven que el robatori l'havien realitzat sis militants de la seva secció barcelonina.

Tot i vantar-se públicament al seu web oficial d'un robatori amb violència, ningú ha fet res contra Alianza Nacional. Les denúncies dels voluntaris de Terrassa Decideix i de l'Ajuntament de Terrassa segueixen el seu curs, però no hem vist cap polític de primera línia que demanés la il·legalització de la formació, ni cap fiscal que obrís diligències per aplicar-los la llei de partits. I això que la polèmica legislació impulsada per José Maria Aznar deixa ben clar que s'impedirà la participació política d'aquells partits que, 'de forma reiterada i greu, atemptin contra el règim democràtic de llibertats', supòsit que encaixa perfectament amb el reguitzell de delictes i polèmiques que envolten Alianza Nacional.

Una prova més, l'enèsima, de l'arbitrarietat i la parcialitat de la justícia espanyola.

El Barça, representant d'Espanya

2011-03-05T09:52:00.005+01:00

El Barça, fins ara, havia resistit les demandes per representar Espanya a l'estranger. Ara sembla que això s'ha acabat amb l'espanyolista Rosell, que està a punt de signar un acord amb Zapatero per anar pel món cantant el "que viva España". La notícia és de directe.cat.

El govern espanyol confirma que volia que el Barça l'ajudés a projectar al món una imatge més positiva d'Espanya
Així ja ho va denunciar l'economista i llavors directiu del club Xavier Sala i Martín · El ministre Miguel Sebastián reconeix que 'no hi va haver manera' que Laporta cedís

El ministre d'Indústria, Turisme i Comerç espanyol, Miguel Sebastián, ha confirmat avui que el FC Barcelona de Joan Laporta no va acceptar la proposta que els va fer el govern espanyol d'utilitzar la seva imatge per a projectar al món una imatge més positiva d'Espanya. 'No hi va haver manera d'arribar a un acord amb la directiva d'aquell moment, però ara continuem oberts a aquesta possibilitat', ha afirmat durant la roda de premsa del consell de ministres. El llavors tresorer del Barça, Xavier Sala i Martín, ja va alertar ara just fa un any de les intencions de Zapatero envers el club.

Zapatero va demanar-li al propi Sala i Martín, en el transcurs d'una reunió que van mantenir al Fòrum Econòmic Mundial de Davos (Suïssa), que el club l'ajudés a millorar la imatge d'Espanya al món i que s'impliqués jugant partits en països d'interès per a la política exterior espanyola. El Barça, habitualment, o bé juga els seus partits amistosos al Japó i als Estats Units, dos mercats amb gran potencial econòmic i que ajuden a millorar les finances del club. Contràriament, Zapatero voldria que l'equip jugués a Sud-Amèrica.

Segons que llavors va revelar El Mundo de fonts de la Moncloa, Zaptero i Sala i Martín 'van comentar que el Barcelona pot ser un gran ambaixador potencial d'Espanya i que és una oportuntiat que val la pena d'aprofitar'. El diari també afirmava que Zapatero constata amb freqüència la popularitat del Barça en les reunions que manté amb d'altres caps d'estat i de govern. És per això que creu que el club pot ser un suport eficaç per a la política exterior d'Espanya.

Uns es posen la màscara i els altres se la treuen

2011-03-04T14:00:00.005+01:00

CiU es posa la "careta" independentista i anuncia amb la boca tancada acostaments pudorosos a la Consulta de Barcelona, mentre el PSC se la treu descaradament i demana a CiU que no hi vagi. Al mateig temps, els socialistes fa temps que es vanten de no ser independentistes en blocs i propagandes, com si ser-ho fos un pecat mortal. Notícia de directe.cat.

El PSC retirarà el suport al Govern si Mas vota el 1O-A

Iceta sosté que CiU no va rebre un 'mandat popular d'orientació sobiranista'

No només Josep Antoni Duran i Lleida no troba coherent que els diputats de CiU -entre ells el president Artur Mas- votin 'Sí' a la consulta sobre la independència del 10-A. Aquest dijous el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha condicionat el suport del PSC al Govern a que el president de la Generalitat, Artur Mas, no voti a la consulta que organitza Barcelona Decideix. Segons Iceta, 'el Govern de la Generalitat no va rebre un mandat popular d’orientació sobiranista i, per tant, el president de la Generalitat no pot prestar suport a les consultes independentistes participant-hi'. En una entrada al seu blog, Iceta recorda que el PSC va facilitar la investidura de Mas a través d'un acord però un cop superats els 100 dies de gràcia del nou Govern alerta l'ambigüitat respecte el futur nacional de Catalunya i les retallades en polítiques socials podrien fer 'inviable un escenari de col·laboració futura entre el Govern i l'oposició socialista'.

La participació d'Artur Mas a la consulta del 10-A ha aixecat polseguera des que s'ha convertit en president de la Generalitat. Si mentre era exclusivament el candidat de CiU Mas havia manifestat que 'òbviament' votaria a la consulta, un cop des de la presidència del país ha començat a dubtar de la conveniència de la seva participació en el procés de les consultes que culminarà el 10 d'abril a Barcelona.

El dilema d'Artur Mas
Els sectors més sobiranistes de CiU no entendrien que Mas es fes enrere en aquesta promesa. De fet, Agustí Colomines va recordar-li que la fundació CatDem -vinculada a CDC- té una urna per recollir vot anticipat a la seva seu i no va dubtar a considerar que seria un 'error' que el president incomplís el compromís que va manifestar públicament. De la mateixa manera, el secretari general adjunt de CDC, Oriol Pujol, va córrer a deixar clar que ell sí que votaria el 10-A ja que no tenia cap dilema com el que argumentava el president. Finalment, tot i que encara no ha dit res en ferm públicament, Artur Mas va mirar de rebaixar l'expectació sobre la seva participació en la consulta afirmant que 'el més probable' és que hi participi, tot i que no ha especificat quan, on ni de quina manera.

Els pactes desesperats del SI

2011-03-03T18:58:00.003+01:00

Els pactes electorals del SI, quin sentit tenen? Al final haurem de donar la raó a en Laporta? La notícia és de directe.cat.

Quin ganxo electoral té Santiago Espot?

Aquest dimarts, en la presentació de l'acord electoral entre Solidaritat per la Independència i Catalunya Acció per concórrer plegats a les municipals de Barcelona, Uriel Bertran ha argumentat que Santiago Espot 'és una persona de reconegut prestigi' per justificar la candidatura d'aquest a les primàries de la coalició. Tot i aquesta floreta solidària, molts sectors no dubtarien a col·locar Santiago Espot a l'extrem friki de la galàxia independentista. Més enllà de les seves cèlebres intervencions televisives al Canal Català, Espot ha estat sempre a l'òrbita del sobiranisme marginal, tant amb Catalunya Acció com amb Força Catalunya o la resta d'iniciatives que ha promogut. Precisament una de les accions més sonades del seu col·lectiu van ser les 3.000 denúncies a locals que no retolen en català presentades l'any 2009, fet que va provocar que el mateix Federico Jiménez Losantos bategés Espot com 'el gran delator'.

Però ja que parlem de xifres, la darrera vegada que Santiago Espot va presentar-se a les eleccions al Parlament va ser l'any 1999, formant part del Partit Espinaltià. Què era el Partit Espinaltià? Doncs una espècie de pseudosecta que defensava la independència de Catalunya a través de la 'psicoestètica', una ciència inventada que en teoria estudiava l'home 'a través dels artificis que aquest necessita per sobreviure i autoafirmar-se'.

Com dèiem, Santiago Espot va ser el cap de llista per Tarragona del Partit Espinaltià. El ganxo electoral de Santiago Espot va ser més aviat poc: Els espinaltians van aconseguir 122 vots a tota la demarcació tarragonina i 799 vots a tot Catalunya. Una xifra molt llunyana als 50.000 suports que fan falta a Barcelona per obtenir representació.

Els reis del "catanyol"

2011-03-03T18:46:00.005+01:00

L'article de Joan Tudela sobre el català aparent explica ben clarament el que ens passa cada dia. El que en castellà ningú no acceptaria, en català no solament s'ho permeten, sinó que els sembla ben acceptable.

El català aparent

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 16 de juny del 1989)

Ara, aquí, l'alternativa no és entre puristes i llicenciosos, entre el heavy i el light: el dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l'ortografia és una convenció. L'estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé. El català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d'una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s'escampa com una taca d'oli. Alerta, que una llengua golafre se'n pot menjar una altra substituint-la (és el perill que corre el basc) però també dialectalitzant-la (és el risc del gallec). Però no ens enganyem. El català aparent pot jugar un paper sociolingüístic positiu, comparable al que va fer el xava en una altra època, com a parlar de transició, personal o generacional, dels castellanoparlants que s'incorporen al català. Diguem-ho tot, però. Els que tenen la llengua catalana com a llengua de treball -lingüistes, escriptors, traductors, periodistes, actors, cantants, etcètera- han d'expressar-se en català, o aprendre'n, o dedicar-se a una altra cosa. L'ús professional del català aparent és intolerable. Oi que els metges o els arquitectes n'han de saber, perquè si no en saben és un escàndol? Doncs els que treballem amb la llengua també. A la televisió, són casos típics de català aparent la Mercedes Milà o la veu del Dragui -el ninotet protagonista de la Història de Catalunya-. En literatura, la novel·la erudita Pamela, de Joan Perucho, és escrita en una llengua que de català només té el lèxic i l'ortografia: és a dir, l'aparença, perquè la sintaxi és plenament castellana (a l'extrem contrari, la novel·la negra Vuit dies de juny, de Miquel Colomer i Emili Castellanos, fa l'experiment literari de transgredir el lèxic, però, en canvi, la sintaxi és genuïnament catalana).

Ara, aquí, evitar el català aparent i mantenir viu el català és el nostre gran repte lingüístic. Ens en sortirem?

Jo en deia català aparent, en aquest article meu del 1989 que ara reedito a laMalla; ara tots plegats en diem catanyol: és ben bé el mateix.

Núria Amat, catalana amb futur

2011-03-02T12:05:00.003+01:00

No cal posar comentaris al que tot seguit llegireu. se'ns cauen les paraules de la boca...

Publicat en elSingulardigital.cat dimarts 8 de febrer del 2011

Núria Amat, premi a l’autofòbia

"Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi"

Víctor Alexandre

Amb relació a l’edició d’enguany del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, em pregunto si hi ha algun govern democràtic a Europa, a banda del govern de Catalunya, que sigui patró d’un premi el guanyador del qual el titlla de nazi. Núria Amat ho ha fet. Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi i 90.000 euros. Posats a fer, també li podien haver llepat les sabates en el moment de recollir-los. Quan no hi ha autoestima ni dignitat, tot és possible. I això fa que les nostres institucions, amb la provinciana creença de ser més universals, arribin a l’extrem d’honorar aquells que vomiten sobre els nostres drets nacionals i sobre la nostra llengua. No, no estem parlant de l’esclau que atorga un premi a l’amo. Tant de bo fos només això. Estem parlant de l’esclau que després d’haver infamat la resta d’esclaus, per no voler-se sotmetre a la voluntat de l’amo, rep els honors i la gratificació d’aquest mateix col•lectiu.

Diguem que la senyora Núria Amat, simpatitzant del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, deixebla ideològica de Vargas Llosa i viu retrat de l’autofòbia més llefiscosa, és la mateixa persona que l’any 2007, en un article al diari El País, escrivia que ens hauríem de sentir espanyols com a fills “d’un país que és un país de països” i acusava el govern de Catalunya de practicar la “puresa identitària”, d’“utilitzar la llengua catalana com a bandera”, de “perseguir” la llengua espanyola i de “manipular els llibres de text”. Un govern nazi, va arribar a dir des de TV3. Fins i tot, amb l’habitual manca de sentit del ridícul de l’espanyolisme més esperpèntic, va afirmar que “la llengua castellana sempre s’ha parlat a Catalunya”. Serà divertit veure la reacció dels països de Llatinoamèrica quan la ciutadana Amat –si Planeta li paga la gira– gosi dir-los que l’espanyol és la seva llengua de “sempre”.

També forma part del currículum de la ciutadana Amat el rebuig a l’exdirector de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, per haver impedit el desembarcament dels autors castellanoescribientes a la Fira del Llibre de Frankfurt, quan les lletres catalanes van ser-ne el convidat d’honor. On s’és vist les lletres catalanes soles, sense la tutela de les castellanes! Això fa que es defineixi com a escritora sin tierra, particularitat que sobta força, francament, ja que si hi ha una cosa de la qual un ultranacionalista espanyol en va sobrat és precisament de “tierra”. Tanmateix, fidel a la seva ideologia, la ciutadana Amat pretenia que els seus col•legues escribientes hi anessin dos cops, a Frankfurt. Un, l’any 1991, quan el convidat d’honor van ser les lletres castellanes, i l’altre, l’any 2007, quan ho van ser les lletres catalanes. Curiosament, l’exclusió d’aquestes últimes, l’any 1991, per part del govern espanyol, no va despertar cap indignació en la ciutadana Amat. I és que sempre ha estat molt enfeinada donant suport a manifestos catalanofòbics, atacant la immersió lingüística, dient que TV3 “imposa un català rural”, és a dir, poc espanyolitzat, o blasmant els catalans que “en lugar de decir la palabra España (menuda maldición) hacen toda clase de circunloquios para referirse al país, llamándolo Estado español, catalán o peninsular”. Són les joies de la seva declaració de principis. De principis ultranacionals espanyols. Arribats aquí, estaria bé que algun mitjà entrevistés el professional de l’editorial que corregirà el llibre de la ciutadana Amat, abans que es publiqui, tot advertint-lo de la feinada que és a punt de caure-li al damunt. I si vol començar a fer-se una idea del nivell de català que hi trobarà, n’hi haurà prou que escolti com parla aquesta prima donna de les lletres catalanes.

Els pactes del SI, a la desesperada?

2011-03-01T12:39:00.002+01:00

El SI acaba d'anunciar un pacte amb Catalunya Acció per a les municipals que abastarà no solament l'Ajuntament de Barcelona sinó tot el territori del Principat.
Jo, al marge de la figura populista i mediàtica del Laporta valorava molt positivament la bona colla de personatges que el SI havia incorporat i que suposaven un reforç importantíssim per a l'Independentisme. Fins i tot l'aportació del PSAN al País Valencià suposava un nou pont de credibilitat per anar teixint diàlegs fins ara pràcticament inexistents.
Però Catalunya Acció és un grup radical que només es preocupa de posar per davant la figura del seu líder, de qui diuen que és l'únic polític que pot portar Catalunya a la Independència. Són atlantistes i anticomunistes viscerals que proposen aliances amb els Estats Units com a solució prèvia i posterior als nostres problemes exteriors i exhibeixen descaradament una còpia de la coneguda foto d'Iwo-Jima (que després va resultar un muntatge de la premsa ianqui) transformada en bandera estelada.
El SI no hauria d'haver fet cap mena d'aliança amb grups d'aquesta mena. I si tenien dret a fer-ho, des d'ara, jo, faré tot el que podré per proclamar-ne la incoherència i l'insult a la intel.ligència que això suposa.
En alguns debats en altres fòrums, quan he gosat oposar-me a Catalunya Acció, no han dubtat ni un moment a acusar-me de comunista, com si això fos un insult. Què farà la gent del PSAN, ara?

La veritable cara del terror

2011-02-28T10:25:00.002+01:00

Velocitat a les autopistes

2011-02-25T19:34:00.007+01:00

El govern de CiU volia anar a 130KM/h i ara haurem d'anar a 110. La sintonia amb Madrid, de moment, és total.

La velocitat màxima a autovies i autopistes es reduirà fins als 110 km/h

La finalitat de la mesura, que s'aplicarà a partir del 7 de març, és de reduir el consum de petroli

El govern espanyol ha anunciat que reduiria, a partir del 7 de març, la velocitat màxima a autovies i autopistes de l'estat, tant les de titularitat pública com privada, dels 120 km/h als 110 km/h. Segons que ha explicat el vice-president del govern espanyol, Alfredo Pérez-Rubalcaba, la finalitat d'aquesta mesura és fomentar l'estalvi de petroli, davant l'augment del preu del barril per efecte de les revoltes a alguns països àrabs.

L'Ajuntament de Barcelona i el català

2011-02-25T12:23:00.003+01:00

El que ens fa més por ja no és això, sino que el proper ajuntament segurament serà pitjor, amb un alcalde que després de tants anys no ha estat capaç de millorar la seva manera de parlar, model per a logopedes. Escolteu-lo en castellà i veureu el miracle!

L'ajuntament de Barcelona no vol que els taxistes entenguin el català:

Si ser atès en català, o com a mínim que t'entenguin, en un bar o en una botiga és prou complicat en alguns punts del país, encara acostuma a ser-ho més si et trobes a Barcelona i l'establiment -per dir-ho d'alguna manera- resulta ser un taxi.

Segons recollia aquest dimecres El Periódico, tot i que el capítol 3 del reglament metropolità del taxi garanteix el dret de l'usuari a 'comunicar-se amb el conductor en qualsevol de les llengües oficials' en l'examen de coneixements lingüístics que se'ls fa per poder aconseguir la llicència els aspirants poden triar en quin idioma examinar-se i, és clar, tots ho fan en castellà. D'aquesta manera no hi ha absolutament cap mecanisme de filtre que controli els coneixements de català dels taxistes i, per tant, no hi ha cap garantia de que els usuaris catalanoparlants tinguin garantits els seus drets.

Això, per si sol, ja seria preocupant. Però encara ho és més si tenim en compte que aquest examen es fa exclusivament als taxistes de parla no hispana, de tal manera que es pressuposa que els taxistes de parla hispana tenen els coneixements lingüístics mínims necessaris per atendre els usuaris, una senyal inequívoca de quins són els requisits mínims i la llengua que l'Institut Metropolità del Taxi considera important garantir.

En la teoria el reglament considera una infracció lleu 'no acceptar que el viatger faci servir indistintament el castellà i el català en les seves indicacions per a la necessària prestació del servei', però a la pràctica només es fa un filtre lingüístic als taxistes no castellanoparlants i en cap cas és obligatori demostrar coneixements mínims de català. El Periódico dedicava el titular de la notícia a destacar que el 50% de les persones que s'examinen suspenen la prova mínima de coneixements de castellà, mentre no se'n faci una de català no tindrem manera de saber el percentatge d'aspirants que tenen un mínim de llengua catalana. Fins aleshores la prova es pot fer al taxi i el percentatge de suspesos és força més alt que el 50%.

2011-02-25T11:55:00.004+01:00

Feia temps que no parlàvem del delinqüent més nostrat
que tenim els catalans. Però és que ara s'ho val. Resulta
que fins els condons que ha usat per profanar-nos
també els ha pagat el Palau. La notícia, també, és de
directe.cat.

Els condons de Fèlix Millet

El límit de Fèlix Millet, però, encara va molt més enllà i -com a mínim per ara- l'últim escàndol l'ha desvelat aquest dijous al matí Josep Maria Loperena al programa El matí de TV3, on ha anat a presentar el llibre El circo de los corruptos on s'expliquen detalls d'alguns dels casos de corrupció més sonats dels darrers anys a l'Estat espanyol. Loperena assegura (podeu escoltar-ho al minut 14 del vídeo) haver tingut accés al sumari del cas Millet on s'hi ha arribat a trobar fins i tot tiquets de Farmàcia per haver comprat preservatius que s'han pagat amb diners del Palau de la Música. Segurament la institució no ha patit econòmicament més pel sexe segur de Fèlix Millet però l'anècdota demostra fins a quin punt Millet feia i desfeia amb els diners del Palau sense que ningú s'exclamés, una mostra més de fins on podia arribar la cara dura del personatge. Gairebé iguala els xiclets Trident pagats amb fons públics de quan l'expresident valencià Eduardo Zaplana era ministre espanyol de Treball.

CiU, solidaritat internacional

2011-02-25T11:41:00.004+01:00

És en aquests detalls on es veu la visió de futur de CiU.

Mas contravé la postura de l'ONU i fa seva la del règim marroquí envers el Sàhara Occidental

Desitja que el procés autonòmic sahrauí 'tingui èxit' · L'ONU és partidària d'un referèndum d'autodeterminació des del 1991, però el Marroc ho frena oferint-li l'autonomia

La Generalitat de Catalunya comparteix les tesis autonomistes del govern marroquí envers el Sàhara Occidental i s'oposa a les resolucions que l'ONU que, des del 1991, defensa la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per decidir quin statu quo ha d'acabar tenint l'excolònia espanyola. Així li ho va explicar ahir el president de la Generalitat, Artur Mas, al ministre d'Estat del Marroc, Mohamed El Yazgui, i al cònsol marroquí a Barcelona, Ghoulam Maichane, a qui els va expressar la seva preocupació perquè 'l'autonomia estigui bloquejada' i va desitjar-los 'que finalment aquest procés tingui èxit', posant com a exemple 'el model autonòmic espanyol, que malgrat les seves deficiències, podria ser una via a seguir en el cas del Sàhara'.

El 29 d'abril de 1991, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en la seva resolució 690 (pdf), va decidir 'expressar el seu ple suport als esforços realitzats pel Secretari General per a la celebració d'un referèndum relatiu a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, organitzat i supervisat per les Nacions Unides en col·laboració amb l'Organització de la Unitat Africana', alhora que ja va establir la missió per al referèndum (MINURSO, Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental).

La resolució s'emparava en el 'dret inalineable de tots els pobles a la lliure determinació i a la independència, de conformitat amb els principis anunciats a la Carta de les Nacions Unides i a la resolució 1514 (XV) de l'Assemblea General, de 14 de desembre de 1960, en què figura la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials'.

Amb aquest mandat de l'ONU, la MINURSO ja es va desplegar al territori aquell mateix 1991 amb l'objectiu de preparar el terreny per a la consulta, prevista per al 1992. Però el sahrauí Front Polisario i el govern marroquí van discrepar sobre quina havia de ser la base censal i el referèndum es va aplaçar sine die.

Per desencallar la situació, el govern marroquí va proposar l'any 2000 al Front Polisario i al govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) -reconegut per la Unió Africana però no pas per l'ONU- de concedir una certa autonomia al Sàhara Occidental a canvi que els sahrauís desistissin de voler celebrar cap referèndum. La proposta va ser rebuda com un insult per part del Polisario, el govern de la RASD i l'ONU, que en un primer moment va veure-ho amb bons ulls (Pla Baker II), també se'n va acabar desmarcant.

De fet, l'actual enviat-representant de l'ONU al Sàhara Occidental, Christopher Ross, va tornar a renovar el compromís internacional amb el dret a l'autodeterminació dels sahrauís tot just va accedir al càrrec, el 2009. Va fer-ho substituint el diplomàtic Peter van Walsum, que va ser cessat després d'afirmar que la independència del Sàhara Occidental era 'poc realista'.

Des del 1991 ençà, doncs, l'ONU, el govern de la RASD i el Front Polisario reclamen un referèndum d'autodeterminació, mentre que el govern marroquí tan sols parla d'autonomia, postura compartida també pel govern espanyol, segons denuncia el portal SaharaLibre, proper al Polisario.

Sudan del Sud

L'existós referèndum del Sudan del Sud, celebrat aquest gener amb l'empara de la comunitat internacional, ha donat nous arguments al Front Polisario per justificar que una consulta política en territori africà pot complir tots els estàndards democràtics internacionals.

Precisament, un dels arguments de Rabat en contra del referèndum era fins ara que, molt probablement, podria acabar sent un procés descontrolat.

Notícia llegida a directe.cat.

No els faltaven diners?

2011-02-23T11:57:00.002+01:00

El nou govern de CIU fa tants estalvis amb l'excusa que el Tripartit ha deixat les caixes buides, que ha posat en perill fins i tot el model educatiu. Ara resulta que subvenciona Endesa quan encara governava en funcions, per assegurar-se que els catalans estiguem ben il.luminats. La notícia és de directe.cat.

Solidaritat intenta que la Generalitat no compensi les multes a Endesa

Presenten una proposició de llei per anul·lar la subvenció de 6 MEUR del tripartit a l'èlèctrica, la mateixa quantitat que la sanció arran de les apagades per les nevades

Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat aquest dimarts una proposició de llei per anul·lar la subvenció del Govern tripartit de sis milions d'euros a Endesa Distribución Eléctrica aprovada el passat 30 de novembre del 2010. El parlamentari de Solidaritat Toni Strubell, que ja va denunciar en campanya aquest mercadeig oportunista, ha presentat aquesta subvenció a Endesa com una 'excusa' i 'el retorn de la multa' que s'havia aplicat uns mesos anteriors a Endesa arran de la nefasta reacció de l'elèctrica durant les nevades del 8 de març del 2010, que era també d'uns sis milions d'euros. 'Estem davant d'una contradicció flagrant', ha criticat Strubell, que a més ha denunciat un 'pasteleig' entre administració i elèctriques que 's'ha de denunciar'.

En la proposició de llei, es reclama anul·lar la subvenció de sis milions d'euros a Endesa Distribución Eléctrica atorgada pel Govern en funcions de la Generalitat en acord de Govern de 30 de novembre del 2010. La breu proposta inclou una disposició derogativa per la qual 'es deroguen quantes disposicions s'oposin, es contradiguin o siguin incompatibles amb el contingut d'aquesta llei'.

Strubell ha explicat els antecedents i els motius que els han portat a presentar la proposició que tenen la seva raó de ser en les nevades del 8 de març que van tenir com a conseqüència una multa a Endesa Distribución Eléctrica d'uns sis milions d'euros per la seva gestió de la nevada i de l'apagada que, al març, va afectar 458.396 abonats de les comarques de Girona. Solidaritat denuncia que posteriorment, com ja va criticar Strubell a finals del passat any, va aprovar concedir a Endesa una subvenció de sis milions d'euros per al finançament de les obres corresponents als plans de millora de la qualitat del subministrament elèctric i de control de la tensió. En aquest sentit, la formació liderada per Joan Laporta creu que aquesta subvenció 's'ha d'entendre com una condonació encoberta de la multa de l'expedient sancionador iniciat pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya'.

En aquest context, Strubell ha criticat que és 'un insult a la intel·ligència de tots els gironins el fet que s'hagi atorgat exactament la mateixa quantitat en multa que en compensació a l'empresa'. Per això, ha argumentat la proposició de llei que porten al Parlament amb un missatge 'molt clar': l'anul·lació de la concessió d'aquesta 'subvenció encoberta' a Endesa que 'està fora de to'. El parlamentari ha explicat que ho fan sense 'perjudici de futures accions encaminades a millorar i reconduir la política elèctrica i de subministrament elèctric' a Catalunya.

Per la seva part, el parlamentari i secretari general del partit, Uriel Bertran, ha destacat que Solidaritat 'fa un pas endavant' davant tots aquells que vaticinaven que la formació només havia arribat al Parlament per parlar de la independència. 'Més enllà del plantejament de l'estat propi, Solidaritat esdevé una eina en defensa del consumidor i el ciutadà front els monopolis, els privilegis i tota aquesta casta econòmica, social i política que es defensen els uns als altres', ha criticat. Fins i tot ha manifestat que després de les donacions Endesa, aquesta després 'ja farà donacions a les fundacions dels partits polítics'.

Josep Puig, doctor enginyer industrial, professor de la UAB i responsable de l'àrea d'energia dels Verds-Alternativa Verda, ha apostat perquè a Catalunya les xarxes elèctriques de distribució siguin de titularitat pública i que la seva gestió es faci a través d'empreses públiques, privades o mixtes que no tinguin res a veure ni amb la generació ni amb la distribució.

Què fa Espanya amb els diners

2010-12-14T12:21:00.006+01:00

Transcric un post descriptiu que no cal més sobre com Espanya gasta els diners que no vol invertir a Catalunya. Afortunadament, l'article l'ha publicat "Le Monde" i no un diari català.

Ciudad Real, terminal fantasma.

El diumenge dia 28 de Juny, “Le Monde” dedicava íntegrament la seva pàgina 3 a un reportatge absolutament demolidor, sobre l’aeroport de Ciudad Real.

Es tracta d’un equipament d’última generació, amb una de les pistes més llargues d’Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l’aterratge de l’Airbus A380, l’avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan pensades i fetes per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l’any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, i uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

Els periodistes de diari “Le Monde” descriuen perfectament el dia a dia de la terminal: “Avui, un silenci de catedral regna en l’immens hall de les sortides”. El cas és que l’aeroport de Ciudad Real tan sols té set agònics vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una generosa subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Aquesta faraònica obra ha necessitat per començar a funcionar 500 milions d’euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, una caixa que com la majoria de caixes espanyoles està gestionada per polítics. Aquesta caixa té el privilegi d'haver estat la primera en ser intervinguda pel Banc d’Espanya i ha hagut d’avalar 9.000 milions d’euros amb diner públic. La Junta de Castella-La Manxa volia injectar a l’aeroport 140 milions més, per compensar les pèrdues, enormes i constants, però al final la pressió popular ho ha evitat.

Tal i com diuen a “Le Monde”, es tracta d’una “trista il·lustració de la deriva de les finances públiques a Espanya”. El que hi ha darrere d'aquest aeroport són interessos immobiliaris d’una magnitud inabastable. Com el projecte “Reino de Don Quijote”, que anava a ser construït a 16 km al sud de l’aeroport i que ocuparia 400 hectàrees de terreny. Es preveia construir-hi 4.000 habitacions d’hotel, un casino, camps de golf (això no falla mai), un gran centre comercial i de congressos, una sala d’espectacles, 9000 botigues… Per mantenir tot això calien més de 2 milions de visitants cada any i Ciudad Real doblaria la seva població. Suposem que davant tants milions i milions d’euros els polítics van agafar la calculadora, van mirar què en representava el 4% i per l’interès comú van començar la casa per la taulada, o sigui que amb els diners de tots plegats es va construir aquest aeroport.

Ciudad Real és una capital de província amb 75.000 habitants. Però disposa d’estació de TGV i d'aeroport internacional. Europa la fa servir com a exemple del descontrol inversor espanyol, se n'han fet infinitat d’articles i reportatges, se n'ha parlat a les televisions d’Alemanya, Holanda, Suïssa… tots han vist molt més bé que nosaltres el malbaratament de recursos, la manca de control i la corrupció que hi ha al darrere.

Com és habitual, aquí no hi ha responsables i el president de la Comunitat Autònoma de Castella la Manxa el socialista Barreda, no n'assumeix cap tipus de responsabilitat. Ells, el que es limiten a fer és a mirar que se’n parli poc i deixar passar el temps, a veure si tothom se n'oblida, d’aquest aeroport.

Gestos

2010-11-30T23:29:00.002+01:00

El President Montilla ha fet el "gest" de renunciar a la seva acta de diputat. I Ernest Benach, ex-President del Parlament, acaba d'anunciar que també hi renunciarà. Tota la premsa ho ha interpretat com una acció de bona fe democràtica i de reacció serena i honesta davant dels mals resultats electorals. Doncs jo no.
En els dos casos, en les dues presidències, les persones que cessen en el càrrec, conserven el sou a perpetuitat, a més d'un despatx durant molt de temps i no sé quants beneficis més.
Això vol dir que, si haguessin estat diputats, com que per llei només es pot cobrar un sou de l'Administració, haurien cobrat els sous de presidents. Però haurien treballat en càrrecs públics en un servei públic. Ara, amb les renúncies, cobraran el mateix, i amb les mateixes prebendes, però treballaran al servei dels respectius partits. Si la decisió l'han presa ells o el PSC i ERC em sembla que és irrellevant. De qualsevol manera, s'han retirat de la vida pública, però seguirant cobrant diners públics en benefici privat.
Em sembla que ens han fet la botifarra, que també és un altre "gest" ben eloqüent.

Cal votar Independentisme

2010-11-24T13:30:00.002+01:00

Davant de la inevitable necessitat de votar Independentisme, enfront de tots aquells que encara es pensen que votar CIU, en blanc o no votar serveix d'alguna cosa, reprodueixo un ben lúcid article del Víctor Alexandre adreçat als que poden pensar que en en el nostre àmbit també existeix el vot útil.

15 de Novembre de 2010

Llistat de Valenties d'Esquerra

S'ha acabat una legislatura i és hora de passar comptes per tal que aquells que ens van enredar una vegada no ho tornin a fer. Tenen al seu favor -sempre hi compten- la fragilitat de la nostra memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder. En aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Si no hagués estat així, no sols no hauria perdut milers de militants i més de la meitat dels votants sinó que el proper 28-N arrasaria. Però només cull qui sembra, i Esquerra no ho ha fet. I la prova la tenim en la segura victòria de CiU, que s'ha vist elevada a la categoria de Braveheart gràcies a la política claudicant dels republicans. CiU, per tant, amb noblesa, haurà d'agrair a Esquerra que li hagi servit les claus de la Generalitat en safata d'argent.

D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí cinquanta de les seves millors glòries:

Aquesta és una petitíssima mostra de l'acció de govern portada a terme per Esquerra ('la valenta') en la legislatura que va començar el 2006. "I la llei de cinema?", preguntarà algú. La llei de cinema es fa només quan els dirigents d'Esquerra s'adonen del naufragi electoral que els espera. Per això la fan al cap de 7 anys de ser al govern. I com que la fan a corre-cuita, no tenen temps d'acabar-la i de fer-ne el Reglament. Tampoc no diuen que, en el supòsit que la llei s'arribi a aplicar, no podrà ser realment efectiva fins d'aquí a vuit anys. Fins a l'any 2018! I mentre reivindiquen la memòria històrica del president Companys reten homenatge en el Palau de la Generalitat a un destacat dirigent dels seus assassins.

Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents. Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions. Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra. Visca Catalunya!".

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Com votar independentista (per a indecisos)

2010-11-18T22:51:00.000+01:00

En Francesc Ribera "Titot" ha publicat un article en què explica clarament com els indecisos han de votar independentista abans de deixar perdre l'oportunitat de sumar un vot imprescindible. Jo penso que és millor dedidir, que no és tan complicat, però davant del dubte, sistema "Titot".

Em consta -perquè en trobo cada dia- que hi ha molta gent que el proper 28 de novembre vol fer un vot independentista i que no ha decidit quina opció votar. Alguns recelen de l'estratègia d'ERC, d'altres del caràcter personalista i liberal de SI, d'altres de les possibilitats de Reagrupament de treure representació. No ho dic jo, és el que escolto. Això no és una mala notícia. Vol dir que hi ha molta gent que és independentista , que ho vol expressar el dia 28 i que no sap com fer-ho, és a dir, són "indecisos". No és mala notícia perquè vol dir que un tant per cent indeterminat de la gent que a les enquestes diu que no sap a qui votarà, és independentista i així ho acabarà expressant amb el vot. Per tant és possible que les opcions independentistes, en el seu conjunt, acabin obtenint més vots dels que, ara per ara, se'ls pronostica estadísticament. Qui tingui clar què fer, res a dir. Ara bé, per la gent que se sent indecisa li proposo una fórmula que vaig fer servir una vegada i que em va anar molt bé.

1r- Es descarten les opcions espanyolistes, tant si són autonomistes -PSC, CiU, ICV,...- com si són feixistes -PP, C's, PXC, UPyD.
2n- S'agafen les tres paperetes en dubte i es posen en els sobres respectius, es llepen i es tanquen.
3r- Es barregen a l'esquena, ben barrejades, una bona estona.
4t- Se'n tria una a l'atzar i s'introdueix a l'urna.
5t- Les altres dues es llencen a la paperera del mateix col·legi electoral sense mirar-les.

Si el que es volia era expressar l'indepenentisme amb un vot, s'haurà fet. I res del que pugui fer el partit votat amb aquell vot, hom ho sentirà com a responsabilitat pròpia, ja que no sabrà si l'ha votat o no. Insisteixo, és una fórmula per als indecisos, qui tingui clar què ha de fer, res a dir.

No us recomanaré votar ningú en concret, això m'ho reservo per les municipals del maig de l'any que ve, que us recomanaré que voteu la CUP.

Francesc Ribera "Titot"

Els estudis universitaris

2010-10-20T10:10:00.002+01:00

Ara resulta que a Sarrià hi ha tres vegades més universitaris que a Nou Barris o que a Sant Andreu. Però si deien que no calia fer estudis universitaris, que el que necessitava la societat eren graus mitjos, i mecànics, i qualificar-se per a la indústria... Com és que a Sarrià s'ho prenen diferent?
El que passa és que les diferències es mantenen. Naturalment que la indústria necessita braços, bromes a part passada la Crisi! Però les diferències es mantenen i sembla que la democràcia no ha volgut dir igualtat, ni fraternitat, ni socialització, ni acabar amb les classes socials.
Ara som més i naturalment que hi ha molts més estudiants universitaris que durant el franquisme, i molts més presos, i molts més usuaris del metro... Pero les diferències entre rics i pobres es mantenen, i aquestes proporcions entre Sarrià i Nou Barris segurament ja hi eren durant el franquisme. Amb una diferència: ha crescut la famosa classe mitjana, que és la que consumeix barroerament per tal d'assegurar que el sistema (el que ja hi havia en l'època de Franco) es mantingui.

No dispareu! Som persones!

2010-08-23T13:17:00.004+01:00

Avui, Kristalina Georgieva, que és la Comissària Europea de Cooperació Internacional, escriu a la premsa un article –“No dispareu! Som cooperants!-, on planteja la tesi de la tasca dels cooperants i de la necessitat de la protecció d’aquesta acció humanitària. I tot plegat amb el rerafons immediat de l’alliberament previ pagament d’una colla de milions dels cooperants catalans.

Oblida la senyora Georgieva que davant d’una pistola és tant valuosa la vida d’un cooperant com la d’un pescador de tonyines, o la de qualsevol ciutadà, encara que no hagi estat segrestat quan, en època de vacances, i dalt d’un esplèndid camió pintat amb publicitat, el cooperant excursionejava pel desert tot portant joguines i aliments a qualsevol país africà. La diferència està en el cost: sobretot que no s’hagin perdut vides, però també els milions d’euros que solen costar els rescats.

Així doncs, estimades ONG’s, menys caravanes caritatives i més mirar de veure com fer arribar els recursos d’una altra manera menys ostentosa i, sobretot, menys perillosa per a les persones. Amb els set milions d’euros que hom ha pagat per l’Albert i en Roque, s’haurien pogut construir i equipar, en el país destinatari, quants hospitals, quantes escoles..?

El perquè de l'anticatalanisme

2010-08-22T21:02:00.004+01:00

Sovint, amb un punt de mala consciència, tenim el vici de sospitar si no serem nosaltres mateixos una mica culpables de l'anticatalanisme que ens envolta. L'article d'Antoni Simon , "Els orígens històrics de l'anticatalanisme", excel.lent, posa les coses al seu lloc.

Els orígens històrics de l'anticatalanisme
Per abordar els orígens històrics de l'anticatalanisme és necessari, en primer lloc, precisar alguns elements conceptuals. D'entrada, cal dir que si entenem el catalanisme en un sentit estricte, assimilant-lo al nacionalisme català contemporani, resulta clar que caldrà situar els orígens de l'anticatalanisme a mitjan centúria del Vuit-cents. En canvi, si considerem l'anticatalanisme com un sentiment i una expressió, sobretot política, que s'oposa a una idea de nació catalana integrada pels "catalans", això és més antic i caldrà remuntar-se a l'època de la formació de les primigènies estructures estatals i nacionals, és a dir, a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement.

Quan sorgeix i per què sorgeix aquest sentiment i pensament anticatalà? Francesc Ferrer, que el va definir com a "catalanofòbia", el feia arrencar dels temps del comte-duc d'Olivares.Tanmateix, no resulta difícil trobar testimoniatges que ens revelen un sentiment anticatalà instal·lat a Castella de molt temps abans. Així, l'any 1534, Estefania de Requesens escrivia a la seva mare, la comtessa de Palamós, com el seu fill Lluís –el futur governador de Milà i dels Països Baixos– defensava el bon nom de Catalunya davant les escomeses d'altres patges de la cort: "Lluïset besa les mans de vostra senyoria i diu que estudiarà molt (...) i que vol ser català: que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya"

L'episodi que ens refereix Estefania de Requesens se situa a Castella i més precisament a la cort i, a l'igual que la multitud de textos i testimoniatges que han aportat Francesc Ferrer i d'altres autors, es refereix a un sentiment anticatalà projectat i arrelat des de l'àmbit castellanoespanyol. Però aquest sentiment quan i per què s'havia iniciat? Havia existit un anticatalanisme d'altres procedències?

Per abordar aquests interrogants, prèviament cal precisar quelcom sobre els orígens de les identitats i contraidentitats nacionals. A l'Europa Occidental, els segles de la Baixa Edat Mitjana i del Renaixement constitueixen un moment clau en la desclosa d'unes noves identitats nacionals. És un "moment" històric en què definició políticoterritorial, desenvolupament institucional, marc jurídic propi, llengua vernacla escrita, consciència històrica, sentiments i símbols compartits es conjuminen en diverses comunitats de l'Occident europeu.Aquestes identitats prendran cos, en la percepció de la vella Universitas Cristiana, per mitjà de contactes i relacions promogudes per elements tan diversos com les guerres, l'expansió del comerç, els relats dels viatgers o la major circulació de llibres i notícies a partir de la invenció de la impremta.

El terme nació manté en aquesta època el sentit tradicional pel qual agrupava aquells que parlaven una mateixa llengua; però no sempre és usat amb aquest significat, ja que a l'igual que el concepte pàtria, amb el qual moltes vegades es confon, tendeix a adquirir connotacions polítiques i territorials.

Podem captar, en definitiva, un "sentiment nacional" que no es contenta amb distingir allò "natural" d'allò "estranger", sinó que exalta el primer i rebaixa el segon, i conforma doncs uns sentiments de contraidentitat i d'aversió als estereotips dels altres. Erasme de Rotterdam ja va percebre nítidament que aquestes identitats patrioticonacionals estaven impregnades d'una fonamentació molt emocional; als Col·loquis el "Príncep dels humanistes" manifestava: "pràcticament tots els anglosaxons odien els gals i tots els gals els anglosaxons, per l'única raó de ser-ho. Els irlandesos, precisament per ser-ho, odien els bretons, els italians als alemanys, els suaus als suïssos i així sempre".

A partir d'aquest "moment" històric en què les identitats nacionals agafen sentit i definició entre d'altres coses per les contraidentitats que generen, distingiré quatre etapes o fases en la conformació d'un sentiment anticatalà en els temps baixmedievals i moderns.

1. Una primera fase correspondria a les dues centúries que van des de finals del segle XIII fins a finals del segle XV, que seria quan primigèniament es configuren aquestes identitats i contraidentitats nacionals. En aquest període, interpreto que l'anticatalanisme castellà que en els segles posteriors es mostrarà tan vigorós, ara només es troba en un estat latent o larvat. La formulació d'una idea imperial castellana sobre l'àmbit hispànic per cronistes com Rodrigo Ximénez de Rada primer o després pels conversos Pablo de Santamaría i Alfonso de Cartagena no entraria en confrontació amb les elaboracions historicollegendàries catalanes per l'aïllament d'ambdues tradicions culturals. Les idees que els reis de Castella eren els únics i legítims descendents dels monarques gots, que la primera fundació de la civilització i del cristianisme a la Península tingué principi a Castella o que l'hegemonia de la dinastia castellana dins l'àmbit hispànic era un fet indiscutible per ser fruit dels designis de la Providència, es desenvoluparen d'una manera paral·lela, però sense confrontació polèmica, amb l'apologia que de la història de Catalunya i de les seves institucions feien els seus grans cronistes i juristes medievals com ara Bernat Desclot, Ramon Muntaner o Jaume Marquilles entre d'altres. Aquests autors havien defensat amb orgull una forma de govern basada en la combinació dels principis de llibertat, ordre i llei, i, a l'igual que els intel·lectuals castellans, ha-vien entès el propi procés històric com una successió d'esdeveniments regits per la Providència. Tanmateix, aquestes tradicions culturals es desenvoluparen aïllades, sense encreuaments polèmics.

Més aviat, en aquest període, cal buscar les expressions d'anticatalanisme a Itàlia i Aragó. L'expansió militar catalana a Sicília, Sardenya i al sud de la península transalpina, acompanyada de la penetració dels comerciants catalans en aquests mercats, generaren, entre d'altres factors, un pregon sentiment d'animadversió contra els catalans –sovint identificats com espanyols–. Un anticatalanisme del qual es poden trobar molts reflexos a les obres literàries de Dante Alighieri, Giovanni Boccaccio, Francesco Petrarca, Luigi Alamanni, Pietro Aretino, Serafino Aquilano, etc. És un sentiment anticatalà més cultural-linguïstic que politicoterritorial, tal com semblen reflectir les generalitzades protestes per l'elecció d'Alfons de Borja el 1455 com a Papa Calixte III per ser barbaro e catalano.

També, les tensions internes dins la corona catalanoaragonesa propiciaren que des d'Aragó es projectés un anticatalanisme especialment dirigit contra el Principat, i per tant amb un component més politicoterritorial. El cronista i monjo cistercenc Fabricio de Vagad es mostrarà a la seva Crónica de Aragón(1499) com un gelós patriota aragonès defensor dels seus furs i privilegis, però també com un acèrrim detractor de castellans i catalans.

2. Una segona etapa dels orígens de l'anticatalanisme, abraçaria de finals de segle XV a finals segle XVI. Seria una etapa marcada per dos fenòmens que incidiren en l'acreixement d'un anticatalanisme castellà. Un primer seria la irrupció de la impremta, amb la consegüent divulgació, arreu d'Europa i a través de la llengua llatina, dels plantejaments hegemonistes castellans, cosa que desfermà l'acarament entre les distintes concepcions d'Espanya que contenien les tradicions culturals castellana i catalanoaragonesa. El coneixement d'aquest hegemonisme castellà provocà la resposta polèmica dels humanistes catalans davant la "pèrdua de reputació" que suposava per a la seva pàtria i per a la pròpia tradició històrica. El segon fenomen seria el procés d'unió dinàstica pel qual Catalunya restà incorporada a la monarquia dels Reis Catòlics primer i dels Àustria després, en la qual Castella exercia indiscutiblement el paper de pivot i de centre federador.

La primera "història hispana" que va arribar a la impremta fou la Compendiosa Historia Hispanica de Rodrigo Sánchez de Arévalo, que fou estampada a Roma el 1470, probablement per Ulrich Hahn. Rodrigo Sánchez de Arévalo, ambaixador a Roma de Joan II i Enric IV, insisteix en la idea de la preeminència castellana, però d'una manera encara més inflada i pretensiosa que Ximénez de Rada o Alfonso de Cartagena, disposant tot el relat per a la glorificació de la missió divinal de Castella. La idea que Espanya era una sola comunitat històrica s'obre camí amb força en el pensament històric castellà del segle XVI (obres de Florián de Ocampo, Pedro de Mexia, Pedro de Medina, Juan Sedeño, etc.), alhora que es referma un ideal castellà supremacista i assimilista. En aquestes batalles preeminencials hi ha sobretot un anticatalanisme per omissió i per menysteniment de la llengua, de la història, de les lleis i dels costums propis, les quals restarien desdibuixades i fins i tot sepultades per la concepció espanyola hegemonista castellana. Aquest és el sentit de la irada denuncia del tortosí Cristòfor Despuig a Els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: "y és que volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tant poch, que par són ells venguts a soles del cel y que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra".

Pel que fa al segon factor clau per a entendre l'acreixement d'un sentiment anticatalà procedent de Castella, cal considerar que la centralitat castellana deixava els territoris de la perifèria de la monarquia sota una doble subjecció: la de la Corona i la d'un govern central que, radicat a Madrid, des de 1561, era controlat bàsicament per personal polític de procedència castellana. Les tensions politicoinstitucionals derivades d'aquesta situació avivaren alhora un sentiment anticastellà i anticatalà. Unes con-traidentitats que, especialment, esclataven en els escenaris de contacte entre naturals catalans i castellans: a les places fortes de la frontera del Rosselló amb guarnicions castellanes, als camins o vies del Principat per on transitaven aquests soldats, a la cort de la monarquia, o als monestirs com Montserrat, on la convivència entre monjos catalans i castellans era plena d'hostilitats. Ací ja trobem un anticatalanisme més politiconacional, dirigit especialment envers els naturals de Catalunya i no tant relacionat amb la "nació" de parla catalana.

3. A les acaballes del Cinc-cents aquest anticatalanisme va entrar en una fase ascendent i d'intensificació, especialment entre els cercles del govern i de l'administració de la monarquia; a partir d'ací distingim una tercera etapa que arribaria fins la revolució catalana de 1640. D'ençà de les darreres dècades del regnat de Felip II, la intelligentsia castellanocortesana va madurar la idea d'Espanya com a comunitat política, la qual constituiria un estat mitjà, territorialment compacte i dotat d'uns lligams culturals i històrics comuns; uns ideals polítics que varen anar acompanyats d'un fort sentiment patriòtic espanyol. A partir d'aquest moment es començaren a elaborar propostes d'unificació institucional, fiscal i legislativa, fetes des d'un fort biaix castellanista i que, en el fons, s'acostaven més a una proposta d'annexió i assimilació que no pas d'integració, les quals trobaran fortes rèpliques a Catalunya i, en general, als països de la Corona d'Aragó.

Així, a mesura que avança la centúria del Sis-cents, per a molts membres de la cort i dels cercles governamentals de la monarquia, el valor de "pàtria espanyola" s'havia afegit als de Déu i rei. I a ulls de molts d'aquests intel·lectuals i dirigents, l'ordenament institucional del Principat i, en general, la seva organització politicosocial i fiscal, havien d'ajustar-se a la preeminència d'aquests valors superiors. Una escala de fidelitats, però, que no era la mateixa que s'havia desenvolupat en el cos social català.

Paral·lelament, i a voltes amb estrets lligams amb les polèmiques més ideològiques, assistim a una escalada de tensions constitucionals. Les torbacions de 1585-93 suposaran un moment de "fractura política" entre les institucions catalanes i el govern central de la monarquia que situarà la dialèctica política en el pendent de la Revolució de 1640.

Aquestes tensions faran arrelar, molt especialment a la cort de Madrid, un covat sentiment anticatalà de connotacions ja plenament polítiques i identitàries. Fins i tot un fidel partidari reialista, i alhora bon coneixedor de la cort madrilenya, com era Miquel Joan Magarola, durant molts anys regent del Consell d'Aragó i des de l'agost de 1639 regent de la Reial Cancelleria del Principat, manifestava al virrei comte de Santa Coloma l'opinió que la falta de socors que patien les tropes del Rosselló era deguda a l'animadversió dels cercles cortesans envers els catalans: "segons veig lo que moltes vegades tinch escrit de la aversió que esta gent té a la nostra natió, que és gran i de cada dia se experimenta, y pens y sospitu que no faran cosa bona en la matèria de diner, que tots nosaltres estam admirats, essent cosa tant convenient al servey del Rey (...) en fi, senyor, que no sé en què topà, sinó que són enemichs nostres, que es vergonya com se tracten los catalans".Aquesta animadversió anticatalana sembla que havia traspassat les parets dels palaus de la cort i s'havia estés entre la gent del poble. Després de la pèrdua de la fortalesa de Salses, l'agost d'aquell mateix 1639, un altre català resident a Madrid, Fructuós Piqué, confessava a un oficial de l'administració virreinal que els catalans estaven atemorits i no s'atrevien a sortir pels carrers "temiendo no nos apedreen los muchachos si huelen lo que somos".

4. La quarta etapa que hem fixat comprèn el període que va del 1640 al 1714. Amb l'esclat de la Revolució de 1640, l'a-liança de Catalunya amb França i la guerra de separació de la monarquia espanyola s'inicià una altra fase de l'anticatalanisme castellanoespanyol caracteritzada no solament per l'agudització d'aquest sentiment sinó per la seva extensió en el cos social castellà, per tenir nítidament una dimensió nacional-territorial i per projectar-se molt especialment envers el Principat.

Per a les classes dirigents castellanes el procés de separació de Catalunya de la monarquia espanyola va obrir un abisme de despit i desconfiança envers els cata-lans que mai va poder ser tancat. Les bel·ligeràncies obertes d'ençà de 1640 confrontaren directament i massivament "castellans" i "catalans". La guerra desfermà un espiral d'odi sense aturador. Quan les tropes de l'exèrcit del marquès de los Vélez s'acostaven a Barcelona el gener de 1641, els catalans atacaven els soldats, des de les muntanyes del Llobregat, al crit de "carn, carn castellans",mentre que les tropes castellanes escometeren Montjuïc el dia 26 d'aquell mateix mes "ab un gran alarit de ŒViva España'". Altrament, els tallers propagandístics d'ambdós bàndols amplificaren i difongueren tot allò que contribuïa a augmentar la separació i l'animadversió amb la "nació enemiga", insuflant, per tant, força i volum als sentiments de contraidentitat. A la Castella de mitjan segle XVII s'anirà consolidant la imatge dels catalans com un poble deslleial, enemic, ingovernable, que havia traït el projecte comú de nació espanyola, i que no tenia més solució que la subjecció per la força de les armes. Un anònim Manifiesto por las armas de Philipo Quarto el Grande en Cataluña y compendio de sus sucesos en el año de 1640 que circulà manuscrit per Madrid en aquells anys reflecteix a la perfecció les dimensions que havia agafat aquest sentiment anticatalà: "De todas salen siempre yngratos, nunca seguros; si los sobrellevan, se atreven mas; si los esperan, se desenfrenan; si los perdonan, se asentan; si los aprietan, se ostigan; de suerte que no ay camino por donde dejándoles en su libertad no sean peores. Y an de neccessitar a la magestad de el mas benigno monarca, a que después de tantos siglos de predecesor en predecesor, ponga oy en este Principado, ley, yugo y justícia". El "retorn" de 1652 vindrà marcat per la repressió i la desconfiança mútues. Ni tan sols els serveis militars i dineraris que els catalans van prestar durant el regnat de Carles II en les guerres contra la França de Lluís XIV, van servir per a refer uns vincles de confiança política que la guerra de secessió de 1640-1652 havia trencat completament. Com expressava, encara en 1699, l'anònim autor de Luz de la verdad per boca del soldat català Joan Roca, els esdeveniments de la Guerra dels Segadors eren la causa principal de "la oposición que todos nos tienen y mas los castellanos".

Amb el seu caràcter de guerra civil peninsular, la Guerra de Successió s'anà impregnant d'hostilitats "nacionals". L'anticastellanisme de la societat catalana tingué la seva correlació amb l'anticatalanisme de la castellana. El militar i cronista felipista Vicente Bacallar de Sanna explicava la decidida defensa de la causa borbònica pel poble castellà dient que "no se puede negar que sostuvo mucho el ánimo de los castellanos la natural vanidad de no ser conquistados de aragoneses y catalanes, y ultrajados de los portugueses, a los cuales despreciaban y aborrecían".Així mateix, la narració de Narcís Feliu de la Penya dóna coneixement del temor i l'animadversió del poble madrileny envers els miquelets catalans que acompanyaven el rei Carles l'any 1706. Segons Feliu, per tal de mantenir l'ordre a la capital castellana, s'ordenà a algunes tropes "vestir con el mismo traje de los Miqueletes de Cataluña, por aver concebido el pueblo de Madrid gran terror a los Miqueletes, juzgando los generales, que pocos solo con el nombre y traje los detendrían".

La guerra havia servit per a estendre encara més el sentiment anticatalà en el cos de la societat castellana, però en els cercles governants i dirigents de l'estat-nació espanyola que es volia imposar per la força de les armes, el sentiment era tan profund que més que polític tenia una dimensió ètnica.

Després de 1714 la repressió borbònica tingué un caràcter deliberat, sistemàtic i violent. A banda de donar via lliure a un indissimulat ànim de revenja, perseguia un objectiu polític ben concret: aplicar un càstig exemplar i punitiu per assegurar totalment la subjecció d'aquella província on era "nativo" el "crimen de rebelión". En paraules del capità general marquès de Castel Rodrigo, només amb la medicina de les armes i de la força es podia "sino limpiar enteramente su sangre de la malignidad que le infecta, a lo menos irla purgando; de modo que con el curso del tiempo y con la aplicación continua de eficaces remedios, quede esperanza de salud (...) porque el mal humor de estos naturales, podrá si contenerse con las armas, pero no mudar nunca con la sola fuerza de ellas". A ulls de les autoritats borbòniques, la força de les armes no era suficient per a posar fi d'arrel al mal d'aquella província; a més, s'havia de liquidar la seva identitat com a comunitat, com a nació: "Borrándoles de la memoria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres" segons manifestaven el juny d'aquell mateix 1715 els membres del Consell de Castella.

Fins i tot els catalans que havien demostrat un fervent felipisme no deixaven de ser sospitosos d'aquest sentiment nacional que calia extirpar. En les instruccions rebudes pel marquès de Castel Rodrigo en ser nomenat capità general del Principat, es deia: "Y siendo la nacion Cathalana de tan mala calidad, que aun con los mejores que de ella se han mostrado mas finos conviene tener el mayor cuidado, sin darles manejo en su pròpio País"; unes prevencions que calia extremar en el cas dels catalans que servien en l'exèrcit: "Porque estos aun que sean buenos y se tenga experiencia de su fidelidad, sin embargo es tan grande i ciego su amor a la patria, y a los fueros de ella, que tratándose de ellos pudiera peligrar aun el celo constante que hasta ahora han manifestado los buenos al real servicio, y para desviarlos de este riesgo conviniera emplearlos en otras partes fuera de la Provincia"

Els palestins tenen sort

2010-08-16T19:23:00.004+01:00

Els palestins tenen sort, aquí. Tothom en parla i tothom els defensa i tota la premsa és un clam a favor seu i en contra de l’agressió d’Israel. Catalunya és plena d’organitzacions solidàries amb ells que, fins i tot, capten diners, medicaments i queviures.

Però avui no parlarem dels palestins. Avui parlarem dels kurds, que no tenen tanta sort, des d’aquest punt de vista o des de qualsevol altre. I per tant, haurem de parlar dels turcs, aliats circumstancials dels pro-palestins en la tramesa marítima d’aliments a la franja de Gaza.

Els kurds de Turquia són una minoria que agrupa més de 12 milions de persones amb ciutadania turca. Des del 1984, any de la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que reivindicava la independència de Turquia -ara només demana l'autonomia-, han mort unes 45.000 persones entre rebels kurds, soldats turcs i també civils –la gran majoria, del total, kurds-. Naturalment, el PKK és considerat per tothom una organització terrorista.

Quina és la situació actual? Que l’exèrcit turc usa, contra totes les convencions internacionals signades pel mateix estat turc, armes químiques contra els kurds en una matança d'un horror indescriptible. A més de mutilar i calcinar homes i dones en la més gran de les impunitats.

Però com que la minoria kurda no és un problema internacional, sinó local, ningú no investiga. No hi ha grans ressons mediàtics. No hi ha grans solidaritats. Els kurds són tribus que viuen a les muntanyes i, probablement, se’ls podrà exterminar en cinquanta anys més.

Tenen o no tenen sort, els palestins?

Els fums de Moscou

2010-08-10T09:36:00.003+01:00

Un altre cop ataca el Periódico, encara que no dubto que té al costat la majoria de la premsa. Segons ells, literalment, després de 20 anys, “l’herència soviètica de Rússia es deixa notar en l’escassa capacitat de resposta que demostra l’Estat davant de situacions de catàstrofe com la que pateix la capital”.

És com si el 1995, davant d’un incendi important, a Espanya, algú hagués dit: “l’herència del franquisme es deixa notar en l’escassa capacitat de resposta que demostra l’Estat davant de situacions de catàstrofe com aquesta”.

Però resulta que, com diu el mateix Periódico, el nou Codi Forestal Rus, aprovat el 2007, va cedir la responsabilitat de la protecció dels boscos als territoris i a les empreses fustereres (interessades en els incendis?); també va dissoldre l'aviació forestal i va eliminar la figura dels guardaboscos.

Així doncs, com que fa vint anys que són una democràcia com nosaltres, el Periódico no ha trobat una excusa més intel.ligent que carregar el fum de Moscou al comunisme...

Tothom a Polònia!

2010-08-09T13:33:00.004+01:00

Diuen que els catalans tenim un humor fi i mossegador i que trossegem la pròpia història en una sana digestió dels propis defectes. Així doncs, fent broma del fet que a Espanya ens diguin “polacos” despectivament perquè no ens entenen quan parlem, han aparegut els programes “Polònia” i ”Crackòvia”.

Però els catalans tenim una altra cara, xarona, tonteta i ridícula, que reinterpreta el que és un insult convertint-lo en un afalac.

Així doncs, veig a TV3 que hom ha fet a Cracòvia (de Polònia, la real, massa coincidències) una mostra de cultura popular – balls de bastons, capgrossos, castells, cobles, danses, diables, gegants, havaneres, sardanes i teatre de carrer- , despesa plenament justificada ja que Catalunya i Polònia han estat sempre dos països molt semblants, d’aquí que als catalans se’ns anomeni “polacos”.

M’estalvio cap comentari que no sigui especular que, probablement, TV3 sigui una televisió molt semblant a la TV polonesa.

Ara Puyol i Xavi

2010-08-09T13:29:00.001+01:00

Primer era el Periódico amb l’Iríbar. I ara és l’Avui –Guinjoan i Llaurador- que retreu a Puyol i Xavi l’haver jugat amb la selecció espanyola i haver guanyat el mundial. Diu literalment que el fet de haver-se passejat davant de tot el món amb la bandera catalana és irrellevant per als nacionalistes espanyols, que la seva contribució al reforçament de la identitat del grup (Espanya) s’havia consumat i que ja era massa tard sortir amb la senyera.

Els articulistes potser deuen ser massa joves per haver hagut de fer el servei militar com va fer molta gent sense que ningú els ho hagi de retreure. Però no acaben d’entendre que els esportistes, com va fer l’Iríbar, són professionals que entenen el futbol com una feina i no com una batalla identitària. I que, malgrat tot, n’hi ha que s’arrisquen i proclamen la seva preferència per les seleccions catalanes.

Si la xuleria d’aquests articulistes arriba a tant, podrien rebutjar, per exemple, el passaport espanyol –diu Espanya!-, o si volen, renunciar a la part corresponent dels seus ingressos d’aquest any proporcionalment al que hauran cobrat aquests esportistes per jugar aquests partits, només pel fet de treballar en un diari que, per mol que es vulgui, no deixa de ser espanyol.

Iríbar, abertzale

2010-08-08T20:38:00.001+01:00

Veig al Periódico, pàgina d’Opinió, Noms propis, que li posen una fletxa vermella cap per avall a Iríbar per ésser abertzale. El periodista de carrera recalca la paradoxa que Iríbar s’hagi “tornat” abertzale després d’haver-se proclamat campíó d’Europa de futbol el 1964 i el critica per ser un dels organitzadors de la manifestació de boicot a la selecció espanyola de bàsquet. Més endavant un article especifica que a la manifestació, que era a favor de les seleccions nacionals basques, hi varen assistir representants de l’esquerra abertzale, Aralar, EA, i els sindicats “nacionalistes” ELA i LAB.

Iríbar ja era abertzale abans de guanyar el campionat de 1964. I llavors era futbolista, feina que comprenia formar part de seleccions, igual que alguns catalans ara, però en una època bastant més difícil.
Ésser abertzale no vol dir altra cosa que ésser basquista, com aquí catalanista. Sense més implicacions. Si s’és d’esquerres, doncs: esquerra abertzale. Són els espanyols els que usen amb mala fe aquest concepte per detenir i jutjar qualsevol persona amb l’excusa que són terroristes. A Catalunya, per entendre’ns serien abertzales ERC, CDC, i tots aquells que se senten nacionalistes o catalanistes.
Continua essent terrible la ignorància –real o interessada- de la premsa en tots els aspectes relatius a l’independentisme.
Què passarà quan jugadors catalans que han guanyat el mundial de futbol amb Espanya es proclamin independentistes?

Els polítics i la democràcia

2010-08-01T10:11:00.002+01:00

Hom parla sovint de la política i dels polítics com si fossin els culpables de tot allò dolent que pugui passar. I hom parla de democràcia com si fos un sinònim de llibertat.

I no és exactament això. La Llibertat és un concepte universal, positiu, que no té res a veure amb la democràcia, que és una “manera” potser “la” manera d’organitzar les nostres vides en l’àmbit de la cosa pública, tot i que el concepte s’ha anat desgastant amb ampliacions sovint inecessàries. Els polítics són els delegats territorials temporals assignats per gestionar la nostra vida en àmbits públics. Sempre han existit i sempre existiran, perquè són tan necessaris com els carters, els pilots d’avió, els metges o els netejadors de clavegueres. I de tota aquesta gent n’hi ha de bons i de dolents, de nets i de corruptes. I per això tenim un Codi Penal (la gran prohibició!) per posar-los al seu lloc.

Tornem als toros. La premsa, el Periódico, en un excés d’interpretació limitadora diu: “una altra cosa és que, portats per un fonamentalisme cívic de nou encuny, els poders públics considerin que han de complir amb un imperatiu categòric indeclinable i vulguin regular fins i tot els detalls més mínims de l’espai públic”

Si això el Periòdico ho hagués dit quan algun ajuntament regulava (aquesta vegada sí, amb excés) sobre l’ús del burka en espais públics potser ho hauria entès. Però ho fa ara amb els toros.

L’imperatiu categòric indeclinable és la necessitat d’acabar amb una salvatjada. I la majoria de les prohibicions de les que tant es parla ara, corresponen a aspectes del Codi Civil o del Codi Penal que ja existien, algunes, el segle XIX.

Solidaritat Catalana per la Independència

2010-08-01T00:10:00.002+01:00

Fins ara m'havia mantingut al marge de la sigla. Però noms de vells amics fins ara també al marge han aconseguit el que, al capdavall, calia. Ja m'havia posat al servei de les consultes però cal que fem un pas al davant. Hem de demanar, hem d'exigir a moviments, partits i entitats que es moguin d'una vegada en un sol sentit que ens porti a proclamar, pacíficament, la Independència. Si no ho fem ara que hi som tan a prop tornaran temps de pujada i la suor ens enterbolirà aquesta consciència col.lectiva tan delicada i voluptuosa que tenim.

El que ens allunya d'Espanya

2010-07-31T12:15:00.005+01:00

L’argument més important contra l’acte sobirà i democràtic del Parlament de Catalunya de prohibir les corrides de toros ha estat que el motiu principal és el d’allunyar Catalunya d'Espanya. I no és cert. El motiu principal és abolir un acte salvatge i inhumà. La conseqüència, naturalment, és que ens allunyem una mica d’Espanya. Com amb el fet de parlar català. Com amb el fet de tenir un model econòmic propi, malgrat tot. Com amb moltes altres coses. I això pot ser que no agradi als que, lluny, molt lluny de Catalunya, pensen que som una parcel.la més d’un territori que només és indivisible quan ens en volem separar. De propietaris, sí que en té, i alguns ho són més que els altres. I divisions n’han volgut fer moltes: acabada la guerra civil algú proposava, com a premi a la seva fidelitat espanyola -i com a càstig a Catalunya- regalar un tros de la província de Tarragona a l’Aragó per tal d’assegurar-los una sortida al mar. Agraïment prou peculiar que oblidava ben de pressa la força republicana que havien tingut els aragonesos.

Tornant al començament, aquests llops cavernaris haurien tingut molta més raó de queixar-se si el Parlament hagués prohibit la Feria de Abril catalana o la Trobada d’Entitats Extremenyes o els festivals de flamenc, per dir alguna cosa entre moltes altres. Són també actes públics i festius. Però, contràriament als toros, organitzats per persones lliures i per a persones lliures i on no es tortura públicament cap mena d’animal. Vet aquí la diferència. I amb una altra diferència: amb l’assistència massiva de polítics de tots els colors: inclosos els independentistes.

El cost de la prohibició

2010-07-29T20:56:00.003+01:00

Era d’esperar que els taurins, o els tauròfils, o els tauròfags –que se’ls mengen després de la corrida-, usessin el recurs de l’economia i dels llocs de treball, ja que són a Catalunya.

Però fins i tot amb això s’equivoquen. No ho recordo perquè no hi era, però m’imagino, quan es vàren suprimir les execucions públiques, les demandes dels comerciants tot queixant-se per les pèrdues en el consums. O quan es va abolir la pena de mort, les cosidores de caputxes per a botxins o per a condemnats tot preguntant què seria a partir d’ara del seu negoci. O els fabricants de garrots vils posant-se les mans al cap.

Heu vist la sastressa de vestits de torero i de capes fent la conyeta amb la prohibició? Que en faci per al Carnaval, que l’any que vé segur que es posaran de moda!

I de la conservació de l'espècie que no es preocupin. Només cal crear una Central Lletera amb vaques de tan bona nissaga i que hi posin a treballar les 40 o 50 persones que perdin la feina a la Monumental. Serà una feina molt més digna i, potser, més ben pagada.

Llàgrimes de cocodril

2010-07-28T21:31:00.003+01:00

Les del torero català en el moment d’emetre’s el resultat de de la votació al Parlament de Catalunya. Una imatge en la que es cobria la cara i no ens permetia veure doncs quina era la realitat del seu capteniment. No ho sabrem mai, però tampoc no ens interessa gaire.

Després, el que jo realment no m’esperava: Una proposta animalista que havia començat des de sectors gens nacionalistes ha acabat tornant a situar Catalunya al món, amb el que això costa.

I gràcies, novament, a tota la púrria separadora nacionalista espanyola que n’ha tingut bona cura.

Gràcies, moltes gràcies! Olé els vostres collons, gent del PP i de Ciudadanos. I del PSC, que com acostumeu a fer cada vegada més sovint, no heu sabut estar a l'alçada del vostre cinturó!

Els presos cubans, de quina consciència? Part 2ª

2010-07-27T23:06:00.003+01:00

Segon video, no tinc paraules.

Els presos cubans: de quina consciència? Part 1ª

2010-07-27T23:04:00.004+01:00

Aquest video val més que totes les paraules per desemmascarar la realitat dels pretesos presos de consciència cubans.

Toros identitaris

2010-07-27T10:25:00.006+01:00

A 24 hores de la votació, ara sembla que des de les espanyes i des de la caverna catalana es vol embrutar el debat amb l’afirmació pretesament desqualificadora que els motius ocults de la proposta són identitaris, nacionalistes, antiespanyols. I que la defensa dels animals queda molt en segon terme.

Primer: La massiva recollida de signatures per a la ILP va ésser exemplar i, de vegades, per al meu gust, allunyada precisament de continguts catalans.

Segon: A Catalunya és proverbial el respecte pels animals encara que hi hagi molt camí a recórrer. Entre altres coses suprimir els correbous. Si volen córrer davant d’un animal, a tots els pobles hi ha, pel que es veu en aquestes festes, persones dignes de la substitució. I es podrien fer concursos i seleccions prèvies i tot.

Tercer: Toreros amb barretina i amb la bandera catalana, aficionats als toros amb banderes catalanes (potser mai a la vida no n’havien tocat cap i dubto que ho tornin a fer fora d'aquest context i amb aquestes intencions), els Segadors interpretats per la banda d’una plaça de toros… Això no és identitari? I el que és pitjor, sense creure-s’ho!

El diari ABC: aneu-hi amb compte!

2010-07-26T00:42:00.003+01:00

Sóc al País Valencià i vaig comprant premsa local per anar seguint el pols del país. Així doncs, avui diumenge he comprat el “Mediterráneo” de Castelló, que duu, com a suplements, el Dominical del Periódico que molts coneixem i el Dominical de l’ABC de Madrid, com si fossin compatibles, que potser ho són per als seus editors.

Aquest suplement de l’ABC és l’hòstia, en el sentit més místic de la paraula. Fixeu-vos-hi bé: en forma d’article, de carta al director, d' acudit o de qualsevol altra mena d’intervenció, dinou esments explícits contraris, negatius o insultants a Catalunya o a les idees sobiranistes. Dinou esments que de vegades tenen forma d’article dedicat expressament, i que posen a parir el mort i qui el vetlla.

Ja m’havien dit que no m’acostés a aquesta mena de premsa que podria prendre mal, però trobo que ha estat prou educador. Al capdavall, queda ben clar que amb aquesta mala llet no es pot alimentar la intel.ligència.

Els toros, falten tres dies

2010-07-25T12:34:00.000+01:00

El Periódico d’Avui dedica quatre pàgines als toros i a la seva més que possible prohibició a Catalunya. Quatre pàgines que no són solament taurinistes, sinó que també toreristes, en una nova demostració de la tradicional “imparcialitat” de la nostra premsa.

Com que ja s’ha dit tot d’aquesta bona notícia, només em ve de gust de dir que en llegir aquestes notes he vist que insisteixen molt a fer veure com a Catalunya ha estat de viva l’afició als toros i la seva implantació secular. I tenen raó. Però també, a Catalunya era ben viva la tradició de les execucions públiques amb participacions ciutadanes multitudinàries, més que als toros. Segur que si les recuperavem seria un èxit de públic extraordinari!

Més sobre presos polítics

2010-07-21T13:48:00.006+01:00

Avui arriba a Madrid un pres procedent de Cuba. Però és molt diferent dels cubans que han arribat els darrers dies. Aquest és un afganès que ve de la base militar de Guantànamo on hi ha passat una colla d’anys i on ha estat objecte de les tortures més salvatges sense respectar-li cap dels seus drets més fonamentals, a mans de marines americans. Després, sense cap mena de vergonya, n’ha estat alliberat sense haver estat jutjat, sense tenir cap causa judicial pendent per cap mena de delicte ni als USA ni a Espanya ni a la UE, ni cap reclamació internacional.

Viurà a Espanya amb permís de treball i de residència, sota la tutela d’una ONG. Tindrà llibertat de moviments però no tindrà permís per viatjar a cap país del món. I serà objecte, per si les mosques, d’un “pla de reinserció” amb aspectes educatius i de convivència.

M’hauria agradat veure’l en una roda de premsa, com hem vist els cubans tot just arribats a l’aeroport. I m’agradaria veure els cubans acceptar un pla de reinserció ideològica. Però això em sembla que no serà possible. El cubans han vingut a vendre colònia de verí de Miami i l’afganès ha canviat Guantànamo per una presó més gran sense tortures.

Els meravellosos dissidents, de qui ningú dubta

2010-07-20T11:10:00.006+01:00

Avui llegeixo al Periódico que als famosos dissidents, quasi tots periodistes de perill, després en parlaré més, no els agrada el seu status actual.
Menteixen quan demanen que se’ls consideri refugiats, ja que no han estat expulsats: uns quants, després de l’alliberament, han volgut quedar-se a Cuba, i tenen molta barra quan demanen millorar les condicions en què viuen. Entre altres coses es queixen de l’hostal on estan allotjats de franc –paga la Creu Roja- perquè els nens petits es veuen obligats a compartir el bany amb persones que tenen problemes greus de salut. Com si a moltes de les nostres llars no n’hi hagués un, de bany, i com si quan una persona té “realment” problemes seriosos de salut no se la internés en un hospital. El que realment volen, aquests inefables dissidents, és oblidar la misèria cubana -ben real- i instal.lar-se en la nostra crisi europea tot cobrant un subsidi de l’Estat. A més, reclamen una vivenda que segons ells se’ls havia promès abans de marxar de l’Havana, com si marxar de Cuba hagués estat alguna cosa subjecte a alguna mena de negociació contractual. Temps al temps. Ben aviat els veurem escriure les seves imparcials i democràtiques opinions en columnes estables als diaris més verinosos.

Sant Boi pot decidir a les municipals!

2010-06-21T13:17:00.006+01:00

Es faran moltes lectures de la poca participació, o dels pocs milers de ciutadans que a Sant Boi han optat per la Independència en una consulta feta sense intervenció de les institucions, i amb molt pocs recursos. Encara que han sobrat els voluntaris i l'esforç i la bona voluntat.
Però aquests milers de ciutadans que volen la Independència, en unes eleccions municipals haurien aconseguit, amb els seus vots, d'haver existit, col.locar la seva opció en el segon lloc d'una Sala de Plens massa "plena" d'opcions ambígües o dividides.
Així doncs, ja sabem el que toca: Partit (almenys a Sant Boi) Independentista. Tots a votar i segona força santboiana. Números canten.

Me gustan los catalanes

2010-06-20T22:31:00.003+01:00

No sempre les opinions dels espanyols són irreflexives i feridores. De vegades ens observen amb atenció i saben estimar-nos. D'aquesta manera, en èpoques d'independència, haurem d'observar-los nosaltres a ells.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat: Ramón Chao, músic, escriptor i periodista, Chevalier des Arts et des Lettres pel Govern Francès.
I pare del cantant Manu Chao

Els pitjors, nosaltres mateixos

2010-06-18T08:55:00.001+01:00

Onze ajuntaments de la Franja, governats pel PP i el PAR, han recorregut contra la Llei de Llengües

17/06/2010

Onze ajuntament de la Franja de Ponent governats pel PP o pel PAR, les formacions més anticatalanes de l’Aragó, han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües, que ni tant sols reconeix l’oficialitat de la llengua catalana. Aquests ajuntament són Fraga, Lasquarri, Faió, Nonasp, La Codonyera, Torre del Comte, Fórnols de Matarranya, la Freixneda, Vall-de-roures, Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa. El PP i el PAR no volen ni sentir a parlar de cap mena d’avenç en el reconeixement de la llengua catalana, i fins i tot neguen que aquesta es parli en cap indret de la comunitat autònoma aragonesa. L’ajuntament de la Codonyera fins i tot s’ha sumat a la Plataforma No Hablamos Catalán, un grup radicalment anticatalà i que ha participat en incidents. També ha participat en diverses manifestacions poc reeixides a Saragossa contra el català i fins i tot va organitzar una consulta a Fraga contra la llengua catalana que va ser un autèntic fracàs

El burka, una agressió?

2010-06-16T08:30:00.004+01:00

Llevat de la necessitat d'haver-se d'identificar, acceptable demanda, sovint es parla de la necessitat de la prohibició del burka o del nicab en un sentit de defensa de la dignitat de la dona.
Però el que es fa, realment, com moltes vegades, és aplicar una capa ben gruixuda d'hipocresia cosmètica que cobreix el veritable problema i que ens deixa satisfets, ja que estèticament hem salvat la consciència.
Tot prohibint l'accés de dones amb burka a llocs públics aconseguim:
1. Afermar el fanatisme dels seus marits que són els veritables culpables de la bestiesa.
2. Aconseguir que no les deixin sortir de casa, fent encara més dura una reclusió que ja ho era prou.
3. Desfermar reaccions per part dels grups islamistes més radicals.
I per a aquestes situacions no solament ningú no hi té resposta sinó que ningú no té cap interès a tenir-la.
Així doncs, amb aquesta operació de cosmètica política electoral els marits castigadors musulmans se'n riuran a la cara de tots nosaltres mentre les seves dones es passejaran per la petita presó del seu piset.
Molta més sort té la dona d'en Millet que, com que no porta burka, tot i haver col.laborat en crims extraordinaris, es passeja tranquil.lament pel carrer.

Viure en valencià a Castelló

2010-06-14T17:22:00.002+01:00

El Bloc Nacionalista Valencià publica el Web www.castellóenvalencià.cat on tots els castellonencs poden interactuar, comprendre i saber com actuar més bé en les agressions a la llengua catalana que comet el seu ajuntament. El web comença amb aquesta introducció.

L’Ajuntament de Castelló, com tantes altres administracions públiques, no garanteix el dret a viure en valencià. Aquesta web pretén ser una espai comú per a tots els castellonencs que desitgen viure en valencià en la seua ciutat.

Un lloc on la ciutadania puga fer propostes concretes i directes al Grup Municipal del BLOC, i on denunciar les mancances que els successius governs del PPSOE no han sabut (o volgut) corregir, incomplint els drets lingüístics més bàsics, reconeguts per la legislació vigent.

Una web on exposar els detallets del dia a dia que demostren que els actuals governs (municipal, valencià i espanyol) fan que viure plenament en valencià a Castelló de la Plana siga… missió impossible.

Més sobre el sexisme en la llengua

2010-06-13T16:46:00.003+01:00

La Universitat de les Illes Balears ha volgut intervenir i ha emès la següent Declaració:

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:

Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení).

Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. L'existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser implícit, per exemple, a l’acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre l’ús a favor d’un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres que més conspícuament han expressat la necessitat d’igualtat entre dones i homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren l’ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d’aplicació de disposicions normatives si l’intèrpret suposa que la segregació de gèneres s’hi introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria d’ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).

Ateses aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que s’haurien de corregir d’acord amb els criteris que exposam a continuació i que haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l’administració:

1. Sempre que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.

2. Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.

3. Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat…”, “Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable…”, "el Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic especialista…”).

4. En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d'autor o tinent de batle.

5. En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de professor i alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m'ha marcat".

Els punts 1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.

Palma, 26 de juny de 2009.

Reflexió per a sexistes de la llengua

2010-06-07T12:14:00.007+01:00

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 23 de maig del 2009

Contra la dictadura lingüística
M.Carme junyent

Durant molts anys, he anat explicant als meus alumnes d’antropologia lingüística que és molt important aprendre a destriar allò que és universal d’allò que és cultural en la llengua, perquè aquest és el fonament de la nostra disciplina: si un tret és universal no el podem correlacionar amb trets culturals. Tampoc no hi podem correlacionar trets que estan regits per la gramàtica, la qual segueix les seves pròpies lleis. Un dels exemples clàssics per il·lustrar aquest fet és el del gènere gramatical, que tan sovint es confon amb una marca de sexe. Aquesta confusió és a l’arrel del desgavell de la llengua no sexista. Quan els explico això sempre els dic que aquesta és una guerra perduda, que no hi tenim res a fer a part del nostre granet de sorra individual, perquè després de tot el que s’ha invertit en aquest esbudellament de la gramàtica, ara qualsevol rectifica.

Però la cosa comença a ser preocupant. D’una banda, sembla que aquesta opció s’ha convertit en norma en tots els textos que publica la Generalitat i de la mateixa manera que per aquesta raó et censuren textos (ja m’hi he trobat), tampoc s’admeten projectes que no facin ús d’aquestes normes (algun conegut meu s’hi ha trobat), per no parlar de les correccions a les intervencions orals públiques (algun col·lega meu s’hi ha trobat).D’altra banda, si algun home s’hi ha manifestat en contra, immediatament se l’ha desqualificat per ser membre de la classe opressora. I això encara és més greu. No entenc que pel fet de ser home, se’t consideri un inútil a l’hora de dir la teva sobre coses que afecten les dones (si és que n’hi ha alguna, que només les afecti a elles). Però aquesta discriminació per raó de sexe sorgida del feminisme és tota una escenificació de la víctima convertida en botxí. Discriminació i censura, és evident que no era això.

El pitjor de tot és que amb aquestes normes de visibilització és quan realment ens discriminen. Fa uns anys, Josep M. Espinàs podia ironitzar autodesignant-se “home de fer feines”, però no sé quina dels alts càrrecs que es volen fer visibles es presentaria com a alta càrrega. No sé si les dones dels Minyons de Terrassa volen ser minyones, ni, si mai s’arriben a ordenar dones sacerdot, voldran ser sacerdotesses. El que sí que és cert és que les poetes no volen ser poetesses. Tampoc no sé si Angela Merkel vol ser cancellera, però ben segur que prefereix ser la millor canceller que la millor cancellera de la història d’Alemanya.

El malentès de tot plegat segurament rau en l’equivalència gènere = sexe, però casos com el clau/la clau, el son/la son, el llum/la llum mostren que l’oposició de gènere només a vegades correspon al sexe, fins i tot en el cas que ens referima persones (cortesà/cortesana, home públic/dona pública, etcètera). Si això és possible és perquè el gènere masculí inclou el femení (o bé no en diu res), i en els casos que l’inclou, si el desdoblem és perquè considerem que un i altre –homes i dones– són diferents. De lamateixa manera que no diem“catalans i barcelonins” o ens escandalitzen oposicions com “ciutadans i immigrants” perquè impliquen una diferència, per què diem“pares i mares” com si fossin diferents quan tota la vida hem dit tranquil·lament “Els meus pares van fer pasqua abans de rams” o “Vaig a sopar a casa els pares”?

Tot això no passaria d’anècdota, o si més no de font d’exemples per a cursos de llengua, si no fos perquè aquest model es vol imposar amb totes les conseqüències, comportament inclòs. Un dels exemples emblemàtics de l’èxit d’aquest model és aquell que diu que quan la mestra anuncia “Poden sortir al pati tots els nens que hagin acabat els deures”, les nenes es queden assegudes perquè no s’hi veuen reconegudes. I és clar, són dones, que n’aprenguin, que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol.

Cadascú a la seva

2010-06-06T11:55:00.003+01:00

Aquesta vegada el govern d'Israel, de qui parlen amb la boca petita tot els partits de dretes d'occident, s'ha cobert de merda fins al coll amb una de les accions més criminals, més poc justificades i més brutal dels darrers temps. I confirma, de passada, com és d'equivocada la seva política de no permetre que els palestins tinguin accés a un estat lliure i sobirà.
Però el més sorprenent és que aquesta vegada ho ha fet donant-li oxígen a un altre estat, Turquia, probablement el més xenòfob i el més racista de tota l'Europa oriental, que en els darrers anys ha assassinat més de 20.000 kurds.
El que que no és acceptable de cap manera és que unes oenagés, pretesament socials, per no dir d'esquerres, ho hagin acceptat per aprofitar-ne el rendiment mediàtic.

Els Ajuntaments encara ho fan pitjor

2010-06-05T17:38:00.003+01:00

El doblatge al País Valencià

2010-06-01T09:46:00.002+01:00

El doblatge de películes al País Valencià no fa cap por als exhibidors: senzillament no es dobla res de res. Com que no hi ha "demanda", no existeix la llengua ni el problema, i els exhibidors, amb tota la barra, poden afirmar que amb la seva actitud són "sensibles" a la "realitat" del país. Probablement, en alguns casos, són les mateixes empreses que al Principat es manifesten, públicament, de tant diferent manera. Però el canvi de comunitat autònoma els fa canviar de camisa i de calçotets, si cal, per diners. El més lamentable és l'actitud de la Televisió Valenciana, única esperança per al doblatge. La comparació amb el que ens està passant a nosaltres fa plorar. Aquí tenim la Generalitat que legisla, si no passa res.

Jaraba evita rebre el sector del doblatge en valencià, «greument» afectat per la retallada pressupostària aplicada per RTVV

26/05/10 12:00 - València -EL PUNT

El Col·lectiu de Professionals del Doblatge (CPD-UPTA) ha denunciat la impossibilitat de reunir-se amb el director general de RTVV, José López Jaraba, per plantejar-li la seua oposició a la retallada del pressupost que Televisió Valenciana ha aplicat en la partida dedicada al doblatge en valencià, que ha baixat de 5 milions d'euros a 1,5 milions, fet que ha provocat una «greu situació de crisi en el sector», segons el col·lectiu. Aquest ha sol·licitat en tres ocasions una entrevista amb Jaraba però ningú en l'ens públic s'ha posat en contacte amb el CPD per concertar l'entrevista.

Amb qui sí que es reuniran hui és amb el socialista José Ignacio Pastor i el membre d'Esquerra Unida, Amadeu Sanchis, vicepresident i vocal del Consell d'Administració de RTVV, respectivament, per explicar-los la «deteriorada situació que pateix el sector i exposar-los algunes propostes de futur per evitar que el sector, peça fonamental en la normalització i difusió de la llengua, acabe desapareixent», segons ha manifestat el col·lectiu en un comunicat. En la reunió també estaran presents representants dels estudis de doblatge, tècnics de so i traductors, igualment afectats per la «desproporcionada» retallada pressupostaria de TVV.

Tots junts denuncien que la retallada «deixa en l'aire al voltant de 500 llocs de treball». De fet, un estudi de doblatge ja ha tancat i un altre ha anunciat que ho farà abans de l'estiu «a causa, fonamentalment, del gran retard en els pagaments de RTVV, que superen àmpliament els 300 dies».

El vestir, segons qui, i segons com

2010-05-30T13:28:00.005+01:00

Copio encantat del bloc amic "Més content que un Gínjol", el següent, que no necessita comentaris:

dimecres 26 de maig de 2010

ÈTICA I ESTÈTICA

Avui mateix, una escola concertada de Quart de Poblet, ha prohibit l'entrada al centre de tres alumnes per vestir de manera "indecorosa". Segons sembla, les xicones, entre setze i disset anys, ensenyaven els muscles. Quina poca vergonya, ensenyar els muscles!
El problema és secular: la caverna sempre ha confós l'ètica amb l'estètica. O millor, sempre ha volgut imposar la seua estètica com a pauta ètica universal (i a l'inrevés). Si us he de dir la veritat, a mi no m'agrada massa com van vestits la majoria dels meus i les meues alumnes. És més, en alguns casos em disgusta profundament. Em molesta veure els tangues per dalt de la cintura. Em molesta que els calçotets i les bragues hagen suplantat la funció de tapar el cul que abans feien uns pantalons que ara han caigut pràcticament als genolls. Em molesta que porten roba de cinc talles més de la que necessiten, com si l'hagueren heretada d'un difunt més gran. Em molesten les samarretes amb inscripcions en anglés que ells mateixos no entenen.Supose que em molesta tant com a ells els deu molestar la meua manera tan carca de triar la roba que em pose al damunt. Estic convençut que em veuen tan ridícul com em veig jo a mi mateix quan remire fotagrafies dels anys vuitanta, època en què era adolescent. Em molesta i ho calle, en el cas dels meus alumnes, i em burle de mi mateix, quan em veig anys enrere amb cabells impossibles, camals estretíssims a mitjan garró i calcetins grocs. Però hi ha qui no calla mai: imposa.
Si tornem a l'inici, us diré que he llegit la notícia al Levante, i m'ha indignat encara més un comentaris d'algú que diu que porta el fill a aquesta escola i que la mesura li sembla molt bé. I afig que qui no estiga d'acord, que matricule els vàstags a la pública. És a dir, si sou gent de mal viure, a la pública, que allà ho agafen tot. M'entren ganes d'insultar-la, però no ho faré (de moment). Això sí, li contestaré que si vol portar el fill a una escola privada integrista en què, partint de postulats clarament reaccionaris, atempten contra la llibertat i contra la democràcia, almenys que la pague. I fixeu-vos-hi que li done la oportunitat que ho faça en l'àmbit privat (i sufragat de la seua butxaca). I ací entrem en el debat a que volia arribar, en última instància.
Aquesta gentola fatxa (perquè són gentola fatxa) tenen molt clar que poden fer el que els vinga de gust en l'àmbit privat. Així ho reivindiquen sovint. Però a més, mitjançant grups de poder (i de pressió) que tots coneixem, intenten implantar les seues idees en l'àmbit públic. No cal que us ho explique: al País Valencià fa molts anys que ho suportem. És a dir, que apliquen allò de "cadascú el seu, i a robar el que es puga". És a dir, a sa casa fan el que volen, cosa no massa problemàtica si no fóra perquè una vegada aconseguit aquest dret inalienable intenten també que a casa dels altres es faça el que volen ells. Amb el greuge afegit que a sa casa, quan tanquen la porta, fan el contrari del que diuen, amb tota la hipocresia del món. És a dir, cap llei favorable a la no discriminació per raó de sexe, però de portes endins es giten amb qui els ve de gust. No a l'amplicació de la llei d'avortament perquè ells l'han pogut practicar a l'estranger sempre que els ha rotat. No a la llei de la memòria històrica, que això és buscar mal on no h'hi ha, però els seus morts han estat soterrats, lloats, homenatjats i beatificats a Roma des del mateix any 39. No a tot per a tots, i sí al tot per a mi. Jo faré el que em donarà la gana i tu faràs el que em done la gana a mi. I la gana, depén de per a qui, serà ben diferent.
I després algú encara em diu que me'n passe molt, quan a sota d'algun comentari pose l'etiqueta Gentola

A partir d'ara: Biba la Cuàrdia Sibil!

2010-05-29T20:12:00.005+01:00

Una constant espanyola ha estat molt sovint el menyspreu pel que no és estrictament propi , i aquesta crònica és un exemple de com es pot actuar amb ignorància, prepotència, menyspreu i estupidesa.

El català fa anar de corcoll a la fiscalia, la Guàrdia Civil i l'Audiència Nacional espanyola en el sumari del cas "Pretòria"

Un dels noms que apareix més és el de l'exalcalde de Santa Coloma de Gramenet --ciutat que sovint escriuen en castellà, igual que Sant Andreu de Llavaneres--, que no acaben de decidir si anomenar-lo Bartomeu o Bartolomé Muñoz. Els advocats no han amagat la seva indignació davant del fet que amb el sumari s'han fet públics números de telèfon, comptes corrents, DNI, adreces, matrícules i altres dades confidencials tant dels seus clients com de persones relacionades amb ells.

El mateix problema tenen amb l'exdirector del Pla Metropolità en època de Govern de CiU, Genís Carbó, que sovint apareix com a Ginés. El 'cervell' de la trama, Luis de Andrés García, era conegut com a 'Luigi', però el sobrenom també surt més d'un cop mal escrit com a 'Luichi'. Altres personatges amb el nom mal escrit són Felip Puig, que apareix com 'Poli Puig' o 'Puch', o Pere Masanet com a 'Pera Masanet', sobretot en la transcripció de converses telefòniques.

El cas Pretòria agafa el nom i prové d'una investigació de ja fa uns cinc anys del mateix Garzón que va començar al despatx d'advocats de Barcelona anomenat Pretus, tot i que en el sumari sovint és confós amb la marca de grapes Petrus.

Els informadors també tenen problemes amb la comarca del Maresme, que apareix més d'una vegada amb una versió suposadament afrancesada com 'Marcéeme'. Amb Ripollet (Vallès Occidental) també tenen dificultats ja que l'arriben a escriure com a 'Grimpoyet'.

Traducció de 'corcó'

Un dels transcriptors de converses fins i tot afegeix la traducció al castellà d'una expressió molt catalana que el conseller d'Economia, Antoni Castells, diu a Alavedra parlant de l'exsecretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, qualificant-lo de 'corcó'. El guàrdia civil que escoltava la conversa va deixar l'expressió en català però la va traduir entre parèntesi com a 'gusano, bicho que va comiendo'.

Al llarg dels documents es poden trobar curiositats com els noms que 'Luigi' donava als beneficiaris dels seus comptes a Suïssa, 'Tortuga' o 'Damasco'. Sobre aquests comptes, l'Audiència Nacional espanyola va enviar una comissió rogatòria a les autoritats helvètiques que va haver de ser traduïda al francès. Altres problemes de llengües també els devia provocar la resposta de les autoritats andorranes a d'altres comissions rogatòries que també s'havien demanat i que van ser contestades en català, únic idioma oficial del Principat pirinenc.

Croquis i dades confidencials

Els elaboradors dels informes, Guàrdia Civil o fiscalia, volien ser tant didàctics amb el jutge Garzón que de tant en tant feien resums de les seves actuacions i fins i tot feien croquis i esquemes del complicat entramat que havia muntat Luigi.

Això també ha servit als advocats defensors per saber més ràpid i amb certa fiabilitat què s'imputa als seus clients. El que els ha portat de cap en les últimes hores és que la publicació del sumari ha inclòs números de telèfon, comptes corrents, DNI, adreces, matrícules i altres dades confidencials.

Per això, pel retard a l'hora de tenir el sumari i per la forma com finalment el van obtenir, molts advocats estaven aquest dijous enutjats amb l'Audiència Nacional i han preferit no valorar el sumari fins que no l'hagin analitzat a fons.

(Copiat de Directe.cat 29.05.2010)

Retolacions indecents

2010-05-29T17:42:00.003+01:00

Els noms dels carrers són importants per dos motius: perquè honoren algun ciutadà o perquè ens recorden algun lloc, alguna data o qualsevol altra cosa d'interès. Però també, i sobretot, perquè ens ajuden a orientar-nos. Al capdavall els carrers formen part de la toponímia havent substituït camins, barrancs, rieres i muntanyes.
Hauriem d'oblidar els dies de la dictadura i els noms funestos que llegíem quan baixavem a passejar, i potser també algunes relliscades majúscules al començament de la democràcia, com la de posar-li Pompeu i Fabra a un carrer, com si la feina de l'ordenació de la nostra llengua hagués estat cosa de dos.
Però avui, ara, aquesta tarda, he llegit aquí a Sant Boi: Carrer de Didac Priu, Periodista, nascut a Sant Boi, mort a V.
Els errors que fan que la retolació d'aquest carrer esdevingui una indecència es multipliquen, i són:
1. No posa l'accent a Dídac (és habitual i inacceptable la relaxació quan s'escriu en català)
2. Que hagi mort a V. sembla que serà prou informació. Però no. No és el mateix Viladecans que Vladivostok, i ens agradaria saber-ho.

3. Es mantenen plaques en castellà, el que perpetua la confusió en l'ús de les dues llengües i fa que, en la realitat, el carrer tingui dos noms, quan en toponímia els llocs i els carrers exclusivament en tenen un . Només cal entrar a Internet i podreu veure com per a aquest carrer es fan servir dos noms.
4. Aniria bé que a la Viquipèdia algú expliqués qui era en Dídac (o Diego) Priu, periodista del primer quart del segle XX, nascut a Sant Boi i mort a V., però de biografia poc coneguda.

Garzon, el PP , la Guàrdia Civil i sacsejar una mica. Després prendre amb compte, que és un verí

2010-05-28T09:38:00.006+01:00

De vegades, defensar una cosa, no suposa necessàriament atacar-ne una altra. Però en el cas del jutge Garzon, cal anar amb compte. Ell és espanyol i els seus objectius no són els nostres.

Eliseu Climent i la xarxa corrupta

Vicent Sanchis

La sortida a la llum dels 11.000 folis del sumari del cas Pretòria ha servit per constatar que a can premsa el que importa és collir bolets, ni que siguin mortals. Com que ningú -ni tan sols un jutge ensinistrat- és capaç de pair tanta fullaraca, qui més qui menys ha triat una bona conversa telefònica punxada per compartir amb els seus lectors o la seva audiència. Així, ahir es va fer saber que l'activista cultural Eliseu Climent formaria part de la "trama corrupta" a instància del secretari d'Organització del PSC, José Zaragoza, que va demanar a alguns dels seus alcaldes que col·laboressin amb Acció Cultural del País Valencià. L'Ajuntament de Santa Coloma ho va fer, per un valor de 10.000 euros, destinats a pagar un paquet de subscripcions del setmanari El Temps, "lliure del control mediàtic del PP". La constatació és rigorosament certa. El PP valencià ha sumit totes les iniciatives culturals valencianistes a un setge angoixant, i els seus promotors han demanat suport a les institucions de Catalunya i les Balears. Quina conxorxa és aquesta? La trama pancatalana. La part més bèstia del sumari és que la Guàrdia Civil "no encerta a explicar el perquè d'aquesta germandat amb els veïns valencians". Ells que han d'encertar! I que el mateix Garzón va interrogar la interventora de Santa Coloma perquè li expliqués aquesta part fosca. Bravo, Garzón! Quina tropa!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Divendres, 28 de maig del 2010

Prohibir, sovint, és agredir

2010-05-27T08:46:00.008+01:00

Darrerament alguns ajuntaments han començat a emetre decrets tot prohibint, en una mesura o en l'altra, el burka o el nicab en l'àmbit dels seus municipis. Aquesta decisió, exagerada i agressiva, només pot obeir a dues raons: la por o la xenofòbia.

Si fem memòria, en els inicis del segle XVIII, nefastos en la nostra història, Felip V va abolir màscares i disfresses en el Carnaval amb l'excusa que donaven anonimat per a venjances i altres malifetes. Carles III n'aixecà la prohibició, però el 1773 tornaren a prohibir l'ús de la capa i les màscares. La darrera prohibició és de 1939, quan Franco va prohibir el Carnaval, tot autoritzant-lo només per als infants.

Totes les prohibicions provenen d'èpoques amb dictadures o monarquies absolutistes.

Sempre és més fàcil prohibir que regular amb imaginació. Així doncs, perquè no hom obliga a llevar-se el burka o el nicab (o qualsevol altre cobriment de la cara) en moments on calgui identificarse?: eleccions, gestions específiques, a l'hora de recollir un nen a l'escola, en pujar a un avió. En comptes de prohibir sense més?

És més que probable que un costum com aquest, ben residual entre els musulmans de casa nostra, desapareixerà en menys d'una generació. En canvi, com bé denuncien ells mateixos, la vergonya dels convents de clausura, amb les humiliacions internes que s'hi practiquen, es mantindrà viva i esplendorosa per molts anys més amb la benedicció de tothom.

Si ara sabessim que, al marge dels hàbits, hi ha monges que porten cilicis, (i que, en alguns casos, és contra la seva voluntat) es legislaria al respecte? Segur que no. No m'estranyaria que alguns diputats o regidors en portessin, de cilicis.

De joves, robaven melons per practicar

2010-05-26T12:43:00.009+01:00

Reprodueixo íntegre l'article publicat al diari SEGRE de Lleida sobre com Espanya actúa intencionadament i unilateral en l'anomenat "conflicte de l'Art religiós de la Franja". Resulta de crònica de quinquis.

El litigi de les subhastes
Alberto Velasco Gonzàlez. Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.
El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.
De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.
Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.
Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.
I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.
Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.
I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

Per a alguns, abans cinema mut que en català

2010-05-26T09:50:00.005+01:00

L'article de Joan-Lluís Lluís és prou aclaridor sobre quines han de ser algunes de les nostres actituds respecte als exhibidors de cinema. És ben expressiu fins al final.

Llei de cinema per tornar a veure el sol
Joan-Lluís Lluís

Quan, el 1927, un cantant de jazz disfressat de negre va irrompre a les pantalles, inaugurant l’era del cinema sonor, molts cineastes d’arreu del món van protestar. Van signar cartes obertes i manifestos contra allò que suposaven que podia acabar matant el cinema. El cinema mut, deien, és universal; el cinema parlant convertirà els espectadors en consumidors esclaus d’una llengua i el cinema esdevindrà una arma nacionalista. No s’equivocaven, si bé, com se sap, no van poder fer res per aturar aquesta mecànica. Llengua i cinema són dos temes que, quan s’ajunten, poden crear polèmiques i, de fet, molts estats han legislat per no deixar el tema lingüístic entre les mans del mercat o d’interessos partidistes. Al Quebec, per posar l’exemple d’un país comparable a Catalunya, el cinema estranger és obligatòriament subtitulat o doblat en francès i això encara que la majoria de quebequesos entenguin l’anglès. Com si, a Catalunya, no només els films anglòfons sinó també els films en espanyol vinguts d’Argentina o de Mèxic haguessin per llei de ser subtitulats o doblats en català. De fet, el doblatge al francès és un costum antic, al Quebec, i no perquè arribin còpies de França, ja que la llei imposa que les versions siguin fetes al Quebec. El primer film estranger doblat al francès va ser presentat a Montreal el 1930, es tractava de Love Parade, d’Ernst Lubitsch, un film prou fàcil de doblar ja que algunes escenes de la versió original, protagonitzades per Maurice Chevalier, eren dites, i cantades, en francès.

Des de llavors, les versions franceses s’han anat imposant fins a esdevenir una norma acceptada de forma unànime. És clar, els quebequesos no han tingut Franco ni pateixen avui d’haver de malviure en un estat en què alguns llegats del franquisme semblen haver estat integrats al pensament comú espanyolista. I els quebequesos veurien amb una estupefacció gairebé indescriptible com empreses quebequeses es negarien a presentar films en francès. Seria, simplement, un contra-sentit. Una aberració. Els cinemes que s’oposessin a les versions en francès serien molt probablement boicotejats fins que haguessin de rendir-se o vendre’s les sales... Per què no és el cas, a Catalunya? Perquè no hi ha més remei? Alguns grups, a Facebook, proposen de xiular els anuncis que ataquen la Llei de Cinema. A mi, modestament, em sembla que l’única actitud digna és de no posar els peus en cap sala que passi aquest anunci fins que s’apliqui la llei. I potser tampoc després.

Diversos estudis han demostrat que no seria en cap cas un mal negoci econòmic l’ampliació de l’oferta en català, per sortir d’aquest miserable, vergonyós i humiliant tres per cent de còpies disponibles i arribar al mínim exigible de cinquanta per cent. L’entestament d’alguns a refusar l’evidència del mercat és, doncs, de fet, ideològica. I no és anormal. Si molts catalans acceptem de pagar suplements per aquí o per allà per veure la nostra llengua tractada amb normalitat, també és comprensible que alguns anticatalans acceptin de perdre diners de tant en tant per fotre aquesta llengua. És lògic i coherent: cadascú ha de saber què li importa defensar i saber si vol pagar un preu per això. Alguns intenten fer viure amb normalitat la llengua catalana i d’altres li pixen a sobre. Com ho cantava als anys setanta, Francesc Pi de la Serra, en una cançó permanentment actual: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol».

(Article publicat a la revista Presència 14-24 maig 2010)

Setze jutges d'un jutjat mengen...

2010-05-25T19:49:00.005+01:00

Sembla que es posin d'acord, o és que s'hi posen? Ara que anava disminuïnt progressivament l'ús del català en els tribunals, ara, aquesta:

Les sentències redactades en català van disminuir el 2009.

El Ministeri de Justícia francès i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol han instat als jutges de Catalunya que no remetin escrits en català als tribunals de l'estat francès perquè així vulneren el reglament d'usos lingüístics. França ha fet arribar una queixa al CGPJ i aquest ha enviat una carta a la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Maria Eugènia Alegret, per recordar-li que l'estat francès solament accepta comunicacions judicials en anglès, alemany, italià i espanyol, a part del francès.

Descens de les sentències en català

El número de sentències redactades en català als jutjats de Catalunya va baixar el 2009 respecte a l'any anterior. Es van dictar un 18,9% de sentències en català, mentre que el 2008 van ser el 19,4%, segons es pot extreure de la memòria anual del TSJC.

El moment de màxima utilització del català es va produir el 2004, amb un 20,6% i, des d'aleshores ha anat disminuïnt progressivament. La proporció de recursos que arriben al TSJC és molt semblant a la de sentències. L'any passat es van presentar 16 recursos en català per 135 en castellà. De la mateixa manera, es va presentar un recurs de queixa en català, per 29 en castellà.

(Notícia copiada de Wilaweb.cat)

Ara anuncis als cinemes

2010-05-24T12:28:00.002+01:00

No n'hi havia prou amb l'ofensa dels exhibidors amb totes les amenaces i vagues de cinemes, que ara, quan anem a veure una pel.lícula pagant amb els nostres diners, ens posen davant dels nassos un spot publicitari on continuen les amenaces, les advertències i la propaganda de les seves teories anticatalanes sobre com hem de veure el cinema.

La Plataforma per la Llengua ha engegat una campanya, a la que podeu afegir-vos, contra aquesta agressió, feta en un moment on, després d'haver-nos cobrat l'entrada, aprofiten que ens tenen asseguts a la cadira per bufetejar-nos alegrement:

www.plataforma-llengua.cat/queixacinema

Francesc Pujols i Catalunya

2010-05-23T09:59:00.010+01:00

Francesc Pujols va ésser un personatge d'una immensa capacitat intel.lectual en un món que sovint no va saber entendre què hi havia al darrere de les seves proposicions, mig iròniques, mig filosòfiques. Transcrivim ampliada la seva coneguda teoria segons la qual arribarà el dia en què els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

Avui ja no se'n fan, de coses així

2010-05-22T11:17:00.004+01:00

La frase de Francesc Pujols, a la vista de la tortuga de l'Ateneu Barcelonès, és impagable. Hom acaba de publicar el llibre "Anecdotologi de Francesc Pujols", que recomano.
La referència, com moltes altres, l'he treta del Diccitionari, que cal seguir atentament.

Llibertat religiosa o sentit de l'humor?

2010-05-21T19:27:00.005+01:00

Javier Krahe ha estat jutjat per un curt del 1978 on proposava, en la ficció, com no podia ser d'una altra manera, com cuinar un crist prèvia la retirada de la creu. La proposta culinària de Krahe consistia a col.locar-lo en una safata, untar-lo de mantega, ficar-lo en un forn i afirmar que al cap de tres dies sortiria sol, el que succeia realment en el film.
La broma cinematogràfica de Krahe és als jutjats i esperem amb paciència resignada el resultat final. El sentit de l'humor no ha estat mai la qualitat més destacada dels practicants d'una religió que usa com a símbol fonamental un instrument de tortura.

Més sobre consultes

2010-05-19T09:03:00.003+01:00

Després d'haver vist com les Consultes sobre la Independència han estat tractades amb menyspreu i els seus resultats tan menystinguts, la consulta barcelonina sobre la Diagonal ha resultat, amb tot el seu desplegament de funcionaris, traballadors municipals i empreses informàtiques, un fracàs organitzatiu. I pel que fa a la participació, tot i que el "tema" era molt menys "utòpic", molt més baixa.
M'agradaria veure, ara, una consulta sobre els toros. La podrien fer, en la seva obsessiva fermesa de fomentar la participació, a la Monumental els dies de "fiesta" o en els correbous entre vaquilla i vaquilla.

Consultes i consultes

2010-05-18T12:36:00.003+01:00

No és el mateix preguntar-li a un país pel seu futur que etzibar una mala pregunta sobre com ha de ser un carrer i que al voltant del coll sempre duu collarets electorals. Les històries de la democràcia participativa que acaben en consultes de caràcter consultiu (ja veieu la conya) on el contingut econòmic real de la decisió és pràcticament nul, són una fal.làcia esquerrosa, que no mai d'esquerres. Així doncs, lamentablement, acabem veient com associacions d'immigrants que havien fet un esforç d'aproximació a l'independentisme acaben votant al costat de les més velles i tronades patronals del taxi, de l'oci nocturn o d'un empresariat del comerç poc disposat a moure res de com estava.
Si els ajuntaments volen fer obres i tenen diners per fer-les, que les facin, que és la seva feina. La història ja els jutjarà si fan piràmides en comptes de canals de reg.
I els alcaldes, que siguin valents i eficaços. Al capdavall els votem per executar un pressupost i per gestionar unes ciutats que ens han de tornar més nostres, més lliures i més catalanes.

El nòdul coronat (i benigne)

2010-05-13T10:40:00.002+01:00

El tractament de les nostres "coses" amb Espanya sempre ens resulta car. Ara resulta que fins hi tot el rei, en un gest d'aparent simpatia autonòmica ha vingut a operar-se a l'Hospital Clínic. Jo m'inclino a pensar que el gest ha estat més aviat de real acolloniment. L'article és de Sebastià Alzamora i l'ha publicat l'AVUI d'avui mateix.

Com que és possible que no se n’hagin assabentat, de tan discreta com ha estat la cosa, aprofito aquest espai per fer-los saber que al rei d’Espanya li han extirpat un nòdul d’un pulmó. També convé que sàpiguen vostès que Sa Majestat ha tingut la deferència de fer-se operar a l’Hospital Clínic de Barcelona, cosa que honora a tots els catalans i molt especialment als que vivim a l’Eixample de la Ciutat Comtal. I és absolutament important que quedi clar que es tractava d’un nòdul benigne i que el Borbó no té càncer, que és una cosa que només tenen els plebeus i els nou-rics amb piscina. Un rei, no. De fet, tan incompatibles són certes malalties vulgars amb la règia persona de don Joan Carles que l’equip mèdic va afirmar que la possibilitat d’un càncer havia estat “desterrada”. Quan es tracta de ciutadans corrents en tenen prou de descartar-la, però quan es tracta del rei, es veu que la possibilitat és enviada a l’exili.

De fet, tenir un nòdul (benigne) en un pulmó comença a ser cosa de molt bon gust i senyal de distinció. Com algun diari s’ha encarregat de recordar aquests dies, personatges tan prominents com l’entranyable Noi del Poble-sec, Joan Manuel Serrat, o com el polític del Congrés de Diputats perennement més ben valorat pels ciutadans catalans, senyor Josep Antoni Duran i Lleida, ja han superat cadascun el seu nòdul pulmonar (benigne). Però que ara s’hi hagi afegit ni més ni menys que don Joan Carles confereix al tema un aire com de club restringit a senyorassos de la més alta facúndia. Per formar-ne part, convé també ser operat pel doctor Laureano Molins, que ve a ser el desterrador oficial de possibilitats de càncer. I és que la sanitat pública catalana, com es va afanyar a recalcar el president Montilla, és una cosa esplèndida (i encara es va quedar curt).

Aquests dies, els mitjans i tothom que hi ha sortit a dir alguna cosa sobre la indisposició del Borbó recordaven els metges que s’ocupaven de Napoleó a l’illa d’Elba, i que confeccionaven un historial minuciós del seu estat de salut, amb anotacions com “avui, l’emperador ha efectuat unes deposicions d’un color i una textura excel·lents”. És l’únic que ens ha faltat saber a propòsit del majestàtic pacient del Clínic, i no ho dic per donar idees. Especialment commovedor em va semblar un oncòleg mallorquí (a Mallorca tenim una especialitat en llepaculs reials, com aquells empresaris que van obsequiar el seu venerat don Joan Carles amb un iot que va costar tres mil milions de les pessetes d’aleshores) que va sortir a deixar ben clar que el nòdul (benigne) del pulmó del rei d’Espanya no tenia res a veure amb el fet que aquest sigui fumador de tota la vida. De cap manera.

Un nòdul (benigne) al pulmó es forma per una reacció del teixit orgànic davant d’un organisme extern, com ara una infecció. Això exculpa el monarca de tota possible relació de causalitat entre el consum dels havans que li agrada polir-se i l’aparició del nòdul de marres. Això sí, la resta de fumadors que no ostenten corona són, com sap tothom, un estol de quasi sociòpates que s’ho hauran merescut amb escreix si mai pateixen cap malaltia.

No sé què em fa pensar que la formació d’un nòdul, per benigne que fos, en el pulmó d’un fumador que no es digués Borbó i Borbó seria diagnosticat amb força més severitat. Les deposicions de les testes coronades són d’una textura tan perfecta que a alguns els fa venir gana i tot.

Cinema a Sant Boi en catala?

2010-02-22T20:36:00.001+01:00

Passarà això quan tinguem, finalment, cinema a Sant Boi?

L'esquerra aberzale a Euskadi

2010-02-22T17:36:00.003+01:00

“Lokarri”, xarxa ciutadana per l’acord, la consulta i la reconciliació al País Basc, fa arribar un escrit en què demana el suport –i prega de fer difusió de la iniciativa– a una campanya de petició de llibertat per als dirigents empresonats i –des de fa uns pocs dies– processats de l’esquerra abertzale, entre ells el qui va ser portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez. La petició va dirigida a l’Audiència Nacional espanyola i als governs basc i espanyol. En uns moments tan transcendentals per al futur del poble basc, en què –amb el suport i la iniciativa directa dels dirigents encara detinguts– l’esquerra abertzale il·legalitzada acaba de fer pública la seva nova estratègia, aprovada per una molt àmplia majoria dels seus militants, per una via exclusivament pacífica i democràtica per aconseguir les llibertats nacionals del país basc, us convido doncs a adherir-vos a l’escrit proposat per “Lokarri” i us demano que en feu la màxima difusió per tots els mitjans al vostre abast.

Podeu trobar el text de la iniciativa i de la carta a la qual es demana l’adhesió, així com la manera d’adherir-vos-hi, a:
http://lokarri.org/index.php/es/actualidad-lokarri/prensa/libertad-lideres-izquierda-abertzale o al weblog www.procesodepaz.org

El català i els castellanoparlants

2010-02-18T09:33:00.005+01:00

A Infomigjorn, revista virtual sobre llengua catalana que recomano, Vicent Terol, amb una senzillesa extraordinària, proposa una fòrmula per sobreviure en una situació de retrocés lingüístic i de perill evident. Aquesta proposta, de convivència i de mans esteses en un ambient tan hostil com el valencià, contrasta amb les actituds que sovint es donen al Principat, agressives i intolerants, massa properes climàticament a les dels agressors.

El valencià i els castellanoparlants
Vicent Terol

Sovint, les persones que defensem la nostra llengua ho fem, entre d'altres maneres, dirigint les nostres reflexions al grup format exclusivament per catalanoparlants. I trobe que ho fem d'una forma quasi inconscient. Aquesta actitud du implícita la idea que els castellanoparlants són o bé enemics, o bé gent aliena als assumptes lingüístics de la nostra terra. Tanmateix, a la nostra societat hi ha moltes persones que parlen castellà. En el nostre dia a dia, els valencianoparlants tenim interaccions de diversos tipus amb ells. Jo, per exemple, tinc més d'un amic -bon amic- que fa servir la llengua de Cervantes. També, a la feina, em relacione amb companys que no empren el meu idioma matern. I a les botigues, a l'estació de trens, al carrer preguntant alguna cosa a un desconegut...

Ens agrade o no, eixa és la realitat que tenim. I no podem ni pensar ni actuar com si no fóra així. Davant aquest estat de coses, trobe que, a l'hora de comunicar-nos amb els castellanoparlants, ho hem de fer en català; amb la major normalitat possible i respectant al màxim el fet que l'altre ens parle en espanyol. Per a mi, açò és una qüestió de principis, però -a més a més- ens convé estratègicament guanyar-nos la simpatia d'aquells que fan servir l'altra llengua oficial del País Valencià. Ells no han de ser, necessàriament, els nostres enemics.

Vaig inclús més enllà -i ací enllace amb la idea anterior- a l'afirmar que la recuperació, la supervivència, del valencià passa per aconseguir que les persones que parlen castellà s'apropen a nosaltres i a la nostra llengua (a la nostra cultura, per tant). Per exemple, que puguen llegir amb normalitat un llibre de Toni Cucarella o escoltar un disc de Mishima; que visiten blocs escrits en català i hi deixen comentaris (en castellà, no passa res). Fins i tot -per què no-, que algú que empra habitualment, o sempre, l'espanyol puga ser lector i soci d'ARAMULTIMÈDIA.

D'aquesta manera -sols d'aquesta manera- és possible que el col·lectiu format per castellanoparlants se sensibilitze amb la nostra causa i lluite també perquè el valencià no desaparega. I si això arriba a ocórrer de forma significativa, el perill d'extinció de la nostra llengua serà menor o nul.

Euronews i la Independència

2010-02-14T21:06:00.002+01:00

El comentari procedeix del GdD "Català Sempre", i és fet en occità. Té interès per la forma i pel fons.

La independència de Catalunya, en un reportatge d'Euronews

Catalunya és un motor econòmic dins d'Espanya. Molts catalans estan cansats dels impostos que se'n van cap a Madrid. És una regió orgullosa de la seva història i el seu idioma i les crides a la independència cada vegada són més fortes. Catalunya se separarà d'Espanya?' D'aquesta manera presenta el canal televisiu d'abast europeu Euronews un reportatge que analitza, en nou minuts, pros i contres de la independència de Catalunya i parla sobre les consultes independentistes. Al reportatge, hi apareixen punts de vista a favor de la secessió, com el del cantant de Brams, Francesc Ribera 'Titot', que fa de fil conductor, i l'escriptor Alfred Bosch. [...]

Comentari :

Es un reportatge que podem destriar tres elements:

1 / lo punt de vista de depart del jornalista es clarament engatjat (oficialament zo es pas), explica que «lo nacionalisme catalan es un regionalisme» perqué «fabrica frontièra novèla», «perqué es pas solidari economicament ambe las region paura d'Espanha» (assimilar a la lega del nòrd en Itàlia), coma se lo nacionalisme-expansionista aviá pas fabricat guèrras europèas e míni-Estats europèus ! Es aital que lo punt de vista del partit "Ciutadanos" es plaçat sul tèma dels "liberals" coma els se titólan, causa que laissa pantaissar vist los punts de vistas, l'istoric d'aquestes punts de vistas que son estats entre lo pòst-franquisme e lo chevènementisme.

2 / traduccion : lo punt de vista es variable en foncion de las traduccions, la traduccion en russa es puslèu aproximativa, per exemple. La traduccion en russa es incomprenedoira per un Rus. Per las traduccion francesa e espanhòla, lo dobte del punt un es d'una clartat.

3 / la presa de paraula del pro-independentisme èra pas plaçada al nivèl que caliá. Quí fabrica frontièra en divizar Catalonha, entre lo nòrd e lo sud ? (zo caliá dire e exigir sa publicacion) Quí fabrica guèrra mondiala per aver imposat frontièras ? (zo caliá dire e exigir sa publicacion, es una responsa al professor que pensa que l'autodeterminacion existís pas dins lo dreit internacional, ne caldrà parlar als nacionalistas d'Argèria, en 1962 !). Sembla que l'interlocutor pro-independentisme èra mal plaçat del punt de vista francés (Euronews es pastat d'un punt de vista francés, vist qu'es sortit de Lyon e que la redaccion es centrlaizada a Lyon - ne caliá téner compte, per aver lo bon interlocutor e exigir una publicacion sancièra de l'intervencion, senon i a manipulacion e obligacion de responsa).

SE CAL MESFISAR DELS MÈDIAS EN RÈGLA GENARALA, MAS ESPECIALAMENT LOS MÈDIAS QUE SON INSTALLATS SUL TERRITÒRI FRANCÉS.

Ben coralament,

Jacme Delmas

Enveja de cine

2010-02-10T10:10:00.003+01:00

A Infomigjorg llegim la nota de Ferran Suay, a la que no li calen comentaris. Esperem, amb frisança, la inauguració dels cinemes de Sant Boi.

Enveja de pel·lis
Ferran Suay

Ara que la Generalitat de Catalunya posa en marxa una llei que permetrà veure cinema en català, se senten veus indignades que es queixen de la imposició lingüística que això representa. No és que la nova llei pose els drets lingüístics dels catalans al mateix nivell que ho estan els dels castellans. Ni de bon tros! Una persona de Valladolid -posem per cas-- té el dret -i pot exercir-lo-- de veure totes les pel·lícules que s'estrenen a la seua ciutat, doblades o subtitulades en la seua llengua. La nova llei -en canvi-- només garanteix als catalans un 50% dels títols que s'hi estrenaran. Un sofisticat càlcul matemàtic ens mostra inequívocament que -tot i la nova llei del cinema-- els catalans tindran la meitat de drets que els castellans. De contribucions -això sí-- no en pagaran la meitat.
Els valencians ho tenim pitjor. Ara mateix, la quantitat de pel·lícules que podem vore en valencià a les sales comercials és mínima. I les poques que n'hi ha són les que organitzen -sempre excepcionalment-- institucions com la Universitat de València o entitats com Escola Valenciana. A la nostra Generalitat no li fa ni fred ni calor que siga pràcticament impossible accedir al cinema en valencià. Es veu que pensen com el company d'un amic meu, professor d'institut, que -precisament a compte de la llei catalana del cinema-- s'exclamava l'altre dia en contra de "la imposició lingüística". Transcriuré el diàleg, perquè la senzillesa de l'argument s'ho val:
- Has visto los catalanes? Ahora quieren que doblen todas las películas en catalán!!! Y si no, van a poner multas. A ti que te parece, Fransex (sic).
- Tu tens fills? -li preguntà el meu amic-
- Sí
- Els has ensenyat a parlar la teua llengua?
- ¡Pues claro!
- Jo també. I tu pots dur-los al cine, a vore una pel·lícula en la seua llengua?.
- Pues sí, pero...
- Jo no.
No vull dir que el company del meu amic se n'anara convençut, amb el pes indiscutible d'aquesta evidència. Fa falta molt més que una bona argumentació per a fer baixar del burro algú que ha trobat tant de gust a estar sempre en la posició més còmoda. Els monolingüistes radicals -com el company del meu amic-- en general, no poden entendre per què unes altres persones han de voler uns drets que ells mateixos exerceixen sense cap esforç. Convençuts com estan de la seua natural superioritat, s'estranyen i s'indignen si algú s'atreveix a demanar un tracte similar al que ells ja reben.
Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d'on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua. Pagant, això sí. Jo, en canvi, només puc exercir el meu dret a pagar, perquè les pel·lícules, el 100%, estan en la llengua d'ells. En la meua, no.
És per això que he de confessar que, tal com la decimonònica teoria freudiana atribuïa a les dones un greu complex psicològic anomenat enveja de penis, jo patisc, ara mateix, d'una greu i manifesta enveja de pel·lis. Enveja dels veïns del Nord, que podran veure la meitat de les estrenes en la seua llengua. I enveja -més encara- dels castellans de Toledo o de Càceres, que les poden vore totes. O sense anar tan lluny, dels castellans de casa nostra, que -a diferència de nosaltres-- sí que poden dur els fills a vore pel·lícules en la seua llengua. Es veu que, com diu la Constitució, tots som iguals, però uns són més iguals que altres.

Publicat en el blog DE L'HORTA ESTANT diumenge 31 de gener del 2010
http://hortaestant.blogspot.com/2010/01/enveja-de-pellis.html

Dilluns sabré a quins cinemes no tornar

2010-01-30T19:23:00.002+01:00

La nota de Vicent Partal és prou explícita. Han triat dilluns que és, segur, el dia de més fluixa recaptació. Són uns tigres de la vaga general.

Dilluns sabré a quins cinemes no he de tornar
Vicent Partal
27.01.2010

Cada país té un Gustav Krupp, aquell industrial alemany que amb els seus diners va portar Hitler al poder. Ahir uns quants industrials del cinema, els Balañá i companyia, van llançar una provocació inaudita contra el català. Heus-los ací. No és tan estrany. Gent que té diners, molts, i vol passar discretament. Gent profundament conservadora, reaccionària àdhuc, conscient que les seues decisions són influents i segurament creguda que la democràcia és un error perquè el seu vot hauria de comptar més que no el dels altres. Gent que s'amaga i fa moure els fils a grupuscles radicals. Que va fent amb els diners.
Generalment és gent ben covarda; per això s'amaga darrere d'algun petit titella del Parlament. Té por perquè veu que els seus negocis se'n poden anar en orris i per comptes de pensar què ha fet malament, s'estima més de bramar contra els jueus de torn. Ací, els catalanistes.
I aquests ens diuen ara que tancaran els cinemes dilluns per avisar el país que es quedarà sense sales, si els films han de de ser vistos en la llengua que parlen la majoria dels espectadors i que ells tossudament malden per evitar que entre a les pantalles, el darrer refugi del monolingüisme franquista.
Dos detalls, tanmateix. Primer, tanquen dilluns al vespre. No dissabte. Segon, dilluns tindrem nosaltres també la llista dels cinemes on no hem de tornar a posar els peus durant uns quants anys. Perfecte: que es traguen la careta.
Anuncien que seran 74 cinemes que no vendran entrades dilluns, d'un total de 180: no són tants com volen aparentar, doncs. O siga que ens restaran 106 cinemes on podrem anar tranquil·lament sabent que els euros que hi deixem no seran per als Krupp. Fins i tot si el film, ai!, no és en català.