El vestir, segons qui, i segons com

Copio encantat del bloc amic "Més content que un Gínjol", el següent, que no necessita comentaris:

dimecres 26 de maig de 2010

ÈTICA I ESTÈTICA

Avui mateix, una escola concertada de Quart de Poblet, ha prohibit l'entrada al centre de tres alumnes per vestir de manera "indecorosa". Segons sembla, les xicones, entre setze i disset anys, ensenyaven els muscles. Quina poca vergonya, ensenyar els muscles!
El problema és secular: la caverna sempre ha confós l'ètica amb l'estètica. O millor, sempre ha volgut imposar la seua estètica com a pauta ètica universal (i a l'inrevés). Si us he de dir la veritat, a mi no m'agrada massa com van vestits la majoria dels meus i les meues alumnes. És més, en alguns casos em disgusta profundament. Em molesta veure els tangues per dalt de la cintura. Em molesta que els calçotets i les bragues hagen suplantat la funció de tapar el cul que abans feien uns pantalons que ara han caigut pràcticament als genolls. Em molesta que porten roba de cinc talles més de la que necessiten, com si l'hagueren heretada d'un difunt més gran. Em molesten les samarretes amb inscripcions en anglés que ells mateixos no entenen.Supose que em molesta tant com a ells els deu molestar la meua manera tan carca de triar la roba que em pose al damunt. Estic convençut que em veuen tan ridícul com em veig jo a mi mateix quan remire fotagrafies dels anys vuitanta, època en què era adolescent. Em molesta i ho calle, en el cas dels meus alumnes, i em burle de mi mateix, quan em veig anys enrere amb cabells impossibles, camals estretíssims a mitjan garró i calcetins grocs. Però hi ha qui no calla mai: imposa.
Si tornem a l'inici, us diré que he llegit la notícia al Levante, i m'ha indignat encara més un comentaris d'algú que diu que porta el fill a aquesta escola i que la mesura li sembla molt bé. I afig que qui no estiga d'acord, que matricule els vàstags a la pública. És a dir, si sou gent de mal viure, a la pública, que allà ho agafen tot. M'entren ganes d'insultar-la, però no ho faré (de moment). Això sí, li contestaré que si vol portar el fill a una escola privada integrista en què, partint de postulats clarament reaccionaris, atempten contra la llibertat i contra la democràcia, almenys que la pague. I fixeu-vos-hi que li done la oportunitat que ho faça en l'àmbit privat (i sufragat de la seua butxaca). I ací entrem en el debat a que volia arribar, en última instància.
Aquesta gentola fatxa (perquè són gentola fatxa) tenen molt clar que poden fer el que els vinga de gust en l'àmbit privat. Així ho reivindiquen sovint. Però a més, mitjançant grups de poder (i de pressió) que tots coneixem, intenten implantar les seues idees en l'àmbit públic. No cal que us ho explique: al País Valencià fa molts anys que ho suportem. És a dir, que apliquen allò de "cadascú el seu, i a robar el que es puga". És a dir, a sa casa fan el que volen, cosa no massa problemàtica si no fóra perquè una vegada aconseguit aquest dret inalienable intenten també que a casa dels altres es faça el que volen ells. Amb el greuge afegit que a sa casa, quan tanquen la porta, fan el contrari del que diuen, amb tota la hipocresia del món. És a dir, cap llei favorable a la no discriminació per raó de sexe, però de portes endins es giten amb qui els ve de gust. No a l'amplicació de la llei d'avortament perquè ells l'han pogut practicar a l'estranger sempre que els ha rotat. No a la llei de la memòria històrica, que això és buscar mal on no h'hi ha, però els seus morts han estat soterrats, lloats, homenatjats i beatificats a Roma des del mateix any 39. No a tot per a tots, i sí al tot per a mi. Jo faré el que em donarà la gana i tu faràs el que em done la gana a mi. I la gana, depén de per a qui, serà ben diferent.
I després algú encara em diu que me'n passe molt, quan a sota d'algun comentari pose l'etiqueta Gentola

A partir d'ara: Biba la Cuàrdia Sibil!

Una constant espanyola ha estat molt sovint el menyspreu pel que no és estrictament propi , i aquesta crònica és un exemple de com es pot actuar amb ignorància, prepotència, menyspreu i estupidesa.

El català fa anar de corcoll a la fiscalia, la Guàrdia Civil i l'Audiència Nacional espanyola en el sumari del cas "Pretòria"

Un dels noms que apareix més és el de l'exalcalde de Santa Coloma de Gramenet --ciutat que sovint escriuen en castellà, igual que Sant Andreu de Llavaneres--, que no acaben de decidir si anomenar-lo Bartomeu o Bartolomé Muñoz. Els advocats no han amagat la seva indignació davant del fet que amb el sumari s'han fet públics números de telèfon, comptes corrents, DNI, adreces, matrícules i altres dades confidencials tant dels seus clients com de persones relacionades amb ells.

El mateix problema tenen amb l'exdirector del Pla Metropolità en època de Govern de CiU, Genís Carbó, que sovint apareix com a Ginés. El 'cervell' de la trama, Luis de Andrés García, era conegut com a 'Luigi', però el sobrenom també surt més d'un cop mal escrit com a 'Luichi'. Altres personatges amb el nom mal escrit són Felip Puig, que apareix com 'Poli Puig' o 'Puch', o Pere Masanet com a 'Pera Masanet', sobretot en la transcripció de converses telefòniques.

El cas Pretòria agafa el nom i prové d'una investigació de ja fa uns cinc anys del mateix Garzón que va començar al despatx d'advocats de Barcelona anomenat Pretus, tot i que en el sumari sovint és confós amb la marca de grapes Petrus.

Els informadors també tenen problemes amb la comarca del Maresme, que apareix més d'una vegada amb una versió suposadament afrancesada com 'Marcéeme'. Amb Ripollet (Vallès Occidental) també tenen dificultats ja que l'arriben a escriure com a 'Grimpoyet'.

Traducció de 'corcó'

Un dels transcriptors de converses fins i tot afegeix la traducció al castellà d'una expressió molt catalana que el conseller d'Economia, Antoni Castells, diu a Alavedra parlant de l'exsecretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, qualificant-lo de 'corcó'. El guàrdia civil que escoltava la conversa va deixar l'expressió en català però la va traduir entre parèntesi com a 'gusano, bicho que va comiendo'.

Al llarg dels documents es poden trobar curiositats com els noms que 'Luigi' donava als beneficiaris dels seus comptes a Suïssa, 'Tortuga' o 'Damasco'. Sobre aquests comptes, l'Audiència Nacional espanyola va enviar una comissió rogatòria a les autoritats helvètiques que va haver de ser traduïda al francès. Altres problemes de llengües també els devia provocar la resposta de les autoritats andorranes a d'altres comissions rogatòries que també s'havien demanat i que van ser contestades en català, únic idioma oficial del Principat pirinenc.

Croquis i dades confidencials

Els elaboradors dels informes, Guàrdia Civil o fiscalia, volien ser tant didàctics amb el jutge Garzón que de tant en tant feien resums de les seves actuacions i fins i tot feien croquis i esquemes del complicat entramat que havia muntat Luigi.

Això també ha servit als advocats defensors per saber més ràpid i amb certa fiabilitat què s'imputa als seus clients. El que els ha portat de cap en les últimes hores és que la publicació del sumari ha inclòs números de telèfon, comptes corrents, DNI, adreces, matrícules i altres dades confidencials.

Per això, pel retard a l'hora de tenir el sumari i per la forma com finalment el van obtenir, molts advocats estaven aquest dijous enutjats amb l'Audiència Nacional i han preferit no valorar el sumari fins que no l'hagin analitzat a fons.

(Copiat de Directe.cat 29.05.2010)

Retolacions indecents

Els noms dels carrers són importants per dos motius: perquè honoren algun ciutadà o perquè ens recorden algun lloc, alguna data o qualsevol altra cosa d'interès. Però també, i sobretot, perquè ens ajuden a orientar-nos. Al capdavall els carrers formen part de la toponímia havent substituït camins, barrancs, rieres i muntanyes.
Hauriem d'oblidar els dies de la dictadura i els noms funestos que llegíem quan baixavem a passejar, i potser també algunes relliscades majúscules al començament de la democràcia, com la de posar-li Pompeu i Fabra a un carrer, com si la feina de l'ordenació de la nostra llengua hagués estat cosa de dos.
Però avui, ara, aquesta tarda, he llegit aquí a Sant Boi: Carrer de Didac Priu, Periodista, nascut a Sant Boi, mort a V.
Els errors que fan que la retolació d'aquest carrer esdevingui una indecència es multipliquen, i són:
1. No posa l'accent a Dídac (és habitual i inacceptable la relaxació quan s'escriu en català)
2. Que hagi mort a V. sembla que serà prou informació. Però no. No és el mateix Viladecans que Vladivostok, i ens agradaria saber-ho.

3. Es mantenen plaques en castellà, el que perpetua la confusió en l'ús de les dues llengües i fa que, en la realitat, el carrer tingui dos noms, quan en toponímia els llocs i els carrers exclusivament en tenen un . Només cal entrar a Internet i podreu veure com per a aquest carrer es fan servir dos noms.
4. Aniria bé que a la Viquipèdia algú expliqués qui era en Dídac (o Diego) Priu, periodista del primer quart del segle XX, nascut a Sant Boi i mort a V., però de biografia poc coneguda.

Garzon, el PP , la Guàrdia Civil i sacsejar una mica. Després prendre amb compte, que és un verí

De vegades, defensar una cosa, no suposa necessàriament atacar-ne una altra. Però en el cas del jutge Garzon, cal anar amb compte. Ell és espanyol i els seus objectius no són els nostres.

Eliseu Climent i la xarxa corrupta

Vicent Sanchis

La sortida a la llum dels 11.000 folis del sumari del cas Pretòria ha servit per constatar que a can premsa el que importa és collir bolets, ni que siguin mortals. Com que ningú -ni tan sols un jutge ensinistrat- és capaç de pair tanta fullaraca, qui més qui menys ha triat una bona conversa telefònica punxada per compartir amb els seus lectors o la seva audiència. Així, ahir es va fer saber que l'activista cultural Eliseu Climent formaria part de la "trama corrupta" a instància del secretari d'Organització del PSC, José Zaragoza, que va demanar a alguns dels seus alcaldes que col·laboressin amb Acció Cultural del País Valencià. L'Ajuntament de Santa Coloma ho va fer, per un valor de 10.000 euros, destinats a pagar un paquet de subscripcions del setmanari El Temps, "lliure del control mediàtic del PP". La constatació és rigorosament certa. El PP valencià ha sumit totes les iniciatives culturals valencianistes a un setge angoixant, i els seus promotors han demanat suport a les institucions de Catalunya i les Balears. Quina conxorxa és aquesta? La trama pancatalana. La part més bèstia del sumari és que la Guàrdia Civil "no encerta a explicar el perquè d'aquesta germandat amb els veïns valencians". Ells que han d'encertar! I que el mateix Garzón va interrogar la interventora de Santa Coloma perquè li expliqués aquesta part fosca. Bravo, Garzón! Quina tropa!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Divendres, 28 de maig del 2010

Prohibir, sovint, és agredir

Darrerament alguns ajuntaments han començat a emetre decrets tot prohibint, en una mesura o en l'altra, el burka o el nicab en l'àmbit dels seus municipis. Aquesta decisió, exagerada i agressiva, només pot obeir a dues raons: la por o la xenofòbia.

Si fem memòria, en els inicis del segle XVIII, nefastos en la nostra història, Felip V va abolir màscares i disfresses en el Carnaval amb l'excusa que donaven anonimat per a venjances i altres malifetes. Carles III n'aixecà la prohibició, però el 1773 tornaren a prohibir l'ús de la capa i les màscares. La darrera prohibició és de 1939, quan Franco va prohibir el Carnaval, tot autoritzant-lo només per als infants.

Totes les prohibicions provenen d'èpoques amb dictadures o monarquies absolutistes.

Sempre és més fàcil prohibir que regular amb imaginació. Així doncs, perquè no hom obliga a llevar-se el burka o el nicab (o qualsevol altre cobriment de la cara) en moments on calgui identificarse?: eleccions, gestions específiques, a l'hora de recollir un nen a l'escola, en pujar a un avió. En comptes de prohibir sense més?

És més que probable que un costum com aquest, ben residual entre els musulmans de casa nostra, desapareixerà en menys d'una generació. En canvi, com bé denuncien ells mateixos, la vergonya dels convents de clausura, amb les humiliacions internes que s'hi practiquen, es mantindrà viva i esplendorosa per molts anys més amb la benedicció de tothom.

Si ara sabessim que, al marge dels hàbits, hi ha monges que porten cilicis, (i que, en alguns casos, és contra la seva voluntat) es legislaria al respecte? Segur que no. No m'estranyaria que alguns diputats o regidors en portessin, de cilicis.

De joves, robaven melons per practicar

Reprodueixo íntegre l'article publicat al diari SEGRE de Lleida sobre com Espanya actúa intencionadament i unilateral en l'anomenat "conflicte de l'Art religiós de la Franja". Resulta de crònica de quinquis.


El litigi de les subhastes
Alberto Velasco Gonzàlez. Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.
El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.
De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.
Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.
Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.
I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.
Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.
I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

Per a alguns, abans cinema mut que en català

L'article de Joan-Lluís Lluís és prou aclaridor sobre quines han de ser algunes de les nostres actituds respecte als exhibidors de cinema. És ben expressiu fins al final.

Llei de cinema per tornar a veure el sol
Joan-Lluís Lluís

Quan, el 1927, un cantant de jazz disfressat de negre va irrompre a les pantalles, inaugurant l’era del cinema sonor, molts cineastes d’arreu del món van protestar. Van signar cartes obertes i manifestos contra allò que suposaven que podia acabar matant el cinema. El cinema mut, deien, és universal; el cinema parlant convertirà els espectadors en consumidors esclaus d’una llengua i el cinema esdevindrà una arma nacionalista. No s’equivocaven, si bé, com se sap, no van poder fer res per aturar aquesta mecànica. Llengua i cinema són dos temes que, quan s’ajunten, poden crear polèmiques i, de fet, molts estats han legislat per no deixar el tema lingüístic entre les mans del mercat o d’interessos partidistes. Al Quebec, per posar l’exemple d’un país comparable a Catalunya, el cinema estranger és obligatòriament subtitulat o doblat en francès i això encara que la majoria de quebequesos entenguin l’anglès. Com si, a Catalunya, no només els films anglòfons sinó també els films en espanyol vinguts d’Argentina o de Mèxic haguessin per llei de ser subtitulats o doblats en català. De fet, el doblatge al francès és un costum antic, al Quebec, i no perquè arribin còpies de França, ja que la llei imposa que les versions siguin fetes al Quebec. El primer film estranger doblat al francès va ser presentat a Montreal el 1930, es tractava de Love Parade, d’Ernst Lubitsch, un film prou fàcil de doblar ja que algunes escenes de la versió original, protagonitzades per Maurice Chevalier, eren dites, i cantades, en francès.

Des de llavors, les versions franceses s’han anat imposant fins a esdevenir una norma acceptada de forma unànime. És clar, els quebequesos no han tingut Franco ni pateixen avui d’haver de malviure en un estat en què alguns llegats del franquisme semblen haver estat integrats al pensament comú espanyolista. I els quebequesos veurien amb una estupefacció gairebé indescriptible com empreses quebequeses es negarien a presentar films en francès. Seria, simplement, un contra-sentit. Una aberració. Els cinemes que s’oposessin a les versions en francès serien molt probablement boicotejats fins que haguessin de rendir-se o vendre’s les sales... Per què no és el cas, a Catalunya? Perquè no hi ha més remei? Alguns grups, a Facebook, proposen de xiular els anuncis que ataquen la Llei de Cinema. A mi, modestament, em sembla que l’única actitud digna és de no posar els peus en cap sala que passi aquest anunci fins que s’apliqui la llei. I potser tampoc després.

Diversos estudis han demostrat que no seria en cap cas un mal negoci econòmic l’ampliació de l’oferta en català, per sortir d’aquest miserable, vergonyós i humiliant tres per cent de còpies disponibles i arribar al mínim exigible de cinquanta per cent. L’entestament d’alguns a refusar l’evidència del mercat és, doncs, de fet, ideològica. I no és anormal. Si molts catalans acceptem de pagar suplements per aquí o per allà per veure la nostra llengua tractada amb normalitat, també és comprensible que alguns anticatalans acceptin de perdre diners de tant en tant per fotre aquesta llengua. És lògic i coherent: cadascú ha de saber què li importa defensar i saber si vol pagar un preu per això. Alguns intenten fer viure amb normalitat la llengua catalana i d’altres li pixen a sobre. Com ho cantava als anys setanta, Francesc Pi de la Serra, en una cançó permanentment actual: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol».

(Article publicat a la revista Presència 14-24 maig 2010)

Setze jutges d'un jutjat mengen...

Sembla que es posin d'acord, o és que s'hi posen? Ara que anava disminuïnt progressivament l'ús del català en els tribunals, ara, aquesta:

Les sentències redactades en català van disminuir el 2009.

El Ministeri de Justícia francès i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol han instat als jutges de Catalunya que no remetin escrits en català als tribunals de l'estat francès perquè així vulneren el reglament d'usos lingüístics. França ha fet arribar una queixa al CGPJ i aquest ha enviat una carta a la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Maria Eugènia Alegret, per recordar-li que l'estat francès solament accepta comunicacions judicials en anglès, alemany, italià i espanyol, a part del francès.

Descens de les sentències en català

El número de sentències redactades en català als jutjats de Catalunya va baixar el 2009 respecte a l'any anterior. Es van dictar un 18,9% de sentències en català, mentre que el 2008 van ser el 19,4%, segons es pot extreure de la memòria anual del TSJC.

El moment de màxima utilització del català es va produir el 2004, amb un 20,6% i, des d'aleshores ha anat disminuïnt progressivament. La proporció de recursos que arriben al TSJC és molt semblant a la de sentències. L'any passat es van presentar 16 recursos en català per 135 en castellà. De la mateixa manera, es va presentar un recurs de queixa en català, per 29 en castellà.

(Notícia copiada de Wilaweb.cat)

Ara anuncis als cinemes

No n'hi havia prou amb l'ofensa dels exhibidors amb totes les amenaces i vagues de cinemes, que ara, quan anem a veure una pel.lícula pagant amb els nostres diners, ens posen davant dels nassos un spot publicitari on continuen les amenaces, les advertències i la propaganda de les seves teories anticatalanes sobre com hem de veure el cinema.

La Plataforma per la Llengua ha engegat una campanya, a la que podeu afegir-vos, contra aquesta agressió, feta en un moment on, després d'haver-nos cobrat l'entrada, aprofiten que ens tenen asseguts a la cadira per bufetejar-nos alegrement:

www.plataforma-llengua.cat/queixacinema

Francesc Pujols i Catalunya

Francesc Pujols va ésser un personatge d'una immensa capacitat intel.lectual en un món que sovint no va saber entendre què hi havia al darrere de les seves proposicions, mig iròniques, mig filosòfiques. Transcrivim ampliada la seva coneguda teoria segons la qual arribarà el dia en què els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

Avui ja no se'n fan, de coses així

La frase de Francesc Pujols, a la vista de la tortuga de l'Ateneu Barcelonès, és impagable. Hom acaba de publicar el llibre "Anecdotologi de Francesc Pujols", que recomano.
La referència, com moltes altres, l'he treta del Diccitionari, que cal seguir atentament.

Llibertat religiosa o sentit de l'humor?

Javier Krahe ha estat jutjat per un curt del 1978 on proposava, en la ficció, com no podia ser d'una altra manera, com cuinar un crist prèvia la retirada de la creu. La proposta culinària de Krahe consistia a col.locar-lo en una safata, untar-lo de mantega, ficar-lo en un forn i afirmar que al cap de tres dies sortiria sol, el que succeia realment en el film.
La broma cinematogràfica de Krahe és als jutjats i esperem amb paciència resignada el resultat final. El sentit de l'humor no ha estat mai la qualitat més destacada dels practicants d'una religió que usa com a símbol fonamental un instrument de tortura.

Més sobre consultes

Després d'haver vist com les Consultes sobre la Independència han estat tractades amb menyspreu i els seus resultats tan menystinguts, la consulta barcelonina sobre la Diagonal ha resultat, amb tot el seu desplegament de funcionaris, traballadors municipals i empreses informàtiques, un fracàs organitzatiu. I pel que fa a la participació, tot i que el "tema" era molt menys "utòpic", molt més baixa.
M'agradaria veure, ara, una consulta sobre els toros. La podrien fer, en la seva obsessiva fermesa de fomentar la participació, a la Monumental els dies de "fiesta" o en els correbous entre vaquilla i vaquilla.

Consultes i consultes

No és el mateix preguntar-li a un país pel seu futur que etzibar una mala pregunta sobre com ha de ser un carrer i que al voltant del coll sempre duu collarets electorals. Les històries de la democràcia participativa que acaben en consultes de caràcter consultiu (ja veieu la conya) on el contingut econòmic real de la decisió és pràcticament nul, són una fal.làcia esquerrosa, que no mai d'esquerres. Així doncs, lamentablement, acabem veient com associacions d'immigrants que havien fet un esforç d'aproximació a l'independentisme acaben votant al costat de les més velles i tronades patronals del taxi, de l'oci nocturn o d'un empresariat del comerç poc disposat a moure res de com estava.
Si els ajuntaments volen fer obres i tenen diners per fer-les, que les facin, que és la seva feina. La història ja els jutjarà si fan piràmides en comptes de canals de reg.
I els alcaldes, que siguin valents i eficaços. Al capdavall els votem per executar un pressupost i per gestionar unes ciutats que ens han de tornar més nostres, més lliures i més catalanes.

El nòdul coronat (i benigne)

El tractament de les nostres "coses" amb Espanya sempre ens resulta car. Ara resulta que fins hi tot el rei, en un gest d'aparent simpatia autonòmica ha vingut a operar-se a l'Hospital Clínic. Jo m'inclino a pensar que el gest ha estat més aviat de real acolloniment. L'article és de Sebastià Alzamora i l'ha publicat l'AVUI d'avui mateix.

Com que és possible que no se n’hagin assabentat, de tan discreta com ha estat la cosa, aprofito aquest espai per fer-los saber que al rei d’Espanya li han extirpat un nòdul d’un pulmó. També convé que sàpiguen vostès que Sa Majestat ha tingut la deferència de fer-se operar a l’Hospital Clínic de Barcelona, cosa que honora a tots els catalans i molt especialment als que vivim a l’Eixample de la Ciutat Comtal. I és absolutament important que quedi clar que es tractava d’un nòdul benigne i que el Borbó no té càncer, que és una cosa que només tenen els plebeus i els nou-rics amb piscina. Un rei, no. De fet, tan incompatibles són certes malalties vulgars amb la règia persona de don Joan Carles que l’equip mèdic va afirmar que la possibilitat d’un càncer havia estat “desterrada”. Quan es tracta de ciutadans corrents en tenen prou de descartar-la, però quan es tracta del rei, es veu que la possibilitat és enviada a l’exili.

De fet, tenir un nòdul (benigne) en un pulmó comença a ser cosa de molt bon gust i senyal de distinció. Com algun diari s’ha encarregat de recordar aquests dies, personatges tan prominents com l’entranyable Noi del Poble-sec, Joan Manuel Serrat, o com el polític del Congrés de Diputats perennement més ben valorat pels ciutadans catalans, senyor Josep Antoni Duran i Lleida, ja han superat cadascun el seu nòdul pulmonar (benigne). Però que ara s’hi hagi afegit ni més ni menys que don Joan Carles confereix al tema un aire com de club restringit a senyorassos de la més alta facúndia. Per formar-ne part, convé també ser operat pel doctor Laureano Molins, que ve a ser el desterrador oficial de possibilitats de càncer. I és que la sanitat pública catalana, com es va afanyar a recalcar el president Montilla, és una cosa esplèndida (i encara es va quedar curt).

Aquests dies, els mitjans i tothom que hi ha sortit a dir alguna cosa sobre la indisposició del Borbó recordaven els metges que s’ocupaven de Napoleó a l’illa d’Elba, i que confeccionaven un historial minuciós del seu estat de salut, amb anotacions com “avui, l’emperador ha efectuat unes deposicions d’un color i una textura excel·lents”. És l’únic que ens ha faltat saber a propòsit del majestàtic pacient del Clínic, i no ho dic per donar idees. Especialment commovedor em va semblar un oncòleg mallorquí (a Mallorca tenim una especialitat en llepaculs reials, com aquells empresaris que van obsequiar el seu venerat don Joan Carles amb un iot que va costar tres mil milions de les pessetes d’aleshores) que va sortir a deixar ben clar que el nòdul (benigne) del pulmó del rei d’Espanya no tenia res a veure amb el fet que aquest sigui fumador de tota la vida. De cap manera.

Un nòdul (benigne) al pulmó es forma per una reacció del teixit orgànic davant d’un organisme extern, com ara una infecció. Això exculpa el monarca de tota possible relació de causalitat entre el consum dels havans que li agrada polir-se i l’aparició del nòdul de marres. Això sí, la resta de fumadors que no ostenten corona són, com sap tothom, un estol de quasi sociòpates que s’ho hauran merescut amb escreix si mai pateixen cap malaltia.

No sé què em fa pensar que la formació d’un nòdul, per benigne que fos, en el pulmó d’un fumador que no es digués Borbó i Borbó seria diagnosticat amb força més severitat. Les deposicions de les testes coronades són d’una textura tan perfecta que a alguns els fa venir gana i tot.