Cansat de veure, de llegir i de sentir comentaris i notícies sobre una Veneçuela que no hi reconec, he buscat a Le Monde Diplomatique, que és un exemple de periodisme seriós i contrastat. L'article, que he traduït per a aquesta ocasió, el signa Salim Samrani, que és professor de la Universitat René Descartes de París. És saludable llegir fins al final.
La nova Veneçuela – Salim Lamrani
Hugo Chávez és un President estimat pel seu Poble. En un sondeig fet el setembre del 2008, va recollir un 69% d’opinions favorables. Chávez també és el president que pot vantar-se de disposar de la legitimitat democràtica més forta del continent. Efectivament, va guanyar àmpliament tres eleccions presidencials successives el 1998 el 2000 i el 2006, on va obtenir més del 60% dels vots, i en un referèndum revocatori el 2004, amb un 59’1% . Les més eminents institucions internacionals varen destacar la transparència democràtica de tots els processos electorals. Només una ombra en el quadre: el rebuig de la reforma constitucional en el referèndum del 2007, que va posar fi a dotze victòries electorals consecutives des de 1998.
La popularitat del líder veneçolà s’explica gràcies a les seves espectaculars reformes econòmiques i socials que han fet possible la millora del nivell de vida de la població. No obstant això, res no ha estat fàcil per a Chávez. Víctima, l’abril del 2002, d’un cop d’estat orquestrat des de Washington, fou salvat per una extraordinària mobilització popular. Després, el 2003, s’enfrontà a un sabotatge de les infrastructures petrolieres que va costar 10.000 milions de dòlars a l’economia nacional, i encara ara continua una multiplicitat d’intents de desestabilització.
El 2003, el Govern bolivarià reprengué el control de l’empresa estatal Petróleos de Venezuela S.A. (PDVSA), fins llavors a mans de l’oligarquia, així com dels recursos energètics del país tot nacionalitzant els hidrocarburs. Ara, PDVSA és propietària al menys del 60% de les noves empreses mixtes. Per una altra banda, el maig del 2007, el Govern veneçolà va nacionalitzar la Franja Petrolífera de l’Orinoco, econòmicament molt lucrativa, amb una gran capacitat de reserves mundials.
Abans de la presidència de Chávez, les multinacionals petrolieres treien el barril de petroli amb un cost de producció de 4 dòlars i el revenien a l’Estat veneçolà a 25 dòlars per a la seva comercialització, amb un benefici immediat ben substancial. Ara, el nou sistema permet a l’Estat l’estalvi de 3.000 milions de dòlars per la producció de 500.000 barrils diaris procedents de les concessions petrolieres de l’Orinoco. Amb les nacionalitzacions, el país disposa en l’actualitat de més de 400.000 barrils de petroli suplementaris cada dia.
El Govern veneçolà va decidir també apujar l’impost sobre els beneficis del 34% al 50%, després d’haver constatat que diverses empreses internacionals recorrien a l’evasió fiscal. Hom ha creat un nou impost sobre l’extracció de cru d’un 33,3%, el que generarà ingressos addicionals a la nació per un import de 1.000 milions de dòlars, així com una nova taxa sobre l’exportació de cru d’un 0,1%. El Govern va iniciar el procés de nacionalització d’algunes empreses elèctriques i de telecomunicacions en situació de monopoli. Les empreses privades “Compañía Anónima Nacional Teléfonos de Venezuela, S.A.” (CANTV) i “Electricidad de Caracas”, dependents principalment de capitals dels Estats Units, passaren sota el control de l’Estat.
En l’àmbit de l’agricultura, Chávez ha recuperat prop de 2 milions d’hectàrees dels latifundistes, que vol dir el 28’74% de les terres productives, dels 6’5 milions d’hectàrees que es nacionalitzaran. L’objectiu és desenvolupar l’agricultura per tal d’assolir la sobirania alimentària. El 49% de la terra recuperada ha estat distribuïda entre els camperols, el 40% ha estat destinada a projectes estratègics i l’11% va ésser lliurat a cooperatives.
Aquestes reformes han tingut un efecte extraordinàriament beneficiós damunt de l’economia veneçolana, que presenta 19 trimestres consecutius de creixement a una mitjana de l’11’2 %. La nacionalització de diversos sectors de l’economia, afegida a l’augment del preu del petroli, han generat importants ingressos per a l’Estat, que ha engegat una autèntica revolució social. La política del Govern ha tingut uns resultats espectaculars gràcies a la multiplicació de programes en favor dels desheretats.
Amb la creació del Fonden, un fons especial destinat al finançament dels programes socials, la taxa de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa ha passat d’un 20’3% a un 9’5% en deu anys. Pel que fa a l’atur, la taxa ha passat d’un 16’6% el 1998 a un 7’1% el 2008. L’índex de desigualtat entre rics i pobres va disminuir en un 13’7% entre 1998 i 2007. El nombre de pensionistes de la seguretat social ha augmentat en un 218’4%. La despesa social va passar d’un 47’9% del pressupost de l’Estat el 1998 a un 59’5% el 2007.
La llei de la universalització de l’accés a l’educació, elaborada el 1998, ha donat uns resultats excepcionals. Prop de 1’5 milions de veneçolans han après a llegir gràcies a la campanya d’alfabetització Robinson I . El desembre del 2005, la UNESCO va constatar l’erradicació de l’analfabetisme a Veneçuela. La “Misión Robinson II” ha estat impulsada amb la intenció que tota la població accedeixi al grau d’estudis primaris. A això cal afegir les “missions” Ribas i Sucre, que han permès a desenes de milers de joves emprendre estudis universitaris. El 2007, Veneçuela comptava amb quasi 12’7 milions de nens escolaritzats sobre una població de 26 milions d’habitants. El nombre de matriculats no ha deixat de créixer des de l’arribada de Chávez al poder. El 2001 era de 6’9 milions; el 2002 de 9’5 milions per estabilitzar-se en 11’3 milions el 2004. El 2005 hi havia 11’8 milions d’escolaritzats i 12’1 milions el 2006.
En l’àmbit de la salut, el Sistema Nacional Públic de la Salut va ésser creat amb la finalitat de garantir l’accés gratuït a l’atenció mèdica per a tots els veneçolans. El 1998, menys de 3 milions de persones tenien accés regular a la salut. La “Misión Barrio Adentro I ” va permetre dur a terme 300 milions de consultes en els 4469 centres mèdics creats des de 1998. Prop de 17 milions de persones hi foren ateses. Es pogueren salvar més de 104.000 vides. La taxa de mortalitat infantil ha quedat reduïda a menys d’un deu per mil. Altrament, gràcies a l’operació Milagro de Cuba” consistent a operar gratuïtament llatinoamericans pobres víctimes de malalties oculars, 176.000 veneçolans han pogut recuperar la vista.
Per tal d’eliminar problemes de desnutrició, el Govern ha creat la “Misión Alimentación” amb la creació de magatzems alimentaris anomenats Mercal, els articles dels quals estan subvencionats per l’Estat en un 30%. Hom ha instal.lat quasi 14.000 punts de venda al país. La meitat de la població, és a dir, més de 13 milions de persones, compra en aquests magatzems. Més de 4 milions de nens rep alimentació gratuïta a través del Programa d’Alimentació Escolar. El 1998, aquest programa només tenia 250.000 beneficiaris. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) Veneçuela disposa ara de la tercera taxa de desnutrició infantil més baixa de l’Amèrica Llatina, al darrera de Cuba i de Xile.
El 1998, només el 80% dels habitants de les ciutats tenia accés a l’aigua potable. El 2007, la xifra ja era del 92% , gràcies a les enormes inversions realitzades en aquest sector. En l’àmbit rural també es varen fer notables esforços, tot passant del 55% el 1998 al 71% el 2007. Més de 6’5 milions de persones se’n varen beneficiar. Veneçuela ha assolit d’aquesta manera els Objectius del Mil.lenni fixats per l’ONU per al 2015 en aquest camp des del 2001.
El salari mínim mensual va passar de 118 dòlars el 1998 a 154 el 2003 i 192 el 2005. Ara és de 286 dòlars, el més alt del continent latinoamericà. Comparativament, abans del 1998, el salari mínim, en el cas més favorable, s’estancava, i, de vegades, es rebaixava. El 1996, en un període d’inflació del país que va assolir una taxa del 100%, el salari mínim era només de 36 dòlars, mentre que el 1994 havia estat de 101 dòlars i el 1992 de 132 dòlars.
La gent gran que mai no ha treballat disposa d’un ingrés de protecció que equival al 60% del salari mínim. Les dones desprotegides, i les persones discapacitades, reben un ajut equivalent al 80% del salari mínim. Les mestresses de casa més grans de 61 anys reben una pensió completa amb prioritat cap a les més pobres. A més, l’horari laboral es reduirà a 6 hores diàries i 36 setmanals a partir de 2010 sense minva de salaris.
Pel que fa a la vivenda, les autoritats han engegat una política de grans obres amb la construcció massiva de nous allotjaments per a les classes populars i han iniciat una política de microcrèdits. Gràcies a aquesta revolució social, ara Veneçuela és part dels 70 països amb un alt índex de Desenvolupament Humà.
Hugo Chávez, que va anunciar la seva intenció de retirar-se del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tot retornant per avançat els seus deutes, ha estès el seu ajut als altres països americans elaborant l’“Alternativa Bolivariana para las Américas” (ALBA), i creant el “Banco del Sur”, destinats a promoure la integració econòmica regional. Actualment, Veneçuela ofereix un suport financer al continent més important que el que ofereixen els Estats Units. El 2007, Chávez va dedicar més de 8.800 milions de dòlars a donacions, finançaments i ajuts energètics davant de només 3.000 milions aportats per l’administració Bush. Fins i tot molts ciutadans dels Estats Units abandonats del seu propi Govern, també es beneficien de la política altruista de Veneçuela, amb la recepció de combustible subvencionat.
Veneçuela és la prova evident que un Govern pot contribuir ràpidament a la reducció dràstica de la pobresa i a la millora sensible del benestar de la seva població, amb la condició de poder disposar de la voluntat política necessària i de destinar una part de la riquesa nacional als més desposseïts. Caracas és l’exemple de la renovació llatinoamericana on els pobles han dut democràticament al poder, a diversos països, líders representatius de l’interès general, amb una veritable voluntat política d’acabar amb les desigualtats. Ara que una crisi financera sense precedents colpeja l’economia mundial, Veneçuela se’ns mostra com una alternativa creïble al neoliberalisme salvatge.
La popularitat del líder veneçolà s’explica gràcies a les seves espectaculars reformes econòmiques i socials que han fet possible la millora del nivell de vida de la població. No obstant això, res no ha estat fàcil per a Chávez. Víctima, l’abril del 2002, d’un cop d’estat orquestrat des de Washington, fou salvat per una extraordinària mobilització popular. Després, el 2003, s’enfrontà a un sabotatge de les infrastructures petrolieres que va costar 10.000 milions de dòlars a l’economia nacional, i encara ara continua una multiplicitat d’intents de desestabilització.
El 2003, el Govern bolivarià reprengué el control de l’empresa estatal Petróleos de Venezuela S.A. (PDVSA), fins llavors a mans de l’oligarquia, així com dels recursos energètics del país tot nacionalitzant els hidrocarburs. Ara, PDVSA és propietària al menys del 60% de les noves empreses mixtes. Per una altra banda, el maig del 2007, el Govern veneçolà va nacionalitzar la Franja Petrolífera de l’Orinoco, econòmicament molt lucrativa, amb una gran capacitat de reserves mundials.
Abans de la presidència de Chávez, les multinacionals petrolieres treien el barril de petroli amb un cost de producció de 4 dòlars i el revenien a l’Estat veneçolà a 25 dòlars per a la seva comercialització, amb un benefici immediat ben substancial. Ara, el nou sistema permet a l’Estat l’estalvi de 3.000 milions de dòlars per la producció de 500.000 barrils diaris procedents de les concessions petrolieres de l’Orinoco. Amb les nacionalitzacions, el país disposa en l’actualitat de més de 400.000 barrils de petroli suplementaris cada dia.
El Govern veneçolà va decidir també apujar l’impost sobre els beneficis del 34% al 50%, després d’haver constatat que diverses empreses internacionals recorrien a l’evasió fiscal. Hom ha creat un nou impost sobre l’extracció de cru d’un 33,3%, el que generarà ingressos addicionals a la nació per un import de 1.000 milions de dòlars, així com una nova taxa sobre l’exportació de cru d’un 0,1%. El Govern va iniciar el procés de nacionalització d’algunes empreses elèctriques i de telecomunicacions en situació de monopoli. Les empreses privades “Compañía Anónima Nacional Teléfonos de Venezuela, S.A.” (CANTV) i “Electricidad de Caracas”, dependents principalment de capitals dels Estats Units, passaren sota el control de l’Estat.
En l’àmbit de l’agricultura, Chávez ha recuperat prop de 2 milions d’hectàrees dels latifundistes, que vol dir el 28’74% de les terres productives, dels 6’5 milions d’hectàrees que es nacionalitzaran. L’objectiu és desenvolupar l’agricultura per tal d’assolir la sobirania alimentària. El 49% de la terra recuperada ha estat distribuïda entre els camperols, el 40% ha estat destinada a projectes estratègics i l’11% va ésser lliurat a cooperatives.
Aquestes reformes han tingut un efecte extraordinàriament beneficiós damunt de l’economia veneçolana, que presenta 19 trimestres consecutius de creixement a una mitjana de l’11’2 %. La nacionalització de diversos sectors de l’economia, afegida a l’augment del preu del petroli, han generat importants ingressos per a l’Estat, que ha engegat una autèntica revolució social. La política del Govern ha tingut uns resultats espectaculars gràcies a la multiplicació de programes en favor dels desheretats.
Amb la creació del Fonden, un fons especial destinat al finançament dels programes socials, la taxa de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa ha passat d’un 20’3% a un 9’5% en deu anys. Pel que fa a l’atur, la taxa ha passat d’un 16’6% el 1998 a un 7’1% el 2008. L’índex de desigualtat entre rics i pobres va disminuir en un 13’7% entre 1998 i 2007. El nombre de pensionistes de la seguretat social ha augmentat en un 218’4%. La despesa social va passar d’un 47’9% del pressupost de l’Estat el 1998 a un 59’5% el 2007.
La llei de la universalització de l’accés a l’educació, elaborada el 1998, ha donat uns resultats excepcionals. Prop de 1’5 milions de veneçolans han après a llegir gràcies a la campanya d’alfabetització Robinson I . El desembre del 2005, la UNESCO va constatar l’erradicació de l’analfabetisme a Veneçuela. La “Misión Robinson II” ha estat impulsada amb la intenció que tota la població accedeixi al grau d’estudis primaris. A això cal afegir les “missions” Ribas i Sucre, que han permès a desenes de milers de joves emprendre estudis universitaris. El 2007, Veneçuela comptava amb quasi 12’7 milions de nens escolaritzats sobre una població de 26 milions d’habitants. El nombre de matriculats no ha deixat de créixer des de l’arribada de Chávez al poder. El 2001 era de 6’9 milions; el 2002 de 9’5 milions per estabilitzar-se en 11’3 milions el 2004. El 2005 hi havia 11’8 milions d’escolaritzats i 12’1 milions el 2006.
En l’àmbit de la salut, el Sistema Nacional Públic de la Salut va ésser creat amb la finalitat de garantir l’accés gratuït a l’atenció mèdica per a tots els veneçolans. El 1998, menys de 3 milions de persones tenien accés regular a la salut. La “Misión Barrio Adentro I ” va permetre dur a terme 300 milions de consultes en els 4469 centres mèdics creats des de 1998. Prop de 17 milions de persones hi foren ateses. Es pogueren salvar més de 104.000 vides. La taxa de mortalitat infantil ha quedat reduïda a menys d’un deu per mil. Altrament, gràcies a l’operació Milagro de Cuba” consistent a operar gratuïtament llatinoamericans pobres víctimes de malalties oculars, 176.000 veneçolans han pogut recuperar la vista.
Per tal d’eliminar problemes de desnutrició, el Govern ha creat la “Misión Alimentación” amb la creació de magatzems alimentaris anomenats Mercal, els articles dels quals estan subvencionats per l’Estat en un 30%. Hom ha instal.lat quasi 14.000 punts de venda al país. La meitat de la població, és a dir, més de 13 milions de persones, compra en aquests magatzems. Més de 4 milions de nens rep alimentació gratuïta a través del Programa d’Alimentació Escolar. El 1998, aquest programa només tenia 250.000 beneficiaris. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) Veneçuela disposa ara de la tercera taxa de desnutrició infantil més baixa de l’Amèrica Llatina, al darrera de Cuba i de Xile.
El 1998, només el 80% dels habitants de les ciutats tenia accés a l’aigua potable. El 2007, la xifra ja era del 92% , gràcies a les enormes inversions realitzades en aquest sector. En l’àmbit rural també es varen fer notables esforços, tot passant del 55% el 1998 al 71% el 2007. Més de 6’5 milions de persones se’n varen beneficiar. Veneçuela ha assolit d’aquesta manera els Objectius del Mil.lenni fixats per l’ONU per al 2015 en aquest camp des del 2001.
El salari mínim mensual va passar de 118 dòlars el 1998 a 154 el 2003 i 192 el 2005. Ara és de 286 dòlars, el més alt del continent latinoamericà. Comparativament, abans del 1998, el salari mínim, en el cas més favorable, s’estancava, i, de vegades, es rebaixava. El 1996, en un període d’inflació del país que va assolir una taxa del 100%, el salari mínim era només de 36 dòlars, mentre que el 1994 havia estat de 101 dòlars i el 1992 de 132 dòlars.
La gent gran que mai no ha treballat disposa d’un ingrés de protecció que equival al 60% del salari mínim. Les dones desprotegides, i les persones discapacitades, reben un ajut equivalent al 80% del salari mínim. Les mestresses de casa més grans de 61 anys reben una pensió completa amb prioritat cap a les més pobres. A més, l’horari laboral es reduirà a 6 hores diàries i 36 setmanals a partir de 2010 sense minva de salaris.
Pel que fa a la vivenda, les autoritats han engegat una política de grans obres amb la construcció massiva de nous allotjaments per a les classes populars i han iniciat una política de microcrèdits. Gràcies a aquesta revolució social, ara Veneçuela és part dels 70 països amb un alt índex de Desenvolupament Humà.
Hugo Chávez, que va anunciar la seva intenció de retirar-se del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tot retornant per avançat els seus deutes, ha estès el seu ajut als altres països americans elaborant l’“Alternativa Bolivariana para las Américas” (ALBA), i creant el “Banco del Sur”, destinats a promoure la integració econòmica regional. Actualment, Veneçuela ofereix un suport financer al continent més important que el que ofereixen els Estats Units. El 2007, Chávez va dedicar més de 8.800 milions de dòlars a donacions, finançaments i ajuts energètics davant de només 3.000 milions aportats per l’administració Bush. Fins i tot molts ciutadans dels Estats Units abandonats del seu propi Govern, també es beneficien de la política altruista de Veneçuela, amb la recepció de combustible subvencionat.
Veneçuela és la prova evident que un Govern pot contribuir ràpidament a la reducció dràstica de la pobresa i a la millora sensible del benestar de la seva població, amb la condició de poder disposar de la voluntat política necessària i de destinar una part de la riquesa nacional als més desposseïts. Caracas és l’exemple de la renovació llatinoamericana on els pobles han dut democràticament al poder, a diversos països, líders representatius de l’interès general, amb una veritable voluntat política d’acabar amb les desigualtats. Ara que una crisi financera sense precedents colpeja l’economia mundial, Veneçuela se’ns mostra com una alternativa creïble al neoliberalisme salvatge.
4 comentaris:
Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies.
Per l'esforç de la traducció i per cercar l'article d'un diari tan prestigiós i tan solvent.
Tot això que expliques de Chávez, jo ja ho sabia. A més, la meva filla va ser allà fa 4 anys, va visitar un munt d'instal·lacions, "las misiones", etc. Va conèixer fins i tot la Marta Harneker.
Però els mitjans de comunicació occidentals tergiversen tota la realitat. I fins i tot després que una comissió internacional certifiqués la transparència dels diversos processos electorals veneçolans, encara hi posaven pegues.
És que, a més, mai no se situen en el lloc de l'altre, sinó en el de les empreses expoliadores del mal dit primer món, entre les quals les espanyoles i catalanes destaquen a Veneçuela.
Només fan escarni del discurs populista de Chávez, que no dic que no ho sigui una mica i que, des d'aquí, no resulti una mica estrany i graciós. Però és que mai no han sentit parlar del relativisme cultural? Aquest discurs allà s'omple de sentit, perquè arriba a la gent.
Molt bé, Vicenç. Tanmateix, només uns quants (els que jo ho teníem clar) combregarem amb el contingut de l'article. Els altres, encara que ho vegin amb els seus propis ulls, no ho acceptaran mai.
Un petó,
Anna
El comentari anterior l'he eliminat jo mateix per error.
Gràcies per les gràcies. Tots plegats ens ho hauriem de fer mirar amb això d'en Chávez. Al capdavall, els nostres polítics -i dic nostres perquè els patim- des del rei de bastos fins als més entranyables barcelonistes que poden veure els partits de franc des de la llotja, fan el ridícul molt sovint. I a sobre, de tant en tant, cometen delictes.
Més clar, l'aigua.
Publica un comentari a l'entrada