dilluns, 22 de febrer del 2010
L'esquerra aberzale a Euskadi
http://lokarri.org/index.php/es/actualidad-lokarri/prensa/libertad-lideres-izquierda-abertzale o al weblog www.procesodepaz.org
dijous, 18 de febrer del 2010
El català i els castellanoparlants
El valencià i els castellanoparlants
Vicent Terol
Sovint, les persones que defensem la nostra llengua ho fem, entre d'altres maneres, dirigint les nostres reflexions al grup format exclusivament per catalanoparlants. I trobe que ho fem d'una forma quasi inconscient. Aquesta actitud du implícita la idea que els castellanoparlants són o bé enemics, o bé gent aliena als assumptes lingüístics de la nostra terra. Tanmateix, a la nostra societat hi ha moltes persones que parlen castellà. En el nostre dia a dia, els valencianoparlants tenim interaccions de diversos tipus amb ells. Jo, per exemple, tinc més d'un amic -bon amic- que fa servir la llengua de Cervantes. També, a la feina, em relacione amb companys que no empren el meu idioma matern. I a les botigues, a l'estació de trens, al carrer preguntant alguna cosa a un desconegut...
Ens agrade o no, eixa és la realitat que tenim. I no podem ni pensar ni actuar com si no fóra així. Davant aquest estat de coses, trobe que, a l'hora de comunicar-nos amb els castellanoparlants, ho hem de fer en català; amb la major normalitat possible i respectant al màxim el fet que l'altre ens parle en espanyol. Per a mi, açò és una qüestió de principis, però -a més a més- ens convé estratègicament guanyar-nos la simpatia d'aquells que fan servir l'altra llengua oficial del País Valencià. Ells no han de ser, necessàriament, els nostres enemics.
Vaig inclús més enllà -i ací enllace amb la idea anterior- a l'afirmar que la recuperació, la supervivència, del valencià passa per aconseguir que les persones que parlen castellà s'apropen a nosaltres i a la nostra llengua (a la nostra cultura, per tant). Per exemple, que puguen llegir amb normalitat un llibre de Toni Cucarella o escoltar un disc de Mishima; que visiten blocs escrits en català i hi deixen comentaris (en castellà, no passa res). Fins i tot -per què no-, que algú que empra habitualment, o sempre, l'espanyol puga ser lector i soci d'ARAMULTIMÈDIA.
D'aquesta manera -sols d'aquesta manera- és possible que el col·lectiu format per castellanoparlants se sensibilitze amb la nostra causa i lluite també perquè el valencià no desaparega. I si això arriba a ocórrer de forma significativa, el perill d'extinció de la nostra llengua serà menor o nul.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Euronews i la Independència
La independència de Catalunya, en un reportatge d'Euronews
dimecres, 10 de febrer del 2010
Enveja de cine
Enveja de pel·lis
Ferran Suay
Els valencians ho tenim pitjor. Ara mateix, la quantitat de pel·lícules que podem vore en valencià a les sales comercials és mínima. I les poques que n'hi ha són les que organitzen -sempre excepcionalment-- institucions com la Universitat de València o entitats com Escola Valenciana. A la nostra Generalitat no li fa ni fred ni calor que siga pràcticament impossible accedir al cinema en valencià. Es veu que pensen com el company d'un amic meu, professor d'institut, que -precisament a compte de la llei catalana del cinema-- s'exclamava l'altre dia en contra de "la imposició lingüística". Transcriuré el diàleg, perquè la senzillesa de l'argument s'ho val:
- Has visto los catalanes? Ahora quieren que doblen todas las películas en catalán!!! Y si no, van a poner multas. A ti que te parece, Fransex (sic).
- Tu tens fills? -li preguntà el meu amic-
- Sí
- Els has ensenyat a parlar la teua llengua?
- ¡Pues claro!
- Jo també. I tu pots dur-los al cine, a vore una pel·lícula en la seua llengua?.
- Pues sí, pero...
- Jo no.
No vull dir que el company del meu amic se n'anara convençut, amb el pes indiscutible d'aquesta evidència. Fa falta molt més que una bona argumentació per a fer baixar del burro algú que ha trobat tant de gust a estar sempre en la posició més còmoda. Els monolingüistes radicals -com el company del meu amic-- en general, no poden entendre per què unes altres persones han de voler uns drets que ells mateixos exerceixen sense cap esforç. Convençuts com estan de la seua natural superioritat, s'estranyen i s'indignen si algú s'atreveix a demanar un tracte similar al que ells ja reben.
Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d'on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua. Pagant, això sí. Jo, en canvi, només puc exercir el meu dret a pagar, perquè les pel·lícules, el 100%, estan en la llengua d'ells. En la meua, no.
És per això que he de confessar que, tal com la decimonònica teoria freudiana atribuïa a les dones un greu complex psicològic anomenat enveja de penis, jo patisc, ara mateix, d'una greu i manifesta enveja de pel·lis. Enveja dels veïns del Nord, que podran veure la meitat de les estrenes en la seua llengua. I enveja -més encara- dels castellans de Toledo o de Càceres, que les poden vore totes. O sense anar tan lluny, dels castellans de casa nostra, que -a diferència de nosaltres-- sí que poden dur els fills a vore pel·lícules en la seua llengua. Es veu que, com diu la Constitució, tots som iguals, però uns són més iguals que altres.
Publicat en el blog DE L'HORTA ESTANT diumenge 31 de gener del 2010
http://hortaestant.blogspot.com/2010/01/enveja-de-pellis.html