divendres, 2 d’octubre de 2009

El gaudi de Gaudí

Cal conèixer Gaudí ben a fons. Més enllà de la seva arquitectura prodigiosa. I amb ell, amb aquest article aclaridor, farem un passeig per la ignomínia de la constant vexació a la llengua catalana.
Article d'opinió publicat al Diari de Balears, dilluns 21 de setembre del 2009


El gaudi de Gaudí
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

Els espanyols sempre han abominat d'Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé què fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L'entusiasme i l'admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix, les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, a 71 anys, quan es manifestà l'11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a comissaria, en presència d'un conegut seu (el senyor Valls, l'home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: "¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!". Va ser acusat d'insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l'estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l'aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d'un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat ("Es que lo habláis por cojones!"). Després de 20 minuts, l'informaren que rebria una denúncia per insults i va embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l'esperaven per repetir la teràpia.
El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socias. La mobilització ciutadana, amb interpel·lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por de represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socias per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen
bé és l'obediència. Li vaig recomanar que imposàs l'autoritat i dictàs ordres clares.

No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques!
El compromís? Paper banyat! Tota la classe política catalana és autora o còmplice de l'etnocidi. Uns no assumeixen responsabilitats i els altres no les exigeixen i fan els ulls grossos. Aquesta desídia convida a apel·lar als tribunals internacionals. Els darrers cinc anys, els abusos amb violència s'han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó a un típic estat colonial: ocupació del territori, espoliació i racisme!

Mai cap catalanoparlant no serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a casa seva, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! Una segona evidència és que mai cap parlant de qualsevol llengua del món no serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d'actes racistes. Els cossos de seguretat se senten "superiors" a uns ciutadans a qui han de protegir i profanen, impunement, la legalitat.
Què els ensenyen a les acadèmies, a banda de torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els diuen que no han d'insultar? No els expliquen que l'abús d'autoritat és un delicte? No els fan saber que qui paga el seu sou som els catalanoparlants? Contra als abusos hi ha solució.

L'apuntà Gaudí l'any 1917 (aviat en farà cent anys!) a la revista de Vilanova. A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d'arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col·laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: "Els castellans atribueixen al fatalisme que s'enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l'administració. No conreen la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l'exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen "las carrozas".

Tenir administració, per a ells, és tenir "la llave de la despensa" i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai no ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre'l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!". El títol d'aquella entrevista, "Catalunya és apta per a governar-se!", oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia. Aquella constatació, tan senzilla i tan vigent avui, era tot un llegat ideològic. La independència de Catalunya era el gran somni i el gaudi de Gaudí.