L'article de Joan Tudela sobre el català aparent explica ben clarament el que ens passa cada dia. El que en castellà ningú no acceptaria, en català no solament s'ho permeten, sinó que els sembla ben acceptable.
El català aparent
Joan Tudela El català aparent
(Publicat al diari Avui el 16 de juny del 1989)
Ara, aquí, l'alternativa no és entre puristes i llicenciosos, entre el heavy i el light: el dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l'ortografia és una convenció. L'estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé. El català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d'una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s'escampa com una taca d'oli. Alerta, que una llengua golafre se'n pot menjar una altra substituint-la (és el perill que corre el basc) però també dialectalitzant-la (és el risc del gallec). Però no ens enganyem. El català aparent pot jugar un paper sociolingüístic positiu, comparable al que va fer el xava en una altra època, com a parlar de transició, personal o generacional, dels castellanoparlants que s'incorporen al català. Diguem-ho tot, però. Els que tenen la llengua catalana com a llengua de treball -lingüistes, escriptors, traductors, periodistes, actors, cantants, etcètera- han d'expressar-se en català, o aprendre'n, o dedicar-se a una altra cosa. L'ús professional del català aparent és intolerable. Oi que els metges o els arquitectes n'han de saber, perquè si no en saben és un escàndol? Doncs els que treballem amb la llengua també. A la televisió, són casos típics de català aparent la Mercedes Milà o la veu del Dragui -el ninotet protagonista de la Història de Catalunya-. En literatura, la novel·la erudita Pamela, de Joan Perucho, és escrita en una llengua que de català només té el lèxic i l'ortografia: és a dir, l'aparença, perquè la sintaxi és plenament castellana (a l'extrem contrari, la novel·la negra Vuit dies de juny, de Miquel Colomer i Emili Castellanos, fa l'experiment literari de transgredir el lèxic, però, en canvi, la sintaxi és genuïnament catalana).
Ara, aquí, evitar el català aparent i mantenir viu el català és el nostre gran repte lingüístic. Ens en sortirem?
Jo en deia català aparent, en aquest article meu del 1989 que ara reedito a laMalla; ara tots plegats en diem catanyol: és ben bé el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada