Joan F. Mira publica a "El Temps" un article on, amb la seva habilitat natural en el mot i en la justa profunditat on cal detonar la definició, ens recorda alguns aspectes fonamentals sobre la la nostra recerca identitària.
El TC i l'entitat de la nació
I quines coses tan abstractes, amb un títol impossible, ens vol fer llegir aquest senyor, justament aquests dies de Nadal i Cap d’Any, diran vostés amb molta raó. Ho lamente: m’agradaria estar d’humor més positiu. Parlar de l’èxit (?) de la consulta sobre la independència a la comarca d’Osona. O dels triomfs del Barça als emirats del Golf, exemples mundials de finor esportiva. O de l’admirable política econòmica del senyor Zapatero, pròxim president (?) de torn de la Unió Europea. O del colp a la cara de Berlusconi, amb immediats efectes benèfics sobre la seua popularitat. Però no. Qui sap si la culpa de les meues cavil·lacions i abstraccions la té l’insigne Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, un alt exemple universal de professionalitat, imparcialitat i independència, que no acaba de pair una certa terminologia, segons la qual, posem per cas, Catalunya és una nació, i els seus símbols també són nacionals. Però com que de nació a Espanya només n’hi ha una, i de símbols nacionals també, la cosa és complicada. Què hi poden fer, els pobres magistrats supremament constitucionals, davant d’una aporia com aquesta, que vol dir un problema insoluble, sense eixida. Perquè la cosa és política, certament, però és sobretot ontològica, qüestió de correspondència entre els conceptes i la realitat de l’ésser. Entre l’essència i l’existència, com plantejaven els filòsofs escolàstics. És a dir, una qüestió d’entitat. És una obvietat afirmar que els humans, que som una espècie social, com que no podem no ser res (no podem no pertànyer a cap grup), hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal deixar ben clara. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l’entitat d’aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? “En un món fet de nacions” (que és també títol de papers meus publicats), allò que ens defineix de manera més visible és justament l’entitat nacional, i el seu id, i allò que la delimita i la presenta al món. Etcètera. I no és difícil constatar que aquells que combaten aparentment el concepte mateix d’identitat, gairebé sense excepció el que busquen –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la “identitat” d’alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Preguntar-se per l’entitat de l’id (és a dir pel contingut de la cosa: la cosa-nació, en aquest cas) sembla pura especulació, i tanmateix no ho és: té una realitat vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, i per a la posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat.
Què és aquesta nació, haurien de preguntar-se els senyors magistrats, només una o impossiblement diverses, quina és la seua consistència o existència, la seua entitat, allò que fa que ser-ne part (constituent i constitucional, és clar) produesca una id-entitat indissoluble indubtable, etcètera. Però no s’ho pregunten: ells ja ho saben. Ja he dit que preguntar-se per l’entitat de l’id, per l’ontologia de la nació, sembla un plantejament purament especulatiu, però no ho és. Si ho fóra, aquest Estatut de Catalunya, tan discret en aparença, no llevaria la son metafísica a ningú. No seria important ni en la teoria ni en la pràctica. Però sembla que sí que té importància. Venint al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquesta entitat particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que ací, com allà, un determinat concepte de país (els termes de la seua definició, i els “continguts” o “entitat” d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? També ho saben enllà d’allà, al tribunal de Madrid, i per això cavil·len tant. Feliç any 2010, amb entitat o sense.
Joan F. Mira - El Temps 29/12/2009
Què és aquesta nació, haurien de preguntar-se els senyors magistrats, només una o impossiblement diverses, quina és la seua consistència o existència, la seua entitat, allò que fa que ser-ne part (constituent i constitucional, és clar) produesca una id-entitat indissoluble indubtable, etcètera. Però no s’ho pregunten: ells ja ho saben. Ja he dit que preguntar-se per l’entitat de l’id, per l’ontologia de la nació, sembla un plantejament purament especulatiu, però no ho és. Si ho fóra, aquest Estatut de Catalunya, tan discret en aparença, no llevaria la son metafísica a ningú. No seria important ni en la teoria ni en la pràctica. Però sembla que sí que té importància. Venint al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquesta entitat particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que ací, com allà, un determinat concepte de país (els termes de la seua definició, i els “continguts” o “entitat” d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? També ho saben enllà d’allà, al tribunal de Madrid, i per això cavil·len tant. Feliç any 2010, amb entitat o sense.
1 comentari:
Carai, Vicenç. Quina currada. Algunes citacions, sobretot les setcentites i vuitcentistes, ja les coneixia, i les explico als alumnes. Però veure-ho tot junt és una passada.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada